Читать книгу Introducció a la història - Marc Baldó Lacomba - Страница 5

INTRODUCCIÓ

La investigació històrica té un clar propòsit: serveix per a orientar-nos, per a entendre els problemes que, al nostre món, presenten una aparença complexa, si no confusa. Tracta, per tant, d’aportar una explicació profunda, exacta i exhaustiva de la realitat social. En efecte, el món on vivim és un món històric. Els problemes que s’hi plantegen són, en gran mesura, resultat del passat, deriven directament d’aquest, han sorgit dins del procés històric. Per interpretar el món actual amb rigor, cal conèixer el passat humà, cal descobrir-ne les arrels. En això consisteix la història. El repte de la història és el present.

Però, a més, la història intenta donar compte de les experiències humanes, de les societats anteriors i les actuals. Conèixer-la, per tant, ens ajuda a saber més exactament i objectivament, el món que vivim, el que hem heretat i les experiències –socials, humanes– anteriors. Com funciona i ha funcionat, quins han estat els mecanismes mitjançant els quals els humans han fet i fan la història. Si alguna cosa ha fet l’ésser humà al món, veritablement, és la seua història. Esbrinar-la, explicar-la, és l’objecte de la disciplina.

Aquest llibre tracta d’aquest coneixement. Si es titula Introducció a la història és perquè tracta dels fonaments d’aquest saber, de com es construeix i com pot interpretar-se aquesta experiència. Té el mateix títol que un llibre anterior meu que va publicar la universitat de valència el 1992. Tanmateix, malgrat aquesta semblança en el nom del llibre, no arribarà ni a l’1 per cent el que és igual en aquest i en l’anterior. No es tracta, per tant, d’una reedició ni d’una segona edició retocada i actualitzada, sinó d’un llibre nou al qual s’afegeix un subtítol –Praxi, estructura i canvi– que bé podria ser intercanviable amb el títol.

Si, en el que és fonamental, l’orientació d’ara és la mateixa de fa setze anys, ací s’acaben les coincidències. El present llibre assumeix i integra el pas del temps, la maduració –crec– i el desenvolupament personal. Com l’anterior, també es proposa ajudar i donar pautes als que s’inicien en la reflexió i l’estudi de la història, especialment als estudiants, però pense que no és tan senzill com l’anterior, i no perquè tinga molta més informació, sinó perquè, probablement, veig la matèria d’una manera més complexa, ja que fa molts anys que l’escric i el reescric en un debat teòric continu, deixant enrere anys pensant-lo i repensant-lo. Evidentment, si no fóra per l’aula, pels estudiants, aquest llibre no existiria. En bona part es deu també, com l’altre, a la reflexió a la qual obliga la praxi docent i a l’estímul que aporta.

El treball està estructurat en dues parts. La primera aborda la història com a coneixement científic. Segons el meu criteri, que l’explicació històrica tinga caràcter científic o no el tinga no és adjectiu, sinó substancial. Paga la pena intentar conèixer la història objectivament i des del mètode científic. Aquesta part es desglossa en set capítols que van des de la definició d’història fins a com s’exposa o s’expressa el resultat de la recerca, passant per una reflexió sobre el coneixement científic, les especificitats del coneixement científic de la societat i la història, les fonts històriques i les estratègies de treball. En aquesta part s’intenta ajudar amb força l’estudiant, raonant pas a pas com es construeix el saber històric amb rigor: com es construeix l’explicació de la història humana, des de les preguntes fins a la narració, passant per les hipòtesis, els conceptes i la teoria.

La segona part dóna compte de què és –o què entenc que és– la història: el desenvolupament de les societats humanes en el temps. Si es titula Praxi, estructura i canvi, és perquè considere que aquest és el trípode de la història. La praxi, perquè és l’activitat humana que produeix, realitza i transforma el món, l’activitat que crea la història, el més propi, específic i nostrat que fa l’ésser humà. L’estructura (sociohistòrica, és clar), perquè la societat i la història estan organitzades i convé esbrinar com ho fan, i també perquè entendre l’estructura de les coses, de la història en aquest cas, ens ajudarà a relacionar el que és concret amb el que és general. El canvi és l’altre peu del trípode perquè és sinònim d’història, de procés, de desenvolupament. Que el canvi històric siga diferent del canvi d’altres àmbits del cosmos no és estrany: darrere del canvi social o històric hi ha la praxi, l’activitat humana que transforma el món en unes condicions i l’humanitza.

En fi, val a dir que la primera i la segona part del llibre no són parts separades, sinó entroncades. De res aprofitaria saber com es produeix o es fa la història si no es pretenguera saber-ho científicament. D’ací que les reflexions sobre la història com a ciència siguen tan bàsiques com les que es fan sobre què és la història.

Considere que en aquestes pàgines hi ha una perspectiva teòrica definida. Dins de tota la variació d’interpretacions i propostes teòriques hi ha un decantament, un compromís amb el coneixement objectiu de la història i amb les ganes que el món canvie. Com que sóc dels que creuen que la nostra espècie coneix el món transformant-lo, i com que, a més, crec que aquest món ha de canviar, pense que conèixer com s’ha produït i es produeix la història –malgrat les foscúries de l’enteniment– és una bona eina per a superar-se.

Per acabar, vull expressar el meu agraïment als estudiants i als companys amb els quals, dia a dia, estudie i reflexione sobre aquesta disciplina, especialment a aquells estudiants d’història que han compartit amb mi l’experiència d’entendre-la. Amb el professor Enric Sebastià (in memoriam) tinc un gran deute.