Читать книгу Introducció a la història - Marc Baldó Lacomba - Страница 10

4. EL MATERIAL DE LA HISTÒRIA

ELS FETS HISTÒRICS

Els positivistes deien que els materials de la història, les «rajoles» amb les quals es construeix aquesta, eren els fets històrics. Sense fets no pot haver-hi història: constitueixen el material bàsic amb el qual es compon la trama de l’experiència històrica objectiva i, per tant, l’explicació d’aquesta. Tanmateix, la propietat històrica d’un fet humà no pertany al fet mateix, sinó a la consideració de qui el coneix. Som nosaltres els qui considerem o no un fet com a «històric».

Si ens hi fixem bé, ens adonarem que els fets considerats històrics, igual que aquells altres fets humans que no són considerats així, no són més que relacions i interaccions socials; no són coses que es puguen agafar, sinó que són nusos o nexes d’accions, relacions i interaccions socials que componen les pràctiques de vida de les persones i dels processos històrics. En els fets humans –socials o històrics–, la praxi –l’acció humana– és el nucli. Els fets objectiven accions humanes, tant si són fets quotidians com si són fets extraordinaris, tant si els considerem «històrics» com si no.

Darrere de tot fet humà sempre trobarem un feix de nexes i interaccions que formen dit fenomen; sempre hi ha pràctiques, relacions i creences. Així passa en esdeveniments memorables –com ara l’atac a les torres Bessones de Nova York, la bomba d’Hiroshima o la mort de Cèsar– o en accions quotidianes que es reiteren tots els dies –com ara la producció en qualsevol moment de la història, el treball de cada dia, l’organització familiar, els ritmes de la mortalitat, les creences i els estats d’opinió de les persones... Considerar fets històrics els primers i no els segons fou una opció de la historiografia tradicional que es va superar a principis de segle XX.

Però, a més, els fets no existeixen segregats els uns dels altres, sinó que es produeixen en relació i dependència formant conjunts o sistemes d’interaccions. En l’experiència social no hi ha fet que no supose una estructura o un sistema d’elements relacionats i dependents. Així doncs, per comprendre qualsevol fet o fenomen social o històric, per trobar-li sentit, cal superar l’aïllament aparent del fet –siga l’atac a les torres Bessones, siga el treball en un senyoriu que fa tots els dies un vassall– i integrar-lo en la totalitat de què forma part juntament amb altres fets, accions, fenòmens i elements.

En fi, els fets històrics no sols objectiven accions humanes, sinó que els mateixos fets històrics són objectius –objectiva fou la destrucció de les torres Bessones, la desfeta d’Hiroshima, la mort de cèsar; objectives són les pràctiques de treball de milions de persones cada dia o les seues creences, opinions i actituds. Ara bé, cal dir que, al vessant objectiu, s’hi ha d’afegir la interpretació i la conceptualització. En aquest sentit, els fets històrics no són sols nusos objectius d’interaccions, sinó també són una construcció, el resultat de les percepcions i –si ens cenyim als fets que estudia l’historiador– el resultat d’un raonament contrastat amb dades i construït metòdicament.

Evidentment, això no ha de dur-nos a creure –com fa qui està disposat a desprestigiar el coneixement històric– que els historiadors són absurds a l’hora de «construir» els fets. Objectivitat i interpretació es reuneixen i s’acorden. En tot cas, els historiadors no tenen perquè ser necessàriament més arbitraris que els astrònoms, els fisiòlegs o els químics a l’hora de determinar els fets amb els quals fonamenten els seus raonaments. Caldrà, això sí, que els historiadors, com la resta de científics, contrasten amb les petjades de l’experiència històrica el que afirmen i raonen.

