Читать книгу L'ombra de la veritat - Mònica Arias Llorens - Страница 13

Capítol 9

Son dos quarts de dotze del matí del dia 31 d’octubre de 2005. La comissària Roig ja té tots els contactes de la porteria on viuen els Ribó, però abans d’interrogar el veïnat, vol tenir una entrevista amb en Robert, el fill petit de la família.

– Em sembla que la resta del matí estaré fora. Aniré a Manlleu a fer una visita a en Robert Ribó. El vaig a trucar ara mateix.

– Vol dir que en traurem aigua clara? – pregunta dubtós l’Arnau. Els seus fills semblen una mica desentesos, com si no tinguessin gran cosa a amagar.

– Jo no penso el mateix – respon la comissària – El dia de la mort és cert que el senyor Ribó estava sol a casa i tots tenen un mòbil per abrigar-se i justificar la seva absència, però no trobes estrany que en hores intempestives, de quatre residents que habiten el pis, justament el més longeu, que coincideix amb el mort, romangui completament sol?

– No, es clar. Ben mirat és estrany. L’esposa no podia estar fent gestions a les deu o onze de la nit.

– Però sí sortir abans de casa amb algun pretext després de dir-li al marit que no s’amoïnés si arribava tard.

– On vol anar a parar?

– De moment no gaire enlloc. Estic pensant en veu alta. Tot apunta a que la mort sembla estigui, a primera impressió, lligada a una causa fisiològica, algun òrgan afectat per la presa d’algun aliment en mal estat, algun estat d’hipotèrmia brusca, un rodament de cap que l’hagués fet caure...

Tot això no pot ser demostrable fàcilment menys el fet d’haver estat intoxicat.

– I què pretén extreure de la boca d’en Robert?

– No ho tinc molt clar. Però aquesta família és desestructurada. Hi ha peces del trencaclosques que desencaixen i no poden encertar-se perquè m’oloro que si en Maurici estava vivint amb el fill i la nora...

– És perquè estava delicat de salut. No és un bon motiu? - Pregunta en Martí des del seu taulell.

– No, la història es remunta en una època més endarrerida, n’estic gairebé segura – contesta la comissària.

– Aleshores, creu que el fill petit té alguna relació amb l’escenari del crim? – inquireix atònit l’Arnau.

– És massa precipitat extreure conclusions, però crec que aquest gest d’hospitalitat està lligat a un motiu en què l’ànim de lucre s’interposa.

El telèfon sona mentre en Robert espera uns segons abans no interfereix en la línia:

– Bon dia, soc la comissària Roig. Havia pensat que podria venir a casa seva per fer-li unes preguntes però ben mirat, estaria bé que s’apropés a comissaria quan plegui de la feina.

– Bé, ara m’agafa conduint. Soc transportista de productes congelats. Vaig cap a Torelló.

– No es preocupi. A quina hora li va bé que ens veiem, cap a les dues?

– Disposo d’una hora per dinar. D’acord, puc venir al seu despatx – diu en Robert.

– Fem una cosa millor, Vostè va a casa a dinar?

– Depèn del dia, normalment sí. La meva mare té tot el tiberi gairebé cuinat i escalfat i quan arribo només m´he d’entaular.

– Què li sembla si vinc d’aquí una hora, cap a dos quarts de tres?

– Perfecte, no hi ha problema. Alguna novetat?

– No, de moment en procés d’evolució, esperant poder emetre un veredicte a partir d’enllaços i pistes correlatives.

La Comissària penja el telèfon i li demana a l’Arnau que porti a impremta el document físic i el diari que tenen a l’oficina. Els de grafologia ja n’han fet un escàner per determinar el tipus d’alfabet i també el contingut dels símbols representats en caràcters gràfics però la comissària vol tenir el document accessible per poder-lo rellegir i ponderar alguna clau que la pugui empènyer a estar més a prop de les intencions d’una ment pertorbadora, producte d’un ésser maquiavèl·lic que mata a sang freda.

– El tinc arxivat a un processador de textos –respon l’Arnau – amb una aproximació d’imatge les grafies es veuen en 3D gairebé, però l’habilitat per poder entendre el que escriu és tota una odissea.

– Està escrit en català? Pregunta en Martí.

