Читать книгу L'expedició dels catalans a Orient - Ramón Muntaner - Страница 7

Heu de saber que l’emperador Frederic II de Sicília va tenir un falconer alemany que es deia Ricard de Flor, un home excel·lent. I, a la ciutat de Bríndisi, li va procurar una muller: una donzella que era filla d’un home honrat, i ric, de la ciutat. De manera que, entre el que li va donar l’emperador i el que va prendre de l’esposa, l’home es va fer molt ric. D’aquella dona, en va tenir dos fills: el gran es va dir Jaume de Flor, i l’altre, el petit, Roger de Flor. En el temps que Conradí va arribar al regne de Sicília, el fill gran encara no tenia quatre anys, i Roger amb prou feines en comptava un. El pare dels nens era home d’armes i va voler participar en la batalla de Conradí contra Carles d’Anjou, i hi va morir. Quan el rei Carles I va conquerir el regne, es va apropiar tot allò que hagués estat dels cortesans fidels de l’emperador o del rei Manfred, de manera que ni a aquests fadrins ni a la seva mare no els restà més que allò que la mare havia aportat en dot. De la resta, en van ser desheretats.

En aquell temps, les naus dels ordes del Temple i de l’Hospital feien cap a Bríndisi, i també hi venien a passar l’hivern aquelles altres de Pulla que volien treure del regne pelegrins i provisions. Els dos ordes esmentats tenien molta propietat, tant a Bríndisi com a Pulla, i arreu del regne. I, així, les naus que hivernaven a Bríndisi, a la primavera carregaven pelegrins, oli, vi, greix i blat, i se n’anaven cap a Acre. Bríndisi és, segurament, el lloc més idoni de tota la cristiandat per fer la travessia d’ultramar i també la terra més abundosa de béns. I, a més, és prou a tocar de Roma, i el millor port del món. I la ciutat, que envolta el port, és bella, i sembla que les cases baixin fins a mar.

Al cap d’un quant temps, quan aquest noiet, Roger, tenia, si fa no fa, vuit anys, va passar que un membre del Temple que era frare sergent i que responia al nom de fra Vassall —nadiu de Marsella, també era comanador d’una nau del Temple i un mariner consumat— va venir a passar l’hivern a Bríndisi amb la seva nau, que va deixar inclinada de costat perquè la reparessin. I, mentre reparaven la nau, aquell noiet Rogeró trescava per la nau i per l’eixàrcia, lleuger com un mico. I no s’allunyava gaire dels homes que feinejaven per allà, per tal com la casa de sa mare era a prop del lloc on tenien la nau de gairell. I aquell noble home, fra Vassall, s’encapritxà tant d’aquell vailet que se l’estimava com si fos el seu propi fill. I així fou que va preguntar a la mare de Rogeró si li confiava el noiet, que ell faria mans i mànigues perquè esdevingués un home de bé dins l’orde del Temple. La mare, convençuda de la noblesa de l’home, l’hi va lliurar encantada, i ell va acollir Roger. Eren les primeres passes del més expert dels joves mariners, que grimpava on fos i a qui res no feia por. De manera que, a l’edat de quinze anys, ja era considerat un dels millors mariners del món, tant per la seva força com per la destresa que mostrava en la navegació. És per això que fra Vassall va donar corda llarga al noiet dins la nau.

El mestre del Temple, com que el va veure valent i bo, li va imposar el mantell de frare i el féu frare sergent de l’orde. I, poc després d’això, l’orde del Temple va comprar als genovesos la nau més grossa que s’hagués construït mai a l’època. Duia per nom El Falcó, i va ser lliurada al frare sergent Roger de Flor. Durant molt de temps, va navegar en aquesta embarcació amb molta saviesa i valor, per la qual cosa, gràcies a aquesta nau, l’orde va estar tan ben proveït a Acre com no ho havia estat mai amb totes les altres naus juntes. Fra Roger era l’home més generós que es coneixia, i només el rei jove resistia la comparació amb ell. I tot el que guanyava, ho repartia entre els honrats cavallers de l’orde i entre la bona colla d’amics que sabia sempre com guanyar-se.

Això va ser en aquell temps que els cristians van perdre Acre, i ell es trobava al port de la ciutat, amb la nau, i va treure’n dones i donzelles, tot carretejant grans tresors i molta bona gent. Després va treure, igualment, gent de Mont Pelegrí, per la qual cosa aquell viatge li aportà uns guanys enormes. I, quan va fer amarrar la nau, va donar en abundància al mestre i a tots els poderosos del Temple. Fet això, uns quants envejosos el van acusar davant el mestre dient que, de resultes de la proesa d’Acre, s’havia quedat amb un gran tresor. Així, el mestre va confiscar-li tot el botí que va poder aplegar, i després el volgué capturar en persona. Però Roger s’assabentà d’aquests moviments i va abandonar la nau al port de Marsella, i, tot seguit, es va dirigir cap a Gènova. Aquí va trobar Ticino Doria i altres amics que havia fet, i els va demanar un préstec prou gran per poder-se comprar una galera anomenada L’Oliveta, que va aparellar la mar de bé.

Amb aquesta galera se’n va anar a Catània a veure el duc Robert d’Anjou, i es va oferir a ajudar-lo, en la guerra, amb la seva nau i la seva tripulació. Però el duc no el va acabar de rebre bé, ni de fets ni de paraules, i el va fer passar amb cançons durant tres dies. Al quart, Roger se li plantà al davant i li va dir:

—Senyor, veig que no us acaba de complaure que jo sigui servidor vostre, per la qual cosa prenc comiat de vós i me’n vaig a buscar un altre senyor a qui faci més gràcia.

El duc li va respondre que se n’anés amb bona fortuna. I, tot seguit, va posar rumb a Messina, on va trobar el senyor rei Frederic III. Es va presentar davant seu, i s’hi va oferir, tal com havia fet amb el duc. El senyor rei el va acollir generosament, li va agrair molt la proposta i de seguida el va fer de la seva cort, amb una assignació bona i honorable. I tant ell, Roger, com els seus, van retre homenatge al rei.