Читать книгу Els colors de la neu - Pere Comellas - Страница 12

Un dels prejudicis més freqüents sobre les llengües que se suposen «primitives» és que no estan capacitades per a l’abstracció. Aquesta suposició, del tot gratuïta, en el sentit més literal és completament absurda. Qualsevol concepte, qualsevol, és una abstracció. «Pedra» és una etiqueta lèxica que fa referència a tots els objectes que existeixen, han existit i existiran amb unes característiques bastant abstractes (tractarem una mica de la qüestió de la categorització, és a dir, de com conceptualitzem, a l’apartat «Categoritzar»). Però encara que entenguem la idea d’abstracció en un sentit menys general, és a dir, considerant no pas conceptes com «pedra», que semblen apuntar a referents molt concrets i tangibles, sinó a conceptes com «llibertat» o «llengua» o «socialisme» (el que al col·legi anomenaven «noms abstractes»), la situació és la mateixa. Perquè totes les llengües estan perfectament capacitades per expressar conceptes tan abstractes.

De fet, en el fons no és qüestió de llengües, sinó de pensament humà, de capacitat d’abstracció totalment inherent a la ment humana, qualsevol ment humana. Però és que, a més, hi ha llengües d’aquestes que històricament s’havien considerat «primitives» que compten amb mecanismes lingüístics específics i ben clars per expressar aquesta mena d’abstracció. Per exemple, les llengües bantus.

En aquestes llengües els substantius es classifiquen en diverses classes nominals que determinen les concordances (vegeu-ne més exemples a l’apartat «Gènere i sexe sovint no són pas el mateix (lingüísticament parlant)»). Els fonaments de l’agrupació semblen respondre aproximadament a criteris semàntics: hi ha una classe per a les persones, una altra per als animals, per a les plantes, per a les coses… i per als abstractes! Si agafem l’arrel -ganda, per exemple, tenim els termes baganda (amb el prefix ba-, corresponent als humans), que vol dir «els gandes, la gent ganda»; luganda vol dir «la llengua ganda» (lu- serveix per a les llengües, entre altres coses) i Uganda, «el país ganda». O l’arrel -kongo, que forma bakongo («els kongos») i kikongo («la llengua kongo»); o l’arrel -tswana: batswana («els tswanes»), setswana («la llengua tswana») i Botswana («el país tswana»). El prefix u-/bo- correspon als abstractes. Julius Nyerere, primer president de la Tanzània independent, va crear molta terminologia política en suahili, terminologia d’aquesta que es considera abstracta per excel·lència. Per expressar la idea de «socialisme africà», per exemple, va crear un neologisme sobre la base d’una arrel -jamaa amb el prefix dels abstractes: ujamaa (jamaa és un manlleu de l’àrab que vol dir «grup de persones», que en suahili passa a voler dir «família» en el sentit d’organització comunitària tradicional. El prefix u- ho converteix en un terme abstracte, en aquest cas «socialisme africà», la gran família de la societat sencera. Igual que en català convertim germà en germandat, o amic en amistat, en el nostre cas no amb una classe nominal diferent, sinó amb un sufix de derivació).

Al marge dels procediments morfològics com els de les llengües bantus, hi ha un procediment universal que parteix dels noms de coses concretes, especialment les parts del cos humà, per explicar nocions espacials, temporals i abstractes. Cap, per exemple, en català també es fa servir per expressar una direcció en l’espai, «vaig cap allà»; una aproximació temporal, «arribarem cap a les dotze», i idees abstractes com la intel·ligència: «aquesta noia té molt bon cap». A mà li podem donar un sentit espacial, «a mà dreta»; quantitatiu, «fa una mà de temps que no ens veiem», o abstracte, «té molt bona mà amb les criatures», «és la seva mà dreta» (la col·laboradora més estreta, de més confiança). Aquest procediment es troba en totes les llengües. Per tant, no podem dubtar que en totes podem parlar de conceptes abstractes, i convertir en abstractes coses ben concretes per la via de la metàfora o la gramaticalització.

De manera semblant a l’abstracció, els universals desmunten tots els tòpics sobre les suposades mancances de determinades llengües. Hi ha qui diu que hi ha llengües en les quals no es pot parlar del futur. Ja hem vist que el tret del desplaçament és universal. Per tant, en totes es pot parlar del passat i del futur. L’afirmació generalment es basa en llengües que no gramaticalitzen el temps com ho fem nosaltres. Però això no vol dir que no en puguin parlar mitjançant altres recursos, de la mateixa manera que nosaltres que no gramaticalitzem l’espai (no tenim formes verbals diferents per indicar que fem una cosa a prop o lluny, com sí que en tenim per indicar que la fem avui o ahir) en podem parlar fent servir demostratius —aquest, aquell—, adverbis —aquí, allà— i els recursos que ens calguin.

També hi ha qui diu que hi ha llengües en les quals no es pot comptar i, tot i que hi ha diferències molt importants en l’abast dels sistemes numerals, no es coneix cap llengua que, quan ho ha necessitat, no hagi sigut capaç de construir-ne o manllevar-ne un ràpidament (vegeu l’apartat «Comptar fins a tres o més»). O que hi ha llengües sense gramàtica, i aquí se sol confondre aquesta mena de codi penal o de codi de circulació de la llengua que ensenya les convencions de l’estàndard, fonamentalment escrit, i que assenyala el que és correcte i el que no ho és, amb el que els lingüistes entenen per gramàtica: el funcionament d’una llengua, el conjunt de mecanismes i elements que la fan possible. Si una llengua no tingués gramàtica (no tingués estructura, cap regularitat) seria impossible comunicar-s’hi en cap sentit.

El més curiós de les llengües, potser, és que són perfectament diferenciables de qualsevol altre sistema de comunicació, i al mateix temps se’ns fa difícil delimitar clarament què tenen en comú, més enllà d’universals tan generals com els que acabem d’esmentar breument. De fet, ja els primers estudiosos dels universals de les llengües des d’una perspectiva inductiva (és a dir, comparant les característiques de les llengües particulars per extreure’n elements comuns) es van adonar que gairebé sempre es podia trobar un contraexemple. Si s’entenia «universal» de manera absoluta, pràcticament calia reduir-los a gairebé res. I, a més, una determinada perspectiva teòrica podia afavorir o, al contrari, qüestionar l’existència d’un determinat universal, perquè la comparació interlingüística passa inevitablement per unes categories teòriques. Així, per exemple, se sol considerar que totes les llengües compten amb verbs i noms, però això implica reconèixer prèviament que les categories «verb» i «nom» existeixen en si, i per això hi ha lingüistes que posen en dubte fins i tot aquest universal. Al final, ja gairebé des del començament es va estipular que el que es trobava en les llengües són uns pocs universals molt generals, i una segona categoria d’universals estadístics, és a dir, aquells que es troben en la gran majoria de les llengües, però que poden tenir excepcions.

A banda, la lingüística del segle XX va identificar una sèrie de trets que es relacionen entre ells i va començar a formular universals implicatius.