Читать книгу 100 grans dones de la història - M. Àngels Cabré - Страница 13

Tot i que el poder mai ha estat cosa de dones, ella ha estat una de les que ha atresorat més poder polític en la història de Catalunya, també mentre va compartir el govern amb el seu net, Ramon Berenguer. Abans havia governat amb el seu marit, Ramon Borrell, comte de Barcelona. I a la mort d’aquest, sola, fins que el fill va complir la majoria d’edat. La mort prematura d’aquest va fer que el poder que no quedava a les seves mans passés al net.

A Ermessenda de Carcassona, anomenada així perquè va néixer allà, la va agafar de ple la revolució feudal. Se li van aixecar en armes uns quants barons que, desafiant-la i volent manar sobre els seus respectius territoris, li complicaren l’existència. Com a filla primogènita del comte Roger I de Carcassona, no es va casar per amor, sinó per servir els interessos polítics del pare. Va tenir tres fills i va participar activament en el govern del seu marit, també pel que fa a l’aspecte estratègic. De fet, se suposa que Borrell va morir l’any 1017 en una campanya militar i li va deixar la responsabilitat de governar mentre visqués.

Les diferències amb el fill van ser notables i gens fàcils de conciliar, fins que l’any 1935 el problema va desaparèixer amb ell. També va tenir diferències amb el net. Ella volia que es casés amb una dona del seu entorn i de la seva confiança, però ell va repudiar l’escollida i va casar-se amb una altra, una dona considerada adúltera. Aquest fet va portar Ermessenda a aconseguir del papa l’excomunió del net. Segurament per aquesta falta d’afinitat, perquè l’havia de vigilar de prop, no va voler abdicar del poder abans d’hora i es va mantenir al seu costat, vigilant. Finalment, el seu net es va fer càrrec dels seus comtats —Barcelona, Girona i Osona, és a dir, Vic— i ella es va retirar al castell de Santa Maria de Besora.

Es parla d’ella com d’una dona de caràcter però bondadosa i molt generosa amb l’Església catòlica, amb qui mantenia vincles estrets, ja que li corresponia a ella nomenar els grans càrrecs eclesiàstics. El seu germà Pere va ser nomenat bisbe de Girona i l’abat Oliba, de Ripoll, era un dels homes de la seva confiança. Va regalar terres i diners per fundar monestirs, i també va fer substancioses donacions per a la construcció de la catedral de Girona. Podem dir, doncs, que va tenir un paper rellevant en la revitalització de la vida monàstica, en aquells temps força afeblida.

Durant tres segles, les restes d’aquesta dona que va manar en un món d’homes van romandre en un sarcòfag situat a la part exterior de la catedral gironina que té com a decoració unes franges de color vermell i daurat, que s’han volgut entendre com un antecedent de les quatre barres, fins que Pere el Cerimoniós les feu col·locar a l’interior, en un sepulcre gòtic que va fer construir.