Читать книгу Els 100 refranys més populars - Jordi Palou - Страница 19

Hem de creure en la predestinació o en la influència de l’educació rebuda? Amb aquest refrany se’ns vol dir, generalment, que dels nascuts o criats en un ambient de vulgaritat, no se’n pot esperar gaire grandesa ni educació (i a la inversa). En castellà diuen El cochino y el señor, de casta han de ser los dos o De casta le viene al galgo. Relaciona, doncs, les maneres d’una persona amb l’educació rebuda, amb l’entorn familiar viscut. Per això diu se n’ha de venir de mena (o de casta). El que es mama dins la família a una curta edat, acompanya la manera de ser d’una persona tota la vida.

Hi ha moltes maneres d’expressar la «bona mena» d’una persona: la fusta, la casta. En aquest cas, el refrany recorre a la comparació amb el porc, animal que ha sofert totes les invectives i llegendes negres, malgrat la seva resistència i el profit que n’obtenim, però veient-ne només la immundícia que a pagès solia presidir les corts de porc. Perquè com recull Sebastià Farnés (1913), El porc ja és porc de mena.

Regirant el refranyer, en trobem un altre, Què sap el gat de fer culleres, que ens ve a dir potser una cosa semblant: no podem esperar allò que no és propi de l’origen. Com ens demostren aquest parell d’exemples, el refranyer, la saviesa popular, és una font que sempre raja i les seves aigües conflueixen gairebé sempre.

Per això, reprenent aquest sentit pejoratiu i negatiu, hi ha un altre refrany català que diu que De sastre i de sabater, se n’ha de venir de mena. Dues professions prou mal considerades pel refranyer pel seu mal quefer o per les males arts per enredar els clients.

I no s’hi veu gaire possibilitats d’esmenar aquesta situació: El que és de mena, mai s’esmena.

El cert és, i Graves ho sap, que l’apel·latiu xueta està relacionat amb juetó, descartada doncs l’etimologia xueta-xuia, del llatí suilla, teòricament molt culta, però molt vulgar a la pràctica. Els nobles, aquí, eren anomenats botifarres, que ve de botifler i no té relació amb el producte de les matances. Aquesta relació popular de xueta i botifarra amb el porc sembla connectada amb la importància que aquest animal revestia en una economia com la mallorquina, en què l’embotit era pràcticament un aliment base i es considerava que «de porc i de senyor, se n’ha de venir de casta».

P. DE MONTANER, introducció a La branca morta de l’arbre d’Israel, de Robert Graves (Palma: Arxipèlag, 1986)

De porc i de senyor se n’ha de venir de mena. És el que em va passar pel cap l’altre dia quan, tornant cap a casa, em vaig topar amb una noia que passejava un porc senglar pel carrer. Sí senyor, tal com ho llegeixen: un porc senglar de debò, dels que li agradava a l’Obèlix menjar-se rostits, passejant pel carrer lligat amb una corretja com si es tractés d’un gosset de llanes.

SEBASTIÀ ALZAMORA, «De porc i de senyor…» (Benzina, núm. 11, gener 2007)

Vots: 137 (11,37%)

De porc i de senyor: memòries d’un senglar del Vallès és una novel·la d’Albert Vicens i Llauradó (2007).

Etimologia de senyor — Del llatí senior, -oris, comparatiu de senex, ‘ancià’, que s’anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus, ‘amo, senyor’.