Читать книгу L'ombra de la veritat - Mònica Arias Llorens - Страница 11

Capítol 7

El mes d’agost de 2003, dos anys abans de la mort d’en Maurici, en Robert i l’Eusebi varen tenir una enganxada molt forta pel tema de l’herència. El problema però, va complicar-se quan va obligar a fer pujar la Paulina i en Jordi des de Barcelona a fi que confessessin perquè anaven cada any a estiuejar a Sant Bartomeu amb els pares. L’Eusebi i la Sofia, avars i envejosos a més no poder, no podien concebre que la Paulina no volgués expropiar al seu pare del patrimoni al·legat. No podien entendre que la Paulina fos desinteressada, altruista i a la vegada tan fleuma i pàmfila, en segons quins casos.

Davant d’una picabaralla a Hostalets que semblava eternitzar-se, la Sofia i en Jordi conspiraven contra en Maurici, un home ja delicat de salut física pel pas del temps. Es varen distanciar dels tres fills i varen sortir a la terrassa per parlar més anca plens:

– No has notat que últimament en Maurici està més prim des d’aquests anys que ha viscut a poble amb en Robert i la Carlina?

– Sí, aquests pencos segur que no el cuiden gens. La Carlina no és un bon partit per en Robert.

– Jo també ho penso – contestà la Sofia – no hauria de formar part de la família.

– Però ara ja és massa tard – va dir en Jordi.

– Per què? – va rebatre la Sofia – encara podem convèncer en Maurici, a fi que impugni el testament.

– Però, què pretens? – respongué en Jordi. Que l’entabanem perquè es retracti davant d’un document que ja fa temps que va legalitzar i constatar per escrit com a servible i funcional?

– És l’única sortida que veig – contestà la Sofia – aquesta dona, la Carlina, els ha esporuguit a tots. Jo crec que abans de casar-se amb en Robert ja tenia un pla.

– Quina mena de pla?

– Terres, propietats, capital monetari, targetes de crèdit,.. vaja.. tot el seu medi de subsistència – respongué amb energia la Sofia.

– Creus que la Carlina seria capaç de...subornar-lo?

– I tant –digué convençuda la Sofia –si no perquè creus que el vol a casa? Perquè ella no es preocupa pel benestar del matrimoni Ribó, però sí que vol els seus quartos. Ella és una dona de classe, de manicura impecable, maquillatge d’etiqueta, aspecte clamorós... però els sogres de criats i a passar gana.

– I què creus que hauríem de fer? – digué en Jordi – els sogres semblen decidits a acollir-los de per vida a casa, perquè els cuidin a canvi de la cessió del testament.

– Hem de parlar amb en Robert –va proposar la Sofia – Ja sé que ell no pinta res, que la Carlina el governa a la seva voluntat. Per ella, el seu home és un titella, un ninot de drap a qui es pot enredar amb facilitat.

– El nostre filtre és la Paulina, la teva dona – va dir la Sofia – ella pot fer de mediadora entre els dos germans perquè arribin a un consens.

– Jo, per la meva part, estic d’acord en què es faci justícia – prosseguí en Jordi.

– Si convencem la Paulina que els seus pares estant sent explotats, laboralment torturats i comandats per una nora que només enveja tenir un pis de categoria, luxes afegits i gent que estigui disposada a satisfer els seus capricis, potser la Paulina parlarà amb el seu pare i el pot fer canviar de parer – va continuar la Sofia.

– O sigui que em dius que jo, com a marit, persuadeixi la meva dona?

– Perquè les escriptures notarials estiguin al nostre favor, doncs sí.

El que en Jordi ignorà es que la Sofia havia planejat una trama, perquè ella i l’Eusebi fossin els únics hereus. Amb aquesta estratègia, desprès de parlar amb en Jordi, volia que la Carlina i en Robert es separessin i ells poguessin anar a notari i canviar la potestat exclusiva del testament a partir d’una nova titularitat.

