Читать книгу Introducció a la història - Marc Baldó Lacomba - Страница 8

2. CIÈNCIA, CIÈNCIES NATURALS I CIÈNCIES SOCIALS

LA CIÈNCIA

El debat sobre si el coneixement històric és científic o no és tan vell i està tan embolicat que plantejar-lo per qui no és filòsof denota probablement poca audàcia. Al capdavall, tot dependrà de com es definisca la ciència. La qüestió –pense– no és adjectiva, sinó substancial i de la màxima importància. Cert que hi ha historiadors que defugen entrar en aquestes aigües tèrboles i opinen que, mentre l’explicació històrica siga instrument veraç i objectiu per a explicar el procés social humà, tant fa si se la considera ciència com si no. No falten filòsofs o epistemòlegs que van en ajuda d’aquestes actituds dubitatives. Tanmateix, entenc que, per a assegurar la veracitat i l’objectivitat, no n’hi ha prou amb qualsevol manera d’explicar l’experiència històrica de la humanitat; cal recórrer –es vulga o no– a un determinat «estil de pensament» que estiga controlat, s’ajuste a uns procediments i aporte uns resultats contrastables, i l’únic que pot garantir això és el científic.

Mario Bunge defineix ciència com un determinat «estil de pensament i d’acció» (1985a: 19). Totes dues coses. Quant a «estil de pensament», en efecte, la ciència es caracteritza, en primer lloc, per ser un coneixement racional i objectiu de la realitat. Racional, perquè proposa uns enunciats per a explicar-la que són coherents, lògics i sistematitzats. Objectiu, perquè les afirmacions o interpretacions que fa estan fundades i contrastades amb la realitat. Per al pensament científic el món s’explica necessàriament per factors naturals, factors socials o una combinació d’uns i altres, però, en cap cas, per factors que no puguen contrastar-se. Una epidèmia, per exemple, s’explica per factors biològics, demogràfics, sanitaris, socials, històrics... I no com un càstig de la divinitat. El respecte escrupolós a la natura i a la societat –a la realitat objectiva– és la primera divisa del treball científic; l’objectivació obliga a fugir d’explicacions sense control. En segon lloc, la ciència també es caracteritza per seguir un determinat procediment o mètode per a explicar, el mètode científic, que consisteix a fer-se preguntes sobre el món, construir suposicions o hipòtesis per a explicar-lo, arbitrar procediments per a contrastar i comprovar les hipòtesis, formular enunciats com ara lleis científiques, conceptes i teories... Ens referirem al mètode científic amb més detall en el capítol cinquè. En fi, en tercer lloc, el coneixement científic està obert a revisió: les explicacions que aporta sobre el món es modifiquen, es revisen i se superen. La ciència és un camí que es fa investigant, un procés en constant construcció o, si es vol, un procés dialèctic. Al coneixement científic, per tant, no hi ha dogmes, sinó enunciats oberts a la crítica. En altres paraules, la ciència és fal·lible i aporta un coneixement provisional del món.

Però la ciència no és sols una manera de pensar, una construcció intel·lectual per a interpretar la realitat, un sistema fonamentat de proposicions, sinó també acció, activitat humana per a conèixer el món i per a actuar sobre aquest. En efecte, l’acció es produeix, en primer lloc, en el treball que fa el científic per a conèixer. Foren els filòsofs moderns, els de la revolució científica, els qui consideraren que la ciència no era contemplació passiva de les veritats donades, absolutes i eternes, sinó activitat per a buscar i explicar-se racionalment el món. Però, a més, en segon lloc, la ciència no és sols una construcció intel·lectual, sinó una activitat pràctica. Conèixer com és el món, explicar-se’l objectivament, permet actuar-hi sabent com funciona, sabent quines són les seues lleis. Evidentment, això incrementa el domini («la mesura de la potència», deia Francis Bacon –1984: 27–) sobre la realitat i permet actuar amb sentit pràctic, és a dir, coneixent els límits i les possibilitats de l’entorn natural i social. La ciència, doncs, no pot concebre’s sols com una curiositat més o menys mística per a explicar-se la realitat objectiva, sinó també com una activitat humana conscient que es pro-posa objectius i permet satisfer necessitats. Saber, per exemple, els solsticis i els equinoccis fa possible sembrar el blat a hora; saber, per exemple, que l’economia capitalista funciona cíclicament permet adoptar polítiques conseqüents davant una crisi. La ciència essencialment és una activitat pràctica que no tracta sols d’interpretar el món, sinó també de transformar-lo (Marx, dins Marx-Engels, 1987: II, 444).

