Читать книгу Introducció a la història - Marc Baldó Lacomba - Страница 11

5. EL MÈTODE CIENTÍFIC: PREGUNTES, HIPÒTESISI RECERCA DE MATERIALS

EL MÈTODE CIENTÍFIC COM A DIÀLEG

El mètode científic es planteja preguntes sobre els elements, els nexes i els processos i, després d’un procés reglamentat de treball, formula enunciats raonats i contrastats per explicar-los o donar-ne compte objectivament.

En aquest sentit, el mètode científic és un procediment, un conjunt de regles o principis per a conèixer objectivament la realitat que segueix un pla o programa, però no es tracta d’un programa tancat, sinó obert, és a dir, d’una estratègia. «La paraula estratègia no depèn d’un programa predeterminat que s’haja d’aplicar sense variació en el temps. L’estratègia permet, a partir d’una variació inicial, imaginar un cert nombre d’escenaris per a l’acció, escenaris que podran ser modificats» (Morin, 2004: 113).

El mètode científic és un procés de conèixer objectivament o, per dir-ho com el poeta, un camí que es fa caminant. La societat en la qual es formava el capitalisme i que va veure nàixer el mètode científic –la de descartes o Bacon– no és la capitalista globalitzada on es degrada la biosfera. El mètode científic no és un llibre tancat, sinó més aviat un llibre obert on cada època escriu el seu capítol: ha de respondre noves preguntes, ha de permetre l’accés a nous objectius, ha de donar compte de noves necessitats socials que emergeixen, ha d’atendre nous aspectes que planteja la natura i la relació de l’home i la natura...

A més, hi ha una altra especificitat que interessa tenir present i que ja hem comentat: el mètode ha d’aplicar-se a sectors de la realitat diferents. Cada ciència, per tal d’estudiar el sector de la realitat del qual s’ocupa –o àdhuc cada problema científic específic–, desenvolupa les seues particularitats i concrecions metodològiques: les seues pràctiques. Una primera distinció de la pràctica del mètode científic ha de fer-se entre les ciències de la natura i les socials, ateses les diferències de cada sector de la realitat. Dins del camp de la societat, la sociologia, l’antropologia, l’economia, la història o altres ciències tenen, al seu torn, diversos enfocaments o perspectives a l’hora d’interrogar i explicar la societat, l’estudi de la qual, tanmateix, comparteixen totes.

Ara bé, el fet que hi haja recursos i pràctiques metodològiques específiques no nega el fonament metodològic genèric i comú a tots els coneixements científics –com proposaven els positivistes–, que té a veure amb la lògica, la racionalitat i la contrastació. Aquest fonament metodològic del coneixement científic parteix de la pregunta i, passant per la comprovació, arriba a la teoria. Essencialment, segueix els passos següents: 1) formula preguntes sobre el món; 2) elabora suposicions per a respondre-les i les sotmet a contrastació, 3) exposa els resultats mitjançant proposicions o enunciats –com ara les descripcions o relats contrastats, els conceptes o les lleis científiques– que estan fonamentats, els quals, a més, s’han d’exposar de manera lògica i sistematitzada, i 4) organitza els enunciats en sistemes d’idees articulats que s’anomenen teories, les quals, com els conceptes i les lleis que les componen, estan obertes a revisió i substitució.

Podríem dir, en resum, que el mètode científic funciona a manera d’un diàleg interactiu i recíproc entre, per un costat, el món objectiu que s’intenta indagar i, per l’altre, el pensament o la raó que tracta d’explicar-lo amb fonament contrastat. Aquest diàleg –cenyint-nos a l’explicació històrica– té dues direccions: de la proposta teòrica a la realitat històrica, i d’aquesta –ple el coneixement amb aquest bagatge– a la proposta teòrica. E. P. thompson ho ha explicat així:

El discurs de la demostració de la disciplina històrica consisteix en un diàleg entre concepte i dada empírica, diàleg conduït per hipòtesis successives, per un costat, i investigació empírica, per l’altre. L’interrogador és la lògica històrica; l’instrument interrogatiu, una hipòtesi...; qui contesta és la dada empírica, amb les seues propietats concretes (Thompson, 1981: 67).

