Читать книгу 100 qüestions per identificar la pseudociència - Jordi de Manuel, Jesús Purroy - Страница 28

Tots els lectors i lectores que ja tenen una edat recorden aquella polsera metàl·lica oberta que acabava en dues boletes als extrems. La van comercialitzar a finals dels anys vuitanta diferents empreses i rebia el nom genèric de polsera biomagnètica. “Només es ven en farmàcies”, en deia la propaganda, i hi afegia: “va bé per a qualsevol mal i malestar”.

Fa uns quants anys també era freqüent que molts cotxes duguessin una tira prima de cautxú que penjava d’un dels extrems posteriors del vehicle. Deien que en fregar l’asfalt descarregava l’electricitat estàtica, i això evitava que els conductors es maregessin. A casa en dèiem “la goma del mareig”.

Hem de retrocedir molts més anys —de fet, gairebé només ho podem trobar als antics llibres de medecina— per sentir parlar de les sagnies (amb talls fets directament a la pell o amb sangoneres que xuclaven la sang) que s’aplicaven per curar diversos mals.

La polsera biomagnètica, la goma del mareig i les sangoneres segur que van alleugerir, respectivament, el malestar, el mareig o els símptomes d’una infecció a moltes persones, però realment funcionen? Són eficaces?

Per respondre aquesta pregunta amb rigor no hi ha altre remei que mesurar-ne adequadament l’eficàcia i per això hauríem de fer una recerca amb un bon control de variables, amb una mostra (rèpliques) considerable i en doble cec. Això no obstant, l’argument més utilitzat pels defensors de les teràpies alternatives és “a mi em funciona”. I realment pot haver funcionat, perquè un tractament ineficaç també pot “funcionar”: els símptomes remeten perquè la malaltia segueix el seu curs natural; una millora de l’ànim pot confondre’s amb una cura o, senzillament, els símptomes milloren per l’efecte placebo. Pot ser que no hi hagi cap relació causa-efecte, però qualsevol raonament mai no superarà l’inapel·lable “a mi em funciona”. Hi ha pocs exemples on es manifesti tan bé la subjectivitat, on es perdi una mirada en perspectiva que distorsioni la realitat. El cert és que les opinions i les percepcions individuals no tenen gaire valor per decidir si un tractament funciona, però el poder de les conviccions i l’autosuggestió és inexpugnable, i “a mi em funciona”, o “m’han dit que funciona”, continua sent l’argument més utilitzat per defensar una teràpia o un producte miraculós.

Diuen que George Washington, primer president dels Estats Units i heroi de la independència, va morir la tarda del 14 de desembre del 1799 probablement perquè va perdre uns dos litres de sang en ser tractat amb sagnies i sangoneres per una infecció respiratòria. Malgrat tot, aquesta pràctica es va continuar realitzant per curar moltes afeccions. De gomes per al mareig fa anys que no se’n veuen, als cotxes. La polsera biomagètica, en canvi, va renéixer el 2009, però la reencarnació era un objecte de silicona amb un holograma: la Power Balance. Costava més de trenta euros i va ser un fenomen de masses. A Espanya la duien personatges populars com ara alguns esportistes, periodistes, polítics i, fins i tot, membres de la monarquia. Probablement l’efecte placebo, la suggestió, va funcionar per a uns quants, però era una estafa en tota regla tal com van haver d’admetre els fabricants pocs anys després. El problema és que la polsera tornarà a reencarnar-se d’aquí a uns anys i hi haurà persones que diran: “a mi em funciona”.