Читать книгу 100 grans dones de la història - M. Àngels Cabré - Страница 15

La nostra Hildegarda de Bingen, la nostra Teresa d’Àvila, es va dir Elisenda de Montcada i no va ser monja, sinó reina, reina consort de la corona d’Aragó. Aquesta lleidatana era filla de nobles molt propers a la monarquia —concretament de Pere II de Montcada i Elisenda de Pinós— i, quan Jaume II va enviudar de la seva tercera dona, la van casar amb ell. Evidentment, ella era molt més jove, un costum que els homes han seguit cultivant. I a sobre ell estava força xacrós, que no se sap si és millor o pitjor en un matrimoni forçat.

Elisenda era una dona cultivada i molt devota, que va escollir com a residència el palau Reial Major de Barcelona, a la plaça del Rei, tot i tenir-ne altres a la seva disposició. Entre els somnis de la reina n’hi havia un en què el rei la va poder complaure: la creació d’un monestir de religioses als afores de la ciutat. La reina es va fixar en la branca femenina de l’orde dels franciscans, les clarisses, i va demanar permís al papa Joan XXII. A Pedralbes hi havia una pedrera de pedra blanca molt adequada per a la construcció, i allà es va fundar el monestir. Es creu que una abadessa, catorze monges i quinze novícies van estrenar l’any 1327 el monestir de Santa Maria de Pedralbes.

I un bon dia la reina va quedar vídua i s’hi va instal·lar sense fer vots de clausura, i no dins el monestir, sinó en un palauet adjacent que havia fet aixecar. Avui aquest no hauria d’existir, perquè va ordenar que a la seva mort es desmantellés, però sembla que no li van fer cas i es troba a l’angle nord-oest del monestir. Amb els anys ha fet altres funcions. El sepulcre de la reina es troba literalment entre l’església i el claustre, i allà descansa des del segle XIV. Obra del gòtic català, la seva tomba la mostra duplicada i jacent: en una banda de la paret, la del presbiteri de l’església, vestida i guarnida com una reina, evidentment coronada; a l’altra, la del verd i bell claustre, abillada humilment com una penitent. Són les dues vides que ella va fer, la de portes enfora i la de portes endins.

S’hi va estar gairebé quaranta anys i, durant aquell temps, moltes de les monges que van ingressar al seu monestir van ser nobles o filles de la burgesia catalana. De cap manera va viure al marge d’aquella comunitat religiosa, sinó que pel que sembla va participar molt activament en el seu avenir, fins al punt que gaudia d’un permís papal que li permetia accedir a la zona de clausura acompanyada d’algunes dames de la seva confiança. Quan va morir, va llegar el monestir a la comunitat religiosa que hi vivia, així com totes les seves propietats, que no eren poques.

La reina brodava amb fil d’or, i algunes de les peces que va fer es conserven encara al monestir, avui convertit en museu. A les arquivoltes de la porta hi llueix l’escut dels Montcada, que recorda aquesta reina religiosa i consagrada a la contemplació i al manteniment de la seva obra, un reducte de pau femenina en plena època medieval.