Aquesta és la norma general del mètode d’investigació històrica: el diàleg, la contrastació sistemàtica, la comprovació constant entre els instruments que interroguen i els testimonis o dades empíriques –sotmeses a anàlisi crítica– que de la realitat històrica ens ha arribat i som capaços de buscar. Aquest diàleg és el que Thompson anomena lògica històrica:

Un mètode lògic d’investigació adequat als materials històrics, concebut, en el major grau possible, per contrastar hipòtesis relatives a estructures, causacions, etc., i per eliminar procediments autoconfirmatoris (exemples, il·lustracions).

Aquest diàleg és definit: a) pels fets o dades empíriques de les experiències socials, pels vestigis i testimonis que en queden i que l’historiador busca, i b) per les preguntes que es plantegen a dites dades empíriques. Evidentment, aquestes preguntes estan condicionades per les concepcions que es tenen quan s’interroga la història, per les nocions, les hipòtesis i la teoria des de la qual s’analitzen els fets i per la mateixa societat.

Advertim, en fi, que entre els conceptes i dades empíriques hi ha una relació recíproca: si no es fan preguntes a la matèria històrica –i les preguntes comporten teories, hipòtesis, conceptes, lleis o pautes...–, aquesta és muda. Si les preguntes no es contrasten amb les dades empíriques, no poden ser contestades.

PREGUNTES, HIPÒTESIS I RECERCA DE MATERIALS

A. La formulació de preguntes.

El coneixement comença interrogant-se el món. Plantejar preguntes a l’objecte d’estudi és una de les parts més importants de l’estratègia d’investigació. Conta la tradició que Isaac Newton, descansant un dia sota una pomera, va veure caure una poma i es va plantejar tot seguit una pregunta insòlita: per què la poma cau cap al centre del planeta terra i no «vola»? L’explicació que va proposar, formulada matemàticament, és la llei de la gravitació universal. De la mateixa manera que Newton, els científics es fan preguntes sobre el món. Sense preguntes no hi ha investigació.

Ensenyar-se a estudiar història comença per saber fer preguntes a l’objecte d’estudi. La pregunta és requisit indispensable per a llançar-se a buscar les relacions o nexes. D’altra banda, les preguntes científiques no són totes iguals: es poden formular preguntes o problemes que són –diguem-ne– més de rutina –i que es resolen amb estratègies d’investigació ja conegudes– i preguntes que obrin noves perspectives d’investigació.

No és igual estudiar avui la formació del proletariat en una comarca en la qual no es coneix històricament aquesta experiència ni les seues especificitats locals, que estudiar la formació del proletariat en la gènesi del capitalisme, quan no se sabia encara quasi res sobre com es produïa aquest procés. No obstant això, les preguntes que es resolen amb estratègies d’investigació ja conegudes són també aportacions i comporten una investigació que enriqueix el coneixement. Investigar és avançar en l’explicació de coses desconegudes –i no arreplegar dades sense sentit als arxius. Si no hi ha estratègia d’investigació, si no hi ha preguntes pertinents –òbriguen noves perspectives o seguisquen petjades ja fetes per altres–, no hi ha veritable procés d’investigació.

Formular-se preguntes històriques, sobretot si es pretén que siguen noves i significatives, no és senzill. Per fer bones preguntes, es requereix reflexió, estudiar la matèria i dominar els conceptes que la fonamenten.[1] Darrere de qualsevol pregunta, sobretot si és significativa i es proposa avançar el coneixement, hi ha, en termes generals, treball, lectures, reflexions, interrogants i, en definitiva, el domini del que acadèmicament s’anomena l’estat actual de la qüestió.

