Читать книгу Introducció a la història - Marc Baldó Lacomba - Страница 7

1. DEFINICIÓ D’HISTÒRIA

EXPERIÈNCIA HISTÒRICA I CONEIXEMENT HISTÒRIC

La història estudia la història. Mil voltes s’ha dit, i caldrà dir-ho una més. En efecte, la paraula història té un significat doble: fa referència, per una part, a l’experiència històrica i, per altra, al coneixement que s’ocupa d’estudiar aquesta matèria o experiència. Dit així sembla –quasi– un joc de paraules, però si hi parem atenció aviat detectarem la diferència de continguts.

Per experiència històrica entenem el que ha ocorregut en la vida social dels humans, les diverses experiències històriques d’aquests, incloent-hi la que vivim, la conjunció de factors pels quals les societats i els individus que les integren s’organitzen, actuen, es desenvolupen i canvien. Aquestes experiències, des de l’hominització fins avui, constitueixen la matèria de la història. Conseqüentment amb el que s’acaba de dir, considerem que l’experiència o matèria de la història és objectiva: és a dir, existeix (o ha existit) per si, té (o ha tingut) entitat pròpia fora de nosaltres i és independent de les interpretacions que se’n puguen fer. Objectives són, per exemple, les experiències històriques de l’Imperi romà, la Corona d’Aragó, la conquesta i la colonització d’Amèrica o la transició democràtica espanyola.

Per coneixement històric entenem l’estudi, l’anàlisi, l’explicació científica que la historiografia elabora d’aquesta matèria. L’objectiu de la investigació històrica consisteix a explicar científicament l’experiència històrica. Explicar és fer entendre una cosa, saber-ne les causes, omplir un buit en la nostra concepció del món. L’explicació científica és un procés d’assimilació de la realitat objectiva a la raó. En aquest sentit, l’explicació històrica es proposa fer-nos comprendre les societats humanes i la seua dialèctica social al llarg del temps. És a dir, es tracta de capir els mecanismes de fons de les societats, mostrar-nos com funcionen, com hi viuen els individus que les integren i com canvien aquestes estructures socials.

Es tracta, per exemple, d’explicar com s’articula i funciona una societat determinada, en quin espai s’organitza, com actua sobre aquest espai; quantes persones la integren, com hi viuen; com produeix béns aquesta societat, quines relacions socials s’hi estableixen per produirlos, com s’hi distribueixen; com s’hi articula el poder, quines idees constitueixen la consciència social de les persones que viuen aquesta experiència social, des de quines bases materials s’articulen aquestes consciències; com canvien –o no– tots aquests factors amb el transcurs o procés històric de l’experiència social i per què, quins esdeveniments (polítics, econòmics, sociològics, culturals) es generen i per què, quina connexió hi ha entre els esdeveniments i la dinàmica de les estructures socials; quines relacions o nexes hi ha entre la societat que s’estudia i altres de coetànies, quines connexions s’estableixen entre la societat tractada i altres que la precedeixen o la continuen, què hereta de formacions socials anteriors i què canvia, què en conserven societats posteriors i què transformen.

A diferència de l’experiència històrica, que és objectiva, el coneixement històric és una explicació subjectiva de la matèria o experiència històrica, subjectiva i elaborada pels historiadors. En efecte, seran aquests qui ens explicaran les experiències socials de l’Imperi romà, la Corona d’Aragó, la conquesta i la colonització d’Amèrica o la transició democràtica espanyola. Ara bé, perquè l’explicació (o raonament sobre el perquè i el com de la matèria històrica) siga científica, haurà de contrastar-se amb l’experiència històrica objectiva, haurà de demostrar-se la concordança o la correspondència entre allò que es diu de la matèria històrica i l’entitat objectiva d’aquesta. En aquest sentit, el coneixement històric esdevé objectivable i aporta una explicació científica de l’objecte que estudia. El coneixement històric, per tant, procura conèixer objectivament les experiències socials i la transformació o el desenvolupament de les societats humanes al llarg del temps.

