Читать книгу L'ombra de la veritat - Mònica Arias Llorens - Страница 15

Capítol 11

Un parell de setmanes, mentrestant, han transcorregut des de la mort inexplicable d’un Maurici que semblava invencible, pastat de ferro macís, incapaç de poder rendir-se davant d’una mort irrefrenable.

A comissaria hi ha novetats. L’Arnau continua rebent informes de la policia científica i de balística. És completament evident que les armes no han tingut cabuda en aquesta defunció sobtada. El cor sembla que, d’entrada, hagi sofert una aturada per causes endògenes. Però, tot i així, la comissària Roig es veu obligada a fer ponderació dels informes que des de la fiscalia es troba temptada a verificar amb rigor. La coordinadora del departament està molt convençuda que, malgrat que cap familiar hagi presentat una denúncia, s’hauria d’obrir un procés judicial per poder arribar al cor del fonament que ha matat un home, en aparença innocent, innocu, completament desconnectat de qualsevol trama d’enemistat que hagi pretès atemptar la seva integritat tan honrada i preuada.

La comissària Roig encomana al seu ajudant l’Arnau que examini les últimes fotografies que es varen fer al pis de Manlleu en trobar el cadàver recentment defallit i acabat d’exposar davant la visibilitat de qualsevol testimoni. La pantalla mostra diferents alteracions òptiques que afecten l’apreciació de possibles hematomes lleus. En principi, tot apunta a que l’home podia haver caigut d’esquena al plat de dutxa i desnucar-se per l’impacte del cop al cerebel contra un receptacle de ceràmica. No obstant, l’Arnau i la comissària van rebobinant i avançant en les imatges que tenen recavades per poder destacar variacions que transgredeixen les primeres conclusions emeses, fruit d’un veredicte en què una causa fortuïta pugui entrar en joc. L’Arnau té una visió molt analítica i és el primer que veu, en projectar una fotografia en primer pla, com la camisa d’en Maurici presenta punts negres, difícils d’identificar. Semblen taques de tinta o d’algun material de pintura sintètica que ha acabat malmetent el teixit de la peça de vestir que la víctima porta.

La comissària ordena al subordinat que apropi encara més la imatge que, probablement, pugui tenir relació amb alguna ferida provocada per un forcejament o alguna empentada entre l’agressor i la persona difunta. Res de res en canvi.

La comissària Roig pot veure que semblen petites restes de fibra capil·lar; alguns cabells negres, tot i la calvície sobresortida d’un home d’edat avançada, poden quedar despresos després d’un desmai letal. Uns moments de màxima lucidesa fan que l’Arnau es qüestioni aquest detall. Si la víctima no hagués anat al lavabo de manera voluntària i hi hagués hagut un enfrontament violent: perquè no pensar en la possibilitat que el presumpte assassí podia haver deixat anar matèria orgànica mentre volia contraatacar un Maurici, que procurava preservar una vida que sucumbia ja a marxes forçades? Perquè no pensar que les estrebades provocades per una lluita d’atac i defensa podien haver propiciat que la víctima arrenqués un manyoc de cabells a l’atacant que intentava esgotar tots els mecanismes criminalistes per conduir la víctima a una mort irremeiable? No, no pot ésser tan senzill, es diu mentalment l’Arnau.

– Un moment –assenyala l’Arnau amb la seva mà dreta –Si ens fixem de manera molt primmirada veiem que el color d’aquestes línies en posició diagonal son d’un color negre metal·litzat.

– Clar, –contesta la comissària Roig – però hauríem de comprovar la identitat d’aquests cabells. Saber identificar la massa cel·lular incloent la substància de queratina i, sobretot, el tipus de melanina segur ens conduiria cap a una resolució més clarificadora. Si vols que et sigui sincera. – continua la comissària com si parlés de portes endins, clandestinament – Tot això em sembla una mica surrealista.

– Per què ho descriu d’aquesta forma? – inquireix l’Arnau.

– Tinc la sospita que aquests cabells, que crec que per descomptat podrien ser sotmesos a una anàlisi bioquímica, poden suposar un parany per desviar-nos de la veritable realitat objectiva dels fets.

– Sembla molt convençuda tot i que alhora tossuda i, perdoni per la meva intromissió però crec que tots els indicis que anem reunint ens porten i apropen als orígens que varen determinar una bàrbara mort.