Com en qualsevol coneixement científic, en les preguntes que es formula la història hi ha, per un costat, la lògica interna del coneixement i, per l’altre, la influència social. La primera està impulsada pel marc teòric, els avanços del mètode i les tècniques d’investigació, així com pels progressos del mateix coneixement, que porta a plantejar-se noves preguntes. Una troballa arqueològica –segurament buscada– pot fer plantejar noves preguntes en prehistòria; saber el nombre de persones d’una població és important, però, una vegada sabut, l’anàlisi demogràfica va demanar fer un pas més enllà i preguntar-se per la història de la població –història de la família, de la infància, de la mort... Normalment, quan un historiador, amb coneixements sobre la matèria històrica que es proposa estudiar, explora un material com a font, la lectura i reflexió d’aquest li fa suggerir-se preguntes, que es deuen també al que hem anomenat lògica interna del coneixement. Però, a les preguntes que fa emergir el coneixement des de dins dels seus ressorts, s’hi afegeix allò que li demana la influència social, medi on es produeix la historiografia. La consciència política de qualsevol qüestió que interesse o preocupe socialment fa que la historiografia es plantege preguntes al respecte que intenten donar resposta objectivada des de la perspectiva social i històrica. L’historiador es pregunta, per exemple, sobre les relacions de producció, la lluita de classes, les relacions de gènere o la interacció humana amb el medi... Quan es pren consciència i es considera rellevant socialment estudiar aquests aspectes.

Per finalitzar aquest aspecte de la importància de les preguntes, hi afegirem que són aquestes les que: a) fan brollar suposicions, b) fan pensar en fonts i c) fan concebre i aplicar procediments de coneixement –estratègies metodològiques i tècniques d’investigació. Dit en altres paraules, quan l’historiador es fa preguntes, normalment, suposa respostes possibles o hipòtesis, es fa una idea de les fonts que consultarà –materials, documents orals i audiovisuals– i de les estratègies i tècniques d’investigació de les quals pensa servir-se per a fer la recerca. Comentarem tot seguit aquests aspectes.

B. L’elaboració d’hipòtesis.

El mètode científic no es limita sols a fer preguntes, sinó que construeix hipòtesis o suposicions.[2] La hipòtesi, imprescindible en l’acció racional, és una suposició que es fa per comprovar-se. Les hipòtesis científiques, en general, pretenen comprovar nexes que relacionen aspectes del món natural o social que ens són opacs, com ara el funcionament de la societat capitalista, els factors de la caiguda de l’Imperi romà, les raons que expliquen la invasió napoleònica de la península ibèrica, les que donen compte del repartiment colonial de l’Àfrica, les de l’enfonsament de la república de Weimar o, en fi, les que investiguen les causes de l’integrisme islàmic. Per a explicar qualsevol d’aquests fets, cal donar compte de complexes relacions socials que, abans de poder-les explicar, s’han de suposar: s’han de plantejar com a hipòtesis.

Emfatitzar la importància de les hipòtesis en la investigació històrica no és gratuït. Per influència de l’empirisme sovint s’ha cregut, i encara hi ha qui ho creu així, que l’historiador primer arreplega els fets i, després de tenir-los ben arreplegats i ordenats, els explica. Així s’ha argumentat durant molt de temps. Tanmateix, aquesta estratègia de treball, per evident que semble, no és correcta.

Els materials o fets històrics –després ens hi referirem– no s’arrepleguen amb la ment en blanc, sinó que prenen sentit dins de marcs mentals, ideològics i conceptuals des dels quals l’historiador opera. «Un historiador –escriu Aróstegui– no llig [documents] per «veure què hi ha», sinó buscant coses orientades per un projecte previ d’observació» (1995: 366). La recollida de dades es fa, doncs, guiada per hipòtesis, llevat que no es vulga ultrapassar una descripció sense valor interpretatiu.