– Segons els del departament grafològic sí, sense cap dubte – diu la comissària.

En Maurici era un home fincat a les arrels d’un català osonenc molt marcat.

– Sí, però fixis amb l’asimetria de les lletres, totes estan com encorbades i les grafies tenen formes en què l’alfabet no presenta indicis de ser emprat en llengua hispànica o catalana.

– Fes el que t’he dit. Imprimeix-me’n un de sol. Jo li donaré un cop d’ull personalment. De moment m’emporto l’original ara quan vagi a parlar amb el Robert Ribó.

– D’acord. Ara ho faig.

– I truca a investigació grafològica. A veure si tenen alguna dada concloent i rellevant, per apropar-nos més al criminal talp.

El migdia adopta un clima càlid i ple d’humitat que va quallant lentament, però amb virulència. Mentre la comissària va de camí cap a Manlleu, contempla la carretera amb unes plapes de boirina que apuntalen a través de l’horitzó i provoquen una visibilitat borrosa. L’aire és tebi, però en època de tardor, es podria dir que és fred, tirant a gèlid. Normalment a Sant Bartomeu, durant la temporada de tardor, els cims de muntanya estan arrebossats de neu i la blancúria que deixen desprendre es digna d’emmarcament fotogràfic. La plana de Vic, no obstant no tenir una latitud tan diferenciable, es veu afectada pels canvis sobtats d’una constant tèrmica variable. La boirina és discreta, però s’acaba convertint en una massa de densitat sòlida, en què la capacitat d’albirar a una distància mitjana es fa complicada. La comissària però, condueix amb prudència. Sent com la ràfega de vent va fent gronxar l’arbreda que enquadra les voreres i ella també comença a sentir calfreds pel cos i decideix connectar la calefacció al cotxe.

A contrallum, un sol empal·lidit procura fer desenfocar les imatges nítides i, al destorbar-la, agafa les ulleres de sol que sempre duu al costat del canvi de marxes. Tot el trajecte de tres quilòmetres el seu cervell va barrinant amb lentitud la complexitat del cas que té entre mans. És massa fàcil creure que ningú més es trobava present quan en Maurici cau a la dutxa i a sobre amb roba. Algú l’havia de coaccionar, d’arrossegar-lo cap allí i, en cas d’anar-hi sol, algun tipus d’extorsió implícita hauria volgut posar en perill la vida d’en Maurici Ribó. Si la defunció no és accidental, podríem parlar de violència de gènere per una usurpació de propietats que, amb una desesperació desmesurada i una avidesa famèlica, fos desprès de tot tipus de béns. Tot seguit, aquest presumpte autor del delicte el podia fer embogir fins al punt que en Maurici desemboqués al lavabo, es tanqués amb forrellat i el criminal desbloquegés la tanca i l’empentés, fins a caure dins el plat de dutxa. La comissària cada cop té més clar, amb més lucidesa, que la causa està monitoritzada per una ment reflexiva que sap com fer brollar el cap als criminòlegs per desviar-los de l’objectiu a emmanillar l’homicida i fer-lo complir condemna a cadena perpètua per la gravetat del crim: intencionat, programat, amb una subtilesa i un filar prim des dels inicis i sense deixar cap rastre, per revocar proves que focalitzin l’atenció cap a un implicat en una trama d’assassinat per venjança. Venjança!! De cop, la comissària Roig té una bombeta intermitent al cervell que no deixa de bombejar aquesta paraula que sembla artificiosa, però no menys dotada de veracitat. Però qui voldria venjar-se d’un pobre vell que ja té la cama a l’altre barri? Un home que sembla ha pencat com un burro tota la seva vida sense gemegar, sense protestar ni lamentar-se d’haver tingut una vida penitenciària. Un home que no té pretensions ni objectius que puguin ser susceptibles a envejar per a tercers.

En Maurici sempre ha suat de valent per poder mantenir una família amb un estat de precarietat notable i ara sembla com si quelcom l’empenyés a ser destituït del seu càrrec de patriarca, a més de sustentador de la llar una mica entristida per membres amb contradiccions i conflictes difícils de solucionar.