En el coneixement científic, en resum, es poden distingir tres vessants: 1) el treball o procés d’investigació, 2) els resultats d’aquesta i 3) les aplicacions de diversa índole que se’n deriven i que, òbviament, són distintes en unes i altres ciències.

La concepció de ciència que acabe d’exposar (coneixement i acció) no és l’única possible, però és la que jo tinc. No entenc la ciència d’una manera idealista, com una mena de pensament ‘pur’ que es desenvolupa al marge de la societat que la produeix, ni tampoc l’entenc aliena a les necessitats dels humans, ni als seus problemes materials i socials. El coneixement científic es veu activat i estimulat dins de les societats que el promouen. I a l’inrevés, les societats es veuen afectades pel coneixement científic que, al cap i a la fi, compon i estimula la capacitat d’acció de les persones al món.

L’EXPLICACIÓ CIENTÍFICA

La funció del coneixement científic és l’explicació científica. Etimològicament, la paraula explicar significa desplegar. Imaginem, per exemple, un certamen poètic. Els concursants presenten els seus poemes, però no s’identifiquen amb el seu nom sinó amb un lema, i en un sobre tancat o plica (en un objecte plegat) escriuen per fora el lema i, a dins, la identificació. El jurat, quan decideix quina és la poesia premiada, obri la plica i dóna a conèixer el nom de l’autor. És a dir, explica, desplega una cosa oculta, l’aclareix. Explicar significa el que s’ha descrit: fer comprensible una cosa, donar-la a conèixer, comprendre’n la causa, assimilar-la a la nostra raó i apropiar-se del món objectiu, com deia Hegel (1976: 522).

L’explicació científica no se n’ix essencialment del que s’ha dit. «L’objectiu distintiu de l’empresa científica és subministrar explicacions sistemàtiques i adequadament sustentades... Les explicacions són res-postes a la pregunta per què» (Nagel, 1978: 27). En ciència, explicar és respondre al per què de les coses, la qual cosa no sols comporta dir les causes que les produeixen, sinó també connectar les causes amb els efectes, els principis amb les conseqüències. L’explicació científica, en definitiva, se sustenta en el principi de relació: en els nexes objectius que hi ha entre els elements del món. Si es vol dir d’una altra manera, explicar és descobrir les correlacions que hi ha entre els fets particulars i els fenòmens generals.

Ara bé, per a donar raó de la pregunta global per què, cal fer-se unes quantes preguntes més: la causa material (qui o què), la causa formal (com), la causa motora del que es vol explicar (per què es produeix), la causa final (per a què o amb quina finalitat es produeix), la dimensió espacial (on o donar raó de per què el que es vol explicar esdevé en aquell espai) i la dimensió temporal (quan o donar raó de per què esdevé en aquell temps). En definitiva, explicar comporta donar compte d’un feix de factors.[1]

Considerem un exemple: siga la revolució francesa el fenomen que volem explicar. Haurem d’estudiar la matèria (en aquest cas, la matèria social) que nodreix la revolució, és a dir, els elements que hi intervenen, qui la fa, les forces socials que la protagonitzen, les que la resisteixen, les que lluiten i actuen en el sentit que siga... Haurem d’esbrinar la forma que adopta l’esdeveniment revolucionari: què passa, com passa, quines són les etapes, les fases... Haurem de copsar les raons que mouen els esdeveniments, els factors econòmics, socials, polítics, ideològics que produeixen la revolució... Haurem d’atendre també les raons per les quals els agents socials actuen com ho fan, és a dir, per a què actuen així, quins són els fins que es proposen... Haurem d’explicar, a més, la dimensió espacial, raonar l’on o, dit en altres paraules, per què es produeix a França, per què aquests esdeveniments passen a París, a Marsella, a La vandée... I, finalment, haurem d’explicar també la dimensió temporal, és a dir, donar raó del temps, del quan: per què esclata el 1789, per què després es radicalitza... quina relació hi ha entre els factors econòmics, socials, polítics, ideològics i la cronologia...

