Читать книгу Introducció a la història - Marc Baldó Lacomba - Страница 9
Оглавление3. LA PERSPECTIVA DEL CONEIXEMENT HISTÒRIC
CAMP DE TREBALL I OBJECTIUS D’ESTUDI DE LA HISTÒRIA
Les ciències socials o humanes són aquelles que estudien els fenòmens relacionats amb la realitat específica de l’ésser humà com a persona i com a col·lectivitat. L’economia, la sociologia, l’antropologia, la politologia, la història, la psicologia, la lingüística, el dret, entre d’altres, formen aquest conjunt.
Totes aquestes ciències estudien el conjunt de fenòmens humans, socials i culturals. Com deien els humanistes, tracten del res humaniores, de les coses humanes o l’ens humà, però es diferencien per l’enfocament. Així doncs, encara que el camp de treball és comú, els objectius d’estudi estan diferenciats. Cada ciència social s’interessa per l’experiència humana des d’angles o punts de vista distints i, per tant, planteja diverses estratègies d’anàlisi a la realitat social –la base empírica comuna.
L’economia, per exemple, explica aquells aspectes de la conducta i les relacions i institucions socials que utilitzen recursos per a produir i distribuir béns i serveis amb els quals es poden satisfer necessitats. La sociologia s’ocupa de la vida social humana, dels grups i les societats, de les relacions socials que van des dels encontres efímers fins als processos mundials. L’antropologia estudia els estils de vida dels pobles antics i moderns, atenent tant a la natura biològica de l’espècie com a l’anàlisi de les cultures. La politologia tracta de l’ésser humà com a «animal polític», per dir-ho com Aristòtil. La història, en fi, com diu Tortella, és «la ciència social més ambiciosa», ja que «tracta de l’ens social en el seu conjunt i n’abraça la totalitat temporal» (Tortella, 1987: 3).
Les ciències socials comparteixen camp de treball: totes estudien la realitat social o humana. Però les ciències no sols es defineixen pel camp que analitzen, sinó essencialment per l’objectiu d’estudi, és a dir, per la perspectiva des de la qual s’interessen, plantegen preguntes, formulen hipòtesis, abstrauen lleis i conceptes i, finalment, aporten explicacions sobre –en aquest cas– la realitat social. Quin és, doncs, l’objectiu d’estudi de la història, des de quina estratègia, des de quin angle planteja preguntes a la realitat social i l’explica? essencialment, els objectius d’estudi de la història són tres: la perspectiva de globalitat, l’interès per la concreció dels processos històrics (i, per tant, la relació entre abstracció i concreció) i la dimensió temporal i el canvi social. L’èmfasi que la historiografia posa en aquests tres aspectes defineixen l’objectiu d’estudi de la història i la diferencien de les altres ciències germanes. Ens convé comentar-los.
a) La perspectiva de globalitat. La realitat històrica ha d’entendre’s com un tot, com una unitat, com una globalitat de la matèria social que la compon. En aquest sentit, es pot dir que és un sistema i, a més, un sistema en transformació. Encara que, des d’un punt de vista pràctic, se segmente l’anàlisi en aspectes econòmics, socials, polítics, ideològics…, tots aquests elements estan estretament units i no són sinó expressions d’un tot únic, d’una mateixa globalitat. Si se’m permet una metàfora, la realitat històrica seria com un políedre de moltes cares on cadascuna és un aspecte del conjunt i està relacionada amb la resta. Però aquest políedre té una entitat que fa que, de tant en tant, canvie de forma i esdevinga un políedre diferent del de partida. Com diu Aróstegui (1995: 186-187), «això es deu al fet que les societats són totalitats compostes per elements interdependents que no tenen sentit si se’ls aïlla i, per tant, no es concep un procés de canvi en un sector o part de la societat sense que n’afecte els altres sectors o parts. No hi ha, doncs, una història aïllada en cap sector o en cap part de la vida social humana». L’explicació històrica, per tant, busca una imatge global. És tasca seua aconseguir aquesta visió de conjunt de la realitat social. De fet, aquesta és la primera contribució del coneixement històric a l’explicació de l’ens social. És més, podríem dir que l’estudi serà històric en la mesura que done compte d’aquest conjunt. L’historiador ha de pensar la història globalment (Vilar, 1980: 73).
Sol negar-se, però, àdhuc per alguns que la practiquen, la possibilitat fàctica de la història global, per considerar-se –per molts autors, inclòs Aróstegui– com una tasca ambiciosa, excessiva o utòpica. Cert és que en la investigació pràctica, en les monografies, solen estudiar-se aspectes concrets. Però pense que aquesta estratègia no anul·la la perspectiva global, perquè aquesta comporta entendre i atendre l’element nuclear de l’explicació històrica, el qual no és un altre que donar compte de com s’organitzen, com funcionen i com canvien les societats i el perquè de tot això. Es tracta, essencialment, de tenir presents aquells aspectes diriments i nuclears del procés històric: l’estructura, el canvi i l’acció social.