De la mateixa manera que hi ha preguntes més de rutina i preguntes que obrin nous camins a la investigació, també es construiran, segons com siguen aquestes, hipòtesis més convencionals, imitatives o rutinàries, i hipòtesis noves, inèdites i creatives. La primera vegada que els historiadors començaren a preguntar-se per les raons de l’explotació de l’home per l’home, fou menester plantejar-se hipòtesis fins aleshores inèdites; la primera vegada que es va formular la pregunta sobre les diferències de gènere –home/dona– en les societats humanes, calgué construir hipòtesis necessàriament creatives; la primera vegada que es va formular la pregunta sobre les relacions entre les societats humanes i el medi ambient –això està passant ara mateix– calgué plantejar hipòtesis originals... En canvi, per a estudiar un senyoriu feudal, l’organització burocràtica d’una monarquia constitucional, el funcionament d’un sindicat obrer del segle XIX, el d’un partit socialdemòcrata del segle XX o els efectes de la crisi del 29 en una comarca, els aspectes imprevisibles que requereixen les hipòtesis d’aquests treballs són menors, perquè ja se sap per endavant com articular-ne l’eix central.

És bastant difícil formular-se hipòtesis –o fer-se preguntes– sense coneixements, però, una vegada s’assoleix informació –com més profunda millor– sobre l’estat de la qüestió d’un tema i s’hi reflexiona –és a dir, s’observa amb quins materials s’ha treballat i amb quins altres podria ferse, des de quines estratègies podria aportar-se major profunditat o abordarse la qüestió des d’una altra perspectiva–, és més fàcil plantejar-se-les.

Quan, abans de qualsevol investigació històrica, es fa un projecte d’investigació, un pla de treball o un esquema –detallant-se les fonts que s’empraran i indicant-se les estratègies d’investigació, així com els resultats que s’esperen–, es defineixen, de fet, les hipòtesis sobre el problema, fenomen o conjunt de fenòmens o fets històrics que es volen explicar. Per a plantejar un treball o formular-se hipòtesis –des d’un treball de curs fins a la tesi doctoral o una recerca–, és important perdre la por a plantejar hipòtesis. Tota hipòtesi: a) defineix un tema de recerca; b) organitza un esquema del treball; c) planteja la prospecció i l’ús de fonts adequades; d) formula estratègies d’investigació definint pràctiques metodològiques i tècniques d’investigació, contrastant les hipòtesis amb els materials; c) proposa uns resultats que s’esperen aconseguir.

D’altra banda, en el coneixement científic, i en l’explicació científica de la història també, les hipòtesis fan un camí reiterat d’anada i tornada, que obliga a fer-les i refer-les constantment. De fet, les hipòtesis sols aprofiten per a contrastar-les amb les dades que es van obtenint, i el més habitual és que al llarg de qualsevol investigació es modifiquen. Les hipòtesis no són més que recursos que s’han de comprovar. Les primeres solen anar errades i necessiten ser modificades en part o totalment. Així les coses, l’esquema o pla de treball va retocant-se i refent-se mentre la investigació avança. Investigar és avançar en el que és desconegut, i això passa per anar proposant i rectificant hipòtesis i obrint-se a explicacions més completes, millors i més ambicioses.

C. La recerca de materials.

Com ja s’ha dit, darrere de l’articulació de la hipòtesi, l’historiador pensa en les fonts que puguen ser pertinents per al tema que s’investiga, la qual cosa comporta localitzar l’existència de materials. Per a dur-ho a terme, és indispensable consultar bibliografia, catàlegs, regestos, colleccions editades de documents, visites a soterranis de museus, fer prospeccions, mostres, tastos... I començar a explorar les fonts en qüestió. Localitzar fonts, del tipus que siguen, exigeix coneixements i habilitat per a reconèixer-les. Es tracta, en definitiva, de buscar i reunir materials per a respondre les preguntes i argumentar les hipòtesis, tot i saber que, sovint, seran les tècniques de treball i les estratègies metodològiques les que permetran «convertir en material històric coses que no ho semblen però que, ben ordenades, poden ser-ho» (Droysen, 1986: 110).