La comissària continua donant voltes al seu cap sobre les possibilitats de conduir en Maurici cap a una mort indesitjable i tan brutal. Fa basarda pensar en els enemics que podia haver compilat amb el pas de les dècades. A comissaria, molts crims han estat resolts, perquè s’han trobat els inductors de l’homicidi, que volien una revenja amb la víctima per obtenir metalls preciosos, diners, pintures valorades a un cost elevat i mercaderia traduïda en espècies. Altres però, mai han pogut ressorgir a la llum, ja que s’han hagut de tancar per falta de proves no demostrables amb fiabilitat i garantia d’existència. La comissària Roig, mentre està arribant a la cruïlla de Manlleu, a una velocitat molt minorada, recorda el cas d’un home semblant a l’edat d’en Maurici, el qual va ser expropiat del seu patrimoni, però no abans torturat i massacrat per una parella de cosins germans. Déu meu! es diu ella gratant-se el front, mentre la boirina cada cop més espessa gairebé li entela els vidres davanters. El patrimoni, es clar, alguna relació, alguna cosa implícita hi ha de figurar, perquè un home ja gran, que ha transcendit a moltes peripècies, calumnies, traïcions i infortunis hagi de ser liquidat d’un dia per l’altre sense motiu ni una justificació explicativa aparent. Tanmateix, però l’home ha estat un amant de la feina de mena. Algú que no s’ha adormit a la palla, per aconseguir que tothom tingués un plat a taula ben calentó i de força qualitat nutricional. La seva mort, en cas de ser fortuïta, també podria tenir un argument sòlid i especificatiu, perquè la salut d’en Maurici sofria un desgast, una mena d’esgotament vital que l’hauria conduït cap a una mort súbdita, impertinent i turmentosa. La lògica més elemental podria annexar-se a aquesta última raó: un home de salut afeblida, amb un tumor benigne totalment reconegut, que abandona el món, perquè els seus òrgans, teixits, massa òssia, músculs i cèl·lules ja no es poden regenerar. En canvi, aquest últim raonament sembla massa simplista, massa senzill per ser recollit com a fonament irrefutable, pensa la comissària Roig, quan, després de donar moltes voltes i circumval·lar pel centre de Manlleu, troba en un solar al aire lliure una plaça que li permet aparcar el cotxe. Es posa a peu dret i amb el botó de les claus, prem el tancament centralitzat que fa assegurar la tanca hermètica de les portes. No li costa gens trobar l’adreça. És força a prop del pàrquing del carrer, en què pot estacionar el vehicle. El seu pas és vigorós, enèrgic, amb una predisposició inevitable a voler comprendre el fenomen que ha arrossegat el senyor Ribó a la tomba, sense cap argument que la convenci. Truca per l’intèrfon mentre espera gairebé dos minuts a què el fill petit dels Ribó respongui, amb una veu que deixa caure una sonoritat en el to que quasi sobresalta la comissària:

– Digui? – pregunta en Robert.

– Soc la comissària Roig. Recorda que tenim una cita pendent?

– Clar, i tant, pugi.

Des de la porteria la porta és empesa per la policia. Només en entrar, es veu com és de rònec el vestíbul; unes parets de pintures que s’estan humitejant per la de capes de necessiten com a aliment primari i aconseguir, així, un estat decent. Les esquerdes que hi ha al sostre i a les bandes de suport són protuberants i el flaire que es desprèn és una mica ofensiu i malmet l’olfacte a l’hora de respirar. La comissària s’adona que l’ascensor està espatllat. Quina mala sort! Pensa. Ara toca fer de gimnàstica i pujar a peu fins el cinquè pis. Bé, no hi ha problema.