Òbviament, poden estudiar-se aspectes particulars i concrets i ferse història des d’una perspectiva global. Per a fer-ho possible, n’hi ha prou d’integrar i relacionar l’aspecte analitzat en el conjunt del sistema social. L’estudi monogràfic, per tant, no té per què destruir l’entranya global de l’entitat social: aprofundir en un aspecte concret no ha d’implicar necessàriament perdre la imatge del conjunt. I es tracta d’això. D’exemples, n’hi ha molts. Georges duby, quan estudia la ideologia feudal o dels tres ordres, la relaciona amb tot el sistema social i, àdhuc, per poder-la explicar millor, no oblida fer esment de les heretgies, que són contrapunt del discurs d’Abelard i Aldaberó. Si posem aquest exemple és per mostrar com una monografia centradaen aspectes «superestructurals» pot atendre la dimensió conjunta de l’experiència social; és més, per copsar-la cal fer-ho així. El que en història no té sentit, en canvi, és trencar la unitat de conjunt de l’experiència social. No té sentit oblidar-se de la perspectiva de globalitat i pretendre explicar per separat, com si foren aspectes sense nexes ni relacions, sectors complementaris de l’experiència històrica. Igualment, per exemple, no té sentit tractar l’origen del capitalisme i el naixement del protestantisme com si foren aspectes que no tingueren res a veure. Potser res no ha perjudicat més el desenvolupament de les ciències humanes o socials (i més la història que no cap altra) que la separació que s’ha practicat i es practica en diversos nivells. Durant molt de temps s’ha separat –i encara hi ha qui ho separa– tot.
Potser el tòpic de separar el cos de l’ànima (o la ment), tan vell com fals, encara exerceix el seu imperi. En història és freqüent separar-ho tot: l’especialització universitària es complau a deformar els sabers i trencar la unitat. Així, l’especialista universitari de qualsevol època (prehistòria, edat antiga, medieval, etc.) no sols ignora els altres períodes, sinó que es creu quasi obligat a ser un gran ignorant de «l’àrea» veïna. I no diguem l’obligació que es creu que té de ser un gran ignorant si ha de creuar el llindar no ja de «l’àrea de coneixement» pròxima, sinó de la «facultat». La conseqüència és que l’historiador comú separa l’economia de la política, la política del pensament, el pensament de l’art... I posats a separar, fins i tot se separa el treball que es fa al taller del pintor de l’obra d’art que s’hi produeix, les relacions del pintor amb el patró que contracta el sant Vicent que ha eixit dels seus pinzells... Ens especialitzem en estudis atomístics que renuncien a pensar globalment en els nexes del sistema social. «Un metge no és un químic, però pot ignorar la química? Saber molt és necessari per a l’especialista; comprendre suficientment diversos aspectes de la realitat no ho és menys quan ens lliurem a l’esforç de la síntesi, i aquest és l’esforç que es demana a l’historiador» (Vilar, 2004: 84).
Dit això, cal afegir-hi que la perspectiva global no consisteix a «dirho tot» sobre tot. L’explicació històrica, com la de qualsevol ciència, comporta una selecció de dades que s’ha de fer en funció del que es vol explicar. Explicar la història de la Xina des de la proclamació de la República el 1911 fins la revolució socialista de 1949 –per exemple– no és exposar la història de tots i cadascun dels xinesos i totes les coses que s’han esdevingut en aquell període, sinó fer comprensible aquesta matèria esbrinant, dins d’aquella complexitat, els aspectes socials dels quals depèn la totalitat històrica proposada. La selecció de fets que realitza la ciència històrica es fa, per tant, amb l’objectiu d’explicar com funciona i com canvia dita realitat. La selecció de fets és sempre un element bàsic per a l’assimilació racional del que s’exposa. Un mapa sobre un aspecte concret –la xarxa fluvial d’un país, posem per cas– s’ha de fer a escala (seria absurd fer-lo de la mateixa grandària del país que es cartografia) i, a més, no registrarà tots i cadascun dels rius i barrancs de les conques fluvials, sinó sols els que ens permeten copsar el fenomen. La perspectiva global de la història tampoc no és una «suma de aspectes» o «un agregat inconnex de nivells», com ara demografia, economia, societat, política interna, relacions exteriors, mentalitats, ideologies i cultura, organitzats sectorialment i de manera independent, sinó, contràriament, tracta de buscar les connexions i relacions entre els diferents aspectes.
b) L’interès per la concreció i la relació abstracció/concreció. El coneixement científic dedueix relacions entre coses concretes, siguen planetes o revolucions, i formula enunciats objectivats i contrastables. Al món real, on «funcionen» aquestes abstraccions, sols existeixen coses concretes i relacions entre aquestes: una cèl·lula, una altra, una altra; un planeta, un altre, un altre; una estrella, una altra, una altra; una jacquerie, una altra, una altra; la revolució burgesa a Anglaterra, a França, a Espanya...
La història s’interessa per l’estudi d’aspectes concrets de l’experiència humana, en primer lloc, per raons epistemològiques. És conegut que, a partir de l’estudi de fenòmens específics, es dedueixen explicacions més abstractes o generals. Conceptes com ara «neolític», «mode de producció feudal», «formació de la classe obrera»… han estat abstrets de l’anàlisi d’experiències històriques concretes. A més, entre el nivell concret i les abstraccions, hi ha una relació recíproca mitjançant la qual l’historiador –com en tot científic– construeix marcs de referència generals i aquests, al seu torn, permeten conèixer els processos històrics particulars. Per exemple, la revolució burgesa espanyola s’explica des de fenòmens recurrents que es donen a tots els processos revolucionaris burgesos i sobre els quals s’han construït abstraccions del tipus «transició del feudalisme al capitalisme», «acumulació originària de capital», «proletarització», «formació de la burgesia», «liberalisme»... Les especificitats pròpies del cas espanyol, en fi, també es copsen millor posant en relació l’experiència d’aquest país amb els marcs de referència generals.