– Doncs jo no ho tinc tan clar – rebat la comissària –comparem les primeres imatges inicials. La pantalla no mostra indicis de defensa acèrrima davant d’un atac imminent. Tot el cas del senyor Ribó es manté intacte. Els membres de la policia científica no varen descobrir si les constants vitals del cadàver havien apagat la seva funcionalitat per cap causa externa provocada per un altercat.

– Si, té raó. El cor, la sang, les neurones no presenten senyals d’intoxicació ni molt menys varen poder apreciar si els teixits, la musculatura i massa òssia, havien debilitat la fisiologia per un crim des d’un principi planejat, perfectament deliberat i programat amb un objectiu intel·ligent.

– Aleshores company, m’estàs donant pràcticament la raó. – admet la comissària – Si el mòbil del crim, que va empènyer a l’assassí a agafar embranzida i, per alguna raó completament egotista, va portar el senyor Ribó a degradar el cos, va ser premeditat, ens hem de remuntar a esbrinar quins dels testimonis no poden sostenir una coartada prou refermada que els mantingui eternament exculpats.

– Doncs, què proposa? - Diu l’Arnau una mica rendit a les especulacions, fundades de primera mà per la seva cap.

En aquell moment en Martí entra al despatx amb una cara mig somrient. Els dos presents en veure’l, es queden sorpresos i intrigats per la forma en què triomfalment compareix.

– Tinc petites novetats de la unitat de grafologia. Recordeu el diari d’en Maurici, mig camuflat en un bidet que servia de tapadora? Els dos especialistes que tenim per mirar de reconèixer la lletra cursiva i quasi gens entenedora han pogut veure que pertanyia al senyor Ribó. En l’última pàgina d’aquest mateix diari, la víctima va signar amb el seu nom i una rúbrica que involucra que la personalitat més profunda té correspondència amb ell.

– Perfecte! – exclama la comissària Roig amb un gest alleugerit – Tenim com a mínim un referent que apunta a que el diari i el crim estan d’algun mode entrellaçats.

– Sí, però no ens precipitem – contraresta l’Arnau – podria tractar-se d’una fal·làcia.

– Què vols dir? - Pregunta en Martí.

– Que la persona que el va matar va posar el diari al bidet per fer veure que el senyor Ribó llegia les seves memòries i, en algun capítol, ell mateix va començar a sentir-se empatxat de tanta informació i va tancar el diari abans de dutxar-se.

– Entenc el que vols dir – diu la comissària – jo sempre he pensat que aquest diari mostra un contingut transcendental, revelador, especialment important, encara que enigmàtic, per afilar prim cap una veritat de moment emmascarada per supòsits i incerteses que no han resultat provats.

– Hem de veure si definint la personalitat, la intencionalitat de l’escriptura d’aquesta obra inèdita, a més de les emocions que en senyor Ribó sentia un cop va ser redactada, apunten cap a algun fenomen que pugui destapar el perquè es trobava al lavabo el dia de la mort.

L’Arnau s’aixeca i agafa el diari que tenen arxivat per veure el tipus de lletra tan difícilment llegible. El fulleja amb parsimònia. Unes dues-centes pàgines es troben omplertes des de la capçalera fins al peu. La lletra es molt inclinada; una posició en diagonal es conserva a mesura que les planes mig encartonades, arrugades, farcides de plecs i marques són observades per l’agent de policia. Mentre intenta fer un repàs superficial, l’Arnau es grata el front, com si pensés en veu baixa algun desencadenant que podria dirigir-lo cap al punt de partida d’un homicidi que sembla, en primer pla, irrealitzable: Maurici Ribó i una signatura en què dona l’efecte que el pols li estigués tremolant.

En Martí encara no ha acabat de relatar tota la descoberta que els del Departament d’Escriptura han pogut constatar.

– Aquí tenim una altra dada rellevant que sembla que el diari que va escriure en Ribó no era una autobiografia. Els de grafologia han pogut reescriure les inicials del pròleg que es troba a la segona pàgina a mà esquerra i gairebé estan segurs de la identitat d’aquesta persona a qui s’adreçava: Júlia Marquès (Juliol 1936)

– I on vols anar a parar amb aquesta revelació? – pregunta l’Arnau.

