Читать книгу 100 grans dones de la història - M. Àngels Cabré - Страница 21

Morell o potser Morella, no se sap del cert. I Juliana pel sant del dia que va arribar al món. Aquesta monja dominica que va néixer al barri del Raval de Barcelona descendia de jueus conversos. Va ser una nena superdotada amb una més que inusual capacitat d’aprenentatge. Va quedar òrfena de mare i el seu pare, que era banquer, la va portar a viure a França en veure’s involucrat en un homicidi. Tot i que potser també perquè no podia demostrar la puresa de la seva sang —és a dir, que eren cristians vells i no espúries barreges— en uns moments històrics en què això podia significar la diferència entre la vida i la mort.

Al país veí, concretament a la ciutat dels papes, Avinyó, i després d’anys de vuit hores diàries de profitós estudi amb professors i preceptors particulars, Juliana es va doctorar en lleis amb summa cum laude davant d’una selecta i nombrosa audiència que es va rendir als seus peus, era la primera dona que es doctorava a Europa. Es va formar en disciplines tan diverses com les matemàtiques, l’astronomia, la música o la filosofia. Especialment dotada per a les llengües, es creu que als disset anys en parlava, llegia i escrivia catorze. Ni en aquell temps s’havia vist una poliglota com ella ni després se n’han vist gaires.

Va esdevenir tota una atracció i el pare la passejava i organitzava debats dialèctics en els quals l’enfrontava a homes savis davant d’un públic que no donava crèdit. Tants coneixements van tenir una utilitat pràctica: li van servir per rebutjar el marit ric que el seu pare li tenia preparat, cosa que va fer amb la inestimable ajuda de la comtessa de Comté, que la va prendre sota la seva protecció. També preferí prosseguir amb la seva formació entrant a un convent dominic a la seva ciutat d’adopció, el de Santa Pràxedes. Tres anys més trad, n’era la priora. El convent era per a ella i per a tantes altres dones l’espai de la llibertat i la manera d’alliberar-les del fatídic destí femení.

Juliana Morell no es va moure d’allà i allà està enterrada. Van ser seixanta anys d’estudi i escriptura. Una vida molt estàtica però també molt profitosa, perquè va marxar d’aquest món amb les alforges plenes de coneixements. Pocs anys després de la seva mort, Gabriela de Vellay li va dedicar una molt elogiosa biografia. Ella i Teresa de Jesús són les úniques dones representades al paranimf de la Universitat de Barcelona.

A banda de la seva pròpia formació —que mai va abandonar—, al convent es va dedicar a la formació de les novícies i, entre altres tasques literàries, va traduir del llatí al francès gran part de l’obra de sant Vicent Ferrer, el dominic valencià que va recórrer el món predicant i fent miracles. Autora de poesia i de prosa, va escriure també obres de tipus espiritual.

Queda clar que aquesta humanista que va viure entre els segles XVI i XVII, i que es va consagrar a l’erudició, estava enamorada del saber. Lope de Vega, contemporani seu, parla d’ella en un dels seus poemes i diu que era la quarta Gràcia i la dècima Musa. Per cert, el seu pare sempre es va atribuir part del seu èxit i creia que era a ell a qui es devia la brillantor de la seva formació. Ja se sap que les dones soletes no saben fer res, oi?