El fet que la història s’interesse per donar compte dels processos històrics concrets no sols és un recurs epistemològic ineludible, sinó també, en segon lloc, és una expressió de la diversitat històrica de les societats. Aquesta diversitat és una característica ontològica de l’experiència social humana que produeix pràctiques socials variades, les quals, per una banda, reprodueixen regularitats sociohistòriques observables, però, per altra banda, també s’introdueixen matisos i peculiaritats diferencials en les experiències concretes que –òbviament– interessa conèixer i explicar. Evidentment, això es deu al fet que els comportaments socials de les persones no es regeixen per pautes naturals, com ara les genètiques o les biològiques, sinó per interaccions socials, on tenen protagonisme especial les relacions i accions socials i els processos històrics. Tanmateix, aquesta capacitat de la praxi social per a produir variacions i matisos no fa de la història una ciència de fenòmens particulars aïllats, ni de processos històrics singulars. Les experiències històriques, matisos al marge, s’assemblen les unes a les altres i els historiadors n’abstrauen pautes i mostren les peculiaritats concretes. La relació i les raons de fons que hi ha entre les regularitats de l’experiència social i la variabilitat –com es podrà suposar, un dels cavalls de batalla de la teoria social– i l’aportació que hi fa la historiografia són claus en aquesta reflexió.
Finalment, l’estudi de les experiències concretes també interessa per una tercera raó: l’ús social de la història. Molts ciutadans espanyols, posem per cas, senten curiositat per conèixer la història de la dictadura de franco no tant per copsar millor les dictadures feixistes del segle XX, ni tan sols per enriquir amb aquest estudi el panorama de la variabilitat històrica d’aquestes dictadures, sinó, senzillament, per conèixer el passat immediat del seu país. Podem traslladar el mateix exemple als ciutadans mexicans que senten curiositat per conèixer la cultura mexica o com vivien a Tenothtitlan quan arribà Cortés. O als valencians que s’interessen per la conquesta cristiana, les germanies o l’expulsió dels moriscos, o, en fi, als alcoians, a molts dels quals ve de gust saber la formació i la història de la classe obrera d’aquesta ciutat i comarca… La història ni pot ni ha de renunciar a exhumar aquest nivell de concreció…
c) La dimensió temporal i el canvi. A l’explicació històrica, definida per Bloch com «ciència dels homes en el temps», li interessa l’estudi de la dimensió temporal de les societats. El temps és condició de tots els esdeveniments i s’enganxa al coneixement històric com la terra a l’aixada quan es cava. La historiografia dóna compte del temps històric mitjançant tres tipus d’operacions: la datació cronològica, la periodització i l’anàlisi de la temporalitat.
1. La datació cronològica o cronologia ordena els fenòmens humans en el temps lineal registrant-ne la posició temporal: Roma fou fundada l’any 753 abans de crist, valència fou conquerida per Jaume I el 1238, Colom arribà a Amèrica el 1492... Datar és una tasca indispensable i bàsica per a poder explicar la història.
2. La periodització sistematitza la cronologia, fixa etapes i posa fites als fenòmens històrics. Perioditzar significa identificar processos, canvis i ruptures i requereix sempre conceptuar el fenomen de què es tracta. Darrere de tota periodització hi ha una reflexió: no es pot, per exemple, perioditzar la revolució industrial sense atendre les transformacions socials que comporta; sols una vegada copsat el fenomen, se li poden posar dates indicant-se quan «comença» i «acaba». És freqüent que per a perioditzar es busquen esdeveniments reeixits i amb un caràcter explicatiu i simbòlic potent. La periodització més familiar és la que divideix la història en èpoques: prehistòria, antiga, medieval, moderna i contemporània.
3. La temporalitat és la consciència humana de la relació que hi ha entre passat, present i futur o, si es vol, entre la memòria o coneixement del passat, la vivència directa del present i l’esperança del futur (Comte-Sponville, 2001: 35). Convé discernir, per tant, entre el transcurs del temps extern a la societat –que amidem en hores, dies, mesos o anys– i la temporalitat o temps de la consciència social, que és condició de l’experiència humana. En definitiva, les persones desenvolupen la noció de temporalitat perquè recorden o coneixen el passat, tenen noció que moltes experiències de la seua vida individual o social del present es deuen o tenen les arrels en l’experiència individual o social del passat i, a més, preveuen o proposen actuacions i accions –individuals o socials– per al futur. La noció de temporalitat té un sentit pràctic i actiu per als éssers humans. Vivim en la temporalitat, no sols en l’instant del present, i, en aquest sentit, la temporalitat social és una creació interna de la història humana: «un producte de la història», diu Pierre Vilar (1983: 203).
A més, cal afegir-hi que la concepció de temporalitat no és la mateixa en totes les experiències socials. Claude Lévi-Strauss va explicar que en les societats humanes primitives –o «fredes»– no es mobilitzava de la mateixa manera que en les societats dinàmiques –o «calentes». En aquestes, els éssers humans copsen la temporalitat com a esdevenir, com a història, perquè perceben una relació passat-present-futur amb canvis que repercuteixen en la manera social de viure i tenen consciència que aquestes alteracions són obra de les pròpies accions i relacions humanes. És a dir, desenvolupen nocions sobre la capacitat humana per a crear un esdevenir social o història. Les persones que compartim l’actual experiència històrica som conscients que els invents que es feren en el passat i s’apliquen en el present han canviat, amb més o menys intensitat, la manera de viure: el món és distint abans i després del ferrocarril, abans i després de l’electricitat, abans i després de la penicil·lina, abans i després de l’ordinador. A més, suposem que els avanços que estan fent-se en el present –l’aprofitament de l’energia solar, els estudis sobre la sida...– repercutiran en la vida del futur. També tenim experiències que amb les accions socials del passat –la lluita antifranquista– s’han canviat règims polítics –aquella dictadura– i això ha repercutit en la vida de les persones... La concepció de temporalitat de la nostra experiència és, doncs, dinàmica o «calenta», dit en imatge termodinàmica.
