Читать книгу 100 qüestions per identificar la pseudociència - Jordi de Manuel, Jesús Purroy - Страница 18

La ciència, tal com la coneixem ara, és un invent modern. Els grecs antics no feien ciència, sinó filosofia. De fet, durant molts anys la gent que estudiava el món es feien dir “filòsofs naturals”. Darwin es definia com a “naturalista”. La paraula científic no apareix en anglès fins al principi del segle XIX, i la separació entre ciència i filosofia va trigar ben bé dos-cents anys a completar-se, entre els segles XVI i XVIII.

Per això, si no hi havia ciència, tampoc no hi podia haver pseudociència. A les universitats medievals es podia estudiar astrologia i dret sense que ningú no hi veiés cap contradicció. Científics de la talla de Newton i Kepler, que van comprendre els moviments dels planetes abans que ningú, creien en l’astrologia amb tota naturalitat. El mateix passa amb l’alquímia: els primers químics van desenvolupar tecnologies i conceptes científics a partir d’uns plantejaments que no podem anomenar pseudocientífics, sinó precientífics.

Això no vol dir que, en temps de Newton, no hi hagués debat, però els termes eren uns altres. Es parlava de superstició, contraposada a la religió. Durant aquella època, les explicacions científiques dels fenòmens naturals van anar guanyant terreny a costa de les explicacions religioses (cristianes, que eren les de referència a Europa). El debat no era entre ciència i pseudociència, sinó entre ciència i religió.

Tampoc no vol dir que totes les teories científiques que s’han demostrat errònies fossin pseudociències. Simplement, eren teories errònies. La frenologia, l’homeopatia i altres que van aparèixer durant el segle XIX no van passar a ser considerades pseudociències fins que no van rebutjar passar pel filtre del mètode científic. Hi ha molta literatura sobre el mètode científic, i és un problema filosòfic de primera magnitud, però a grans trets hi ha un consens sobre el que es pot considerar una demostració científica. Mentre una teoria se sotmet a una demostració és una teoria, i si falla és una teoria refutada (o en revisió). La categoria de pseudociència s’aplica a les teories que es neguen a passar proves o que, encara que fallin les proves, algú les continua defensant.

Per això no podem dir que la teoria geocèntrica de l’univers, segons la qual la Terra és el centre de l’univers al voltant del qual giren tots els cossos celestials, fos una pseudociència en temps de Ptolemeu. Quan Copèrnic va proposar la teoria heliocèntrica va passar a ser una teoria competidora, que explicava els moviments dels planetes de manera més simple, però tot i així va trigar més d’un segle a imposar-se. El filòsof Thomas Kuhn anomenava això un canvi de paradigma, que és una expressió que ha fet fortuna fora del seu camp especialitzat.

En el sentit que en parlem ara, les pseudociències van aparèixer durant el segle XIX. En aquest moment, el mètode científic estava prou establert per posar a prova pràcticament qualsevol teoria, per molt esotèrica que semblés. Per exemple: l’èter era un concepte que es feia servir per explicar el fet que els planetes suressin per l’espai, i se suposava que estava format per matèria. L’any 1887 Michelson i Morley van fer un experiment enginyós, amb miralls i llums, van demostrar que l’èter no existia, i des d’aleshores ningú més no hi ha cregut.

Moltes àrees de la ciència són altament especulatives, perquè la ciència explora els límits del coneixement i intenta eixamplar-los. Per força això inclou la possibilitat d’estar equivocat, de vegades molt equivocat. Mentre una idea estigui a disposició de la comunitat científica perquè la posi a prova forma part de la ciència, ni que sigui en estat temptatiu. En el moment que una proposta es retira del joc, no admet que es facin experiments per validar-la o no reconeix els resultats dels experiments que la descarten, es converteix en una pseudociència.

El criteri de demarcació, la manera de distingir el que és ciència i el que no ho és, és un tema present des de l’antiguitat, però no és fins al segle XX que els filòsofs de la ciència l’escometen seriosament. Encara no hi ha una resposta que valgui per a tots els casos: no totes les ciències poden fer experiments modificant variables (com l’astrofísica o la paleontologia), i algunes ciències no poden posar en pràctica tots els seus models (com la física teòrica). Sempre hi ha una zona grisa on es pot debatre si una àrea del coneixement és ciència o no. Tot i així, és important tenir una mínima idea sobre com distingir-les.