– Està claríssim! – intervé la comissària – Tenim el tipus de lletra: cursiva, inclinada, tremolosa, tota diminuta i comprimida; una lletra manuscrita que ha estat reflectida en paper físic de manera autònoma.

– I també tenim un nom: Maurici Ribó i un pròleg. Es com si la víctima estigués testificant per escrit unes vivències a una persona que no forma part ja de la seva vida – diu l’Arnau.

– El més insòlit, però alhora verídic – prossegueix en Martí – es que tota l’estona està parlant en primera persona. Els de grafologia han pogut revelar com aquestes grafies que semblen jeroglífics egipcis contenen monosíl·labs com “jo i tu “.

– Pel que expliques ja tenim una obra mestra sense publicar-se en el mercat literari que ens apropa cap a la intenció d’un assassí ressentit i venjatiu.

– Com diu? - Pregunta molt sobtat l’Arnau a la comissària.

– Sí, home. Júlia Marquès és una dona de la qual desconeixem la seva trajectòria. No sabem si està viva o morta, però hi ha un vincle que unia el senyor Ribó amb aquesta dona completament indiscutible.

– Quina mena de vincle, creu? - Diu l’Arnau – Està insinuant que potser eren amants o potser va ser un amor de joventut malgrat.

– O potser algú que l’homicida coneixia i per procurar capgirar el procés d’investigació policial exhibeix aquesta llibre, amb la intenció d’extrapolar la culpabilitat del crim cap a una dona amb nom i un cognom que la persona agressora sabia d’avançament la importància de considerar-los rellevants.

En Martí encén el seu ordinador per veure l’arxiu amb el document que coincideix amb tot el relat d’aquest diari, que sembla escrit amb la intenció de rememorar els antecedents vitals d’en Maurici Ribó. El servei d’anàlisi grafològica no s’equivoquen. La Lletra està escrita a mà, com si en Ribó estigués sotmès a declarar confessions secretes que només un llibre malbaratat pel pas dels anys fos capaç de sostenir. D’altra banda, malgrat la simplicitat i probablement una ortografia menyspreada que posen en evidència la manca de nocions culturals de gramàtica catalana, no exoneren el grau d’implicació d’una Júlia Marquès a l’hora de poder certificar si aquest nom és real o certament és un pseudònim que el senyor Ribó utilitza en la seva obra extensa.

Per descartar interrogants i poder-los cercar amb proves que serveixin de resposta irrefutable, la comissària Roig demana que el Departament es posi a treballar per poder fer gestions i concloure si la senyora Marquès figura en el registre civil com a ciutadana a la comunitat autonòmica de Catalunya.

– També seria viable que tu Martí fessis una sol·licitud a partir d’una instància escrita si la Júlia Marquès ha estat empadronada a Sant Bartomeu durant alguns anys. Això explicaria que el senyor Ribó i aquesta dona poguessin haver tingut algun nexe de convivència en quant a localitat de residència.

– Ara mateix faig la esbrina per Internet. El problema però, es que només tenim el primer cognom. Podem trobar moltes coincidències...

– Però no a Sant Bartomeu – interromp l’Arnau – pensa que és un poble que no sobrepassa els cent cinquanta habitants i l’índex de probabilitats que dues persones duguin el mateix nom es poc arriscat.

– L’Arnau té raó. Però coneixent els padrons registrats en el cens local de la comarca del Lluçanès, podem arribar a saber si la senyora Marquès era resident d’algun poble o vila d’aquest territori – afirma la comissària.

– Llavors millor demanar directament un permís de certificació d’identitat censal a l’Ajuntament d’Osona. Així podrem agilitzar tot el procés de cerca i captura d’alguna dada, que ens deslliuri d’aquest encallament en el qual ens trobem sotmesos des de ja fa unes poques setmanes.

– Bona pensada Martí! – diu la comissària – Ara la màxima prioritat es saber si aquesta dona pot prendre declaració en cas de trobar-se viva i en plenes facultats físiques i psíquiques.

– I l’altra prioritat es veure quina mena de relació sostenia amb el senyor Ribó, perquè crec que està molt desvelat que un grau estret de confiança havia d’haver-hi per escriure un monòleg en què la víctima parlar d’unes experiències que no podem comprendre, però que expliquen la vida d’un home que l’acompanya fins la seva defunció dins d’un lavabo tètric i llastimós.