Читать книгу 100 qüestions per identificar la pseudociència - Jordi de Manuel, Jesús Purroy - Страница 12

Sabem o creiem que sabem? Poques coses hi ha més irritants en una conversa com quan ens responen “no m’ho crec”. Nosaltres sabem que diem la veritat però no ens creuen. O potser creiem que diem la veritat i el nostre interlocutor sap que estem equivocats?

La majoria de coses que sabem ens les han explicades: a l’escola, a casa i, cada cop més, a Internet o a un grup de WhatsApp. Confiem en aquestes fonts d’informació i creiem el que ens diuen. Però és impossible creure-s’ho tot, i en realitat no tot és creïble. La confiança té un contrapès, que és l’escepticisme. La confiança fa creure i l’escepticisme fa dubtar. Aquest sistema ha d’estar equilibrat. Algú que s’ho cregui tot tindrà problemes, i algú que dubti de tot també en tindrà.

L’escepticisme és una suspensió temporal de la creença, posar en dubte alguna afirmació que ens fan. És important la paraula temporal: si una cosa no la creiem i no estem disposats a revisar aquesta actitud, no estem parlant d’escepticisme. Algú que sigui escèptic respecte del paper dels humans en el canvi climàtic ha de poder revisar aquesta postura davant de les proves, o en lloc d’escèptic direm que és negacionista. Els autors d’aquest llibre no som “escèptics” davant de l’homeopatia o la cromoteràpia, perquè ja hi ha prou informació disponible per formar una opinió definitiva.

Perquè sigui productiu, l’escepticisme ha de ser organitzat, segons explicava a mitjan segle passat el sociòleg nord-americà Robert K. Merton. L’escepticisme organitzat és una disciplina difícil que forma part de la pràctica de la ciència. Cal separar les parts d’una afirmació i fer les preguntes adequades per posar-les a prova de la manera més estricta possible, i preveure quins resultats farien que l’acceptéssim o no.

L’escepticisme organitzat és gairebé exclusiu dels experts, perquè per saber si una afirmació és certa o no cal fer preguntes molt tècniques, i la majoria de la gent no sabem quines són. Com que ningú no pot ser expert en tot, el resultat és que sempre depenem del que diguin altres persones en aquelles àrees del coneixement on tenim només un coneixement superficial. Per molt que algú tingui un doctorat en física, no vol dir que sàpiga res sobre nutrició.

D’un temps ençà han aparegut moltes associacions d’escèptics, i hi ha persones que es defineixen d’aquesta manera. Els escèptics són activistes, en el sentit que actuen per defensar alguna cosa que consideren important i que no està adequadament defensada. Normalment el que es defensa és el pensament crític, la disciplina mental d’avaluar si una afirmació és certa o no basant-se en les proves disponibles. Per molta gent la promoció de l’escepticisme és una activitat incòmoda, perquè els força a acceptar que les seves creences no es fonamenten en la realitat.

“És millor ser massa crèdul que massa escèptic”, diu un vell proverbi xinès. La dita va néixer en el context d’una societat extremadament conservadora, on encara ara és més important l’estabilitat que la llibertat i on els governants tenen el poderós interès personal que ningú no els desafiï. La major part de les persones que es dediquen a la ciència capgiraria aquest proverbi i diria: “És millor ser massa escèptic que massa crèdul.”

L’equilibri entre ser massa crèdul i ser massa escèptic és difícil. Sovint la nostra decisió de creure o dubtar es basa en criteris irracionals que no estem disposats a discutir. Això explica per què de vegades hi ha científics que creuen o dubten en temes on la majoria de científics tenen una posició diferent. L’escepticisme és una eina poderosa, però, com qualsevol altra eina, cal saber fer-la anar.