El coneixement científic, en resum, tracta de ser una interpretació racional, sistemàtica i verificable –per tant, fal·lible– de l’experiència de la història humana. O, en altres paraules, la matèria històrica, per tal de ser explicada científicament, ha de ser interrogada, problematitzada, investigada, sistematitzada i demostrada. Sols des de l’elaboració científica –és a dir, des de preguntes, des del plantejament i la selecció de problemes, des de supòsits teòrics, des d’hipòtesis, des de conceptes i des de la teoria– poden donar-se explicacions racionals i versemblants de la matèria històrica. Això passa, de fet, en totes les ciències: tant el físic com l’historiador es formulen problemes (és a dir, seleccionen aspectes) sobre com funciona la realitat que analitzen i n’elaboren explicacions versemblants. El que pretenen és explicar objectivament l’objecte del seu treball. La història, com a ciència, donarà compte de la matèria històrica i ho farà mitjançant aproximacions successives a la recerca de la veritat o la contrastació amb l’experiència històrica. Aquestes aproximacions successives, d’altra banda, són el mitjà, el camí que segueixen totes les ciències en la mesura que aprofundeixen en la comprensió del seu objecte. La ciència és un procés d’indagació sistemàtica i contrastada que pretén eliminar la incertesa que caracteritza el pensament humà i la seua relació dialèctica o recíproca entre la precisió i la imprecisió.

L’explicació –en qualsevol ciència i, doncs, en la història– comporta selecció, una selecció que s’ha de fer en funció del que es vol explicar. Acabem de dir que el que la història vol explicar és com s’organitzen, com funcionen i com canvien les societats, i el perquè de tot això. L’explicació històrica, per tant, té com a divisa l’anàlisi d’aquells aspectes que són essencials, nuclears, medul·lars per a explicar les experiències històriques i la dialèctica o transformació social. L’explicació històrica, per tant, no pretén dir-ho tot sobre tot, sinó sols –i no és poc– donar compte de la globalitat de la matèria de la història humana. Es tracta, per tant, no de contar totes les coses que han passat en la història (de les quals hagen quedat testimonis), sinó de penetrar en els mecanismes de funcionament de la història humana, d’arribar a conèixer quins són els aspectes nuclears de l’experiència social humana, de relacionar aquests aspectes fonamentals amb tots els altres que componen l’experiència històrica, de conèixer els factors del canvi social i la complexa xarxa d’interaccions que l’expliquen.

Per exemple, explicar la història de la Xina des de la proclamació de la República el 1911 no és exposar la història de tots els xinesos i de tot el que s’ha esdevingut des d’aleshores, sinó fer comprensible la matèria en qüestió tot esbrinant dins d’aquesta complexitat aquells aspectes socials dels quals depèn la totalitat històrica proposada. La selecció de fets que realitza la ciència històrica es fa, per tant, amb l’objectiu d’explicar com funciona i com es mou la realitat històrica. La història busca una imatge global de les societats i dels canvis socials (Vilar, 1974: 347-881). O si es vol dir en altres paraules, ha d’explicar què passa i per què passa el que passa.

CARACTERÍSTIQUES DE LA MATÈRIA HISTÒRICA

1. L’experiència històrica és humana.

La fan els mateixos éssers humans dia a dia, ells són els agents, els protagonistes, els antagonistes, els autors i els actors de la història i, a més, la fan sense intervenció divina. La història no és obra –ni que siga directament ni indirectament– de l’omnipotent déu monoteista de les religions del Llibre, ni dels déus del panteó politeista, ni del cosmos. Qui fa la història, senzillament, són les persones. La fan, sens dubte, sobre el llegat històric que hereten, del qual conserven unes coses, en canvien d’altres i n’aporten de noves; amb pocs o molts retocs, aquestes persones transmeten aquest llegat, a la generació següent, la qual, al seu torn, opera de manera semblant...

