Читать книгу L'ombra de la veritat - Mònica Arias Llorens - Страница 10

Capítol 6

De sobte, unes claus roden el pany de la porta i en Robert i la Carlina entren molt atabalats al igual que l’Eusebi. La Sofia s’ha quedat a casa per atendre trucades en cas de produir-se’n. Tots estan quelcom sorpresos pel trist comunicat.

– Per fi vostès a casa –diu la comissària.

– On és el meu pare? – pregunta en Robert.

– Al lavabo. – respon la comissària.

Entren tots en estampida i veuen el cos com si estigués crucificat, amb els braços ben estirats dins d’un plat de dutxa, vestit.

– M’hauran d’acompanyar a comissaria a prendre declaració. També necessito que em signin una instància perquè el forense el pugui explorar i descartar un acte criminal.

– Però, què insinua? – diu en Robert emprenyat – Que nosaltres hi tenim alguna implicació en aquesta mort sobtada?

– Nosaltres no fem incriminacions sense assegurar-nos que hi hagi evidències – declara la comissària.

– Sí, es clar que volem que se sàpiga de què ha mort. –diu l’Eusebi – Els autoritzem a que facin l’examen. La Paulina, la meva germana gran, ja està al corrent i tampoc s’hi nega.

– I la seva mare? On la podem localitzar?

– La meva mare ha dit que anava a veure un esdeveniment teatral interpretat per amateurs. Després ens ha dit que havia de fer unes gestions – contesta en Robert.

– Però, com és que no es a casa? –pregunta en Martí.

– Déu meu, senyor!

De sobte, una veu amb llàgrimes als ulls irromp el lloc on els fills i la policia estan deliberant i compartint percepcions. És la Rosalia que s’excusa dient que havia anat a sopar amb una amiga després de veure una obra de teatre d’aficionats. Corre a voler abraçar el seu marit però la comissària la desautoritza.

– No el toqui. El cos ha d’estar intacte fins que l’ambulància el reculli i el porti al dipòsit de cadàvers.

– Però, com ha estat? Ha patit un síncope, una taquicàrdia improvisada?

– No ho sabem. Haurà de venir amb nosaltres al nostre despatx. Necessitem clarificar molts enigmes que no entenem.

L’ambulància, el servei d’emergències i dos cotxes patrulla s’apropen al carrer de la Passió, per transportar el cadàver i fer-li una anàlisi clínica. La Rosalia està desconsolada, sembla que hagi estat influïda per narcòtics. El seu estat mental es demolidor. No enraona, evita la mirada dels agents que es troben al pis fent anotacions i acabant de rematar, amb fotografies, la imatge mortuòria d’una víctima que, segons alguns testimonis no té antecedents penals, ni malalties hereditàries.

La comissària Roig, per la seva part, va observant la cara dels fills, la jove i l’esposa d’en Maurici. En un obrir i tancar d’ulls, l’equip de recollida del cadàver truca per l’intèrfon i la Rosalia comença a escridassar, com si hagués perdut el nord i denega l’entrada a intrusos que pretenen robar-li l’única relíquia d’un marit que descansa ja plàcidament en una cambra de bany. L’agent Arnau, acte seguit, agafa la Rosalia pels canells, com si la volgués emmanillar i l’intenta tranquil·litzar sense gaire encert.

– No pot bloquejar el pas dels urbans i l’equip clínic d’emergències – li diu – El seu marit ha de sotmetre’s a una revisió integral pel tipus de mort que sembla força desproveïda d’indicis, a primer cop d’ull, d’haver estat intencionada.

L’Arnau i en Martí se’n porten la Rosalia al carrer, on els cotxes dels equips professionals es troben estacionats. Dos agents més, en Roger i en Pau, pugen per l’ascensor mentre que els auxiliars d’ambulància, amb una llitera, porten la víctima per traslladar-la a la cambra de cadàvers i ser explorada per un metge forense. En Robert i l’Eusebi també desallotgen el pis juntament amb la Carlina, però no abans que la comissària avisi la Teresa Morera, un testimoni potent, segons ella, ha d’ estar preparat per declarar formalment, tot i que la veïna dels Ribó és considerada ignorant de molts afers interns de la família, ella coneix els ritus ortodoxes, horaris, algunes actituds tradicionals que els Ribó practiquen a diari.

La comissària Roig no treu l’ull a la Rosalia, com si tingués sospites d’amagar el cap sota l’ala, algun secret, alguna encoberta no desvelada que l’esposa d’en Maurici pretén emmascarar. La comissària no ho sap del cert, però mobilitza l’equip per fer passar primer a comissaria la Rosalia. Aquesta última continua empal·lidida, molt tocada, desconcertada i atònita per uns fets, que en aparença, se li escapen. Sembla una ànima ambulant a qui la vida ha apallissat sense cap contemplació. Ella sap que en Maurici tenia problemes de salut, però no correlaciona la mort amb aquesta causa.

