Читать книгу 100 grans dones de la història - M. Àngels Cabré - Страница 14

Les imatges que d’ella han quedat la mostren consagrada a la tasca d’escriure sobre unes tauletes de cera, sigui sola o al costat de Volmar, el monjo que li feia de secretari i que durant llargs anys va ser el seu copista. Vesteix l’hàbit de l’orde benedictí i llueix el bàcul que assenyala la seva condició d’abadessa. Polifacètica —poeta, compositora i mig metgessa—, pertany a la tradició de les místiques i se la coneix sobretot per haver plasmat per escrit les seves experiències visionàries. Sense perdre el sentit, Hildegarda veia una gran llum amb formes i colors, sovint acompanyada d’una veu i, en alguns casos, amb acompanyament musical.

Hildegarda va portar una vida reclosa, en diàleg permanent amb ella mateixa i amb el coneixement. Nascuda a la vall del Rin, pertanyia a una família noble d’origen germànic que als catorze anys la va fer ingressar en un convent amb només unes rudimentàries nocions de llatí. Arrossegava una constitució malaltissa i molts mals de cap, que van ser l’origen de les seves visions, que en realitat eren teofanies. Passats els anys, quan ja havia complert els quaranta, va rebre l’ordre sobrenatural d’escriure-les, però com que llavors no era costum que les dones escrivissin —recordem que som al segle XII— va haver de demanar permís papal. De manera que el papa de Roma va enviar una comissió de teòlegs al monestir on vivia i la va autoritzar a agafar la ploma. En la seva primera obra, Scivias (Coneix els camins), va deixar constància de les seves visions i va començar llavors, també, a intercanviar correspondència amb diverses personalitats, inclosa Elionor d’Aquitània.

En un temps en què la clausura no era gens estricta, Hildegarda va realitzar diversos viatges per predicar, cosa que no era tampoc tan usual, i menys encara si en els seus parlaments aprofitava per denunciar la corrupció eclesiàstica. Però, com deia, la seva vida la va viure sobretot de portes endins. Acompanyada d’una vintena de monges, va fundar un monestir femení, el de Rupertsberg, a prop de la localitat de Bingen. Ja erigida en abadessa, se la coneixia com la sibil·la del Rin i la visitaven personatges coneguts, també reis, que li demanaven consell i buscaven en ella respostes a les seves preguntes, perquè li atribuïen capacitats endevinatòries. Uns quants anys després va fundar un segon monestir, que visitava setmanalment.

Hildegarda es va interessar per les ciències naturals i per la medicina, i, tot i la seva virginitat, destaca per haver tractat en les seves obres la sexualitat femenina. En aquest camp va fer una cosa que fins llavors no s’havia fet: descriure l’orgasme femení, aquest gran desconegut encara avui. Una invitació en tota regla al gaudi de les dones i un gest clarament protofeminista. Només per això la podien haver cremat, com feien llavors amb algunes dones amb massa curiositat. Ella va saber negociar amb el poder i es va estalviar les sospites d’aquells que la creien més bruixa que santa.

Quan va morir, ja octogenària, diuen les cròniques que va aparèixer al cel una creu lluminosa de colors brillants. Un bon final per a una dona que en vida va veure tantes coses que no succeïen en la realitat, sinó només dins el seu cap.