Читать книгу 100 grans dones de la història - M. Àngels Cabré - Страница 17

Mentre ningú ho rebati, Isabel de Villena serà considerada la primera escriptora en llengua valenciana i una protofeminista de cap a peus, perquè en resposta a llibres com Espill o llibre de les dones, de Jaume Roig, va defensar les del seu sexe, que havien estat expulsades a les perifèries de l’interès públic.

Era filla natural del rei Enric d’Aragó i de Castella, home inclinat a les lletres. Òrfena des de petita, la va educar a la cort la seva cosina Maria de Castella, que era la dona d’Alfons el Magnànim. Als quinze anys la van fer ingressar al monestir de la Santíssima Trinitat de València, governat per les clarisses. Allà va prendre els hàbits i va prendre també el nom de sor Isabel de Villena (el seu nom real era Elionor Manuel de Villena). Ja a la trentena, va ser nomenada abadessa.

No ha estat, però, per la seva vida monacal pel que ha passat a la història, sinó per haver escrit la seva particular Vita Christi, seguint el model de la d’Eximenis. Lamentablement, no va tenir temps d’enllestir-la i aquesta va veure la llum pòstumament l’any 1497, per iniciativa de l’abadessa que la va substituir, Aldonça de Montsoriu, que va creure que una obra com aquella no podia ser enterrada amb la seva autora.

La seva Vita Christi és diferent de totes les que es publicaven en aquella Europa. No la va dedicar a Jesucrist, com Eiximenis i tota la resta, sinó a les dones de la vida d’aquest, començant per la Verge Maria. És, doncs, una Vita Christi profundament desobedient, una de les peces literàries més rellevants del segle XV i, per extensió, del segle d’or valencià. Els seus coetanis la van respectar intel·lectualment, cosa que queda palesa en diverses dedicatòries i pròlegs de l’època, que són una bona manera de mesurar la fama que un autor o una autora va tenir en el seu temps. Perquè la història ja se sap que l’expliquen els vencedors i gairebé mai és vertadera.

Destacava les dones per sobre dels homes, desafiava les convencions i plantava cara a la misogínia del seu temps. Reclamava per a elles més consideració i afirmava, en definitiva, que la superioritat moral era seva i no d’ells. Des del segle XIII, en la cultura catalana s’havia produït un debat a favor o en contra de les dones, que a Europa va durar també uns quants segles. Es va conèixer com la querella de les dones. Isabel de Villena no només es va posicionar sense embuts, sinó que va donar una bona plantofada a la cultura patriarcal. Si diem que va tenir més èxit que el mateix Tirant lo Blanc potser algú no s’ho creurà, però així va ser. De la seva obra se’n van fer moltes edicions, cosa que és també una prova fefaent de fins on va arribar el seu prestigi. Per cert, un altre llibre seu, Tractat de la passió, va ser erròniament atribuït a Francesc Eiximenis.

Una epidèmia de pesta de les que hi havia en aquell temps i que arrasaven amb tot se la va emportar, a ella i a molts altres més, és clar.