FETS DE MASSES, FETS INSTITUCIONALS I ESDEVENIMENTS

Els fets –aquests nusos de nexes que objectiven accions– poden classificar-se de maneres molt diverses. Una d’aquestes, que considerem operativa, els divideix en reiterats o singulars. Els primers són aquelles accions que cobreixen l’experiència social de les persones i que, en determinats períodes històrics i determinades condicions socials, es presenten constants, és a dir, «es repeteixen» i, per tant, són susceptibles de ser pautats pel coneixement històric o social. Per exemple, una reiterada taxa de mortalitat infantil molt elevada que persisteix durant segles; una determinada manera de relacionar-se socialment els éssers humans per produir béns i distribuir-los, com ara és la servitud; un determinat nivell de vida d’un col·lectiu social, com ara el dels obrers de l’Anglaterra de l’època de la revolució industrial, etc.

Però també, en la realitat històrica, al marge dels fets que «es repeteixen» o constants, es donen esdeveniments o, si es vol, fets singulars i «irrepetibles»: les guerres Púniques, la conquesta d’Amèrica, l’assassinat del general Prim, la batalla de l’ebre o l’atac a les torres Bessones de Nova York... Els fets singulars, estiguen protagonitzats per col·lectius o individus, són rebels a qualsevol sèrie i no poden ser pautats. Tanmateix, són susceptibles de ser explicats dins de la perspectiva de conjunt o globalitat del fenomen històric de referència: la batalla de l’ebre, dins la guerra civil espanyola; l’assassinat de Prim, dins les tensions polítiques del Sexenni Democràtic, etc.

En la historiografia tradicional, el significat corrent –o quasi únic– del fet històric es restringia a aquell que era singular, únic, i al darrere hi havia una clara i manifesta intencionalitat. L’explicació històrica d’aleshores, principalment, era una relació de fets singulars o esdeveniments lligats els uns als altres per les causes intencionals i les conseqüències. Però, des de principis del segle XX, aquesta concepció limitada i événementielle de l’explicació històrica va canviar.

La historiografia, aleshores, esperonada pels avanços de la democràcia i per l’impacte de les ciències socials, va ampliar el concepte de fet històric, obrint-lo també a aquelles accions socials «humils», «vulgars», «recurrents» i amb intencionalitat dubtosa. Els fets històrics del selecte club dels esdeveniments singulars i intencionals –dels quals es burlava Carr– es va veure envaït per l’experiència social, i l’explicació històrica va començar a fer-se social i abastar fets recurrents susceptibles de ser pautats. D’ocupar-se de l’home va passar a ocupar-se dels homes, i això va alterar tota la metodologia. La sèrie documental, per exemple, va assolir tota la importància que li calia per proporcionar abundants testimonis i, al mateix temps, es va desenvolupar la necessitat d’establir relacions o nexes entre fets singulars i fets recurrents, entre individus i sistemes socials, entre aspectes concrets i generals...

El material històric –potser siga millor anomenar-lo així que no fets històrics– es compon d’esdeveniments i fets socials. Pierre Vilar (1980: 43) cataloga la matèria històrica en fets de masses, fets institucionals i esdeveniments. Els fets de masses són els elements bàsics de la vida social i inclouen els actes de la vida diària: el conjunt de persones (demografia), el conjunt de béns i relacions socials per a produir i distribuir-se els recursos, i el conjunt de pràctiques socials, pensaments i creences (mentalitats, ideologies i estats d’opinió). Els fets institucionals són aquells que fixen formalment les relacions humanes en marcs sociohistòrics determinats: essencialment, es tracta del dret, les formes jurídiques i les maneres amb les quals s’organitza l’estat i la resta d’institucions, com ara gremis, sindicats, exèrcit, primogenitura, codis mercantils, codis penals, relacions entre estats... Els esdeveniments –una acció de govern, un acord diplomàtic, una batalla, una vaga, un episodi revolucionari...– són aquells fets que, com diu Vilar, vinculen la vida quotidiana a la dinàmica de les societats de les quals formen part, expressen la confluència entre les estructures socials i la pràctica d’individus o grups socials. Els esdeveniments es troben a la frontera de l’esdevenir i, per estudiar-los, han de ser entesos com a causes, com a conseqüències, com a factors, com a fets que desencadenen accions que canvien la realitat. Aróstegui defineix els esdeveniments precisament com a canvis d’estat de la realitat social o d’algun aspecte d’aquesta que es fan visibles per les conseqüències que comporten (1995: 203).