Ara bé, les fonts, que ens aprofiten per a traure dades que ens informen sobre les realitzacions humanes i acreditar fets i significats, en la major part de les ocasions, no són asèptiques ni innocents, sinó que estan plenes d’aspectes subjectius, intencions i propòsits de l’agent històric que les ha produït i que l’historiador ha d’identificar i tenir en compte en les seues anàlisis. Aquestes característiques, intrínseques al material històric i a l’ús que se’n fa, han fet desenvolupar la crítica com un dels aspectes essencials de la investigació històrica. Reconstruir la història des d’indicis comporta fer una avaluació crítica d’aquests.

Per a cada tipus de registre, la historiografia ha desenvolupat procediments crítics pertinents. Hi ha, per tant, tècniques específiques per a fer l’anàlisi crítica segons es tracte de fonts materials, documentals, orals, iconogràfiques, plàstiques, visuals, sonores i audiovisuals, o segons siguen fonts intencionals o testimonis involuntaris, com comentarem després en referir-nos a les tècniques d’investigació.

Tanmateix, ara convé una visió de conjunt. Les fonts, que són fragments parcials i imperfectes, no ho diuen tot. No tots els aspectes de l’activitat humana deixen el mateix rastre. El poder deixa més vestigis que no la subversió, els grups dominants més que no els dominats, les ciutats més que no els pobles, els homes més que no les dones, els adults més que no els xiquets, les activitats públiques més que no les privades. Des que hi ha escriptura, el poder s’escriu i, així, trobarem més documents –també més monuments, tombes, vestimentes, utensilis, imatges...– referits als dominants que no als dominats. Sovint, els vestigis que deixen les accions populars, com ara les protestes dels esclaus, vassalls, heretges, assalariats..., es reconstrueixen a partir de fonts creades pel poder: lleis, bans, processos judicials o tribunals. Àdhuc els àlbums de fotografies familiars –que poden ser usats com a font històrica– solen incloure situacions agradables –celebracions, viatges, vacances– i no circumstàncies personals o familiars adverses. Fotografiem «per a afirmar allò que ens complau», per a «preservar la bastida de la nostra mitologia personal» (Fontcuberta, 1997: 59). En la resta de vestigis, encara que semblen populars i espontanis, s’ha d’anar amb els mateixos peus de plom.

D’altra banda, si les fonts són abundants, com passa en història contemporània, cal anar molt amb compte, perquè poden embotornar el cervell, dissoldre la imaginació i convertir la recerca en un oceà de da-des sense sentit; si són escasses, tot i que obliguen a suplir la mancança amb la intel·ligència i la imaginació, poden abocar a interpretacions arriscades i fantasioses. En resum, l’ús de les fonts requereix una gran competència.

[1] L’historiador Marc Bloch considerava que observar amb ulls crítics era un bon exercici per a aprendre a fer preguntes a la història. Per exemple, mirar un paisatge agrari i preguntar-se per què. Per què a la Ribera els bancals són de tarongers? Des de quan hi ha tarongers? com s’organitzen els collidors per fer la seua faena? Per què de tant en tant es veu una xemeneia industrial que no funciona? Per què a la vora de les carreteres o vies ferroviàries hi ha fàbriques? Observar i reflexionar sobre l’entorn comporta, en fi, informar-se –noticiaris, informatius, diaris...– i fer-se preguntes sobre l’experiència social de qualsevol moment. Tot això, a més de l’estudi, activa la capacitat de fer preguntes a la matèria social, a la història...

[2] En la vida ordinària estem fent hipòtesis o suposicions tot el dia. Per vindre a la universitat, hem agafat una línia determinada de metro i hem suposat que s’aturaria a la parada «facultats». La suposició s’ha comprovat quan, de fet, hi ha parat el nostre mitjà de transport, però hauria pogut no ser així si el conductor haguera seguit.