Читать книгу 100 grans dones de la història - M. Àngels Cabré - Страница 28

D’anarquistes —homes i dones sense cap ganes d’obeir cap autoritat—, n’hi ha hagut sempre. Però es creu que va ser ella, Louise Michel, la primera a fer ondejar la bandera negra, que esdevingué el símbol de l’anarquisme. Un segle després de la Revolució Francesa, Michel va representar l’esperit de la Comuna de París i va lluitar colze a colze amb els homes, amb el fusell a la mà i un fort desig de justícia social.

Era filla natural d’un terratinent i una serventa, per això ja va patir des de bon començament les conseqüències de la lluita de classes. La família paterna la va educar en els llibres i volia ser poeta. Estudià per a mestra i, amb una herència, obrí escoles lliures. Començà a moure’s en els ambients revolucionaris perquè era de les que creia que la societat necessita un canvi radical.

El 1870, França havia perdut la guerra i havia capitulat davant de l’exèrcit de Bismark. Replegat el govern, amb la ciutat en flames, el poble no va defallir a l’hora de defensar-se de la invasió estrangera. I les dones van sortir als carrers a interposar-se entre els soldats i els resistents, es van exposar i van fer barricades. Una revolta que donà lloc al primer govern obrer de la història.

Les dones de la Comuna van rebre el nom de pétroleuses (’incendiàries’). Michel se sumà a la lluita. En la defensa de la capital, començà formant part del Comitè de Vigilància de Montmartre, el seu barri. Amb l’uniforme de la Guàrdia Nacional, es trobà liderant un batalló femení que resistí heroicament en les darreres batalles.

La Comuna va fer coses mai vistes: expropià el clergat, cedí els tallers abandonats a les cooperatives obreres i establí la igualtat d’homes i dones davant la llei. La repressió va ser brutal i Louise va aconseguir escapar. Però la policia havia detingut la seva mare i per això es va entregar. Des de la presó on la van tancar, se sentien els afusellaments dels revoltats. Al consell de guerra que li van fer es negà a defensar-se i es feu responsable dels seus actes.

Deportada a la quinta forca, a Nova Caledònia, en ple oceà Pacífic, allà es dedicà a educar els nens de les tribus sotmeses pels francesos. Uns quants anys després, gràcies a una amnistia parcial als comuners, tornà a França i reprengué la seva activitat política, sense donar-se mai per vençuda. Allà on podia feia discursos incendiaris i participava en mítings. No trigà a fer una altra vegada cap a la presó. Engarjolada, es negà a abandonar la cel·la si no alliberaven també els seus companys. La por que els seus seguidors s’amotinessin va fer que la deixessin anar.

S’exilià temporalment a Anglaterra. Els seus darrers anys els passà entre Londres i París, sota vigilància policial però dedicada a les seves obres literàries i a impartir conferències. Publicà Memòries de la Comuna perquè aquell episodi quedés ben fixat. Una pulmonia se l’emportà en plena gira de conferències. El seu funeral va ser multitudinari. Se la coneix com la Verge Roja.