Se’n desprèn, doncs, que les persones no són només individus d’una espècie, la nostra (a la qual anomenem amb poca modèstia homo sapiens, encara que també siga homo demens), sinó, a més, individus que emergeixen de l’experiència social. En efecte, les persones posseeixen una estructura orgànica i mental biològicament definible (el que s’anomena natura humana) i, a més, formen part d’un procés social i històric que és inseparable de la seua individualitat i personalitat. Per això diem que...

2. L’experiència històrica és social.

Ho és perquè els actors de la història (individus i grups) formen part d’una societat en la qual naixen, viuen i sobre la qual actuen. Les persones, a més de ser part de la natura, són éssers socials, és a dir, són productes d’una societat determinada. Una societat és una manera específica d’organitzar-se la vida un col·lectiu de persones; tota societat, de fet, emergeix de les interaccions, els nexes i les relacions que es produeixen entre elles i són aquestes les que, amb les seues accions i interaccions, produeixen una organització en la manera de viure, de produir i distribuir béns, d’organitzar els interessos i les disputes i d’interpretar i debatre el món i l’organització social. Així doncs, la història és social perquè els fets que constitueixen la matèria històrica –les accions i les relacions de les persones– tenen sempre una dimensió social.

Percebre la dimensió social no és cap nimietat. Durant molt de temps les explicacions que s’han fet de la història no han considerat que la manera d’organitzar-se la vida humana atenent a les relacions i els nexes de les persones fóra l’element bàsic al qual calia parar atenció. Es fixaven en les especificitats culturals que feien diferents uns pobles d’altres (per exemple, els ibers, celtes o celtibers, o els francesos, anglesos o holandesos), però no atenien al tipus de societat, els trets comuns d’organització social que compartien els pobles (siguen les tribus de la Península ibèrica o els estats-nació europeus moderns). La dimensió social de la història va molt més enllà de les identitats culturals i nacionals. El seu objecte d’estudi és estrictament l’estudi d’una zona social que es fixa sobretot en una manera d’organització social històricament determinada (sense desatendre les especificitats i particularismes culturals, territorials, locals i individuals) i en els canvis que es produeixen en aquesta organització o tipus de societat.

3. L’experiència històrica està estructurada.

És a dir, els fets socials i els històrics (incloent-hi qualsevol experiència, siga la decisió d’un governant o l’acte quotidià de treballar cada dia) no són un magma de fets particulars sense relació els uns amb els altres, sinó que tenen nexes, connexions o, si es vol, tenen una coherència social i històrica. L’historiador buscarà les relacions que expliquen la vertebració del complex de les societats i en deduirà abstraccions.

Dins d’aquestes abstraccions, i atenent el materialisme històric, n’hem de destacar una d’important: les estructures o modes de producció. Estructures o modes de producció són abstraccions que ens expliquen les maneres d’organitzar-se i transformar-se les societats: a) com es produeixen i distribueixen béns, des de quines relacions socials es produeixen i es distribueixen, quina importància tenen les capacitats socials, materials i tècniques per a la producció, l’acumulació d’excedents i la reproducció social; b) com es forma, dins d’aquest sistema de producció, l’ordre polític i institucional; quina relació té el poder polític i les institucions de les quals es dota la societat amb la base material d’aquesta darrera, i com actua sobre la mateixa societat; c) com es constitueix, dins d’aquesta organització social, la percepció del món que conceben les persones i els grups socials; com aquestes consciències (les ideologies, les mentalitats) representen i expressen el món natural i social i com actuen sobre aquest. Exemples de modes de producció són el feudalisme i el capitalisme.