L’anàlisi dels esdeveniments, d’altra banda, sols té sentit si es fa en referència a l’organització i el funcionament del sistema social, la qual cosa comporta que els esdeveniments no puguen explicar-se aïlladament, sinó dins dels processos en què s’integren. Com es podrà comprovar, a més, la concepció d’esdeveniment d’ara, que dóna tanta importància al context i la relació amb el sistema social, no té res a veure amb la concepció de la historiografia tradicional, que el copsava com a fenomen intencional i singular.

El material de la història bàsicament són els fets de masses, és a dir, aquells que són obra de relacions i interaccions socials de persones que actuen i es relacionen socialment dins de col·lectius i grups humans. Així es pot observar en els comportaments demogràfics de les poblacions (règims de natalitat, mortalitat, ritmes migratoris...), el sistema de la producció de béns, l’estratificació social, l’organització política de les persones en comunitats, etc., però no seria correcte reduir la història a col·lectius humans. També apareixen en l’acció històrica els individus, alguns d’ells amb notòria transcendència o influència en els processos històrics, com ara galileu, cromwell, robespierre, Lenin...

Hi ha altres maneres de classificar els fets que componen la matèria històrica. Braudel parlava d’una història profunda, constituïda per fets de llarga durada –comprensius de les relacions de l’home amb el medi natural–; d’una història social, constituïda pels fets que expliquen els destins col·lectius –economia, relacions socials, imperis...–, en què es lliguen estructures i conjuntures, i, finalment, parlava d’una història del temps curt, d’esdeveniments, immediata, superficial, nugada als individus: guerres com les hispanoturques del segle XVI –però no la forma de fer la guerra, que pertany al nivell anterior – o polítics com felip II – però no el sistema polític.

Tanmateix, s’organitzen com s’organitzen, l’explicació de la història haurà de considerar que els fets –del tipus que siguen– i els seus actors –individus i grups– tan sols poden analitzar-se des de la dimensió social i l’estructura sociohistòrica, i no com a fets particulars més o menys casuals o com a individualitats fora de context.

ORGANITZACIÓ I SELECCIÓ DELS FETS

Com es veu, són els historiadors els qui organitzen el material de la història i, en conseqüència, seleccionen els fets –singulars o seriats; de masses, institucionals o esdeveniments– per poder explicar el procés històric. Els fets no es seleccionen ells mateixos. És l’historiador qui, en interrogar la matèria històrica, els considera importants o no i els organitza i integra per poder-los explicar.

L’organització i la selecció, d’altra banda, dels materials i la selecció dels fets objectius canvia segons els plantejaments i concepcions historiogràfiques. Així, per exemple, els historiadors que concebien la història com una successió de singularitats protagonitzades per individus cèlebres valoraven com a factors diriments del procés històric les decisions intencionals dels grans protagonistes –Cèsar, Colom, Napoleó... Per contra, aquells historiadors que conceben la història com a història social organitzaran els materials de manera diferent: enfront de l’atomització dels esdeveniments singulars i intencionals, prevaldrà en l’explicació el conjunt de les activitats humanes en totes les esferes i la relació dels fenòmens concrets amb el sistema. El famós viatge de Colom de 1492, posem per cas, serà un esdeveniment que sols podrà ser explicat des del context social més ample: economia, relacions de producció, comerç, canvis d’hegemonia en el mediterrani oriental, institucions, expansió dels regnes ibèrics, nivell tecnològic i de la nàutica...

En resum, podem dir que, en termes generals, no hi ha criteris absoluts per a determinar la significació dels fets històrics. És l’historiador qui ha de buscar la importància objectiva dels esdeveniments servint-se del marc teòric i la demostració o contrastació de la teoria amb les dades de l’experiència històrica. Això no és un problema exclusiu de la història i l’anàlisi social. En cap ciència la rellevància dels fets és palesa: han de ser els científics qui descobrisquen la significació dels fenòmens, els quals agafen rellevància des d’uns pressupòsits teòrics. Així, el marc teòric específic des del qual s’opera, les pràctiques metodològiques i les tècniques d’investigació, esdevenen aspectes claus perquè els fenòmens històrics assolisquen la significació.

