Читать книгу La biblioteca fantasma - Jordi Masó - Страница 10

De les set, la primera vida va ser la més curta. Asfixiat pel cordó umbilical que se li havia entortolligat al coll, Jindrich Novák va venir al món clínicament mort el 8 de febrer de 1928. La llevadora no va adonar-se’n i, a corre-cuita, creient que el nadó encara vivia, va desenredar el nus que l’escanyava i els pulmons de la criatura van tornar a inflar-se d’aire: així va començar la segona vida de Jindrich Novák.

Aquella primera vida va ser monòtonament uterina: vuit mesos, tres setmanes i cinc dies que havien transcorregut sense incidents ressenyables més enllà de la previsible evolució d’òrgans i membres que va transformar una llavor difusa en una figura francament antropomorfa. Però en la placidesa del líquid amniòtic també devia forjar-s’hi el caràcter neguitós del petit Jindrich, si hem de jutjar per les voltes de cordó que li van costar la vida. Al llarg dels anys hauria de sentir explicar molt sovint la història d’aquella resurrecció miraculosa, salpebrada amb tota mena de detalls macabres —la cara morada i botida del nadó; la ferum de peix podrit que havia envaït la sala de parts; l’actuació heroica de la llevadora Pokorná, la virtuosa dels fòrceps; l’expulsió d’una placenta groguenca i pestilent— truculències tan desproporcionades que més aviat semblaven invencions degudes a la ubèrrima imaginació familiar. La mare, Mirka Novák, no era, ni de bon tros, primípara —a Jindrich l’havien precedit sis germans—, però l’experiència va resultar prou traumàtica per posar fi a l’efervescència procreadora. Bohumil Novák, el rellotger, el pare de Jindrich, va rebre la notícia alleujat: el modest negoci de Praga no permetia alimentar tants estómacs i el furor maternal de la seva dona feia temps que l’esverava. Vivien en el primer pis del número 20 del carrer Sazávská, al barri de Vinohrady. A la planta baixa, el senyor Novák hi tenia la botiga de rellotges i el taller, un negoci de molta reputació però poca rendibilitat que s’havia perpetuat durant generacions.

En la seva segona vida, Jindrich va ser un nen ploraner, gemegaire i malaltís. Arreplegava tots els virus i bacteris, es passava més dies al llit que a l’escola. En les nits d’insomni, Bohumil Novák va arribar a maleir la destresa de la senyora Pokorná, per molt que en l’anecdotari familiar la llevadora hagués assolit —ara sabem que injustificadament— la categoria de mite. El doctor Kostka els visitava sovint, envoltat d’un nuvolet de fum que sortia del cigar que sempre duia enganxat a la comissura dreta de la boca. Mentre auscultava el petit Jindrich, la ranera i els estossecs violents del doctor feien difícil creure que pogués sentir res a través de l’estetoscopi. Va ser el doctor Kostka qui va diagnosticar la pneumònia de Jindrich quan el nen tenia vuit anys i qui va recomanar l’ingrés a l’hospital, on va morir dies després, un dissabte a la nit.

Però aquella segona mort també va passar desapercebuda. L’endemà, un diumenge lluminós de maig, Jindrich es va despertar plenament recuperat de la febre i, sense ser-ne conscient (encara no, encara no), va inaugurar la seva tercera vida. El nou Jindrich era un vailet enèrgic, impacient, no semblava el mateix nen desnerit i lànguid: la mort l’havia revifat. Era vital, vigorós, com si l’experiència del propi traspàs l’hagués esperonat a viure apressat, impulsat per la urgència d’aprofitar el temps.

Va ser un mal estudiant perquè no tenia capacitat de reflexió ni el do de la paciència. Tampoc era particularment intel·ligent, ni intuïtiu, i s’avorria a classe. Un desastre. El seu pare, anticipant el daltabaix acadèmic, va intentar ensenyar-li els secrets del seu ofici. Però la rellotgeria requereix precisió i Jindrich tenia uns dits maldestres, incapaços de manipular molles, pinyons, rodetes, robins i els altres engranatges minúsculs d’un rellotge. Per això el senyor Novák el va enviar a fer d’aprenent —successivament— del flequer Cerník, del carnisser Doubek i del ferrer Kopecky. Cap ofici no aconseguia interessar el jove Jindrich, que era expulsat de cada feina de males maneres.