En les societats primitives, en canvi, la dinàmica social era menor i, per tant, la noció de temporalitat no es mobilitzava de la mateixa manera. Les societats primitives tenien unes experiències diferents. En aquelles no es canviava constantment la manera social de viure; els canvis eren lents i, quan s’hi donaven, bastant poc perceptibles per a les persones; la vida es reproduïa igual o quasi igual de pares a fills. La concepció de temporalitat sí que existia, però era «freda», menys activa. En la relació passat, present i futur predominava, més que no la noció d’un esdevenir ple de canvis, la de la reproducció de les coses del món social amb pocs canvis –els quals eren arriscats. Hi predominava el costum, fer-ho tot quasi igual per a poder seguir fentho: ensenyar-se a caçar, si més no, amb la mateixa destresa; a tallar sílex amb la mateixa destresa, a sembrar blat amb la mateixa destresa, a curar les malalties amb la mateixa destresa... Calia experimentar la novetat i això podia comportar jugar-se la vida. S’hi introduïen novetats amb prudència. La temporalitat en una societat «calenta» significa canvi amb corba logística; en una societat «freda», amb perfil quasi pla. Juntament amb aquesta concepció de temporalitat reiterativa, s’hi afegia el cicle quotidià de les coses del món: el cicle vital (temps de nàixer, temps de morir; temps de créixer, temps d’envellir), el cicle laboral (temps de sembra, temps de collita; temps de treball, temps de festa; anys bons, anys dolents), el cicle de vida col·lectiva que es ritualitzava...
En qualsevol cas, i al marge de les concepcions històriques de temporalitat, a l’historiador li interessa analitzar-la, esmicolar-la. L’anàlisi de la temporalitat social és un dels principals elements de l’anàlisi històrica. Posa en relació tres elements: la durada –o recurrència en el temps dels comportaments i fets socials–, el canvi social –o alteració de les pautes socials dins d’una estructura social determinada– i el desenvolupament –o transformació social en profunditat que afecta les estructures sociohistòriques i, per tant, els ressorts de les maneres de viure les persones (veure pàgina 209 i següents).
ESPECIFICITATS DEL CONEIXEMENT HISTÒRIC
Dedicarem aquest apartat a comentar algunes de les especificitats del coneixement històric. En destacarem quatre: a) el coneixement històric explica experiències reals encara que majoritàriament aquestes no sempre són coincidents amb la nostra experiència; b) el coneixement històric està fet per éssers humans que expliquen la seua pròpia història; c) és un coneixement condicionat històricament per les concepcions de cada època, i d) és un coneixement retrospectiu en què els fets i els processos s’analitzen per la significació històrica que tenen.
Així mateix, argumentarem que, malgrat aquestes especificitats –se’n podrien afegir d’altres–, la història pot donar una explicació versemblant de la realitat històrica. Convé argumentar-ho perquè, de vegades, s’ha restat valor científic a l’explicació històrica per aquestes especificitats.
a) El fet que la història tinga com a objecte l’estudi del procés social al llarg del temps –amb fonts o testimonis condicionats generalment– no és raó per negar-li capacitat d’explicació científica; de fet –com passava quan comentàvem la impossibilitat d’experimentar–, sols és expressió de l’entitat de l’objecte que s’analitza.
L’explicació científica resulta possible no perquè l’objecte que s’investiga siga coincident o no amb la nostra experiència –això dependrà de l’objecte que s’estudie–, sinó perquè tracta de donar compte de coses objectives, siguen coincidents amb la nostra experiència (els àtoms, les galàxies, la força de la gravetat, la cristal·lització dels minerals...), o siguen anteriors (el Big Bang, la formació d’un medi ambient on matèria inorgànica esdevé orgànica, l’hominització o l’Imperi romà...). Totes les ciències estudien coses objectives, presents o anteriors a la nostra experiència.
De vegades –generalment, per desqualificar la història–, es diu que l’objectiu de la ciència és explicar «coses reals», i per reals s’entenen aquelles coses que existeixen «ara i ací». Però aquest plantejament, que és absurd, redueix la realitat –natural o social– a l’experiència present i, dut a l’extrem, nega l’anterior. L’univers d’avui no és com l’univers calent dels primers instants, ni la vida del planeta no és un regne exclusiu de bacteris, ni existeixen els dinosaures del Secundari, ni tampoc les societats de l’Orient Mitjà són ara com les de fa 10.000 anys. L’univers dels primers instants, el principi de la vida al nostre planeta, el temps dels dinosaures o la revolució neolítica no són entitats reals i objectives «ara i ací», però ho han estat en un moment i, per a explicar-nos la realitat d’ara i ací, hem de recórrer a la realitat anterior.
El fet real que el món estiga sotmès a una seqüència temporal i en transformació, i que hi haja sectors d’aquesta seqüència que no siguen observables directament ara i ací (com els dinosaures o l’Imperi romà), sinó a través de vestigis o restes, no incapacita la ment humana per explicar-los atenent l’objectivitat.