Mentre creua el passadís veu que a la banda dreta un taulell de gruix macís, tot fet de fusta de roure, presideix la cantonada completament desocupat. La comissària s’estranya al no veure cap conserge a qui preguntar. El servei sembla aturat tot i tractar-se d’un dia laborable, en què entrades i sortides als pisos acostumen a ésser més sovintejades. No obstant, la sensació que percep ella és tètrica. Tanta quietud, tan de silenci és com si tot s’hagués convertit en un caliu sepulcral. En realitat, però, aquesta escala té fama de ser molt calmada. En tots els pisos residents, la prudència i la discreció són factors que els honoren. No hi ha xivarri en els replans ni murmuri, el quals puguin desconcentrar i trasbalsar el jovent si ha d’estudiar. Les escales tenen uns graons de marbre esquitxats per taques de color negre, que contrasta amb el fons blanquinós. Mig pam de separació amb el terra mestre fa que les cames hagin de fer un moviment d’empenta endavant, en el qual l’embranzida és vital. Com en Maurici i la Rosalia han pogut carregar amb tota la compra del mercat quan l’ascensor havia deixat de funcionar per alguna avaria? La comissària deixa caure un pensament fugaç que aviat queda ombrejat quan truca al timbre dels Ribó. En Robert obre la porta gairebé amb ímpetu, com si estigués disposat a col·laborar en l’interrogatori que s’ha d’encetar sense gaire resistència. Ell porta un pijama de vellut amb un barnús força elegant, d’un color granat i unes espardenyes d’espart, encara que els cabells se li veuen xops i quelcom grenyuts. Fa l’efecte que s’acaba de dutxar.

– Bona tarda – diu la comissària amb amabilitat – l’agafo en un mal moment?

– No, i ara. Gens ni mica. Estava endreçant el lavabo desprès de rentar-me el cabell. Perdoni el meu aspecte demolidorperò es que quan corro per casa m’agrada anar amb roba folgada.

– No s’ha de disculpar de res – diu la comissària amb un to desenfadat – Puc entrar?

– Passi i acompanyi’m al menjador que estarem més tranquils. La meva mare és a la cuina desinfectant els altells.

– Molt bé. No m’entretindré gaire, ja que per telèfon m’ha semblat que disposava d’una hora més o menys, ho he entès bé?

– Sí. Correcte. Així és. He de repartir comandes que surten de fàbrica a diferents distribuïdors i comerços de la comarca i sempre vaig de bòlid. De fet, entro a les quatre i mitja.

– Veig que la feina l’absorbeix molt i està poc temps a casa, pel que m’explica.

– Sí, és cert. Sempre tinc encàrrecs per repartir, tret d’algun cap de setmana que estic lliure, els meus horaris sempre pateixen fluctuacions i, per tant, no són gens regulars.

– Senyor Ribó – prossegueix la policia – li seré franca. La meva visita va lligada a la sospita que el seu pare no va patir un atac de cor el dia de la seva mort.

– Però no pot ser. Després de tornar de Barcelona es trobava millor, encara que els metges l’havien descrit com un home de salut ressentida.

– Té raó, però aquesta no és la qüestió. Quan temps fa que viuen a Manlleu?

– Aquest any ha fet cinc anys – respon en Robert.

– I què els va impulsar a abandonar Sant Bartomeu?

– Bàsicament la feina. El meu pare s’anava gent gran a marxes forçades i la ramaderia és molt dura i sacrificada. Requereix una dedicació, que absorbeix la vida familiar de qualsevol persona.

– Però hi va haver algun detonant que forcés l’abandonament? Li diré d’una altra manera, perquè els seus pares no van decidir continuar vivint a Sant Bartomeu, malgrat la jubilació anticipada?

En aquell moment en Robert comença a enrogir, com si li fes vergonya parlar de la seva dona, tan mandatària, tan exhortativa. La comissària es fixa en el llenguatge no verbal i les mans de l’home semblen unes joves dansaires. Els dits d’en Robert repiquen contra la seva falda, quan s’acomoda al sofà, que es troba encarat als finestrals del menjador.

– Bé – respon vacil·lant – la meva dona, la Carlota, volia un canvi d’aires. La vida a poble no té gaire sortida per les dones que pretenen inserir al món laboral i poder-se reciclar a nivell formatiu. I tot parlant entre nosaltres, vàrem estar d’acord que seria millor que féssim un pensament d’un dia per l’altre.

– És a dir, que si no ho he entès malament, m’està dient que la seva dona va ser la principal promotora del canvi de vida tan innovador i poc avesat, per tant, per vostès?

– Bueno, bé.. no exactament va ser ella – en Robert mig mentia - jo també volia acabar amb el calvari d’haver-me d’aixecar cada dia i embalar, descarregar, portar a pes caixes de pinso i palla, xais nou nats, munyir i netejar els corrals amb pulcritud...ja m’entén, també volia renovar-me i fer un canvi per tenir millor qualitat de vida.

