Читать книгу 100 qüestions per identificar la pseudociència - Jordi de Manuel, Jesús Purroy - Страница 9

Amb qualsevol dispositiu proveït de connexió a Internet es pot compartir informació, idees i opinions amb moltes altres persones. Des d’uns quants coneguts a centenars, milers o, fins i tot, milions de persones, segons l’àmbit d’influència. Aquest fet, possible des de fa poques dècades, ha canviat el món.

La missatgeria electrònica, els xats, les xarxes socials o els blogs han agilitzat molts processos de comunicació i d’adquisició de coneixement. Els cercadors i els continguts “en obert” proporcionen un accés a informació que anys enrere era impensable. Qui més qui menys, però, ha viscut alguna experiència desagradable amb l’ús d’aquestes tecnologies (sobretot en descobrir aspectes que no ens agraden d’altres persones, o pel malestar causat pels malentesos que es generen). Qui és capaç de discriminar els continguts fiables dels poc fiables i dels fraudulents, a la xarxa? Què ens fa falta per poder separar el gra de la palla, allò que és important i rellevant del que és accessori i irrellevant?

Els grans mitjans de comunicació —les cadenes de televisió i ràdio— sovint contribueixen a la confusió. Per guanyar audiència, o per altres motius difícils d’entendre, acostumen a donar veu a persones que no són expertes sobre allò que opinen. Sovint són homes o dones que s’autoqualifiquen amb titulacions inexistents, paraules llargues de vegades inventades ad hoc: talassoterapeuta, psiconeuroimmunòleg… Mereixen el mateix temps de veu o de pantalla aquestes persones que les que són expertes reconegudes? Considerem camps tècnics com la medicina, la bioquímica, la física o l’astronomia. No tothom pot opinar amb un criteri adequat sobre qüestions relacionades amb aquestes àrees de coneixement; els que tenen formació mereixen més credibilitat i confiança. Així, l’opinió d’una persona, per més bé que parli, però sense estudis de dret, sobre la sentència d’un tribunal no té el mateix valor que l’opinió d’un catedràtic de dret. Igual que no té el mateix valor l’anàlisi d’un programa per fer funcionar un robot fet per un enginyer que l’opinió d’una persona aficionada als robots. Concedim una credibilitat diferent a l’opinió de l’expert que a la de qui no ho és.

El 2004, dos joves biòlegs valencians van inventar-se el fecomagnetisme, una teràpia basada en l’ús d’excrements molt diluïts exposats a les forces magnètiques dels imants. En poc temps, el que pretenia ser una paròdia, una broma escatològica, podria haver-se convertit en una lucrativa teràpia alternativa, perquè van començar a rebre comandes pel seu producte. Els van convidar a congressos, a escriure pròlegs de llibres i a fer conferències. El seu blog encara es pot trobar a Internet i és un bon exemple de la facilitat de generar un frau si es revesteix amb terminologia científica.

Els equivalents actuals dels venedors de remeis miraculosos que segles enrere recorrien els pobles en carretes atrotinades disposen ara de càmeres, micròfons i ordinadors que els permeten fer arribar la seva xerrameca a molts racons del món. Traslladar aquest debat a un camp amb tanta rellevància social, científica i personal com la salut és delicat, perquè les persones poden prendre decisions a partir d’opinions poc acreditades i poc fiables, per més ben expressades i benintencionades que siguin. Les víctimes d’aquesta desinformació, d’aquest frau d’expertesa, són sovint persones desesperades que estan afectades per malalties greus o amb mal pronòstic, i també els infants, que no tenen veu sobre el que els fan els adults. La cobdícia, la ignorància, la superstició, la por o l’esnobisme imposa modes i conductes, fins i tot a pares i mares que volen el millor per als seus fills. Cal combatre, utilitzant sempre les evidències (o la seva absència) i la raó, les creences que imposen aquestes modes tan atractives i fàcils de propagar.