Els fets que constitueixen la matèria històrica també són objectius, encara que passats, i la major part de les vegades no pertanyen a la nostra experiència històrica. La revolució neolítica de l’Orient Mitjà, l’Imperi romà, la colonització americana, la industrialització espanyola, la Revolució mexicana de 1910... Són fenòmens històrics passats i aliens a la nostra experiència social, però no per això deixen de ser fenòmens objectius; la Constitució espanyola de 1978, Internet, la Unió Europea, l’integrisme islàmic o els moviments migratoris de països pobres a països desenvolupats, són fenòmens històrics recents i relacionats amb la nostra experiència social, però no per això són més objectius que els anteriors –sols són coincidents amb la nostra experiència. En resum, la història, com que tracta d’una matèria objectiva, coincident o no amb la nostra experiència, és susceptible de donar una explicació científica de dita matèria, encara que ha de contrastar constantment –dialogar, deia thompson– el que enuncia el coneixement històric amb la realitat històrica.
b) El coneixement històric està elaborat per éssers humans i aquests són l’objecte d’estudi, ja que aquest coneixement analitza les societats al llarg del temps. En altres paraules, mitjançant el coneixement històric, els éssers humans copsen la pròpia història. D’aquesta identificació entre subjecte i objecte –cosa que no passa en les ciències de la natura–, se’n deriven les principals diferències entre les ciències socials i les naturals. Tractar de l’home és tractar dels seus interessos, dels seus projectes, de les classes socials, dels sistemes d’explotació... La realitat social –i la història és realitat social en el temps– no ens és indiferent. Probablement, la natural tampoc, però en aquesta no existeix una vinculació subjecte-objecte. Com que, de fet, les ciències socials es desenvolupen en societats conflictives i analitzen societats conflictives actuals i pretèrites, i, a més, cap observador possible no està fora dels conflictes (encara que explore el segle de Pèricles), hem d’admetre aquesta condició.
El fet que en la història subjecte i objecte siguen coincidents i que, per tant, l’historiador no siga indiferent a les experiències humanes anteriors o actuals, fa difícil –però no impossible– l’objectivació. Que la muntanya es veja des d’angles diferents (la revolució francesa, segons la interpreta Soboul, es veu d’una manera; segons ho fa furet, d’una altra) no nega l’existència de la muntanya. De nou, l’afinament en l’anàlisi i la contrastació sistemàtica entre el coneixement històric i la realitat històrica són l’únic camí per a objectivar l’explicació. Cal, doncs, apurar l’observació empírica, apurar les nocions, les hipòtesis i la teoria des de la qual es pregunta, i apurar les preguntes. Caldrà anar contrastant, a cada pas, l’explicació amb la cosa explicada. Gràcies a aquest contrast entre coneixement i realitat històrica, les explicacions incompletes poden ser completades i les falses poden ser refutades.
c) La història aporta una interpretació de la realitat històrica que es construeix des de les experiències socials que es viuen en cada època i des de les concepcions que es tenen en cada època. Això és indefugible. Avui, per exemple, aguaitem l’edat mitjana des de les nostres experiències com a éssers socials i històrics, des de les nostres concepcions del món natural i social –concepcions que, d’altra banda, expressen la nostra experiència– i des dels mitjans materials que tenim a l’abast –l’arqueologia medieval, el coneixement de la lingüística...–, mitjans que també formen part de la nostra experiència com a persones històriques.
En altres paraules, expliquem la història a cavall de la història, de manera que, quan expliquem, per exemple, com vivien els serfs de l’europa feudal, ho fem des de la nostra experiència de ciutadans, i quan expliquem com interpretaven l’univers els homes medievals, no podem sostraure’ns a la nostra concepció de l’univers... Ja vam dir que els historiadors són, com tota la resta de persones, productes històrics que es deuen a les experiències i les concepcions que tenen.
Alguns, aprofitant aquesta especificitat intrínseca del coneixement històric, han suposat que la història no pot aportar, per tot això, una explicació objectiva de la realitat històrica. Però uns altres considerem que, malgrat això, podem donar una explicació objectiva –que no imparcial– de la història, ja que podem exhumar i analitzar els testimonis dels fets històrics anteriors o actuals, els quals foren o són experiències, accions i pràctiques humanes reals, viscudes i concretes. Podem, a partir d’aquests testimonis i de les nostres preguntes, esbrinar –per seguir amb el nostre exemple– com vivien els nobles, els serfs, els artesans o els clergues de l’europa feudal, com s’organitzava la producció de béns aleshores, quines eren les diferències socials, quines idees tenien aquelles persones i el perquè de tot això... Bastarà que, per objectivar la nostra explicació, donem compte de la realitat contrastant sistemàticament les nostres interpretacions –encara que partisquen de les nostres concepcions– amb els testimonis que ens ha llegat una experiència històrica determinada que fou real. El respecte a la realitat i l’afinament del mètode, novament, ens ajuden a fer objectiva la nostra explicació.
d) El coneixement històric té un caràcter retrospectiu: parteix del moment històric present i explica –des d’ací– la història anterior i el moment actual. En el procés històric objectiu, passat i present estan relacionats: el present és hereu del passat i el passat condiciona el present... Sembla una obvietat dir-ho. Tanmateix, no hem d’entendre «condicionar» com una determinació absoluta. El passat pesa com una llosa de plom sobre el present, però no hi lliura cap batalla, és –com la paraula indica– passat. Sols des de l’experiència present es poden canviar les coses que el temps present hereta i, de fet, es canvien constantment.