– I el seu pare, com va reaccionar en proposar-li de fer el trasllat a Manlleu?

– Al principi, no ho acabava de concebre però no va oposar-s’hi gaire.

– Tinc entès que tota la vida vostè ha conviscut amb els seus pares tan abans com després de casat, m’equivoco?

– No, és així. Ell era un home que sempre necessitava companyia i atencions.

– Però tenia la seva dona, la Rosalia i podien continuar residint a Sant Bartomeu i gaudir d’uns anys de sabatisme, desprès de treballar en condicions tan crues, no troba?

– Sí, té raó, però ell sempre havia estat un home molt vinculat a mi.

– En quin sentit?

– Bé, vull dir que sempre havia estat un pare molt protector.

– I de què l’havia de protegir si vostè ja era econòmicament autosuficient i ja havia decidit consolidar un matrimoni no abans declarat?

– Jo sempre he estat el petit dels tres germans i el meu pare sempre m’ha vist com el fill indefens, menys apanyat, poc emprenedor, no ho sé, potser tot plegat sembla arcaic, però sempre havia tingut una afecció delirant, una debilitat per mi que no era raonable, però que ha persistit amb el pas dels anys.

Les mans, mentre ell parla, continuen bellugant-se com si un pianista estigués clicant les tecles de l’instrument sense atur. La barbeta va descompassada, amb un moviment trèmul, que a la comissària no li passa desapercebut. Les faccions d’en Robert, tan arrodonides, tan circulars, de sobte semblen disgregar-se i amb les mans juntes, gairebé empunyades, aparta durant un moment la vista de la policia. Fa l’efecte que diu mitges veritats. Tot el que diu és anotat a l’agenda oficial per seguir un ordre protocol·lari i, d’aquesta manera, procedir al seu arxivament. Qualsevol declaració formulada amb una aparent garantia de versemblança ha de ésser considerada com una pista d’informació de la qual no se’n pot prescindir.

De sobte, l’interrogatori fa un gir de guió que impressiona el fill petit dels Ribó.

– Parlem de la seva situació econòmica i familiar. Tota la vida s’ha dedicat a la mateixa professió fins aquests darrers anys?

– Sí, jo era la mà dreta del meu pare a nivell de treball. Em corresponia contribuir en els deures de la pagesia i com a vigilant ramader sempre estava involucrat en què el bestiar tingués una font de subsistència assegurada.

– Què vol dir amb una font de subsistència? No ho acabo d’entendre. Els guanys que obtenien vostè i el seu pare eren compartits equitativament?

– Què pretén insinuar? Si el meu pare em mantenia econòmicament i si jo li robava els quartos? No sé on vol anar a parar.

– No és ben bé això el que li estic dient. Però ja que ho expressa de forma planera li accepto el rebatiment i, sí, vull dir si vostè rebia una paga salarial per part d’en Maurici Ribó que feia que pogués mantenir la seva pròpia llar.

– Jo cobrava subvencions de la Generalitat igual que el meu pare, en funció del número de vendes d’ovelles i xais segons la temporada.

– És a dir, que entenc que vostè era un soci competent que treballava a les ordres del seu pare?

La conversa adoptava un caire que a en Robert li semblava una intromissió en tota regla. La comissària, segons la seva impressió, parlava a la lleugera, sense tenir en compte el dolor que comportava viure el procés de dol després de la defunció del cap de família dels Ribó. En dècimes de segons, la ment d’en Robert es torna com un disc de vinil que reprodueix, a partir d’una imaginació activada, les intencions subliminals de la policia i no vol deixar-se intimidar ni es vol sentir amenaçat per una entrevista, en què surten a la llum els interessos patrimonials.

– Sé que se li fa tard i ha de tornar a la feina – reconeix la comissària - però necessito que em confirmi una cosa.

– Endavant, pregunti breument el que vulgui – contesta irritable en Robert. Ja començava a estar fins els nassos de tantes preguntes, en què ell intuïa que amagaven una intencionalitat acusatòria – I sí, és veritat que estic fent tard...

– Coneix aquest diari? Agafi’l sis plau i digui’m si creu que el redactor és el seu pare.

