Читать книгу Els colors de la neu - Pere Comellas - Страница 11

El llenguatge és una capacitat humana universal que es realitza en les llengües. El fet que sigui universal ja determina que totes les llengües comparteixin una sèrie de trets de disseny que en altres sistemes de comunicació o bé no existeixen o, en cas que existeixin, no es combinen de la mateixa manera. Vegem-ne alguns.

Totes les llengües tenen un nombre finit de trets distintius sense significat per si mateixos. En les llengües orals els anomenem fonemes, i en les llengües de signes, components bàsics. El nombre d’aquestes unitats mínimes varia molt de llengua a llengua. La llengua amb el nombre més petit de fonemes que es coneix és el rotokas, una llengua de Papua Nova Guinea amb onze sons distintius, i les llengües amb els sistemes més extensos es parlen per la zona del Kalahari i tenen uns 140 fonemes (Maddieson, 1984: 7). Entre aquests extrems hi ha de tot, però el més important és que en totes les llengües aquestes unitats es combinen per formar unitats més grans, i aquestes, al seu torn, d’altres encara més grans. Aquest és el principi que es coneix com la doble articulació.

Les unitats obtingudes amb aquestes combinacions tenen (o poden tenir) significat. Per exemple, si apliquem el principi de doble articulació al llenguatge musical, podem combinar les unitats més petites (notes) en altres de més grans (acords o frases musicals), però el resultat no té significat, no apunta a un referent. Les paraules (dites o signades), en canvi, tenen un significat. Aquest tret de disseny és la semanticitat.

El significat de les unitats no respon a cap regla d’emparellament entre forma i referent. En principi, qualsevol paraula pot significar qualsevol cosa, i només el consens entre els parlants o la convenció permeten establir quin és el significat d’un signe lingüístic determinat. Aquest tret de disseny és l’arbitrarietat, i fa una funció molt important en l’eficàcia de les llengües i també, subsidiàriament, ens permet treure conclusions pel que fa a la seva història: en la mesura que, en principi, no hi ha cap relació entre el significat i el significant o la forma, tota semblança de forma i significat en llengües diferents s’ha d’explicar. Una causa no gaire freqüent és la casualitat: «fill» en hongarès és fiú, i en romanès fiu, i ambdós provenen d’arrels diferents, com l’anglès much i l’espanyol mucho. Les semblances són casuals. Una altra causa és la iconicitat. Seria el cas de les onomatopeies o altres elements que tenen una connexió amb el referent, de manera que la relació no és (del tot, si més no) arbitrària.

Una causa molt més freqüent amb diferència que les anteriors és el manlleu. Paraules que passen d’una llengua a una altra i que, per tant, s’assemblen en les dues llengües. És el cas de termes com xocolata o girafa (vegeu l’apartat «Paraules que viatgen per tot el món: el cas dels animals grossos»). Finalment, hi ha correspondències de forma i significat en el cas d’un origen comú, elements que pertanyien a la llengua de la qual venen les dues (o més) llengües actuals i que, per tant, són indicadors de parentiu. Bona part del lèxic romànic prové del llatí, i per tant no és estrany que paraules com aigua, agua, auga, aqua, aiga o apă s’assemblin en forma i significat; d’altra banda, eau és una bona mostra de fins a quin punt amb el temps les formes es poden anar diferenciant fins a fer-se difícilment reconeixibles com a cognades.

Un altre dels trets de disseny del llenguatge humà que el diferencia molt d’altres sistemes de comunicació és la productivitat, és a dir, la capacitat de crear i entendre missatges que no hem sentit mai abans, o que també ens permet construir oracions gramaticals amb paraules inventades: «Els brisons gerrosos tisneren lonassos» no vol dir res, i tanmateix no ens costa gens convertir la frase en singular: «El brisó gerrós tisnera un lonàs», o en passiva: «Els lonassos són tisnerats per brisons gerrosos», en condicional: «Si els brisons gerrosos tisneressin lonassos…», en passat, en futur, etc.

Aquests quatre trets —doble articulació, semanticitat, arbitrarietat i productivitat— donen una gran versatilitat a les llengües i, com a trets inherents al sistema, són universals. Per això, quan algú diu que hi ha llengües que només tenen 80 paraules o que no tenen gramàtica, ignora que tots tenim els mateixos recursos, com deia el gran lingüista Edward Sapir (1921: 206): «Quan es tracta de la forma lingüística, Plató passeja amb el porcater macedoni i Confuci amb el caçador de cranis d’Assam». Seria força incomprensible que no els aprofitéssim. Però, a més, les llengües disposen d’un altre tret molt rar en altres sistemes de comunicació: el desplaçament.

El desplaçament és la característica que ens permet parlar de coses que no són ni aquí ni ara. És cert que les abelles poden indicar on es troba una font d’aliment que pot ser a deu quilòmetres del rusc, però comparat amb les llengües humanes és una capacitat molt pobra (i, tot i així, gairebé és única en els sistemes de comunicació no humans). Perquè amb les llengües no només podem comunicar sobre coses que no són a la vista, com l’aliment a deu quilòmetres: podem fins i tot crear mons que no han existit mai. El desplaçament combinat amb la prevaricació o la capacitat de mentir del mateix sistema fan que la capacitat del llenguatge ens doni unes possibilitats no conegudes en altres espècies però comunes a tots els humans.

Els trets de disseny ja mostren per què no té gaire sentit parlar de llengües millors que d’altres quan totes en disposen, però és que, a més, s’han identificat una sèrie de trets universals que mostren, d’una banda, que les llengües funcionen a la seva manera, és a dir, que els humans en bona part no les podem controlar. D’altra banda, aquests principis universals mostren que en molts sentits les llengües no depenen ni de la cultura ni de les característiques socioeconòmiques dels seus parlants.