En el coneixement històric, aquesta vinculació de l’experiència present i del passat és un aspecte essencial. Conegut de tothom és que l’estudi del passat ens ajuda a entendre o explicar-nos aspectes del present, ens permet l’accés a la societat que vivim des de la gènesi històrica; ens la fa conèixer per les arrels, i això ens ajuda a esbrinar objectivament problemes que a tots ens afecten. Ara bé, al temps que l’anàlisi del procés històric del passat al present ens il·lustra aquest, també ens el distorsiona: els fets o processos històrics ens interessen per la significació i la rellevància històrica que tenen o assoleixen.
Per exemple, i) cap historiador no es limitarà a veure Jesús de Natzaret i els apòstols com, potser, els copsara Pilat, perquè després de dos mil anys de cristianisme aquests personatges considerats per molts històrics han pres dimensió històrica i han de ser analitzats considerant aquesta projecció. ii) Probablement, per a la jerarquia eclesiàstica del temps de Luter, aquest era, l’endemà de fixar les seues famoses tesis, un heretge com altres; però per a l’historiador de la reforma protestant Luter no era sols un frare amb inquietuds que reinterpretava la fe, sinó l’exponent d’un fenomen religiós i social important. iii) els bolxevics són considerats per la historiografia des de la projecció històrica que ha assolit l’urSS i, des dels anys vuitanta del segle XX, des de l’enfonsament d’aquest sistema. iv) el nazisme no podia entendre’s igualment en els anys 20 que el 1945: el desenvolupament històric del nazisme li ha donat dimensió històrica. v) La introducció del conreu de la taronja en l’agricultura comercial valenciana té importància en la formació de capitals al país en qüestió, cosa que l’historiador considerarà, però aquesta dimensió, quan es plantava el primer hort de tarongers, no podia veure’s.
En resum, el cristianisme de les catacumbes, el protestantisme emergent, els soviets en el seu primer moment, el nazisme abans de consolidar-se, el primer hort valencià de tarongers... Són fets històrics que avui ens interessen per la dimensió històrica que tenen.
La perspectiva històrica, la projecció objectiva dels fets i els processos històrics, ens porta a analitzar-los no sols en el seu context –cosa que, sens dubte, s’ha de fer–, sinó, a més, considerant-ne les conseqüències: la projecció històrica. En certa manera, el coneixement històric fa genealogia de la trajectòria històrica, i aquesta genealogia es fa a partir del punt històric en què ens trobem.
Sabent que això és així, l’historiador ha de ser escrupolós per tal de no convertir la lògica del procés històric, la coherència d’aquest, en una mena de lògica «natural» i unívoca. La història objectiva, l’experiència que viuen les persones en un temps i un espai concrets, és una constant dilucidació de possibilitats entre les quals generalment se n’imposa una. Cal explicar aquesta, però cal explicar també per què precisament aquesta i no una altra. Cal explicar, a més, com aquestes experiències que perduren es projecten sobre generacions posteriors, com aquestes generacions –les protagonistes de la seua història– mantenen, transformen i canvien el llegat històric a cada pas del procés. I, certament, el cristianisme, el protestantisme, el nazisme, el leninisme, el conreu comercial de la taronja... Han assolit projecció objectiva en moltes o poques generacions, però cal afegir-hi que aquestes experiències que perduren s’han anat modificant pas a pas: sols perquè s’han modificat –s’han incubat, han crescut, s’han desenvolupat– pas a pas, han perdurat.
Fins ara hem exemplificat fets històrics que han tingut una projecció «inesborrable». Però hi ha altres experiències històriques que no van assolir la projecció objectiva de les anteriors. Aquestes també han de ser analitzades per l’historiador, i també ha d’explicar per què no aconseguiren projectar-se, per què foren abatudes o enderrocades, per què l’experiment històric que feien aquelles persones fou «devorat per la història». Amb els exemples, de nou, ho entendrem millor: i) els hussites qüestionaven la forma com s’interpretava la fe; darrere dels hussites, hi havia els camperols d’europa oriental, els quals s’oposaven a pagar rendes senyorials, qüestionaven el poder de l’església... Hus fou cremat a la plaça de Praga i els hussites, reprimits. L’hussisme, diem, «passà a la història», i quan diem això expressem que no va tenir cap projecció en la història posterior –o en va tenir poca. ii) A Espanya es va fer la desamortització eclesiàstica. Mendizábal n’és el símbol, com posa de relleu Tomàs i Valiente. És a dir, es va desamortitzar i es va vendre la terra a qui podia comprar-la, a qui tenia títols de deute públic, però aquesta no era l’única possibilitat. Com l’historiador esmentat assenyala, Mendizábal fou el símbol, però Flórez estrada fou l’obstacle, perquè aquest polític proposava que la terra no es venguera –almenys no tota–, sinó que quedara –almenys part– en mans dels llauradors –emfiteutes– que la treballaven...
Com veiem, el contrast sistemàtic entre el que fou i no fou, l’anàlisi de per què fou el que fou i per què no va poder ser el que no fou, és intrínsec al treball d’historiador. Això és, en el fons, explicar la història. Si abans hem dit que la història fa genealogia del procés històric –explicant el perquè del procés, com aquest canvia en cada moment a mans dels homes, que són els que fan la història–, ara podem completar la idea afirmant que per a explicar el perquè del procés cal analitzar el perquè no d’altres iniciatives. És a dir, quines raons socials hi ha perquè plantejaren una possibilitat i perquè foren abatuts, o perquè la proposta de Flórez Estrada no s’imposara.
