Читать книгу Dénia. La ciutat i el castell - Josep Ivars Pérez - Страница 13

El període comprés entre la fi del segle XVI i les primeres dècades del XVII es caracteritza pels grans canvis en les estructures defensives i urbanes, atribuïbles directament o indirectament a Francisco Gómez de Sandoval, V marqués de Dénia (1574-1625), que també ocuparà en el mateix període altres càrrecs importants, com el de virrei de València (1595-1597) i favorit de Felip III (1598-1618). Sembla, vist des de la distància i a partir de l’abundant bibliografia, que el marqués ho tenia tot planificat per a fer de Dénia una petita capital, una seu de poder, des d’on enllestir nombrosos projectes amb la finalitat d’augmentar el seu vast patrimoni, alhora que preparar un lloc per a una possible retirada forçosa: les visites reials, l’estada de les esquadres del marqués de Santa Cruz i dels soldats del terç de Nàpols durant l’expulsió dels moriscos, la fundació de convents, l’intent de construir una col·legiata, etc., tot indica un pla previ i una gran capacitat per a portar endavant nombrosos i complexos projectes.

11. Dénia al principi del segle XVII. Elaboració sobre cartografia actual. (J. Ivars)

La gran activitat del marqués comença amb la compra de l’alqueria del Verger el 21 de setembre de 1580 (Chabàs, 1890: 398-403) a Joan Jeroni Vives, després d’un llarg plet, com assenyala Chabàs (1890: 280), per 54.000 lliures, amb part dels diners prestats pel seu oncle Cristóbal de Rojas y Sandoval, arquebisbe de Sevilla. La finalitat de la compra sembla evident: dedicar part de les noves terres, d’aigua abundant, a la plantació de canyamel per a la producció de sucre, activitat que havia enriquit el seu avi Francesc de Borja; de fet construí un trapig, que ha estat enrunat recentment, als afores del Verger. Però potser l’objectiu que perseguia fóra més complex: reformà i amplià la casa senyorial, obra que sembla desmesurada per la proximitat al palau del castell de Dénia, llevat que, tal com ocorregué en 1599, tinguera prevista l’estada de Felip III.

Felip III realitzà tres visites a Dénia, al febrer i juliol de 1599 i al gener de 1604. És, per tant, entre els anys en què fou virrei (1595-1597) i aquestes visites reials, que hem de centrar el gros de les obres efectuades pel V marqués de Dénia. De les obres del palau tenim una descripció genèrica de Marc Antoni Palau (1975: 158): «Mandó renovar el palacio añadiendole un quarto, y galeria…». Hem de suposar una renovació total, sense conéixer el detall de les obres, amb l’eixamplament oriental, una galeria privilegiada per les fabuloses vistes sobre el port, i una monumental escala en forma de T invertida, que, alhora que amagava el vell palau medieval, creava una escenografia idònia per als actes festius desenvolupats a la plaça o plataforma del castell. En el testament, el marqués es refereix a aquestes obres com «la cassa prinçipal que e hecho en el castillo» (García i Sebastián, 1983: 282). Desconeixem l’autor de les traces, però per paral·lelismes formals i estilístics són atribuïbles a qualsevol dels nombrosos arquitectes que treballen per al marqués a la vila de Lerma, a Burgos, i entre aquests principalment a Francisco de Mora, autor de la reforma del palau de Lerma (Cervera Vera, 1982), qui, a més, els anys 1596 i 1598 envià traces per a reformar el Palau Reial de València (Arciniega, 2005-2006).

Marc Antoni Palau (1975: 158-159), també a grans trets, descriu les obres defensives: «…y fortificar el castillo de manera, que oy es uno de los mas vistosos edificios, y mas fuertes de la costa de España, obra que costo 50 mil ducados», que el marqués avalua en el testament en «seis quenttos y quattroçienttas y diez mil maravedís» (García i Sebastián, 1983: 288). Les destruccions de les guerres de Successió i del Francés i posteriors reconstruccions emmascaren les obres efectuades pel marqués, que podríem situar principalment en la reconstrucció de tots els llenços del tercer recinte.

No disposem de cap notícia sobre intervencions en el port. En canvi, sí que tenim una llista de propietats del V marqués relacionades amb les activitats portuàries (García i Sebastián, 1983: 282):

una cassa aduana grande, pegada a la hermita de San Roque, y ottra aduana que fue de Cassabona, juntto a la fuente de la mar. Y otra aduana pequeña que está detrás de la de arriva y ottra aduana pequeña donde se guarda la sal de las almadravas y una casa prinçipal a la torre de Palmar.11

El marqués tenia la propietat de les almadraves dels Palmars i Xàbia, i els drets reials de totes les almadraves del regne (García García, 2004: 42). Part d’aquestes propietats anaven destinades a l’elaboració i emmagatzemament de les tonyines salades.

El 31 de març de 1587 el Consell General de Dénia sol·licità la construcció d’un convent franciscà (Chabàs, 1985: 419), fora del recinte del raval, en el racó sud-est del recinte enrunat d’origen islàmic, i al costat de l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. El marqués també va contribuir en la construcció: «El pattronazgo del monasterio de San Antonio de la ciudad de Denia de la orden de San Françisco, el qual edifiqué y di todo lo nezessario para la sacristía y cassa» (García i Sebastián, 1983: 285). El 1604 el marqués funda un convent de monges agustines, que inaugura Felip III (Ivars Pérez, 2005), dintre del primer recinte emmurallat, però cap als afores del nucli urbà, al costat de l’ermita de la Mare de Déu de Loreto i la capella o confraria de la Santíssima Sang. El V marqués també ho recull al seu testament (García i Sebastián, 1983: 286):

El pattronazgo y fundación del monasterio de Nuestra Señora de Loreto de la ciudad de Dénia, de monjas recoletas agustinas, el qual dotte en quinientos y settenta ducados de rentta y demás dello les e dado platta, ornamentos, ropa blanca y las demás cossas neçessarias para la yglessia, convento y cassa.