La Sofia sempre ha criticat la Carlina però la primera no es cap santedat. Una dona amb conductes damnificadores, molt destructives i corrosives a qui no l’importa tacar-se les mans de sang si un feix de bitllets és arreplegat. La Sofia té una germana, l’Àngela, més jove, una solterona completament manipulada. L’Àngela no podrà mai formar una família, li està desaprovat aquest intent. La germana s’hi oposa a cort obert, perquè sempre ha pensat que l’Àngela i en Robert podrien ser la parelleta estel·lar de la comarca. Ves per on! Quina estratagema més ben ideada! Per la Sofia aquells són dos beneits que no tenen on caure morts. Uns desgraciats, fràgils, susceptibles, sense agalles, de qui apropiar-se per tenir el cent per cent dels béns mobles i immobles. Una manera enginyosa d’apoderar-se de les pertinències d’en Maurici, després d’allunyar la Carlina de la família.

Quan la Paulina va saber la conversa que varen tenir els dos fills polítics va posar el crit al cel. Ella no s’embrancaria en aquell joc brut:

– Però brut, perquè? – rondinà en Jordi cabut i sorrut.

– Perquè soc una dona lleial i honrada, per damunt de tot. Mai trairia la decisió del meu pare.

– Però no veus que el teu pare ja és un traïdor de mena? O un estafador moral i legal, millor dit?

– No parlis així d’un home gran. Ell s’ha desviscut i esmerçat a que no ens faltés de res.

– De que no us faltés de res? Au va! Toca de peus a terra. Ja és hora que baixis dels núvols. El teu pare tota la vida ha estat un oportunista, malfiant, desentès, que ha vetllat només pels seus interessos però sobretot per la imatge reputada d’una família, en el fons, podrida, que fa venir nàusees.

– Prou d’insultar el meu pare – cridà la Paulina – tu i la Sofia ja veig que esteu fets de la mateixa pasta. Sempre pensant en els diners, oi? Que us penseu que no us he calat? No us importen els sentiments. Només posseir i posseir béns materials.

– Sentiments? No em facis riure –va contradir en Jordi –El vostre pare mai s’ha preocupat de deixar-vos un bon llegat, un bon bagatge cultural digne...

– Calla! No et vull sentir més!

D’una revolada, en Jordi aixecà la cadira del menjador del pis de Barcelona per voler-la estampar contra el crani de la seva dona. La Paulina sempre ha patit violència masclista constantment: assetjaments físics, maltractaments psíquics a través de comentaris despectius i humiliacions que transcendeixen la normalitat en una relació de parella, però ella calla. No vol denunciar-lo, perquè en part creu que el Tribunal Provincial de Justícia no se la prendria seriosament i en part perquè no vol un daltabaix a la família. A Espanya, per desgracia, la majoria de dones pateixen vexacions i conductes aberrants per part dels seus homes, els quals es consideren totpoderosos i dictatorials; homes que han guanyat el premi Nobel per fer expulsar de la boca paraules endimoniades, plenes de fel, nocives però, no obstant, els jutges, en qualsevol cas, no consideren aquests casos prou susceptibles a ser sentenciats.

La Paulina es troba acorralada, com en captivitat, la qual necessita una unitat de rescat perquè la socorri d’un infern que ella mateixa ha sembrat. Qui em va manar anar a l’altar l’any 1976? Qui em va obligar a contreure aliança si no suportava el prototip d’home que em representaria com a espòs? Què em va empènyer a acceptar unes clàusules que el capellà esmentava davant de testimonis en una església i fer confirmació que estava preparada en la salut i la malaltia a aliar-me amb un home tan primitiu, ordinari, salvatgement mundà? Qui soc en realitat? Un tros de bleda que no disposa de criteri per decidir el que vol? Perquè em sento tan engarjolada i endinsada en una relació improductiva?