LES FONTS HISTÒRIQUES

Començarem per una definició clàssica. Les fonts històriques són tots aquells materials humans i de creació i praxi humana –esquelets, objectes de vida quotidiana, monuments, documents, imatges, símbols, testimonis, abancalaments, camins...– que transmeten coneixements sobre fets i accions socials o processos històrics, quan se’ls sap preguntar i extraure la informació que contenen.

Dues són, per tant, les condicions que es requereixen per a poder parlar de font històrica. La primera és que es tracte de materials de creació humana, condició essencial que els permet aportar la informació requerida per a inferir reflexions sobre una determinada situació social en el temps (Aróstegui, 1995: 338). La segona condició, tan indispensable com la primera, és saber buscar aquests materials allà on siguen i saber-los extraure la informació que contenen. En resum: les fonts són materials de creació humana que s’exhumen i als quals «es fa parlar».

Ara bé, no sempre l’historiador se serveix estrictament de materials de creació humana. També li interessen tots aquells altres que, tot i no ser de factura humana, han estat usats, guardats, consumits o transportats pels éssers humans, com ara restes òssies d’animals, vegetals carbonitzats, pòl·lens fossilitzats... Lucien Febvre, en un passatge cèlebre sobre el particular, deia que la història ha de fer-se amb tot el que siga possible: amb paraules, amb signes, amb paisatges, amb les formes dels camps, amb exàmens pericials de pedres, amb anàlisis químiques d’espases de metall... «Amb tot el que sent de l’home depèn de l’home, serveix l’home, expressa l’home, significa la presència, l’activitat, els gustos i les formes de ser de l’home». (1970: 232). Així doncs, de manera complementària, per a donar compte de la presència i les activitats humanes, també s’usen materials que no són de creació humana. Però, àdhuc en aquests casos, cal relacionar la informació que hi aporten amb els materials produïts per l’ésser humà.

Per no perdre’s en el bosc de les fonts històriques, s’imposa una classificació. En realitat, les fonts es resisteixen a ser classificades. La sistematització és difícil per la diversitat que hi ha, per les propietats internes que tenen i per les diverses estratègies que s’activen per a interpretar-les. Tanmateix, començarem per una tipologia pràctica i operativa i les classificarem en quatre grups: arqueològiques, escrites, orals i iconogràfiques, sonores i audiovisuals.

1) El registre material són totes aquelles fonts que donen testimoni històric mitjançant la materialitat d’una estructura o representació de factura humana. S’hi inclouen elements tan variats com els materials arqueològics, les estructures arquitectòniques, els monuments, els enginys, els instruments de treball i vida quotidiana, els objectes decoratius, les representacions gràfiques i simbòliques... Fetes amb materials diversos: lítics, ceràmics, vegetals, animals, metàl·lics, sintètics... El registre material és, sens dubte, la font per a l’estudi de les societats primitives que no coneixien l’escriptura, però seria erroni pensar que sols aprofita per a estudiar aquestes societats. El registre material també és indispensable per a civilitzacions que, tot i conèixer l’escriptura, han llegat un limitat registre documental, i àdhuc l’arqueologia –la medieval, la industrial– és ben profitosa per a societats amb potents arxius plens de documents, però on l’estudi arqueològic informa sobre aspectes de la vida humana que han deixat poc rastre en el registre escrit. Com es pot suposar, l’arqueologia ha desenvolupat unes tècniques complexes i sofisticades per a buscar, restituir i interpretar materials de les més variades experiències humanes.

