Читать книгу Els colors de la neu - Pere Comellas - Страница 13

Un universal implicatiu es predica amb la fórmula: «Si una llengua té una característica X també té una característica Y, però no a l’inrevés». El més interessant d’aquest tipus d’universals és que ens mostren fins a quin punt les llengües funcionen a la seva manera i no són fàcilment manipulables, perquè les característiques depenen del sistema. Vegem-ne alguns exemples:

1. Si una llengua té un terme per a «peu», també té un terme per a «mà», però no a l’inrevés. Hi ha moltes llengües que designen amb un únic terme el que nosaltres denominem amb dues paraules, braç i mà, i un altre terme per al que nosaltres també denominem amb dos mots, cama i peu. Com en el nostre cas, sabem que totes les llengües que tinguin un terme per a «peu» també en tindran un per a «mà». Però hi ha llengües que tenen un terme per a «mà» i un per a «braç», però després en tenen un de sol per a «cama» i «peu».

2. Si una llengua té multiplicació en el sistema numeral, també té addició, però no a l’inrevés. Sovint, quan parlem de sistemes numerals que tenen multiplicació, pensem en el francès, que empra el terme quatre-vingt per «vuitanta». Si hi pensem és perquè, en fer una operació diferent de la que fem nosaltres, som conscients que és una multiplicació. Per poc que ens hi fixem, però, ens adonarem que dos-cents, quatre mil, tres milions, etc. també són multiplicacions (dos per cent, quatre per mil…). I això ens permet concloure que també tenim addició, com ara trenta-set (trenta més set), cinquanta-nou, setanta-tres, etc.

3. Si una llengua té oposició de gènere en plural, també en té en singular, però no a l’inrevés. Aquest universal respon a un principi general que diu que les oposicions que es donen en la categoria marcada també es donen en la no marcada, però no a l’inrevés. Atès que en l’oposició singular-plural el plural és el marcat, les oposicions que hi trobem també hi han de ser en singular. En canvi, les oposicions que es donen en el singular no tenen per què ser-hi en plural. Si pensem en els articles, en català tenim l’oposició els/les en plural i en singular el/la. En alemany, en canvi, l’oposició der/die/das del singular es neutralitza en die en plural. En francès tenim le/la en singular i les en plural.

4. Si una llengua té flexió també té derivació, però no a l’inrevés. La diferència entre la flexió i la derivació és que la flexió només afegeix a l’arrel informació gramatical (per exemple, a canto i cantaven es manté el significat essencial —«cantar»— sense produir-se canvis en la categoria, en aquest cas sempre un verb; o a vaig i anava, on encara que la flexió modifiqui tant l’arrel que es fa irreconeixible, significat i categoria es mantenen), mentre que la derivació canvia el significat de l’arrel (familiar – familiariaritat) i a vegades també la categoria gramatical (personal – personalment). Una manera fàcil de distingir una cosa de l’altra és que els termes derivats tenen cadascun entrada pròpia al diccionari, mentre que els flexionats no (totes les formes verbals van sota una mateixa entrada). Hi ha moltes llengües que amb la derivació fan la funció que nosaltres fem amb la flexió (per exemple, els temps verbals), però sabem que si tenim flexió, també tindrem derivació.

5. Cap llengua no té trial si no té dual. Cap llengua no té dual si no té plural (vegeu l’apartat «Nosaltres vol dir tu i jo?»). Pot ser que una llengua no tingui nombre. Si en té, aleshores com a mínim ha de tenir singular i plural, però pot ser que també tingui dual, trial… Però els universals implicatius diuen que si una llengua té trial també té dual, però no a l’inrevés. És a dir, no podem esperar trobar una llengua que tingui trial però no tingui dual.

6. Si una llengua té la categoria gènere, també té la categoria nombre, però no a l’inrevés. De fet, hi ha moltes llengües que tenen la categoria nombre (un 80 % pel cap baix), però molt poques que tinguin la categoria gènere (vegeu l’apartat «Gèneres i sexes»). El que no es coneix és cap llengua que tingui la categoria gènere i no tingui la de nombre perquè aquestes categories tenen relacions d’implicació.

Amb aquests exemples es fa evident que el funcionament d’una llengua no el controla ningú —els acadèmics tampoc— i atès que, pel que anem observant, totes s’ajusten a determinats models, podem concloure que la idea de llengües desenvolupades versus llengües subdesenvolupades no té cap fonament real. És per això que quan topem amb aquests (pre)judicis podem estar segurs que només es basen en el desconeixement, tant de les llengües en qüestió com del funcionament de les llengües i de la lingüística. En realitat, la igualtat de totes les llengües és inquietant per a alguns perquè ens diu que hi ha àmbits de la vida dels humans que es poden escapar de tot control i que ens fan realment lliures. Potser per això les volen fer desaparèixer.