Evidentment, com cal esperar, hi ha diversos tipus d’explicació científica. Els principals són: les explicacions deductives o deterministes (quan la resposta al per què es deu a una relació de causa-efecte necessària), les probabilístiques (quan la relació és probable), les funcionals i/o sistèmiques (quan la resposta al per què es deu a l’organització i funcionament d’una estructura o sistema), les genèsiques (quan la resposta al per què s’explica pel procés), i les explicacions teleològiques i/o intencionals (quan la resposta al per què es deu als propòsits o intencions dels agents). Els tipus d’explicació científica depenen essencialment de les característiques intrínseques del sector de la realitat que s’estudia, ja que no s’integren de la mateixa manera els elements, els nexes i els processos en uns àmbits i en d’altres. En la investigació històrica, tot i que es donen explicacions dels diversos tipus, es procedeix de l’efecte a la causa i, per tant, l’estratègia d’investigació que hi predomina és «observar la realitat d’un efecte per, partint d’aquest, investigar-ne les causes» (Lozano, 1994: 54). Així, la revolució francesa s’explica pels factors que la generen i aquests es lliguen atenent a la seqüència d’esdeveniments, de forces socials i de processos de transformació. L’explicació històrica no fa prediccions: no pot, les variables que intervenen en l’esdevenir social són incalculables i estan obertes a factors i processos no previsibles.

RELACIÓ ENTRE EXPLICACIÓ I COMPRENSIÓ

Tot i que en el llenguatge ordinari els significats dels verbs explicar i comprendre es confonen, hi ha matisos importants. Explicar, en el llenguatge comú, és donar raó d’un fet o exposar-lo amb paraules clares i/o donar compte de les causes, mentre que comprendre és entendre, copsar o abraçar el sentit d’algun aspecte, com ara un símbol, un ritus o un comportament humà.

Tradicionalment s’ha sostingut i insistit que l’explicació i la comprensió, traslladades a l’estratègia d’investigació, defineixen camins metodològics diferents. En efecte, hi ha una manera de donar compte de l’experiència històrica que ha tingut gran predicament en la historiografia i que considera que la història no s’explica, sinó que es comprèn. La noció de comprensió fou definida en la segona meitat del segle XIX contra el positivisme per historiadors i filòsofs d’influència neokantiana (Droysen, Dilthey i Rickert), que emfatitzaren el que Juan José Carreras ha definit com el paradigma de la metodologia individualitzadora (2000: 49).

Droysen deia que per a accedir al saber hi ha tres mètodes: el filosòfic, que té com a propòsit conèixer; el científic, l’objectiu del qual és explicar, i l’històric, que es proposa comprendre. Dilthey, en un llibre publicat el 1883, sostenia que la història i, en general, les ciències humanes i socials no poden explicar les experiències sociohistòriques perquè no poden inferir pautes regulars del comportament humà, ja que aquest és fluent i està activat per accions que són difícilment previsibles. «Les regularitats que es poden establir en l’esfera de la societat –deia– són molt inferiors en nombre, importància i precisió formal a les lleis que han pogut formularse sobre la natura» (1986: 83). En conseqüència, privat el coneixement del món social i històric de formular lleis científiques, almenys amb tanta precisió com ho fan les ciències de la natura, Dilthey proposava un altre mitjà per a dur a terme l’assimilació de l’experiència sociohistòrica a la raó: la comprensió.

Per comprensió entén un procés mitjançant el qual percebem internament els significats dels pensaments i les accions d’altres persones a partir de l’observació del que fan i la intuïció dels motius pels quals actuen. «Les situacions en la societat –escrivia– ens són comprensibles des de dins; podem reproduir-les, fins a cert punt, en nosaltres, en virtut de la percepció dels nostres propis estats» (1986: 83). Es tracta, dit en altres paraules, de recrear a la nostra ment o reproduir analògicament les vivències d’altres persones i d’altres experiències humanes pel consens intrahumà de la intuïció i la imaginació, per l’empatia, l’autognosi, la interpretació psicològica.

El plantejament de dilthey, que es fonamenta en la psicologia i el subjectivisme, va intentar ser millorat per Rickert, qui, en lloc de parlar de ciències de l’esperit, parlava de ciències de la cultura, perquè l’esperit o ment era objecte d’estudi de la psicologia, però no de la història ni de la resta de ciències socials. L’objecte d’estudi d’aquestes era la cultura, entenent-la com els productes de les accions intencionals humanes, siguen objectes (una obra d’art, una ferramenta, una arma) o siguen institucions. La comprensió històrica de les accions intencionals humanes ja no es fonamenta tant en la penetració psicològica, sinó que és una capacitat general que podem equiparar a la comprensió que tenim del llenguatge de qui ens parla. La «dimensió semàntica» de la comprensió ha tingut un paper rellevant en els filòsofs partidaris de la metodologia individualitzadora de la història en el segle XX (G. H. Wright, 1987: 24, 53) i, sovint, aquest èmfasi s’ha fet negant a la història i a les ciències socials capacitat d’explicar per considerar que les accions intencionals humanes (les intencions i els propòsits) no poden explicar-se en virtut de necessitats causals adequades a estructures.