Però la Història va posar un final abrupte a aquell periple professional. El 14 de febrer de 1945, quan tot anticipava la fi de sis anys d’ocupació alemanya, avions nord-americans van bombardejar Praga per error. El perquè d’aquest atac és encara avui un enigma. Les bombes van caure sobre els barris de Smíchov i Vinohrady, van transformar el carrer Sazávská en un munt de runa i van extingir la nissaga dels rellotgers Novák. No cal dir que Jindrich, amb disset acabats de complir, va ser l’únic supervivent de la família. O siguem més precisos: va morir en el bombardeig però, per tercera vegada, va renéixer.

Jindrich va ser acollit per la tieta Ilona, una germana de la mare. Ilona Sousková vivia en un pis al barri de Nové Mesto, era soltera i treballava en una fàbrica de cristall de Bohèmia. Tenia algunes amistats en l’emergent partit comunista txec, que van facilitar que Jindrich trobés una feina en el ram de la construcció.

Es passava els dies amuntegant maons, cimentant, encofrant, enguixant parets. Al llarg d’aquella quarta vida, Jindrich va començar a tenir consciència de la seva capacitat (diguem-ho així) per ressuscitar (diguem-ho així): superar tantes adversitats no podia ser una coincidència. ¿Va ser la voluntat de posar a prova l’abast dels seus poders —i ratificar la seva invulnerabilitat— la raó que va moure’l a llençar-se daltabaix de la bastida? ¿O va ser, per contra, un suïcidi desesperat? (Motius no n’hi faltaven.) ¿O va tractar-se d’un nou accident, un infortuni més en aquella vida plena de catàstrofes? No ho sabem (no ho podem saber tot!). El fet és que una tarda plujosa d’abril, Jindrich va precipitar-se d’una vuitena planta i, un cop més, va morir.

Durant mig any es va estar a l’hospital, recuperant-se de les lesions. ¿Com va ser la cinquena vida de Jindrich Novák? No ens enganyem: monòtona, vulgar, insípida. No ens hi entretindrem gaire. Perquè no són les vides de Jindrich Novák les que aporten interès al nostre relat, sinó l’excepcionalitat de les seves morts. Encara que, de tan reiterades, les morts de Jindrich també es van tornant rutinàries, mancades de la solemnitat i la transcendència que sol revestir la mort única i irrepetible. Per això, a partir d’ara abreviarem i passarem per alt els feixucs llocs comuns d’una existència anodina, anirem a l’essència dels fets, a l’esbós poc perfilat però precís.

Mentre és a l’hospital, Jindrich perd el cap per una de les infermeres que l’atén: Zora Jesenská. Es casen i tenen dos fills: Konrád i Havel. La mort el torna a trobar el 24 de desembre de 1967 en forma d’un infart fatal. La recuperació és, una vegada més, prodigiosa, però el metge li recomana que redueixi el consum de tabac i d’alcohol. Jindrich no li fa cas: com que calcula que encara li queda una vida de marge, es pot permetre alguns excessos. El 6 de juny de 1979 Jindrich surt d’un bar on ha begut onze gots de vodka i un camió l’atropella. Així enceta la seva última vida.

Ho sabia ell que seria l’última? No, no en tenia la certesa, però ho sospitava. Intuïa que els déus li havien regalat el do de viure les set vides que la tradició atribueix als gats. Encara que no podia desestimar una altra possibilitat: que fos immortal i disposés d’un nombre infinit de vides. Potser tenia una constitució inusualment resistent, immune a la destrucció, com els superherois dels còmics, i després d’aquella setena vida, en vindrien encara moltes més! Aquell pensament, però, més que complaure’l, l’espantava: l’eternitat només és desitjable si s’és feliç i Jindrich detestava les llargues jornades de feina a l’obra, es barallava cada dia amb la dona i s’avergonyia dels seus dos fills, ganduls i busca-raons. Per això procurava emborratxar-se de bon matí i passava el dia embolcallat d’una boirina festiva i acolorida. ¿Qui voldria una vida eterna de desil·lusions, misèria i perpètua embriaguesa?

Per culminar la seva trajectòria de defuncions, podríem esperar que l’última mort de Jindrich tingués un vernís èpic. No va ser així. Quan el metge va comunicar-li que tenia «el fetge com una roca», d’entrada ell s’ho va prendre com un compliment —la confirmació d’una salut ferma, d’una naturalesa indestructible— i no com l’anunci d’una mort imminent, inevitable. La cirrosi el va anar consumint en una habitació del mateix hospital on l’havien atès en les agonies anteriors. Els metges més veterans recordaven els guariments miraculosos i preveien un nou prodigi. Va haver-hi juguesques i es van fer apostes furtives.

El 17 de juny de 1988 la llum del món, un cop més, es va esvair. Però abans de perdre el sentit, Jindrich Novák va tenir temps d’adonar-se que aquesta vegada la llum ja no es tornaria a encendre.