Cada dia de la seva vida la Paulina, com si un remolí de pensaments la torbessin sense fer parada, sent com la seva elecció és insana a més d’inservible. Però, tinc una filla, es diu molt sovint, la Glòria és el meu tresor preuat, fruit d’una relació engendrada sota els paràmetres del desamor i l’aprensió, tot i així me l’estimo i no em penedeixo d’haver-la fecundat, encara que hagi estat amb un home descortès, indesitjable, esgarrifós.

La Glòria, quan va morir en Maurici, el seu avi, se’n va sentir molt. Havia entrat a les portes de l’etapa adulta i no podia concebre deixar de veure un home que, quan ella era una infant, li obria la casa a pagès i l’ajudava amb les tasques del camp, la destral, l’aixada i la forca.

De petita, la Glòria tenia fama de ser una enamorada de la fauna ramadera. Empaitava els ovins, els feia esverar i moltes vegades els animals perdien el rumb, especialment, les cries de xai, que s’endormiscaven pels racons dels prats i els costava tornar a corral.

– No us preocupeu, avi, que jo ja faig el recompte del ramat i em fixo si algun despistat ha quedat encantat en alguna vora discreta i no gaire visible.

– D’acord, princesa, però no t’allunyis massa. Si trobes algun xai perdut em fas un crit perquè el pugui carregar amb els braços.

– No avi, no caldrà – era la resposta de la seva néta – ja soc gran i forçuda per dur-los a peu i aixecar-los a pes.

La Glòria, no obstant, tenia rampells una mica il·lògics i semblants als d’en Jordi, el seu pare. A mesura que adquiria més edat, s’impregnava de la negativitat que a casa vivia constantment i creia que els diners sempre fan la felicitat i no pas provoquen la sensació de fracàs i derrota. El millor amic és sempre un mateix i el millor company un bitllet a la butxaca. Tothom així es fa l’hipòcrita i t’obre les portes a tot arreu. Aquesta mítica frase era adoptada a través de la boca avinagrada d’en Jordi.

A la seva filla l’adoctrinava, induint-la a creure que, en una societat capitalista i consumista per excel·lència, els diners sempre són els compatriotes que fomenten que el cercle de contactes, en tots els escenaris de la vida, puguin proliferar-se per mil. La Paulina, en canvi, es posava com una moto quan arribava l’aniversari de la Glòria i, aquesta última només valorava que s’havia pagat a la botiga; no contemplava en sí mateix el detallet, l’entrega d’una ofrena com un acte honorífic per celebrar el compliment d’un any més. Molt a pesar de la mare, la Glòria era més calcada al pare en aquell aspecte, tot i ser tendra, sensible, gentil amb els animals i la societat del moment en trets genèrics.

Moltes vegades, quan en Maurici es trobava en plena forma física per manar el ramat tot sol, de petitona, la Glòria li garantia que de gran seguiria la seva carrera com a professió. L’avi però l’increpava una mica. La corregia perquè considerava que la feina de ramader i pagès no és una carrera amena i de fàcil adaptació. Ben al contrari, comporta molta entrega, sacrifici, control, pressió i maldecaps. La Glòria, però, seguia encaparrada en voler cada dia estar en contacte amb la natura a través del compromís de treure el bestiar a esbargir-se pels prats verdosos i força atraients als ulls de qualsevol espectador.

– No noieta, tu el que has de fer és anar a escola, aprendre de llibre, agafar cultura per dirigir les regnes de la teva vida i tenir un futur professional prometedor –deia l’avi.

– No, que va! No hi estic d’acord – protestava la criatura –el meu món és aquí, envoltada de serralades costeres, de valls que es superposen, d’animals que s’avenen amb la natura tan resplendent i generosa. M’agrada massa el teu ofici, avi.

– Ho sé, ho sé. I per això et dic el que et dic. Has de ser bona minyona i seguir els bons consells que et transmeto.

– Però, què vols? Que de gran sigui arquitecta, mestra o advocada, per exemple?

– No importa tant la professió que escullis sinó que tinguis clara la teva vena vocacional. Que puguis ser cooperadora, competent, lluitadora, amb ganes de superar els errors comesos i sempre amb un afany de progrés gens abandonat.