Això no és –almenys jo no ho propugne– una història possible, sinó procurar explicar el que ha passat. No crec que tinga sentit –més enllà de l’heurístic– explicar què hauria passat en el capitalisme dels estats units si no hagueren fet ferrocarrils, ni què seria d’europa en cas d’haver-s’hi imposat les tesis de l’heretgia hussita, o què hauria passat en el capitalisme espanyol si s’hagueren mantingut algunes terres eclesiàstiques i comunals en mans d’emfiteutes... La història és l’explicació d’allò que ha estat, de per què ha estat així, de com s’ha esdevingut. De fet, l’estudi de possibilitats, quan es fa, és per a donar llum al procés real i esbrinar-lo millor. Com hem vist, els fets o els processos històrics ens interessen per la significació històrica. Sens dubte, ací radica un dels principals problemes de l’objectivació històrica. Novament, el contrast, el diàleg amb la realitat històrica resulta la peça clau en l’objectivació del coneixement històric.
FUNCIÓ I USOS PÚBLICS DE LA HISTÒRIA
L’explicació del procés històric es fa des del present: des dels punts de vista, els propòsits i les experiències del present i amb l’ajut dels coneixements que es tenen a l’abast. En aquest sentit, el coneixement històric és un constant diàleg entre present i passat.
L’experiència històrica present suggereix preguntes, activa l’anàlisi, fa advertir aspectes en els quals mai no s’havia reparat abans o s’havia pensat poc i fa reexplicar-ne d’altres. Es poden posar diversos exemples sobre com les experiències de la societat on vivim activen preguntes i fan desenvolupar investigacions històriques. Els moviments feministes i l’ecologisme posteriors als anys 60 del segle XX han motivat que l’explicació històrica es reformule i integre la relació de gènere (home/dona) i els nexes entre economia i ecologia al llarg de la història. Ni la història de gènere ni la socioecològica s’han fet sempre. Es fan des que històricament, socialment i políticament ha tingut sentit plantejar-se preguntes sobre aquests aspectes, i això ha permès aprofundir en qüestions tan variades sobre els aspectes indicats com els orígens i la persistència del patriarcat, l’anàlisi de la família des d’una nova perspectiva, o l’acció antròpica en el medi des de les societats de caça-recol·lectors i agricultors fins a les societats industrials.
Se’n podrien posar molts més exemples: a) quan apareixen els estatsnació, en el segle XIX, es desenvolupa una historiografia que, de vegades, s’ha anomenat «història amb bandera», dedicada a explicar les gestes de la història de les nacions fins al temps de Viriat; b) quan s’expliciten les contradiccions socials del capitalisme i comença a nàixer el moviment obrer, també en el segle XIX, es construeix el materialisme històric, el qual presenta una explicació social de la història que analitza aspectes fins aleshores poc tractats o oblidats, com les classes socials o la lluita de classes fins a les primeres civilitzacions; c) quan es produeix la descolonització, comença la historiografia compromesa amb la igualtat dels humans a despullar-se de prejudicis eurocèntrics, etc.
Veiem, doncs, que l’explicació històrica es projecta, informa, il·lumina, aporta coneixements, notícies i interpretacions per al present. Ho fa exhumant, conquerint, explicant experiències de comportaments i accions humanes d’altres èpoques; integrant l’ésser humà en el temps, dotant-lo de perspectiva, inserint-lo en el conjunt de relacions socials. Aquest és el sentit, la funció i l’ús de l’explicació històrica. No es tracta, per tant, d’endinsar-se en un museu de coses mortes, sinó del coneixement d’experiències humanes que, encara que passades, estan compromeses amb la frontera de la praxi, amb la frontera dels projectes, amb la frontera del futur.
Així, per exemple, la historiografia analitza les relacions de gènere des de l’inici dels temps no sols per conèixer amb rigor aquesta experiència, sinó també per poder mostrar-ho i obrir les portes per superar en l’horitzó del futur la discriminació i altres formes d’exclusió de les dones. S’analitza l’impacte de l’economia en el medi ambient no per contemplar passivament un mausoleu d’accions antròpiques, sinó per traure llums i imaginació per tornar a un equilibri ecosocial trencat. S’investiguen els conflictes socials i la lluita de classes per eliminar la desigualtat. S’explica la construcció de les nacions per indagar sobre el procés de la formació d’identitats i mostrar que poden construir-se d’una altra manera, basant-se –seria la nostra opció– «en una ciutadania multicultural» (com diu Archilès, dins Forcadell et al., eds., 2004: 208), ciutadania en què es reconeguen com a legítimes la pluralitat i la diferència d’identitats, no es negue «l’altre», ni se l’assimile ni se’l minimitze (Sánchez Vázquez, 1997: 185).