2) Integren el registre documental totes les fonts escrites, que són aquelles que, sobre suports diversos –papir, pergamí, paper i recentment altres–, donen testimoni de l’activitat humana mitjançant l’escriptura. En sentit estricte, anomenem document a tota aquella font que transmet un missatge mitjançant la fixació de paraules –en sentit ample, document és sinònim de font històrica. Les fonts documentals tenen aquesta propietat, cosa que les converteix en un potent mitjà d’informació. L’escriptura salvaguarda la memòria, la fixa, «supera el caràcter efímer de les paraules perdudes en l’aire» (Lledó, 1998: 166), però també selecciona.

L’escriptura no ho recorda tot, sinó el que tria per definir-nos socialment i personalment, per autoafirmar-nos, expressarnos, dominar; per actuar, pensar i sentir. L’escriptura capgira les possibilitats de la reconstrucció històrica i permet que l’historiador –una vegada desxifrats els signes– accedisca al que s’escriu, que versa sobre el que es fa, el que es pensa i el que se sent. Segons els tipus de fonts documentals –manuscrites i impreses; públiques i privades; narratives i administratives; llibres i premsa periòdica…–, s’han desenvolupat diverses tècniques d’anàlisi, però, en conjunt, totes tracten de copsar el missatge del text o el que es comunica i accedir a com ha d’interpretar-se correctament.

3) Les fonts orals aporten informació sobre l’activitat humana mitjançant el testimoni directe de la paraula viva que fan persones enquestades per l’investigador. L’ús de la història oral, malgrat que puga semblar un territori de descobriment recent –no més enrere dels anys huitanta–, no constitueix cap novetat en el coneixement històric, ja que és tan vell com la mateixa història. Ja Heròdot i Tucídides basaren les seues investigacions sobre les guerres mèdiques i púniques, respectivament, en fonts orals.

Els testimonis orals, per raons que no cal explicar, es limiten –ara o en el temps d’Heròdot– a exhumar informació sobre el temps històric pròxim al moment en què es construeix l’explicació: el «temps recent». Però també s’ha usat la font oral quan s’han arreplegat llegendes, romanços i tradicions populars de temps més o menys remots. Tanmateix, bàsicament, la font oral documenta la història del temps recent, la qual, a més, sol estar privada de fonts documentals per raons cíviques i jurídiques que defensen la privacitat. Tanmateix, l’historiador no recorre a les fonts orals per aquestes raons –encara que també–, sinó perquè en la historiografia s’han obert noves perspectives i s’han activat noves tècniques, entre les quals l’enquesta i la història des de baix són uns exemples.

No cal dir que la font oral trenca tots els esquemes, els usos i les estratègies que eren familiars als historiadors. La historiografia ha hagut d’ensenyar-se a practicar nous procediments de recerca de testimonis –localitzar-los, ensenyar-se a entrevistar-los– i noves estratègies crítiques per a interpretar els missatges que aportaven. La historiografia no estava acostumada a aquestes maneres de treballar, que se separen radicalment d’exhumar materials arqueològics i documents. Altres ciències socials, com ara la sociologia, l’antropologia o la psicologia, han ensenyat uns camins que els eren ben coneguts, i l’historiador hi ha hagut d’aportar la perspectiva històrica. Una de les grans diferències que hi ha entre les fonts orals i la resta és que, en les fonts orals, és el mateix historiador qui crea la font, tècnica que l’aproxima a les ciències socials esmentades, les quals es nodreixen, més que no de documents i restes arqueològiques, d’enquestes, tests i entrevistes que, si no es feren, mai no crearien la font.

4) El registre plàstic, visual, sonor i audiovisual és aquell que dóna testimoni de l’activitat humana a través de la iconografia, la imatge, el registre sonor o la combinació i vinculació d’aquests elements. Algunes d’aquestes fonts, com ara les pintures d’abrics prehistòrics, són tan velles com la mateixa història humana i d’altres –la fotografia, la gravació sonora, la imatge en moviment...– són recents.

