Читать книгу La biblioteca fantasma - Jordi Masó - Страница 11

Va començar amb les ungles. Per no perdre’n cap, quan se les tallava, les deixava caure sobre un mocador. En acabar, les desava en una capseta de fusta. La grandesa d’un geni, sentenciava, es manifesta en cada partícula del seu ésser. Quina heretgia llençar aquells bocins íntims a les escombraries! (i no podia menystenir-se el valor pòstum que els anys atorgarien a les engrunes físiques del millor pintor del seu temps).

Va habituar el perruquer a retornar-li els cabells que li tallava. L’home, sol·lícit, els escombrava amb delicadesa, com si fossin valuosíssims encenalls d’or. Quan s’afaitava, amb l’ajuda d’un colador havia de destriar els pèls de la barba de l’engrut d’escuma i aigua: era laboriós, però el temps recompensaria aquella feina ingrata. S’obligava a estar sempre alerta: la lleganya que de bon matí li ennuvolava la visió acabava amorosament dipositada en un recipient esterilitzat; el moc expel·lit per un esternut imprevist havia de ser caçat i catalogat; i també el barb sec, la caspa que guspirejava damunt les espatlles, l’ambrosia daurada de les orelles. Les durícies calia estovar-les, arrencar la pell morta amb cura i atresorar-la. Sentia veneració pels seus fluids. Va deixar de practicar el sexe per no haver de desprendre’s del tresor que niava en els seus testicles. No va permetre mai que li extraguessin ni una gota de sang.

Al seu estudi, l’amuntegament de quadres i llenços a mig acabar competia amb la col·lecció de pots rigorosament etiquetats, ordenats per dates i continguts. Quan li van extreure la vesícula biliar, va exigir que la hi retornessin en formol. I el mateix pacte havia acordat amb el cirurgià que li va extirpar el tumor maligne que, sense miraments ni prerrogatives, va enviar-lo a l’altre barri.

Els hereus de l’artista no van saber si meravellar-se o horroritzar-se davant aquella exposició de residus. Al celler de la casa van descobrir-hi quatre bótes gegantines. No eren bótes de vi.