Читать книгу L'ombra de la veritat - Mònica Arias Llorens - Страница 12

Capítol 8

Al despatx del Departament Central havien portat l’informe del forense, amb algunes fotografies, en què la pell de la víctima resultava il·lesa: cap indici d’estrangulament, cap indici d’empentar-lo, de voler-lo agredir amb alguna arma blanca ni ofegar-lo a la dutxa.

– Què estrany! – la comissària Roig havia arribat el dia després de l’enterrament molt puntual a l’oficina. A les set en punt començava a reformular hipòtesis i a rebutjar algunes insígnies que, segons ella, apuntalaven cap a poques revelacions.

L’Arnau estava manipulant el programa informàtic, en què apareixia la víctima de Manlleu completament vestit alhora que s’emmarcava en cos nu a la cambra frigorífica de la unitat forense. Ell i la comissària anaven repassant cada detall, cada racó del cos d’en Maurici però com varen dir els de la científica que semblava una mort totalment accidental.

La comissària Roig, però no contemplava a la lleugera aquella verificació.

– És cert que no sembla que hi hagi hagut un forcejament manual. La víctima no presenta símptomes de rebel·lió, de revolta. No hi ha cap efecte rebot, en què el senyor Ribó volgués evitar una imposició de mans per part de l’agressor. No hi ha cap signe d’autodefensa, d’atur davant d’un atac imminent.

– Llavors, què creu? Fixis en el coll de la camisa. Sembla rebregat, amb petites arrugues que, si aproximo més la imatge, diria que algú l’ha obligat a seure dins del plat de dutxa.

– Ja, però no tenim empremtes dactilars i això és precisament el que em fa ballar el cap.

– La víctima d’entrada està vestit i certament dona la impressió com si es volgués despullar per anar-se a fer un bany ràpid – confirma l’Arnau.

En aquell moment, entren el Martí i en Ferran, un subdelegat del Departament d’investigació de la policia científica.

– Tenim novetats. Al clatell, la víctima tenia una espècie d’hematoma superficial. Les fotografies del inspector forense ho corroboren.

D’immediat, l’Arnau torna a reactivar el programa a l’ordinador i mira amb exactitud els impactes que en Maurici mostra a l’epidermis. La Comissària, en canvi, refusa que aquesta prova hagi pogut tenir correspondència amb la mort.

– Segons el testimoni de la Rosalia, en Maurici tenia un tumor benigne al fetge i això podria comportar que la seva pell tingués canvis dràstics en el color natural.

– Doncs jo sí que crec que és una pista que ens pot portar cap al criminal, si és que es tracta d’un homicidi voluntari, es clar – diu en Martí.

– Anem a comparar les fotografies una altra vegada! Cal esgotar a partir d’operacions comparatives si l’agressor pretén despistar-nos i allunyar-nos de les seves intencions delictives – diu la comissària Roig.

En totes les imatges, en Maurici té la pell morada. Hi ha zones en la part occipital del crani en què petits impactes denoten que hi ha hagut una bona trompada al encastar-se contra en plat de dutxa.

– En canvi – prossegueix la comissària – aquestes marques de cops tan evidents, com ja va dir el forense, poden revelar que ell mateix va perdre la consciència i va caure enrere, fruit d’un desmai, per acabar provocant lesions insignificants a la dermis.

– Així estem com al principi, en punt mort –confirma l’Arnau –no podem determinar si ha anat al bany pels seus propis mitjans o ha estat amenaçat de mort i l’han arrossegat fins allí per procedir a l’homicidi.

– Estic convençuda - diu la comissària – que algun familiar està implicat en aquest crim, que en aparença fa reflectir un mena de simulacre, d’acte il·lusori.

– Però com pot estar tan segura que es tracta d’un assassinat? Contradiu en Martí – podria tractar-se d’una baixada de sucre, una lipotímia, manca d’irrigació al cervell. Que sé jo! en Maurici Ribó tenia problemes de salut.

– Sí, ja ho sé això. La seva dona ens ho va confirmar –reconeix la comissària – però hem de saber si algú de l’escala va sentir quelcom abans de les onze hores o si el pany es va forçar o algú va intentar emetre alguna mena de soroll, i així podrem de deixar de contemplar la víctima com algú que ha sofert una mort involuntària.

– Llavors, creu oportú que tornem a parlar amb la Teresa Morera? – pregunta l’Arnau.

– Sí, i amb en Robert i l’Eusebi els dos fills. Necessitarem una llista de tota la comunitat de veïns de l’escala, on vivia en senyor Ribó. – conclou la Comissària.

– Martí, podries mirar la base de dades i a través del programa digital consultar la guia de telèfons del carrer de la Passió, número cinc?

– Sí, i tant. Ara m’hi poso.

Quatre taules rectangulars conformen el despatx local de la plana de Vic. Tres d’elles estan destinades a la recerca d’informació amb computadores connectades a un servidor. A la quarta taula és on la comissària rep els resultats de tots els casos que se l’hi encomanen i ratifica, a través de la correspondència arxivada, el grau de veracitat de cada document administratiu que arriba a les seves mans.

La comissària Roig té cinquanta-cinc anys i porta treballant en el gremi policial més de trenta anys, però mai s’havia trobat amb un cas, en què tots els presumptes sospitosos tinguessin refermada una bona coartada que es pogués corroborar. Ella és una dona meticulosa, estricta, que treballa amb rigor i duresa professional i aquesta vegada tampoc pensava desmarcar-se en la seva veterania com a fruit de molts anys de trajectòria.

– Un cop tinguem el llistat de telèfons del carrer de Manlleu, haurem de fer unes quantes visites, ja que no sabem, d’entrada, si tots els veïns estaran localitzables.

– Ja he trobat els noms i telèfons – diu en Martí – proposo, però fer una trucada prèvia abans de presentar-nos i, així no fem el viatge envà.

– Bona pensada, company – riu la comissària – cada cop en tornes més enginyós i profitós.

– Al costat d’una mestra com vostè, és normal – afirma en Martí. sempre a les seves ordres, el sentit de la responsabilitat i l’eficiència davant totes les tasques a realitzar són encomanadisses.

– Tot un compliment! – bromeja la comissària – parlaré amb el Cap, perquè us faci a tots un augment de sou. Tan aplicadets us mereixeu un bon incentiu econòmic.

– Doncs sí que seria tot un detall – respon engrescat l’Arnau sense apartar els ulls de la pantalla, en què el projector va descobrint les diferències i coincidències físiques de la víctima.

El cas d’en Maurici, de moment, continua enfosquit per un cúmul d’incògnites. Els resultats de les empremtes que van arribant al Departament Central no acaben destapant l’entrellat tan enrevessat i dificultós. En Martí, en Roger, en Pau i la comissària Roig cada cop estan més convençuts que el nus complicat de la qüestió prové del fet que l’homicida no va tenir la necessitat de deixar marques dactilars damunt l’uniforme de la víctima, encara que això no exclou de tenir un índex de culpabilitat sobre l’acte criminal. Senzillament, podria tractar-se d’un encobriment que la persona o persones implicades pretenen emmascarar per confondre les desvelades, que van reflectint-se a través del fet d’enllaçar caps i fets coincidents.