Totes aquestes fonts, com l’escriptura, fixen i guarden memòria intencionadament d’un missatge –de ficció o no ficció– que es fa per usar-se. I també totes, al mateix temps que fixen, discriminen, seleccionen i trien. Les fonts pictòriques, fotogràfiques, escultòriques, decoratives, sonores i audiovisuals registren intencionadament uns aspectes i ometen registrar-ne d’altres.

* * *

Però les fonts, a més de classificar-se pel tipus de registre, poden classificar-se d’altres maneres, i una d’aquestes ben formativa (sobre la qual convé reflexionar a l’historiador) és la que podem fer atenent al criteri intencional d’elaboració de l’artefacte, document o registre que usem com a font. Així, podem discernir entre fonts intencionals i fonts no intencionals o testimonis involuntaris.

Anomenem fonts intencionals a aquelles que han estat creades voluntàriament per deixar testimoni de personatges i esdeveniments. Es tracta de materials, documents, tradicions orals, iconografies i materials audiovisuals fabricats per guardar memòria. Són fonts produïdes perquè «sàpiguen tots» i ho coneguen totes les generacions.

De vegades, aquestes fonts s’anomenen «monuments» –paraula que conté l’arrel indoeuropea men, «memòria»– perquè la seua intenció és preservar i perpetuar el record. Es tracta de monuments o construccions de prestigi, sumptuoses, arcs triomfals, esteles commemoratives, esteles fúnebres... També són fonts intencionals molts documents, com ara les epopeies, les cròniques –de regnats, de batalles, d’expedicions, de fastos–, les col·leccions de documents d’una nació –com Monumenta Germaniae Historica, Monumenta Historiae Patria–, les memòries que escriuen polítics o diplomàtics, científics o artistes. Petrucci (2008: 127) parla del fet que hi ha molta documentació on es pot observar un «nucli memoratiu», constituït per escrits que estan destinats a usos individuals i socials de la memòria i que contenen una selecció conscient de la informació que transmeten. Entre altres classes de documents memoratius, hi ha les compilacions, els manuals i les monografies historiogràfiques. No poden faltar en la relació de fonts memoratives les pintures o escultures que «immortalitzen» batalles, esdeveniments o personatges; les fotografies i filmacions que fan aquesta mateixa funció, i, finalment, també són intencionals les fonts orals. Aquestes, en algunes ocasions, es deuen a les persones que han viscut una determinada experiència i en volen donar testimoni, sobretot si ha hagut una política de manipulació de la memòria o s’ha fomentat des del poder l’oblit, com solen fer les dictadures sobre moltes de les seues actuacions.

Fonts no intencionals o testimonis involuntaris són aquelles restes que, en elaborar-se, no han tingut propòsit de perpetuar un determinat ús públic de la memòria. Es tracta d’artefactes lítics de caça, fragments de ceràmica, deixalles d’utillatge, restes d’aixovar, monedes, cases populars, arquitectura i enginyeria funcional, documents administratius, registres econòmics, fonts jurídiques, militars i religioses, cartes, dietaris, registres de preus, fotografies...

D’entrada, sembla que les fonts no intencionals tinguen una objectivitat que es contraposa als «monuments»: mentre que aquests perpetuen el record que els autors que els produïren volen que recordem, les fonts no intencionals sembla que es limiten a mostrar, provar i donar testimoni –quan l’historiador les interroga– de les experiències humanes i socials, sense intenció de manipular la nostra memòria ni interpretació. Tanmateix, cal no oblidar que les fonts intencionals, malgré lui, ens registren i ens proven conductes, actituds, intencions, estratègies de poder i missatges dels agents històrics de manera objectiva. I tampoc cal oblidar que les fonts no intencionals no són innocents. Encara que no foren elaborades per mostrar-nos com hem d’interpretar la història, no «ho diuen tot», sinó que oculten, distorsionen i maquillen. Són testimonis i proves de la història des d’una perspectiva, des d’un punt de vista, des d’un ordre social determinat i des d’unes jerarquies concretes. La frontera entre fonts intencionals i no intencionals és més borrosa del que fa uns anys no semblava (Le Goff, 1991b: 227; Foucault: 1979: 8).