– Però el que dius també ho puc aconseguir aquí amb tu, al camp.

– No és el mateix. L’ofici que jo faig et nega el cent per cent de tota possibilitat de gaudir del lleure. Tampoc et permet posar-te en contacte amb la principal font del coneixement, els llibres.

– Però jo ja llegeixo novel·les d’aventures, de fantasia, de ciència-ficció,.. Una cosa és compatible amb l’altra.

– Només intento dir-te – prosseguia l’avi com si prescindís de l’aferrament de la seva néta – que sempre puguis estar en contacte amb vies d’aprenentatge. Anar a l’institut i fer carrera universitària t’ajudarà a assentar les bases, perquè el teu futur sigui més exitós.

– Però la mare té els estudis primaris i bé que és una dona amb cultura – rebatia la Glòria.

– A ella prou li hagués agradat continuar estudiant si d’ella hagués depès – va assegurar l’avi.

– I perquè no ho va fer?

– Perquè jo i la teva àvia ens guanyàvem les garrofes com podíem. Rebíem unes subvencions molt baixes per part del govern i massa despeses feia que no poguéssim disposar de temps per costejar a la teva mare i als teus oncles els honoraris que fer estudis superiors requerien.

– Quin greu, ostres! Potser sí que m’hauria de construir un futur més digne per no patir tant.

– Creu-me que la feina de camp et condemna a la misèria, a sempre anar amb la corda agafada al coll, gairebé sempre un es sent escanyat i creu que ha depreciat tota una vida en una sol afer del qual ja mai més se’n pot despendre.

Ja a l’any 2005 la Glòria té en ment estudiar puericultura. Li agrada la canalla i vol dedicar-se al món de la pedagogia infantil. També però li havia abans passat pel cap estudiar empresarials o econòmiques. El seu pare, un home assessor financer en una sucursal del Banc Sabadell, volia que la seva filla tingués nas pels negocis. Que fos una persona rastrera, cínica per intentar recaptar una bona cartera de clients a partir de les arts de l’ensibornament i l’ostentació verbal. La Glòria l’escoltava i al principi es sentia empesa perquè, a vegades, somiava en la possibilitat de treballar en una banca local, però, després del primer flaix mental que albirava, la feina dedicada a poder fer d’educadora i instructora de canalla, que són verges de lletra, però àvids cap a la descoberta de nous àmbits didàctics, la fascinava.

La mort de l’avi, tan imprevisible però l’havia trastornat bastant. La noia havia estat tota la setmana a Quirze de Besora perquè es celebrava una competició al aire lliure; una mena d’exposició de quadres de diferents artistes de belles arts; més aviat, gent que practicava la tècnica de l’aquarel·la faria una exhibició en què es remuneraria el guanyador final amb un premi de cent euros.

Després del desplegament de pintures a la Plaça Major de Vic es faria ball i la Glòria havia demanat permís als pares per anar amb una veïna de Sant Bartomeu.

– Reina, t’he de donar una notícia greu, molt trista – li va dir la mare quan ella era a casa de la Inés, la seva amiga, per esmorzar juntes – el teu avi és mort. L’han trobat a la nit al lavabo. Li han de fer l’autòpsia perquè no saben quina ha estat la raó fonamentada.

La Glòria no donava crèdit; un munt de records s’amuntegaven dins el cervell de doneta ja formada. Tantes estones de xerrameca, amb un avi que semblava volia reconduir-la, perquè en un futur fos una dona de profit i ben reeducada i ara tot se n’anava a norris. De sobte, ja no el veuria mai més. Els ulls se li entelaven de llàgrimes i el seu oncle, en Robert, va ser qui després de dos dies de protocol de durada per l’exploració forense, la va recollir per dirigir-se cap al tanatori de la capital de Vic i reunir-se amb la resta de familiars i coneguts.