Una de les crítiques que, de vegades, es fan al materialisme històric és considerar-lo «estructuralista». La història –ve a dir qui així pensa– és un joc d’estructures on les persones no pinten res. Però creure que el marxisme dissol l’acció humana i la sotmet i subjuga a les estructures és fals. Si això fóra cert, els autors del Manifest comunista no haurien escrit allò de «Proletaris de tots els països del món: uniu-vos!». Per a què unir-se si les estructures determinen la història? La història, la fan les persones, el que passa és que no la fan com els dóna la gana ni al seu arbitri intencional (com pensaven els historicistes), sinó des de dins de l’experiència social que viuen; aquesta experiència els condiciona, però no els anul·la la capacitat d’acció. Recordem –com hem dit abans– que les persones produeixen la societat on viuen, però també són elles mateixes les que promouen i fan les accions socials que la canvien.

4. L’experiència històrica es transforma dialècticament.

És a dir, creix i es desenvolupa. Les societats coneixen canvis, siguen graduals o siguen profunds i, a més, ho fan constantment, amb una intensitat de canvi variable segons èpoques i segons processos històrics. El canvi és inherent a l’experiència social, Marx deia que és una «tendència» i l’elevava a la categoria social bàsica. Aquesta «tendència» és, com moltes coses en l’explicació històrica, fàcil d’observar i difícil d’explicar. De moment, ens limitarem a constatar-la: basta que observem l’evolució social que s’ha produït del paleolític ençà, de societats de caça-recol·lectors a societats industrials. Més endavant –i serà un objectiu central d’aquest llibre– intentarem explicar les causes d’aquesta tendència.

5. L’experiència històrica és multifactorial.

En la realitat històrica no hi ha causes unívoques, tot té nexes i la matèria social està tota connectada. La història és el resultat d’una multiplicitat de factors en interacció contínua, tot i que hi ha aspectes nuclears dels quals depèn la globalitat d’una experiència històrica. Per exemple, el servatge és un aspecte nuclear per a explicar-nos el funcionament d’una experiència històrica concreta: la formació social del feudalisme europeu. Però el feudalisme europeu no s’explica sols des d’aquest aspecte; els avanços tècnics, l’increment del comerç, les institucions polítiques (les monarquies medievals, la monarquia absoluta), l’escolàstica (i les seues diverses tendències), l’humanisme, etc. Són altres factors que en donen compte.

En resum, la història, per donar compte de la matèria històrica, ha d’explicar: a) els fets històrics com a fets humans, atès que les persones són els actors de la seua història; b) el caràcter social de la història; c) les formacions socials objectives que han existit o existeixen i el sistema de funcionament (les estructures o modes de producció) que dóna coherència a una experiència històrica; d) el canvi social o, si es vol, el creixement i el desenvolupament que s’opera en la societat; e) la conjunció de factors característica de qualsevol procés o esdeveniment, intentant analitzar, això sí, quins aspectes són medul·lars en l’objecte que s’estudia. Considerem la matèria històrica humana, social, estructurada, en transformació dialèctica i multifactorial.

DEFINICIÓ D’HISTÒRIA

Comentada la diferència entre l’experiència històrica i l’explicació científica d’aquesta experiència, i caracteritzada la història com a experiència humana i social, arriba l’hora de definir amb la màxima concisió possible què és la història. La definició que segueix és la que explicava a classe el professor Enric Sebastià Domingo (1930-2006), que fou mestre i amic. Per història entenem la ciència del creixement i del desenvolupament de les societats en el temps i en l’espai, d’acord amb uns procediments i unes lleis socials específiques.

Preferisc la definició que acabe de proposar a d’altres més convencionals (la ciència dels homes en el temps; la ciència que estudia les experiències i la dinàmica social en el temps...) perquè emfatitza el procés de canvi social –creixement, desenvolupament– que produeix la mateixa experiència social. D’altra banda, aquesta definició obliga a reflexionar sobre tres grans aspectes: la ciència, la societat i el canvi social, i la praxi com a eix que articula aquest complex. Dedicarem la resta del llibre a aquests aspectes.