Читать книгу 100 grans dones de la història - M. Àngels Cabré - Страница 19

Una desobedient, una dissident, això va ser. Si es pogués endevinar el futur que li espera a una nena veient fins a quin punt la mouen els desitjos de llibertat, en el cas de Teresa d’Àvila —coneguda també com santa Teresa de Jesús— seria evident que en la infantesa ja atresorava la força necessària per emprendre grans gestes, d’aquelles que necessiten gran valentia i tenacitat. No només llegia amb gran arravatament, sinó que fins i tot va fugir de casa amb el seu germà amb la intenció de lluitar contra els moros i cristianitzar-los. S’ha parlat molt de la imaginació que tenia Teresa d’Àvila, ja present en les seves aventures primerenques. També del seu sentit de l’humor.

El seu nom real era Teresa Sánchez de Cepeda y Ahumada. Era filla de conversos, va perdre la seva mare en l’adolescència i es va fer monja carmelita als vint anys. Vint-i-cinc anys després de tancar-se al convent, la vida conventual que portava no la satisfeia —massa laxa, massa còmoda— i va voler fundar una petita comunitat molt més austera: un Carmel descalç, humil i callat, on el silenci fos gairebé permanent. Aquell fou el primer d’una llarga llista de convents i monestirs. La seva aventura faria enrenou. En el seu recorregut destaca la relació que va mantenir amb sant Joan de la Creu, que va ser una gran ajuda en la reforma de la branca masculina de l’orde del Carmel.

Pel que fa a l’escriptura, Teresa d’Àvila va enfrontar-se als seus propis dimonis i a la seva relació amb Déu. La pregunta que ens fem és: quan escrivia, si tenia una vida tan atrafegada, saltant de convent en convent i de poble en poble de la nostra geografia? Resulta que, en les pauses de la seva moguda activitat, reclamava l’arquella on guardava els seus papers, que deixava sempre a Àvila en lloc segur. Santa Teresa tenia visions i no va ser per supèrbia, sinó per mandat del seu confessor, que va agafar la ploma, amb l’objectiu d’alliberar-se de les seves sacsejades interiors. Si la reforma del Carmel va ser un camí col·lectiu, el de l’escriptura va ser el seu particular camí de perfecció. Inevitable que en el procés topés amb la jerarquia eclesiàstica, de manera que la seva gran obra, l’autobiografia Vida, va entrar al purgatori de l’índex de les obres prohibides per l’Església catòlica. Heretgia o simple desobediència? També va escriure Camino de perfección, Moradas del castillo interior i Libro de las fundaciones.

L’any 1580 es va produir la separació de les dues branques del Carmel, la calçada i la descalça. Poc després, Teresa va morir. Les seves despulles es troben a Alba de Tormes. La mala sort va voler que el dictador Francisco Franco l’escollís com a mostra del seu fanàtic catolicisme i la seva mà incorrupta va romandre anys i panys a la tauleta de nit del dictador, per a oprobi de la santa. Era tanta la devoció que sentia per ella el Generalísimo que fins i tot se l’emportava de viatge com si fos un coixí per a les cervicals. Va ser canonitzada l’any 1622 i l’any 1970 va ser nomenada doctora de l’Església.

Queda el Carmel i queda la seva obra literària, que fa d’ella una pionera en parlar amb veu de dona de tot allò que és més esperit que cos. No fa falta cap sentiment religiós per gaudir de les seves paraules i posar-se en la pell d’aquella nena aventurera que no va venir al món a passar desapercebuda, malgrat que el seu confessor li devia insistir molt perquè cultivés la discreció. Per les seves obres la coneixereu.