Читать книгу 100 grans dones de la història - M. Àngels Cabré - Страница 30

A les darreries del segle XIX van conviure el lliure pensament, el krausisme, la teosofia, l’esperantisme i uns quants corrents més. També va esclatar l’interès per l’espiritisme, és a dir, la comunicació amb els difunts. En aquells anys la doctrina espírita es va fer tan popular que fins i tot es va elevar una proposta al Parlament perquè entrés als currículums escolars. Un dels noms que destacà va ser el d’Amalia Domingo, sevillana que va anar a parar a Barcelona i va ser reconeguda com una de les principals espiritistes del moment.

Hem de començar remarcant una particularitat: Amalia Domingo s’havia quedat cega de jove. Tot i gaudir d’una educació escassa, Amalia va començar a escriure versos quan era només una nena, tot i que les seves primeres publicacions les va haver de compaginar amb la costura. Va ser quan els problemes oculars li van dificultar la vida que va entrar en contacte amb l’espiritisme a través d’una revista. Subjugada, va començar a col·laborar-hi i el director va esdevenir el seu benefactor.

Aquesta nova ciència la va atrapar i es va anar endinsant cada cop més en el seu coneixement. L’any 1876 es va traslladar a la Ciutat Comtal i el director del cercle espiritista La Buena Nueva la va hostatjar al seu domicili del barri de Gràcia. En aquesta nova etapa va col·laborar en diverses revistes i va dirigir alguna publicació. I, quan l’any 1888, l’any de l’Exposició Universal, es va celebrar a Barcelona el I Congrés Internacional Espiritista, ella va ser-ne la vicepresidenta.

La seva fama com a mèdium no havia fet més que créixer. Però, a banda d’espiritista, Amalia Domingo també era altres coses, com partidària del laïcisme i feminista, dues coses que combinaven molt bé. Així, juntament amb la sindicalista sabadellenca Teresa Claramunt i amb la també sevillana Ángeles López Ayala, va posar en marxa l’Escola Laica de Gràcia, ja que totes tres compartien la idea que no hi havia formació possible si no era allunyant les criatures de les urpes de l’Església catòlica.

Hi ha, però, una altra iniciativa d’aquestes tres revolucionàries digna de menció: la Societat Autònoma de Dones, que va ser la primera organització feminista de Catalunya (i és possible que d’Espanya). Després es va convertir en la Societat Progressiva Femenina, i del Raval, on va néixer, es va traslladar a Gràcia.

Quan Amalia Domingo va morir —o, millor dit, es va descarnar, com hauria dit ella—, una multitudinària comitiva de milers de persones va acompanyar el fèretre fins al cementiri de Montjuïc. Gràcies a una col·lecta popular es va construir un mausoleu. Era l’any de la Setmana Tràgica.