Читать книгу Els colors de la neu - Pere Comellas - Страница 9

La idea de la llengua perfecta és força recurrent en la història de la humanitat (Eco, 1993). En diferents moments i en diferents cultures en trobem exemples. I aquest tòpic pot incloure judicis sobre l’adequació de determinades llengües per a determinades funcions.

L’afirmació de Carles V —de la qual hi ha diferents versions— que diu que l’espanyol és per parlar amb Déu, l’italià amb les dones, el francès amb els soldats i l’alemany amb el cavall és un dels exemples més coneguts. Un altre exemple és de Bertrand Barère de Vieuzac (1794), membre del Comité de Salut Public de la Revolució Francesa i inspirador del famós informe d’Henri Gregoire segons el qual calia liquidar totes les llengües de França i imposar-hi el francès, que va dir: «El federalisme i la superstició parlen baix bretó; l’emigració i l’odi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla italià, i el fanatisme parla basc».

I si no és per les funcions, pot ser per les qualitats intrínseques de les llengües. Laín Entralgo opina que: «Nuestra lengua castellana, recia y una en su esqueleto léxico y sintáctico, vigorosa o delicada en la musculatura de su frase, gana en su piel una riqueza de color, sabor, olor y tacto como jamás otra lengua tuvo sobre la faz de la tierra» (Laín Entralgo, 1956), i Mario Vargas Llosa, parlant de la llengua de Borges, afirma: «Y por esa razón, al igual que Shakespeare y Goethe y Cervantes y tantos otros eminentes creadores, Borges no pertenece a la Argentina sino a todos los que lo leen y se deslumbran con su imaginación, su cultura literaria, su elegancia, su ironía y su soberbia manera de utilizar nuestra lengua imponiéndole la exactitud del inglés y la inteligencia del francés sin que por ello pierda el bronco vigor de la lengua castellana» (Vargas Llosa, 2009).