Читать книгу Dénia. La ciutat i el castell - Josep Ivars Pérez - Страница 9

L ’assentament urbà d’època musulmana està condicionat per l’espai natural que hem descrit abans. Evidentment, el turó, per l’alçària, la superfície i els forts corrents als vessants sud, est i nord, condiciona que aquest siga l’espai on s’implanten les defenses més importants, que adoptaran forçosament una forma ovoide, condicionada per les corbes de nivell.

El lloc idoni per a l’assentament residencial és l’espai d’accés a les cotes més elevades del turó, al vessant oest, que podríem situar entre els actuals carrers Major-Cavallers, Loreto i Nou-Sant Cristòfol, espai amb tres corrents, a nord, oest i sud, i zones contigües relativament planes, de terra bona i aigua freàtica abundant, llocs que s’anomenaran posteriorment la Closa. De similars característiques edàfiques és el sòl situat entre el Saladar i la falda del turó que avui ocupen els carrers de Magallanes, Marqués de Campo i Colom. El recinte emmurallat que tancava l’assentament, en l’etapa anterior a la conquesta cristiana, estava condicionat, així mateix, per les característiques del terreny: anava, en el sentit contrari a les agulles del rellotge i partint de l’actual Devesa del Governador, en direcció oest per l’àmbit que separa la Marjal de la terra ferma, l’actual Ronda de les Muralles; girava cap al sud a l’encontre del Saladar, tancant així l’únic lloc accessible al turó, on hi havia el portal de Terra. Arribat al Saladar, per l’altura de la desapareguda torre del Rodat, enfilava recte cap a la mar, vorejant la llacuna del Saladar, seguint el traçat del Riatxol; quan arribava a la mar, ja sobre la restinga calcarenítica fòssil o arenosa, girava quasi 90º en direcció al turó, on tot sembla indicar –restes arquitectòniques, trama urbana i cartografia històrica– la formació d’un recinte sobre l’espai més emergit de la restinga sota el turó, entre els actuals carrers de la Senieta i del Pont, prolongació de les muralles que baixant del tercer recinte s’uneixen amb les torres del Vergeret i del Galliner, fins a arribar a la mar. Aquest és el denominat primer recinte, que tancava els ravals. Dos recintes superiors, assentats sobre la roca del turó, configuraven la resta de defenses: el segon recinte o albacar, en principi lliure d’edificacions, i el tercer recinte o alcassaba, residència reial o dels governadors. Bé per un augment ràpid de la població, bé per raons defensives o funcionals que desconeixem, s’edificà un altre recinte que trencava la morfologia de recintes concèntrics, sobre la restinga del Saladar, al sud del Riatxol, el que avui coneixem com a recinte del fortí.

6. Plano de la Plaça de Denia con el proyecto del Castillo, d’Antonio Montaigu de la Perille. (CGE, 338)

Aquest traçat dels recintes musulmans perdura fins a la segona meitat del segle XIX, amb trets morfològics que es detecten fàcilment avui. L’espai natural condiciona el traçat de les muralles, i aquestes han condicionat, condicionen i condicionaran l’evolució urbana de la ciutat.