La comissària Roig ordena al David, l’auxiliar de policia, que tanqui la porta mentre ella i al Martí, que està davant de l’ordinador, que redacti l’informe per poder arxivar totes les declaracions i començar amb l’interrogatori:

– Senyora Rosalia, em faig el càrrec que vostè deu està vivint un infern, un malson. La mort del seu marit sembla coincident, completament casual. Nosaltres l’hem citat perquè sabem que com a cònjuge, molta informació pot deixar emergir per recollir dades, conceptes, situacions que potser són rellevants per ponderar i concloure el motiu de la mort.

– Però, què volen saber exactament? – pregunta la Rosalia mirant amb els ulls saltirons cap a tot arreu.

– La veritat, senyora, només la veritat – respon la comissària – Sé que és molt dur per a vostè experimentar un tràngol d’aquestes dimensions, però ens ha d’explicar alguns detalls de la vida d’en Maurici.

La Rosalia, amb la barbeta i el pols tremolós, a més d’una mirada molt desviada, absorta, assenteix sense fer-se pregar.

– D’acord, comencem – diu la comissària.

– El seu marit tenia enemics?

– Què vol dir?

– Li formularé d’una altra manera la pregunta. El seu marit era envejat, odiat, detestat d’una forma superlativa per algú del seu entorn: família, coneguts, companys de feina,..

– No, es clar que no – contesta la Rosalia solemne –almenys que jo sàpiga. Era un home molt apreciat en tota la comarca del Lluçanès.

– Ho pot afirmar rotundament? – continua la comissària –Li ho pregunto perquè hem trobat aquest diari al bidet del lavabo del pis de Manlleu. En sap alguna cosa que ens pugui ser d’utilitat? Ara li mostro.

La comissària obre diverses pàgines, en què la lletra es troba molt difosa, i gairebé no pot ser desxifrable per l’ull humà. La dona d’en Maurici es mira el diari amb un posat escèptic, com si li fes angúnia furgar en les intimitats del seu marit.

– Miri-se’l tranquil·lament. Li deixo perquè el fullegi. Gairebé està omplert, excepte quatre pàgines que es troben en blanc. I m’he fixat que al final d’aquesta obra hi ha punts suspensius.

– I què em vol dir? – pregunta ofesa la Rosalia – Que el meu marit estava escrivint la lavabo quan va morir, però el bolígraf no el deixava redactar amb eficiència i, de sobte, va caure?

– Un moment, senyora Ribó. No s’atabali. Les preguntes els hi faig jo – contesta amb severitat la comissària.

– El reconeix aquest diari?

– No gens. No l’havia vist mai.

– Al seu marit li agradava escriure?

– No especialment, sí que admirava la seva jove, la Carlina, perquè sempre deia que era la nou vinguda a la família i podia treballar en una escola fent d’administrativa, ja que presumia d’estudis i això l’enorgullia.

– Com explica que un diari, que acostuma a estar en una prestatgeria d’una saleta d’estar o un dormitori, anés a parar al lavabo?

– Estic tan sorpresa com vostès. No l’hi sabria explicar.

– Seria possible que algú el forcés a portar aquest artefacte per simular una causa accidental en la mort?

– No ho crec.

– Llavors, com explica que ell estigués vestit a la banyera, amb un diari camuflat per la tapa d’un bidet? No troba que es rocambolesc el cas?

– Sí, ho sé, però es que jo no en tenia constància d’aquest diari. Potser escrivia les memòries de jove, que sé jo! Quan va fer el servei militar, quan fa lluitar al front durant la guerra civil o quan era un infant, en la seva època d’estudiant a l’acadèmia del poble,... Estic molt perduda – diu la Rosalia amb veu entretallada per l’impacte de la pregunta.

– El seu marit tenia amants?

– Que jo sàpiga, no. Bé, coneixia a moltes dones del poble, és cert i algunes males llengües deien que les empaitava, però d’això a que sigui veritat, n’hi va un bon tros!

– Bé, parlem del seu estat de salut. Com es trobava últimament?

– El mes passat, la meva filla gran, la Paulina, se’l va emportar a Barcelona. Deia que el trobava estrany, com desganat, deprimit, amb molèsties que la feien sospitar que estava malalt.

– I li varen fer proves?

– Sí, unes quantes.

– I què varen detectar els metges?

– un principi de tumor benigne al fetge, però res greu.

– No varen decidir operar-lo?

– No, per conveni familiar es va optar per mantenir-lo al marge d’una notícia tan dramàtica i va tornar cap a Manlleu.

– D’acord, senyora Ribó. El meu company, en Martí, l’acompanyarà fins a casa. Gràcies pel seu temps.

– Però, esperi, ara què passarà amb mi?

– Tranquil·la senyora. De moment, estem compilant declaracions en el nostre arxiu de dades i no podem determinar res que sigui definitori però la mantindrem al corrent de les novetats que s’avinguin.