Читать книгу Els colors de la neu - Pere Comellas - Страница 10

Si demanéssim als autors on resideixen aquestes característiques (musculatura de la frase, exactitud de l’anglès, intel·ligència del francès…), segurament ens respondrien amb una sèrie de vaguetats. I si haguessin de justificar per què aquestes sí i d’altres no, costa d’imaginar quina podria ser la resposta. Què té la «musculatura» del castellà que no tingui la del rus? Per què l’exactitud de l’anglès i no la de l’alemany? Per què la intel·ligència del francès i no la de l’italià? El cas és que, si en lloc de confrontar-los al rus, l’alemany i l’italià, ho féssim al cherokee, el mandinga i el malai, segurament podrien respondre qualsevol cosa i ningú no els ho discutiria. Per què? Doncs perquè, d’entrada, són llengües molt menys conegudes, però sobretot perquè són llengües que aquests pontificadors sobre la qualitat de les llengües no consideren ni llengües. Sinó simples dialectes o patuesos que no vehiculen cap «cultura» digna d’aquest nom (recordem l’expressió que es fa servir sovint de «llengua de cultura», com si hi hagués llengües que no ho fossin).

Tots els judicis sobre la qualitat, l’adequació, la riquesa i altres atributs de les llengües només es basen en prejudicis. No es basen en el coneixement, perquè el coneixement desmenteix tots aquests tòpics.

És cert que la lingüística del segle XIX, i pràcticament fins a la Segona Guerra Mundial, a vegades va voler donar pàtina científica a judicis d’aquesta mena, però l’argumentació és tan feble que ni es mereix que ens hi entretinguem. D’altra banda, quan es parla d’aquesta qüestió, generalment els arguments es basen en el lèxic, i el lèxic, especialment el cultural, és la part més superficial de la llengua. Aquella que es pot canviar més fàcilment i, pel mateix motiu, pot augmentar o disminuir ràpidament segons les necessitats dels parlants.

Quan es diu que «en tal llengua no es pot parlar de X» no s’està dient que la gramàtica de la llengua en qüestió tingui unes regles que li impedeixen de fer-ho. Senzillament es diu que no hi ha prou paraules per fer-ho. I què fem —tots— quan no tenim paraules? Doncs o bé les creem (rarament), o bé les calquem (alguna vegada), o bé ampliem el significat d’alguna que ja tenim (força sovint), o bé les manllevem directament (gairebé sempre). En el camp de la informàtica, per exemple, programari seria una creació, ratolí un calc (una traducció literal de mouse), teclat una ampliació de significat (ja existien els de les màquines d’escriure) i web un manlleu.

Això que fem en el món de la informàtica (i en tants altres àmbits), ho fan totes les llengües en tot allò que els convé. Quan manllevem, recorrem a aquells que ens poden proporcionar el que necessitem i, sovint, del tipus de manlleu en podem inferir el tipus de relació amb els parlants (quines cultures són més influents, o amb qui tenim més contacte…). Però el que cal tenir present és que tots manllevem. A vegades es diu que hi ha llengües més manllevadores que d’altres. L’islandès és un dels casos clàssics de llengua resistent al manlleu, però de fet el que és resistent no és la llengua, és la política lingüística que s’hi practica. Atès que l’islandès era considerat un dialecte del danès, quan Islàndia aconsegueix la independència els islandesos es proposen diferenciar la seva llengua del danès, i per això eviten tant com poden els manlleus i s’estimen més crear termes nous.

El suahili, parlat a l’Àfrica oriental i que actua com a llengua franca en una zona força extensa del continent, és una llengua considerada manllevadora, fins al punt que hi ha qui la considera un dialecte de l’àrab, del qual ha manllevat bona part del lèxic; a més, també ha manllevat termes de l’anglès, el portuguès, l’hindi i d’altres llengües africanes. En aquest cas, la situació geogràfica dels parlants, a la costa de l’Índic (una zona d’intens contacte des de fa segles), va determinar que el suahili fos la primera llengua amb què topaven els visitants, i per això hi ha tants termes manllevats. Però la seva gramàtica és inequívocament bantu.

No és el lèxic, doncs, el que podria determinar que una llengua fos més apta que una altra per a determinades funcions. I quan diem que una llengua té més termes per parlar de plantes, o de filosofia, o de farmàcia, o d’astronomia, del que estem parlant és d’èmfasi cultural: hi ha llengües que tenen més termes per parlar d’aspectes rellevants en determinades cultures de la mateixa manera que un lingüista fa servir una terminologia i un ramader una altra. Qüestió d’especialització.

Si no és el lèxic, doncs, què ens podria permetre establir categories de millor o pitjor entre les llengües? Podríem optar per les mateixes característiques del llenguatge o, si no, pels aspectes estructurals de les llengües o, si es vol, la gramàtica.