L’enterrament va ser molt commovedor. Tots els veïns del poble de Sant Bartomeu, a més de coneguts de la comarca d’Osona, varen fer assistència. Hi havia unes sis-centes persones i molts plors desconsolats. La Rosalia semblava una primavera de sospirs entretallats per una plorera immensa. A l’església, el capellà va recitar una dedicatòria que la Glòria havia manuscrit en un foli, perquè fos depositada al taüt, a més de moltes corones de flors, que estaven impreses a nom de cosins, parents més llunyans, companys de localitat o, simplement, gent que sabia el renom d’en Maurici, tan popularitzat entre tots els presents del funeral. La Rosalia, després del comiat formal a l’eucaristia i el sermó del sacerdot en senyal de benedicció divina, no volia que els de la funerària s’enduguessin el fèretre.

– El meu marit és viu, és viu! – anava cridant als quatre vents. - Res ni ningú ens ha de separar!

– Senyora, apartis del mig. Aquest cos l’hem de portar al cementiri per enterrar-lo.

La comissària Roig, en Roger i en Pau estaven també compareguts a la sagristia i, en veure la resistència tan acèrrima d’una dona que semblava volgués fer renéixer un cadàver que ja havia consumit l’últim respirar, van apropar-se i la comissària la va agafar per l’aixella amb força, malgrat l’oposició de la dona.

– Deixi’m en pau! Vull acomiadar-me del meu marit, això és tot.

– Senyora Ribó, està molt trasbalsada, vingui amb nosaltres, l’acompanyarem a casa si cal.

– De cap manera, nooo! Jo he de velar per la salut del meu marit. - Començava a desvariejar.

– Senyora, el seu marit ja no la pot escoltar. Ara descansa en pau i vostè també necessita reposar.

– Porti’m al cementiri, si us plau – pregava la Rosalia.

Tothom sortia de l’església abatut, pansit, com reflexiu, sense gaire esma per interactuar. Molta gent no concebia una mort tan estranya, tan atípica. En fileres, anaven desfilant cap al cementiri, en què una cosina germana d’en Maurici, l’Emilia, va començar a deixar les corones damunt de la que seria la làpida de la víctima. Els fills havien decidit que aquesta seria de marbre amb un epitafi daurat i gravat amb el nom i cognoms del difunt a més de la data de naixement i defunció.

De moment, dos parents llunyans d’en Maurici, en Josep i en Joan, excavaven amb la pala el soc per poder enterrar el cos amb la caixa de fusta blindada. Aleshores, la Rosalia, tot d’una estrebada es va desprendre del braç de la comissària Roig i gairebé saltà dins l’orifici amb una fondària temerària, en senyal de voler reunir-se amb el seu marit.

– Maurici, amor meu! No te’n vagis – bramava i bramava sense atur. - Jo soc aquí per acompanyar-te i vetllar per la teva supervivència.

De poc li va anar que no rellisqués. La Paulina també al costat l’agafava com podia fins que la comissària va obligar-la a retirar-se del lloc de la cerimònia funerària. Els paletes, que ja havien creat un cau molt fondo perquè el cos d’en Maurici pogués encaixar, estaven crispats en escoltar la cantarella d’una Rosalia que aparentava haver perdut el nord i els papers. La Paulina i la seva tia, la Palmira la varen acompanyar en tot el procés de dol cerimonial fins que la comissària Roig va trucar un cotxe patrulla, perquè la portessin fins a casa i l’assistissin.

S’ha de dir però que la comissària Roig estava cagadubtes. Observava a la curta distància la dona d’en Maurici i tenia el pressentiment que estava parodiant una escena en què el rol que protagonitzava era només això, un rol simulat. No sabia perquè. No tenia proves. Havia de descartar molts interrogants que s’afegien al final de cada pregunta que tenia en ment. El metge forense no havia trobar empremtes alienes a la roba tret de la solapa de la camisa d’en Maurici en què hi havia com un intent de voler-se-la descordar o protegir-se ell mateix d’alguna cosa.