ELS LLOCS DE LA MEMÒRIA

Els llocs de la memòria són aquells on es guarden i es recuperen objectes, escrits i vestigis d’experiències humanes. Són llocs especialitzats a conservar i, sobretot, posar al dia –exhumar, restaurar, restituir, catalogar, organitzar, exhibir...– restes de civilitzacions, documents manuscrits i impresos, artefactes de vida quotidiana –cases, instruments i objectes–, obres d’art o materials d’índole variada que, com diu Aurora León, «li subministren [a l’home] dades per a fabricar el seu present» (León, 1995: 71).

Els llocs paradigmàtics on es conserva i es recupera la memòria són el jaciment, la biblioteca, l’hemeroteca, l’arxiu i el museu. Però la memòria també es conserva en l’entorn modificat per l’acció humana, és a dir, en el paisatge rural o urbà –en els closos dels pobles, les cases rurals, els masos, els monuments, els palaus i edificis urbans de diverses èpoques– i en l’espai transitat o utilitzat pels humans, que transforma rotundament la natura. Marc Bloch ensenyava a mirar el paisatge amb «ulls d’historiador», és a dir, demanava l’observació atenta i crítica de l’espai viscut –rural o urbà, prehistòric o actual– com a lloc de la memòria que també ens subministra dades, com diria Aurora León, per a «fabricar-nos» el present.

Però ací ens centrarem en els llocs convencionals de la memòria: el jaciment, la biblioteca, l’arxiu i el museu. Per tal que aquests llocs realitzen la seua funció, cal que els investigadors s’enfronten activament als materials que contenen i els atorguen, així, l’espurna de vida que han perdut –si se’ns permet la figura.

Els jaciments són llocs on s’identifiquen petjades significatives de l’activitat humana (Renfrew-Bahn, 1998: 44). Poden ser zones amb una gran densitat de vestigis –jaciments pròpiament dits– o zones amb vestigis més dispersos -per ser testimoni de poblacions nòmades, per exemple– o tractar-se de restes de monuments aïllats. Es tracta de llocs de la memòria que contenen artefactes o objectes culturals, que poden ser mobles –puntes de fletxa, peces de ceràmica...– o immobles –cases, pous, temples, monuments...–, i ecofactes o objectes que no són de producció humana –ossos d’animals, llavors carbonitzades...– i s’hi troben a conseqüència de l’ús i l’acció humana. Es trauen dades tant dels artefactes com dels ecofactes.

El registre arqueològic que s’exhuma dels jaciments és repetitiu en objectes i en relacions entre objectes. L’arqueologia, des del desenvolupament de la perspectiva d’anàlisi social, ha trobat la importància que té el registre material comú i la troballa no extraordinària, els quals aporten dades que són valorades i buscades sobre les formes de vida quotidiana. Es diferencia en això de l’orientació de l’arqueologia d’altres èpoques, que anava buscant «tresors» i abandonava fragments d’ossos, restes de ceràmica popular o elements modestos de poblats neolítics o viles romanes.

Excepte els jaciments, que no estan creats a cosa feta per qui gestiona la memòria (encara que sí buscats, explorats i excavats una i altra vegada) i són cas a part, la resta de llocs convencionals de la memòria indicats se sotmeten a la tutela, l’inventari, la catalogació i l’estudi, però també es veuen afectats per una sistemàtica tendència a l’eliminació –«procés d’oblit gradual, abandó i destrucció», diu Petrucci, 2008: 126–, que, no obstant això, compensa la tendència a la producció de documents, que també és sistemàtica.

Els llocs de la memòria gestionats per institucions adients, públiques o privades, es caracteritzen per la conjunció de tres elements: col·lecció + organització + disponibilitat.

