Читать книгу 100 qüestions per identificar la pseudociència - Jordi de Manuel, Jesús Purroy - Страница 16
08 / 100 TOT EL QUE NO ÉS CIÈNCIA ÉS PSEUDOCIÈNCIA?
ОглавлениеA la sèrie Breaking Bad un professor de química decideix començar a sintetitzar metamfetamina per pagar-se el tractament d’un càncer i per deixar un racó a la seva família si van mal dades. La sèrie té moments de comèdia i de tragèdia, i molts diàlegs que tenen a veure amb la química. Com en tantes altres obres de ficció, no importa que la química sigui exacta, només cal que ajudi a fer que la història avanci. El que ens queda al final són uns quants dilemes morals sobre la condició humana i temes de reflexió sobre les relacions dels personatges.
La ficció, l’art, l’esport, la política i tantes altes activitats humanes no són ciència, però això no vol dir que siguin pseudociència. La diferència és important, però no és una qüestió de categories excloents.
Simplificant molt, podríem definir la ciència de dues maneres. D’una banda, és una manera d’observar el món que combina la creativitat d’imaginar explicacions dels fenòmens que passen al món i el rigor de posar aquestes explicacions a prova de manera que les pugui acceptar qualsevol persona, encara que aquesta explicació vagi en contra dels seus interessos o les seves creences. La ciència també és el cos de coneixements que hem obtingut posant a prova aquestes explicacions. El cos de coneixements canvia amb el temps, es va actualitzant, de la mateixa manera que els mètodes evolucionen a mesura que la tecnologia permet fer nous tipus d’experiments.
Qualsevol activitat humana es pot mirar amb els ulls de la ciència. A Breaking Bad l’argument químic no és científicament correcte, però és versemblant. A moltes obres de ficció la química sembla més aviat alquímia capaç de fer qualsevol reacció sense que això afecti la validesa de la història que es vol explicar. Un partit de futbol no és científic, però hi ha molta ciència relacionada amb els materials, la roba esportiva, els mètodes d’entrenament i la nutrició. Una pintura no és científica, però els avenços en química al llarg dels segles han permès desenvolupar nous colors, vernissos i altres materials que de manera més o menys evident s’han incorporat a la caixa d’eines dels artistes.
Podríem dir que la ciència és una base que facilita la comprensió d’altres activitats. És possible fer art, cuina o esport sense tenir un coneixement científic dels elements que hi prenen part. Els humans hem fet pa, vi i cervesa durant mil·lennis sense conèixer la base biològica de la fermentació, i no per això la cuina era una pseudociència. Fins i tot si algú intentés fer pa sense llevat li sortiria una cosa comestible: a totes les cultures del món que mengen pa hi ha pans sense llevat. No hi ha cap contradicció entre cuinar i no saber la química (o la biologia) de la cuina.
El problema és quan es vol fer servir la ciència més enllà del que és, i es proposen explicacions que després no es volen (o no es poden) posar a prova. En la cuina, l’equivalent seria atorgar propietats especials a productes com les baies de Goji o la cúrcuma. El revers seria ignorar la ciència en una situació en què cal tenir-la en compte. En una obra de ficció podem buscar la versemblança científica o tirar pel dret. Però en una decisió política, com per exemple permetre o prohibir un herbicida, no restringir a temps el distanciament social durant una epidèmia o marcar uns límits més alts o més baixos a les emissions d’alguns gasos contaminants, si no es té en compte el coneixement obtingut mitjançant l’activitat científica es poden prendre decisions errònies.
És important tenir clar que no tot el que no és ciència és pseudociència, i que la ciència no és “millor” que altres activitats. No cal un doctorat en química per cuinar, ni un doctorat en filologia per escriure novel·les, ni un doctorat en economia per crear una empresa. També cal tenir clar que la ciència és preferible a altres maneres d’explicar el món quan es tracta d’intervenir sobre el món que ens envolta d’una manera previsible.