El 1603 el V marqués pretén construir una església col·legiata, per la qual cosa intenta reunir «ocho mil ducados de renta para hacer una iglesia catedral o colegial en Lerma o Denia» (Cervera Vera, 1981: 38), que finalment construí a Lerma (Burgos).

El 1613, un any després de la concessió a Dénia del títol de Ciutat per part de Felip III, ja estava prevista la construcció d’una nova sala: «1613: que la sala que se a de fer […] se fasa damunt del porxe de jugar a la pilota de la dita ciutat […] y que no se fasa en la sala de Sant Roch sino en dit porxe dexant davall porxe per a jugar a pilota…» (Ivars Cervera, 1995: 100). Fins aleshores, el Consell de la ciutat es reunia a la sala o torre del Consell de la vila, i també a la sala o al porxe de l’ermita de Sant Roc, a l’actual plaça de l’Ajuntament. Segons Chabàs (1985: 374), el 18 de març de 1621 se celebrà el primer Consell a la sala nova, si bé les obres van perdurar almenys fins al 1628 (Ivars Cervera, 1995: 231). És fàcil intuir la intervenció del marqués, si no amb una aportació econòmica, almenys amb l’encàrrec del projecte, que presenta característiques formals pròpies d’una arquitectura d’arrels castellanes, obra d’algun dels arquitectes que treballaven per a ell.

La concessió del títol de Ciutat –l’ombra del marqués sempre present– certifica uns canvis urbans que esborren nombrosos trets medievals alhora que configuren una ciutat que entra formalment en el període barroc. La construcció dels dos convents té un efecte urbanitzador dels entorns. El convent de Loreto, construït en el perímetre de la ciutat, al costat de la Closa Nord, comporta un revulsiu urbanístic, com ho testimonien les nombroses cases amb portalades de mig punt i cantoneres ressaltades, de pedra tosca picada, que prolonguen els actuals carrers de Loreto i de Sant Cristòfol, en el tram conegut com a carrer Nou. El mateix passa amb la construcció del convent de Sant Antoni, que, sens dubte, afavorí la consolidació del raval de la mar i del nou carrer a la sortida del portal de la Mar, sobre el camí homònim; deixava també preparada la urbanització de l’ample terreny agrícola entre la ciutat i el convent, urbanització avortada per la Guerra de Successió i la crisi del segle XVIII.

La fundació dels convents de Sant Antoni i el de la Mare de Déu del Loreto; la construcció dels magatzems de la Mar i de la Sala Nova de la ciutat, la reforma del llenç est de la ciutat (1638); la reconstrucció de l’ermita de Sant Roc (1649); l’obertura d’un nou carrer a la sortida del portal de la Mar; les visites reials; les festes en honor dels reis; l’expulsió dels moriscos, amb l’arribada de vaixells i soldats, etc., feren de Dénia una ciutat pròspera. Ho descriu Lomas Cortés (2009: 28):

Con todo se puede decir que a principios del siglo XVII la villa de Dénia se había configurado como uno de los enclaves de mayor importancia geopolítica del Reino de Valencia, merced a la importancia de su puerto, el aumento progresivo de sus habitantes y el espacio urbano, y sobre todo por la creciente preponderancia del marqués don Francisco.

En el difícil equilibri entre els dos nuclis urbans –vila i raval–, l’expansió i consolidació del raval suposà el decaïment de la vila, més evident a partir de la concessió del títol de Ciutat: els nous edificis administratius i comercials –la seu del Consell, la cort del Justícia, el Delme, les sales del Forment, el Pes– i religiosos –els convents i la nova ermita de Sant Roc– es construiran en el raval. La vila, fins a la seua desaparició, al principi del segle XVIII, rebrà a partir d’ara el nom de vila vella, un espai urbà enquistat en el món medieval, de carrers estrets i difícil accessibilitat, sense possibilitat d’eixample o renovació, que cada dia dificultava més les urgents necessitats de modernitzar les defenses del segon i tercer recinte.

La Guerra de Successió tingué greus conseqüències sobre el passat, present i futur de la ciutat, que trigarà quasi cent anys a superar l’enfonsada econòmica. Seria suficient citar la referència de R. Chabàs (1985: 368) sobre l’estat en què quedà Dénia després de la derrota militar, «un pueblo donde quedaron solo treinta y seis vecinos ancianos y pobres», per a comprendre la forta crisi en la qual se submergí Dénia. L’expatriació i confiscació de béns de gran part dels seus habitants, les fortes i injustes contribucions econòmiques, la destrucció de trams dels tres recintes emmurallats, l’enderrocament de gran part del palau, la destrucció del convent de Sant Antoni, l’assolament de la vila vella –església gòtica inclosa– una vegada finalitzada la guerra, l’enderrocament del nou carrer de la Mar, l’ocupació de la sala com a quarter, etc., confirmen la crisi i li presagien una llarga durada. Però la pèrdua de la guerra i la llarga crisi tenen una altra lectura: amb la pèrdua dels Furs i l’annexió a Castella «por justo derecho de conquista», la ciutat de Dénia passava de ser una de les «claus» del Regne de València, una ciutat i un port importants dintre de la Corona d’Aragó, a quedar totalment desdibuixada dintre dels nous àmbits territorials: el castell mai més recuperarà la passada esplendor i la ciutat haurà d’esperar el ressorgiment que es produeix, a la fi del segle XIX, com a conseqüència de l’exportació de la pansa.

12. Dénia al principi del segle XVIII. Elaboració sobre cartografia actual. (J. Ivars)