A les biblioteques, les col·leccions essencialment són de llibres, però també contenen fullets, fulls solts, revistes, periòdics, manuscrits, materials cartogràfics i gràfics, música impresa o reproduïda en gravacions sonores, microformes (microfitxes i microfilms), films, vídeos, arxius reproduïbles per ordinador... L’organització d’aquests materials inclou tasques que van des de l’adquisició fins a la catalogació, passant per la conservació i el manteniment, i l’objectiu és donar servei i atendre les necessitats dels usuaris. L’arribada del llibre al lector –o «la trobada entre l’usuari i el document», com diu Carrión, 1993: 28– és la principal funció de la biblioteca, però, de vegades, se n’afegeixen d’altres, com ara la documentació i informació especialitzada.

L’arxiu no és –o no hauria de ser– un espai desordenat i ple de pols situat als soterranis d’algun edifici on s’amunteguen «papers» i llibrots vells. Com la biblioteca, l’arxiu també comporta l’articulació dels tres elements indicats. En aquest cas, la col·lecció està feta per un o per diversos conjunts de documents que s’han generat durant un temps per institucions o persones com a conseqüència de les funcions i la gestió que han desenvolupat. Els arxius, per tant, tenen a veure amb la producció de documents i amb la conservació dels que s’han considerat d’interès, bé fóra per servir com a testimoni i informació, bé com a patrimoni documental o per guardar memòria del que expressen. La conservació del material històric documental no és casual: els arxius es construeixen i la societat que els crea «redefineix constantment la relació que estableix amb el seu passat» (Gimeno, 1999: 16).

En termes generals, atenent a l’ús que es fa de l’arxiu segons l’edat dels documents, podem catalogar-los en tres tipus: arxius de gestió i administració, arxius intermedis i arxius històrics. Tot arxiu naix per a gestionar o tramitar aquelles funcions que genera la pròpia institució que el produeix; però quan l’ús de la documentació esdevé més esporàdic i les consultes es fan amb menys freqüència, passa a ser intermedi i, pel temps, esdevindrà històric, on els documents es guarden, es conserven i es recuperen –restaurant-los– pel valor cultural, simbòlic i informatiu que tenen. Segons Cruz Mundet (2003: 95), els arxius de gestió i administratius contenen material dels darrers 15 anys, els intermedis, dels 15 als 30 anys i els històrics, més enllà.

L’organització del material dels arxius principalment es fa en seccions i sèries. Les seccions són conjunts de documentació agrupada per qui organitza l’arxiu i que, en el seu temps, fou produïda per un o diversos organismes. Així, a l’Arxiu general d’índies de Sevilla, algunes seccions són ‘contractació’, ‘justícia’, ‘consolats’. La sèrie, bàsica per a la història social, és aquell conjunt de documents que transmet una informació homogènia sobre un aspecte i on el valor no depèn tant del document aïllat com del conjunt de la sèrie; dins de les seccions hi sol haver di-verses sèries.

Com passava en l’excavació del jaciment, també en l’estudi del material custodiat a l’arxiu ha pres gran importància la sèrie des de l’assentament de la història social. Abans, l’historiador, que perseguia sols la pista dels «grans personatges» i dels «grans esdeveniments», consultava la sèrie dels Quinque libri d’un arxiu parroquial -on es registren els batejos, els matrimonis i les defuncions dels fidels– per anotar dades del gran personatge i desestimava la resta d’informació de persones corrents d’aquella parròquia; ara els historiadors consulten aquestes sèries per traure dades demogràfiques del conjunt de la població.

El museu és una institució permanent que reuneix, conserva i exposa col·leccions d’objectes representatius de l’home i la natura perquè puguen ser estudiats i coneguts. Hi ha gran varietat de tipus de museus –d’arqueologia, d’art, d’història natural, d’etnografia, d’història, de ciències i tècniques...– i l’historiador pot traure bon partit del sentit documental que molts d’aquests museus desenvolupen, ja que col·leccionen, analitzen i exposen materials de societats primitives, civilitzacions antigues o modernes, arts i oficis populars, eines i màquines, objectes de vida quotidiana, d’usos, costums i folklore... Que testimonien maneres de viure. A més, els museus disposen sovint de mitjans audiovisuals i tallers.