L’horitzó del futur reclama l’horitzó del passat. I ací rau el sentit de la disciplina. La historiografia és una eina de comprensió que té una efectivitat sobre nosaltres, sobre la nostra experiència i sobre la societat que vivim. La història respon a la necessitat de conèixer.
a) Conèixer, en primer lloc, per satisfer la curiositat, respondre al gust de saber (o plantejar-se) d’on venim, com hem arribat on hem arribat i on podem i volem anar. La utilitat de la història consisteix a aportar elements i recursos per a conèixer-nos, per a comparar la societat que vivim amb societats passades. La història ens ajuda a concebre des de la dimensió històrica el nostre món, ens mostra la nostra identitat descrivint la societat i la cultura de les quals formem part, ens compara amb altres societats i cultures diferents (l’asteca, l’egípcia, per exemple) que ens fascinen i ens mostren la nostra identitat. La història ens fa reflexionar sobre el que ens diferencia o el que ens fa semblants. En poques paraules, la història ens integra com a éssers històrics en el procés sociohistòric i ens ajuda a participar en el món que vivim. (Si, a més, ens diverteix, dimensió de la nostra existència, doncs millor.) En fi, a l’interès particular dels ciutadans de conèixer la dimensió històrica, s’hi ha d’afegir la demanda –que com més va més creix– de municipis, empreses, mercaderies (història del calcer, del joguet...), bancs, cambres de comerç, comunitats... Que s’interessen pel seu passat per curiositat i promoció cultural i també, de vegades, per promoció publicitària i turística.
b) Però el coneixement històric, com fa un moment dèiem, no aprofita sols per a contemplar la història. També té, i potser amb més intensitat, uns efectes o funcions on no hi ha repòs per a la contemplació. El coneixement històric coneix per a actuar al món. La vida social –en tribus, nacions, estats, corporacions, classes, institucions, partits, sindicats...– no és possible sense memòria, sense història. Com podrien actuar els governants, des de la polis més vella fins als estats dels nostres dies, si no tingueren consciència històrica? Carr (1969: 73) deia que l’estudi històric aporta elements de reflexió i d’anàlisi social i ajuda a «incrementar el domini sobre la societat present». I, en efecte, en bona part, governar és preveure; preveure comporta fer projectes; els projectes que a tothora realitzen governs, col·lectius organitzats, empreses, famílies i persones necessiten analitzar situacions, i una variable d’aquests estudis és el coneixement del passat. El coneixement del passat, en resum, forma part de les anàlisis que cal fer per mirar l’horitzó del futur.
Per descomptat, el coneixement del passat presenta diversitat de formes i coneix transformacions historiques: no és igual la memòria col·lectiva dels pobles sense escriptura que la desenvolupada després de l’escriptura; tampoc no és igual la d’arrel popular que la generada pels grups dirigents. Llegendes de transmissió oral o cròniques escrites, explicacions del passat d’arrel popular o produïdes pels nuclis de poder; historiografia conforme amb l’ordre establert o historiografia que el critica... Són formes diverses de coneixement històric. Així, la necessitat de conèixer per a actuar o desenvolupar projectes –o actuacions conscients dels humans– sobre la natura i la societat està oberta a moltes possibilitats d’acció, de praxi i d’antipraxi. El saber històric, en conseqüència, no s’escapa del compromís amb la societat, no pot girar l’esquena a «la projecció política en sentit ample», que diuen Carreras i Forcadell (2003: 24). La política «en sentit ample», l’acció social que se’n deriva, és part constitutiva del saber històric. Es confesse o no, aquest compromís polític de l’historiador (o del poeta, l’aede o el bard) amb el seu present ha existit sempre i la història de la historiografia (o de l’epopeia i de les llegendes) el fa ben palès. Per poc que mirem la historiografia des d’Heròdot fins ara, se’ns confirma aquest lligam. El coneixement històric, doncs, ha exercit una funció de la qual es deriven diversos usos –i abusos– públics de la història, dels quals passem a resumir els dos principals.
1) de vegades, la història justifica i reprodueix l’ordre social establert, defineix i referma identitats, crea legitimitats, manipula la memòria col·lectiva, imposa l’oblit o devalua el passat.
La memòria col·lectiva ha constituït una fita important en la lluita pel poder conduïda per les forces socials. Apoderar-se de la memòria i de l’oblit és una de les màximes preocupacions de les classes, dels grups, dels individus que han dominat i dominen les societats històriques (Le Goff, 1991b: 134).
No cau fora de la justificació del món aquella historiografia que es refugia –o així ho creu– en la contemplació no compromesa, erudita i imparcial del passat, però –òbviament– sense poder aconseguir mai aquesta imparcialitat imaginada, somniada, hipostàtica. Ni tampoc cau fora de la història que justifica el món aquella que formula «falòrnies filosòfiques buides» (Ernst Bloch, 2004: 1, 329), com ara negar que el passat puga explicar-se, proclamar que la història és retòrica, empenyorar-se que la veritat és una fal·làcia, negar l’explotació de l’home per l’home, relativitzar discriminacions i segregacions de tot tipus, minimitzar la degradació de l’ecosistema...
2) En altres ocasions, la història pren posicions crítiques davant de l’ordre social establert. Aquesta proposta –la posició de l’esquerra– considera que el coneixement raonat i científic de la societat i la seua dimensió històrica aporta elements d’anàlisi per a transformar el món. Pierre Vilar (1980: 9) afirma que estudiar història científicament ens dóna la clau, «ens obri la porta» per comprendre les raons per les quals la societat funciona com ho fa, i aquesta clau resulta ser mestra per a pensar en el futur. Josep Fontana (1982: 261) veu la història com un instrument d’anàlisi social, com una eina que ha de servir «per a denunciar allò que necessita ser canviat». Jacques Le Goff (1991b: 183), finalment, considera que la història «intenta preservar el passat sols per servir el present i el futur» i que el coneixement històric «ha d’actuar de manera que la memòria col·lectiva servisca per a l’alliberament i no la submissió dels homes».
