Читать книгу L'ombra de la veritat - Mònica Arias Llorens - Страница 8

Capítol 4

El dia vint de setembre de 2005 en Jordi, per fi celebrava la marxada d’en Maurici cap a Manlleu. La Paulina, per la seva part, el va cuidar molt bé durant l’estada a Barcelona i, fins i tot, el seu pare païa els aliments d’una manera més regular.

La Paulina sense ser vegetariana tenia devoció pels plats de verdures i hortalisses. Molts ingredients naturals eren per a ella imprescindibles en la dieta diària i això ajudava al seu pare a eliminar toxines que l’organisme no necessitava per nodrir-se. A poble, no obstant, es cuidava menys tot i que la Rosalia feia de cuinera i ell de majordom, ja que treia els àcars de la pols, partícules i volves a part dels gèrmens que s’incrustaven a cuina amb draps, fregalls i pinzells. Quina vida tan esmicolada, tan trencada d’afers improvisats, d’alegries espontànies, de moments afalagadors i sabàtics! Però el matrimoni Ribó havien triat una vida com dos ermitans on la tasca social i el lleure hi tenien poc predomini.

A Manlleu, quan sortien a fer la compra, es trobaven coneguts del poble i petaven la xerradeta durant uns minuts, però eren instants tan efímers que els Ribó no tenien temps de delectar-se. Tot eren presses i un esverament que feia que la vida del matrimoni fos ensopida, marcada per una monotonia innegable. En Maurici però, feia més bona cara. En Robert i la Carlina ho varen notar quan va tornar de Barcelona. L’únic desavantatge era que l’home vivia traït per una mentida. La Paulina, quan va tenir els resultats de les proves en mà, li deia al seu pare que tenia una gastritis quelcom crònica i ell es tornà crèdul davant aquella versió. La filla gran dels Ribó, igual que la Palmira, desaprovaven l’engany que havien hagut de maquinar, perquè l’estat psicològic d’en Maurici no s’inclinés cap a una davallada.

A vegades les mentides pietoses pal·lien els efectes d’un trasbals mental, que fa que les malalties puguin somatitzar-se amb un agreujament que pot ser arriscat pel pacient. En Robert i l’Eusebi no volien que el seu pare visqués, en el temps de vida del qual disposava, com un esclau o pràcticament condicionat per una notícia nefasta. Eren partidaris de relativitzar la veritat i poder treure ferro a la gravetat que un tumor podia provocar en la salut d’en Maurici.

I els dies transcorrien a una velocitat vertiginosa i la Carlina, com sempre, per no canviar els vells costums, ordenava al seu sogre encarregar-se de mantenir la casa immaculada. Era una jova despietada, indolent, no tenia cap consideració cap a un home que estava en plena convalescència, recent sortit d’una clínica després de fer-se una exploració integral. Era algú, com deia la Paulina, a qui li havien robat un tros de cor. La compassió no era un valor del qual la Carlina en pogués gaudir.

– Encara esteu així? Però que us passa Maurici? Son les set del matí i encara al llit?

Un dia d’octubre de 2005, en Maurici tornava a sentir com el cap li rodolava, las cames li començaven a fallar i una pèrdua d’equilibri estava manifestant un repetir regular. Ell feia l’esforç d’ajudar a la seva esposa Rosalia en tot el que podia, per no decebre la seva nora, desentranyada, egocèntrica a més no poder. Malauradament, l’estat de salut d’en Maurici denigrava. No es concentrava ni tenia prou bri per mantenir el cos a peu dret massa estona. Quan la Carlina i en Robert anaven a pencar, la Rosalia li exigia al seu marit que s’estirés al sofà, que ja miraria de portar la casa tota sola. Però el seu home encabritat, exacerbat pel fet de no poder rendir al cent per cent, desafiava la malaltia com podia i, quan la Rosalia anava al mercat, ell agafava l’escala vertical per treure la pols dels altells del mobiliari del menjador. Totes les cantonades eren fregades acuradament, sense deixar cap vestigi de brutícia. La Carlina era tan superficial i presumptuosa que, quan arribaven dates assenyalades en què el convit hi tenia cabuda, havia sempre d’ostentar i reforçar la imatge de tenir un pis sofisticat, polit, molt ben endreçat i conservat. Quanta falòrnia i pedanteria! Però ella no procurava reconèixer que abusava d’uns sogres grans que, per generació, els pertocava passar-ho bé amb els viatges que organitzava la IMSERSO o altres agències promocionals de turisme per al col·lectiu de persones de la tercera edat.