Tanmateix, sóc dels que entenen que, entre explicar i comprendre, no existeix cap guerra civil permanent i sagnant, sinó que, més aviat i quan fa al cas, el nostre coneixement funciona mitjançant una relació dialèctica entre explicació i comprensió. El coneixement social i de la història, a més de les explicacions –siguen causals, funcionals, probabilístiques o genèsiques–, «necessita d’una dimensió comprensiva per a copsar les significacions de les situacions i accions viscudes, efectuades, percebudes, concebudes pels actors socials, individuals i col·lectius» (Morin, 2002: 162). Incomplet serà l’historiador que no intenta «penetrar en la subjectivitat dels homes del passat», escrivia Vilar (1983: 156). Al capdavall, comprendre és entendre les intencions i les motivacions de qualsevol comportament humà, i explicar és donar compte del perquè de dites intencions des dels factors, les causes i els contextos o situacions socials que les motiven.

Per exemple, cremar les màquines (com feien els luddites) o botar foc als castells i palaus de senyoria feudal (com feien els camperols revoltats en jacquerie) són dos tipus de comportaments que comprenem, és a dir, ens fem idea de per què els uns destruïen les màquines (perquè els llevaven la faena) i els altres cremaven els castells (perquè es rebel·laven contra l’explotació que els imposaven els senyors feudals). Comprendre, en aquest sentit, no vol dir –en absolut– compartir, ni empatitzar ni, menys encara, sentir el que sentien els vassalls i els treballadors a domicili amotinats, sinó sols «penetrar en la subjectivitat» d’unes persones que ens fa atorgar sentit a un comportament humà. Però és evident que l’historiador, ni que siga el major enemic de l’explicació històrica, no es conformarà amb la comprensió d’aquestes actuacions. Voldrà anar més enllà i veure les causes que les expliquen: les condicions socials, les intencions dels agents i les accions pràctiques d’aquests.

CIÈNCIES NATURALS I CIÈNCIES SOCIALS

Cada sector que compon el món –el subatòmic i l’atòmic, el molecular, el dels organismes vius, el del comportament humà i el del nivell social– té qualitats i propietats diferents, ‘funciona’ –diguem-ne– de manera distinta i, en conseqüència, els nexes o relacions entre els elements que componen cada sector (els àtoms, les cèl·lules, els òrgans, els individus, les espècies, les societats humanes...) també tenen especificitats que estudien les diverses ciències.

Les singularitats dels nexes es diferencien segons els sectors de la realitat. «El comportament de les partícules subatòmiques és molt diferent del comportament de les partícules en el món macroscòpic» (Trefil, 1985: 32). Si passem a la química, la biologia, la fisiologia, la psicologia o la sociologia, seguirem trobant «comportaments» específics dels elements en cada camp, és a dir, formes de connexió diferenciades. Per exemple, els elements fisicoquímics organitzats com a éssers vius tenen unes peculiaritats estructurals o, si es vol, unes formes de connexió específiques que són diferents dels estrictes processos físics i químics; per això, la biologia és una ciència diferent de la física i la química, perquè descobreix unes lleis científiques específiques que donen compte d’aquests nexes específics que es troben en la matèria viva. El mateix passa en les ciències socials, les quals estudien les societats humanes on es produeixen unes relacions i estructures de funcionament que també tenen les seues propietats i connexions específiques (Elias, 1999: 123-132). Per a dominar conceptualment el món i explicar-lo, convé ser respectuosos amb les formes de connexió, els tipus estructurals o els nexes funcionals, que són distints en uns i altres nivells de la realitat.[2]

