Читать книгу L'expedició dels catalans a Orient - Ramón Muntaner - Страница 10

Quan Messina va quedar lliure del setge, tot Sicília i tot Calàbria exultaven d’alegria, igual que el senyor rei Frederic i tots els seus barons. Però el rei Carles i el papa no les tenien totes, i els feia molta por que el duc Robert i els seus s’hi perdessin. Per això van tenir la pensada d’enviar missatges urgents al comte Carles de Valois per apressar-lo a fer cap a Nàpols, i el comte hi va acudir amb ben bé quatre mil cavallers pagats pel papa. Quan va arribar a Nàpols, s’embarcà en les galeres que el duc li havia enviat i en d’altres que ja es trobaven a Nàpols i que el rei Carles havia fet aparellar. I llavors va desembarcar a Termini Imerese amb barques i bucs de càrrega. Procedents de Catània, el duc i tots els seus homes també van fer cap a Termini, i aquí van fer festa grossa. Com una bona manera de començar, hi va haver una lluita entre llatins, provençals i francesos, i va ser tan cruenta que, en total, hi van morir tres mil persones.

I van partir de Termini amb la intenció d’anar a assetjar la ciutat de Sciacca, que és a la costa que mira a l’Àfrica i, de ben segur, la ciutat més vulnerable i menys fortificada de Sicília. Aquí es van estar molt de temps, disparant amb els seus trabuquets. I us puc ben assegurar que al senyor rei d’Aragó li hauria sabut molt de greu no conquerir aquesta ciutat, de grat o per força, un mes després d’haver-hi posat setge. En canvi, ells no hi pogueren fer res, sinó que, en aquell punt on el setge es feia més estret tant per mar com per terra, un cavaller de Peralada, anomenat Simó de Vallgornera, hi va entrar de nit, per mar, amb dos-cents homes ben bons a cavall, entre catalans i aragonesos, i molts altres sense cavall. Un cop dins la ciutat, ben poca por tenien dels seus assetjadors, a qui, en canvi, infligien un gran dany. Què us diré? Tant va durar el setge que el senyor Carles i el duc hi van perdre tants cavallers com tenien, per malaltia, i un nombre molt alt de soldats, de manera que, tot comptat i debatut, amb prou feines en van quedar cinc-cents.

El senyor rei Frederic s’estava, amb les seves forces, a una llegua de distància, en un lloc anomenat Caltabellotta. Amb ell hi havia el comte Galceran amb les seves tropes, i Huguet d’Empúries, comte de Squillace, i Blasco d’Alagó, Berenguer d’Entença, Guillem Ramon de Montcada i el germà del rei, Sanxo d’Aragó, i fra Roger, i Mateu de Termini i Corrado Lancia, com també molts altres nobles i cavallers que cada dia exigien al senyor rei:

—Senyor, anem a Sciacca, i capturem el comte Carles i el duc Robert, perquè ho podem fer sense perill.

Però el senyor rei els responia:

—Barons, que no sabeu que el rei de França és cosí germà nostre, i el comte Carles també? Doncs, com podeu aconsellar-me que el vagi a capturar, bé que no dubto que sigui una cosa que està al nostre abast? Vulgui Déu que no hàgim de fer tan gran deshonor a la casa de França ni a ell mateix, cosí germà nostre, que, si avui està en contra nostra, demà ens farà costat.

I a fe que d’aquí no el treien.

Què us diré? Això arribà a oïda de Carles de Valois i, quan ho va saber, rumià i va dir:

—Ai, Senyor! Quina sang més dolça, aquesta de la casa d’Aragó! Que, si la memòria no em falla, mon germà el rei Felip i jo mateix hauríem mort a Catalunya si el rei Pere, oncle nostre, ho hagués volgut. I, considerant el que li fèiem, tenia prou raons per desitjar veure’ns morts. I, així mateix, em sembla que el rei Frederic, el seu fill, mostra amb mi un tarannà semblant, perquè ens hauria pogut fer captius o morts i, en canvi, pel seu bon cor i noblesa de caràcter, no ho hauria consentit. Per això, he estat ben desagraït de lluitar contra ell. I encara més: tanta és la seva bondat i tanta la maldat nostra que ara no penso pas anar-me’n de Sicília sense haver fet abans la pau amb ell en nom de la Santa Església i del rei Carles.

I és ben cert que tot això estava al seu abast, perquè arreu tenia potestat per fer el que cregués convenient, avalat pel papa i en nom de la Santa Església, i avalat igualment pel rei Carles.

Per aquesta raó, va enviar immediatament missatgers a Caltabellotta per sol·licitar una entrevista amb el rei que tingués lloc entre Caltabellotta i Sciacca. I els va ser concedida. El dia fixat per a l’entrevista, tots dos van acudir a la trobada, i es van besar i abraçar. Van passar tot aquell dia sols, conversant, i després, a la nit, cada un va tornar al seu estatge, tot deixant les tendes parades per a l’endemà.

L’endemà al matí van tornar a trobar-se. Què us diré? Ben sols, tots dos van tractar els termes de la pau, i més tard hi van incloure el duc i tots aquells altres que s’hi volgueren involucrar. La pau es va fer d’aquesta manera. D’una banda, el rei Carles deixava l’illa de Sicília al rei Frederic i li donava per esposa la seva filla, la senyora Elionor, que era i encara és una de les persones més sàvies que hi ha en el món, com també ho és la seva germana, la senyora Blanca, reina d’Aragó. De l’altra, el senyor rei de Sicília abandonava tot el que tenia a Calàbria i arreu del regne. I així ho van firmar totes dues parts. L’interdicte sobre Sicília quedava així sense vigència, i arreu del regne hi va haver una gran alegria. El setge sobre Sciacca va ser aixecat sense demora: Carles de Valois i les seves tropes van viatjar per terra fins a Messina, i arreu van ser molt ben acollits. El duc Robert va abandonar Catània i la resta de llocs que tenia a Sicília, i també va anar a Messina, igual que el rei Frederic. El rei féu un gran honor al senyor Carles, i va fer venir de Cefalù el príncep de Tàrent, Felip, fill del rei Carles, i l’hi va lliurar, i amb això hi va haver festa grossa. I el senyor Carles i tota la resta van acomiadar-se del senyor rei, i se’n van anar per Calàbria, que el senyor rei els havia lliurat.

Poc temps després, el rei Carles va enviar, amb tots els honors, la senyora infanta a Messina, on el rei Frederic la va rebre amb gran solemnitat. I aquí mateix, a Messina, a l’església de Nostra Senyora Santa Maria la Nova, el senyor rei s’hi va casar. I aquell dia un arquebisbe que venia de part del Sant Pare va aixecar l’interdicte arreu de la terra, i a tothom se li van perdonar els pecats que haguessin comès durant la guerra. Aquell mateix dia la senyora reina va rebre la corona i es va celebrar el banquet més esplèndid que hi hagi hagut mai a Messina.