En Robert s’aixeca del sofà amb impetuositat i l’agafa sense gaire convicció

– No, no l’havia vist mai, d’on ha sortit?

– El dia que vàrem trobar el cadàver al lavabo part de la portada del llibret sobresortia de la tapa del bidet. Vostè creu que va anar a parar allí per casualitat o creu que algú amb mala fe el va col·locar per intentar atordir la recerca i captura d’un presumpte culpable d’un crim premeditat?

En Robert no dona crèdit al que sent. Els braços li comencen a fer moviments desenfrenats, mentre protesta davant del comentari, per ell, taxatiu i atacant .

– No sé què vol que li digui exactament comissària, però jo no he fet res. Aquest diari el desconeixia. No tenia constància que estava paginat amb dates i paràgrafs que soc incapaç d’entendre.

– Té raó. Semblen jeroglífics, que gairebé només un criptòleg podria descodificar. Però a part d’aquestes grafies simbòliques esborronades pel pas del temps i escrites amb un grau d’enteniment pèssim, no comparteix amb mi la possibilitat que algú volgués fer-nos creure que el seu pare havia anat al lavabo a vomitar perquè sentia vertigen o marejos amb el llibret a les mans i, de sobte, s’espanta i decideix estirar-se al plat de dutxa per alleugerir els efectes de lipotímia?

– No ho sé. Jo aquell dia era a casa del meu germà, l’Eusebi.

– I perquè no era a casa amb els seus pares?

– Estic obligat a contestar aquesta pregunta?

– Sí, encara que no declari davant d’un tribunal sota jurament, l’interrogatori s’ha de reconsiderar vàlid i apte per recavar proves que ens portin al punt de partida, abans de produir-se la mort.

En Robert obre la boca i deixà anar uns sospirs discrets. Esbufega, perquè se sent atrafegat. Tantes preguntes li provoquen males vibracions.

– D’acord, el meu pare havia signat un acord sota notari.

– Quina mena d’acord?

– Era un pacte familiar en què a voluntat em cedia la casa pairal quan fos mort a canvi que l’adoptés a casa després del trasllat a Manlleu.

– I aquest pacte està formalitzat per escrit?

– Sí, el notari va fer testament però de fet jo no l’he vist mai físicament.

– I com és que el seu germà en tenia constància d’aquesta maniobra si el seu pare només havia acordat que vostè seria l’únic titular hereditari i no n’havia fet declaració pública?

– Bueno, – tornava a estremir-se de por, vergonya i vacil·lació – quan vivíem a Sant Bartomeu i el meu germà ens visitava, sempre em preguntava si jo tenia el testament del meu pare, si me n’havia apropiat.

– I què li responia?

– Que no, evidentment. El meu pare el tenia guardat i no en faria ús fins que sabés que la seva mort s’apropava.

– Però vostè pel que explica, ja sabia que seria l’hereu primogènit, l’únic que podria manipular les escriptures o em confonc?

– Sí, ho sabia, però no vaig forçar mai el meu pare a prendre aquella decisió... Jo ignorava el que ell tenia en ment.

– N’està completament segur?

– Es clar, com s’atreveix? - En Robert començava a alçar el to de veu. El seu grau d’alteració anava creixent significativament – Faig tard, hauria d’anar tirant...

– Perfecte, però vull programar-li una nova cita amb el seu germà a l’oficina. Aquesta entrevista no ha quedat tancada. Hi ha moltes escletxes que apunten cap a una direcció que sembla indicar que la mort del seu pare és un parany, una trampa enganyosa, programada des dels inicis per assolir un objectiu molt concret.

– No puc escoltar-la més, ho sento. M’estic sentint ofès i acusat. No és just. Li garanteixo que m’estimava el meu pare amb bogeria, per això el vaig voler acollir.

– Això ja ho comprovarem, no en tingui cap dubte. No cal que m’acompanyi, ja sé on és la porta.

La policia agafa el diari amb l’esperança que ha extret informació que pot ser reveladora i prou eficaç per desembussar l’entramat de peces que encara estan força escampades, desordenades, molt disperses. Tanca la porta amb un cop brusc i baixa les escales amb un bri més dinamitzat.