Читать книгу 100 qüestions per identificar la pseudociència - Jordi de Manuel, Jesús Purroy - Страница 14
06 / 100 LA CIÈNCIA ES POT CONVERTIR EN PSEUDOCIÈNCIA?
ОглавлениеLa part creativa del descobriment científic sovint comença amb una hipòtesi en forma de pregunta “i si…?”. Aquí tot és possible: i si aquest fenomen es pogués explicar d’aquesta manera? I si aquest nou material tingués aquestes propietats? No hi ha límit al que podem imaginar, i hem vist com algunes de les hipòtesis més inversemblants s’han acabat confirmant. I és que aquest és el següent pas: qualsevol hipòtesi és acceptable com a explicació provisional, però cal que després es posi en marxa el mecanisme de comprovació, que serà diferent per a cada disciplina científica.
A la frontera del coneixement, allà on la ciència avança, no és estrany que una gran part de les hipòtesis siguin errònies i calgui descartar-les. Al capdavall, estem dibuixant el mapa d’un territori desconegut. Quan una hipòtesi entra als llibres de text i arriba al gran públic es pot considerar que està validada, per molt estranya que soni. Tot i així, és possible que més endavant calgui descartar-la.
El problema arriba quan una explicació científica s’aplica fora del camp on s’ha demostrat que té validesa. Ho veiem en biologia i en física, però també en altres camps. Per exemple, les justificacions de la injustícia social a partir del darwinisme fan servir conceptes que són perfectament vàlids en biologia evolutiva, i els traslladen a un context on molts altres factors tenen un impacte molt més important que la biologia. Les conductes humanes tenen una base biològica, incloses algunes conductes de les quals no ens podem sentir gaire orgullosos com a espècie, però parlar de lluita per la supervivència o de supervivència del més apte en societats humanes és una aplicació pseudocientífica d’aquests conceptes. Sovint sentim parlar de supervivència del més fort, que no és ni tan sols vàlid en el context de la biologia evolutiva. Aquestes frases tenen l’aspecte de ciència, però no ho són. L’anomenat darwinisme social pot ser una bona metàfora, però no té res a veure amb el darwinisme biològic i no s’hi apliquen les mateixes fórmules matemàtiques que als gens.
El mateix passa amb molts conceptes de física. És habitual sentir gent que parla d’energies o coses quàntiques fora del context de la física; sobretot, en relació amb la salut humana. No hi ha res dolent a preguntar-se coses com “i si el magnetisme de les mans fos mil vegades més gran que el camp magnètic del cor?”. A continuació, cal fer els experiments que demostrin o descartin aquesta hipòtesi, és clar. Els experiments per veure si hi ha un magnetisme animal es van fer fa més de 200 anys i el van descartar.
L’aplicació de conceptes científics més enllà del camp on tenen validesa demostrada de vegades rep el nom de cientisme o cientifisme. Són cientistes moltes explicacions de la conducta humana a partir d’imatges d’activitat del cervell, perquè sovint expliquen més del que les dades justificarien. Per exemple, un article publicat al New York Times el 2008 extreia conclusions sobre les preferències polítiques d’un grup de 20 votants a partir d’imatges de ressonància magnètica funcional (fMRI). Les imatges d’activitat cerebral són una eina molt vàlida per a la neurociència, i la gent que s’hi dedica sol ser cautelosa en la manera com explica el seus treballs. Tot i així, la línia que separa la ciència de la pseudociència de vegades és molt fina. Qualsevol disciplina científica pot convertir-se en pseudociència si es treu de context o se simplifica més del compte.