Mentre que les ciències de la natura estudien elements –partícules, àtoms, molècules i organismes– que es relacionen entre si en un univers físic o biològic, les ciències socials s’ocupen de persones que es relacionen entre elles en un univers social que és diferent i en el qual s’integren explicacions per intencions, per desenvolupament de processos o dialèctiques, per funcionament d’estructures, per probabilitats i per determinacions socials (ja que viure en societat imposa no poques determinacions d’aquesta mena). L’explicació sociohistòrica conjuga les estructures socials, la transformació dialèctica d’aquestes, l’acció dels agents socials (individus, classes, tribus, nacions o altres grups...) i la dialèctica acció-estructura (Aróstegui, 1995: 244-250). Quan definíem la història i dèiem que era la ciència del creixement i el desenvolupament de les societats en el temps i en l’espai d’acord amb uns procediments i unes lleis socials específiques, ens referíem exactament –en l’última frase de la definició– a l’especificitat social, la qual «funciona» de manera diferent d’altres sectors de la realitat i se separa de la que estudien la física, la química i la biologia.

La societat humana presenta tres característiques que són pròpies d’aquest sector de la realitat. La primera és que les persones són els agents socials que creen o produeixen la societat i la història mitjançant la praxi (o activitat que opera sobre el món natural i produeix el món social); la segona és que en la praxi humana hi ha un nivell intencional dels agents històrics o socials, però aquest nivell s’encarna, es fon o s’interrelaciona amb el nivell social o aquell en el qual operen les lleis o pautes del sistema social; la tercera característica és que la societat humana es transforma dialècticament (o per processos interns de desenvolupament social que activa o promou la praxi). Dedicarem els capítols de la part que hem titulat «Praxi, estructura i canvi» a atendre aquesta especificitat, però abans ens correspon referir-nos al mètode.

[1] La ciència, d’altra banda, no és l’única manera d’interpretar o accedir al món. El pensament mític també tracta –tractava– de comprendre la natura i el lloc que hi ocupa l’ésser humà, i també es fa preguntes i intenta explicar les causes ocultes de les coses del món. Però, mentre que el pensament científic verifica els enunciats i els manté oberts a la crítica i a la revisió, el pensament mític interroga d’una altra manera: interpreta sense comprovar i, en conseqüència, imposa el seu relat. Per al pensament mític (per a una de les seues manifestacions històriques), la nostra espècie deriva d’un acte de creació i voluntat d’un ésser suprem; per a la ciència, és resultat de l’evolució de les espècies. Per al pensament mític, la història humana és un procés d’actes humans guiats per la providència, que porta les persones del jardí de l’Edèn al judici final, mentre que per al pensament científic és un procés d’actes socials humans determinats per la dialèctica social. Hi ha un altre estil de pensament per a interpretar el món que fou anomenat metafísic per Auguste Comte, el qual –segons deia– era una etapa intermèdia entre l’estadi mític i l’estadi científic. En el pensament metafísic els agents sobrenaturals, característics del pensament mític, «són substituïts per forces abstractes, capaces d’engendrar per si mateixes tots els fenòmens observats» (Comte, 1982: 49). L’agent de la història ja no és la providència, sinó unes idees abstractes que ho regulen tot com ara la natura humana, la raó o l’esperit. La natura humana (en la qual s’inclou l’egoisme, les passions, el raciocini, les virtuts...), creada per déu, explica tots els comportaments humans que puguem imaginar i produeix la història universal. Si en el lloc de la natura humana posem la raó, serà aquesta la que produeix la història de la humanitat i la que –pas a pas– ha anat vencent supersticions i fanatismes, i el mateix podem dir de l’esperit que va autorealitzant-se i realitzant la història humana.

[2] No obstant això, encara que hi ha camps específics d’estudi que ens serveixen per a explicar zones, segments o ‘províncies’ del món, la realitat objectiva no està compartimentada ni trossejada: és una unitat. «L’àtom és dins de la molècula que és dins de la cèl·lula que és dins de l’organisme que és dins de la societat» (Joël de Rosnay dins Reeves i altres, 2001: 115). Els nexes travessen de dalt a baix tot l’edifici: «tots els aspectes de la realitat es relacionen mitjançant vincles necessaris i recíprocs» (Politzer, 2004: 249). No existeix cap «muralla ontogenètica entre els fenòmens naturals inanimats i els vius i, dins d’aquests últims, entre els no humans i els humans» (Elias, 1999: 125). Aquest reconeixement suposa prendre’s seriosament les relacions que hi ha entre els diversos elements del món i, sens dubte, les que hi ha entre l’ecosistema i els humans, els primats i l’espècie humana, les societats animals i les societats humanes, les cultures animals i l’experiència sociocultural humana.