Читать книгу La biblioteca fantasma - Jordi Masó - Страница 13

El dia que complia cinquanta anys, en Genís Recasens va decidir començar la carrera de cantant melòdic.

Va reunir la dona i els tres fills a la sala d’estar i va fer l’anunci solemne: deixava l’ofici de lampista per fer-se artista. No era un rampell, sinó una decisió conscienciosament meditada, encara que la seva experiència musical fins aleshores es limitava a alguna actuació en un karaoke —si havia begut prou cerveses amb els amics— i a l’hàbit de cantussejar mentre desembussava una canonada o instal·lava un circuit elèctric. Però l’opinió dels que li havien escoltat la veu era unànime: entonava molt bé.

Interpretaria els estàndards nord-americans, però no faria escarafalls als clàssics de la chanson ni a les balades romàntiques dels cantautors italians. Es canviaria el nom: què els semblava Gene Reck (pronunciat gínrec)? Vestiria amb sobrietat, però sempre duria un element extravagant que el distingís (¿un corbatí rosa, un penjoll zulu, una garlanda hawaiana?). Es bronzejaria amb raigs ultraviolats i, quan l’economia ho permetés, es faria un estirament facial i s’implantaria una mata de cabells foscos: l’aspecte d’un bon vi anyenc o d’un estofat cuit a foc lent. Inevitablement, aquella imatge d’home experimentat i viscut encisaria les dones, les atrauria. Seria un habitual de les revistes de safareig, que esbombarien idil·lis imaginaris amb models, actrius i folklòriques. Ell, però, sempre seria un marit fidel i la seva monogàmia arribaria a ser tan llegendària com el so dolçament enrogallat de la seva veu. Actuaria per mig món i guanyaria discs d’or. Més tard vindrien les distincions i les plaques commemoratives, potser un carrer.

De moment ja havia emparaulat el debut al centre cívic del barri i alguns veïns es declaraven impacients per sentir-lo. Com a aperitiu, Genís Recasens, amorrat al mànec d’un tornavís a la manera d’un micròfon, va oferir als presents, a cappella, un repàs del repertori que el faria cèlebre.