Читать книгу L'expedició dels catalans a Orient - Ramón Muntaner - Страница 5

Ara que es parla tant de la “literatura del jo” —un terme prou ampli, que engloba des dels dietaris fins als llibres de memòries—, sembla un moment idoni per llegir o rellegir aquests documents excepcionals de la nostra literatura medieval que coneixem com Les quatre grans cròniques catalanes: la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós. Amb aquest llibret que el lector té a les mans, avui oferim un tast de la de Ramon Muntaner, un home que, segons explica Lluís Nicolau d’Olwer en la introducció de la seva edició de L’expedició dels catalans a Orient per a la col·lecció Els Nostres Clàssics d’aquesta mateixa editorial, essent un vailet de nou anys, va conèixer el rei Jaume, dit el Conqueridor. Aquest darrer, «ja vell i feixuc de glòria, va allotjar-se a l’alberg del seu pare, Joan Muntaner, al cap de la plaça» (a Peralada, el poble del cronista). És per aquest motiu que «la seva imaginació d’infant [això és: la de Ramon Muntaner] restà colpida sempre més». No és gens estrany: jo mateix havia sentit explicar moltes vegades al meu avi, nascut l’any 1910, com, essent ell un jovenet, va viure l’emoció de seguir el president Macià, l’Avi, en una visita que va fer al seu poble, la Selva del Camp. La seva imaginació de noi —la del meu avi— en restà, també, colpida sempre més. Amb la diferència, respecte al temps de Muntaner, que el meu parent, que era aficionat a la fotografia, va poder retratar l’Avi dels catalans en diversos punts de la seva visita, en la qual va acompanyar-lo en tot moment el poeta i conspicu conseller del seu govern, selvatà de l’any 1893, Ventura Gassol.

D’altra banda, l’escaiença del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner fa, encara, més agradable la trobada —o la retrobada— amb aquesta obra.

Deia, però, això de la “literatura del jo”. En el cas de la Crònica de Muntaner, potser caldria adaptar aquesta expressió tan recent per dir-ne més aviat “literatura del nosaltres”, per bé que el jo hi fa tothora, per descomptat, una funció de servidor. De servidor, sí, perquè amb el seu llibre l’autor deixa constància, com a bon cronista, d’uns fets d’armes molt remarcables que van tenir lloc a l’antic Imperi Bizantí —a la “Romania”, que se’n deia en aquell temps—, i que sense el jo muntanerià s’haurien ben perdut. Què us diré?: aquesta és la fórmula constant, repetida una vegada i una altra, que renova el pacte de l’autor amb el lector. O el lligam necessari entre el discurs tan primmirat del narrador i l’atenció imprescindible del llegidor.

Muntaner va ser mestre racional i personatge protagonista de la Companyia catalana que va fer estralls a la Romania en els primers anys del segle xiv. Procurador general de Roger de Flor, el cavaller amb el qual comença aquest relat, Ramon Muntaner va saber casar les armes i les lletres, bé que aquestes segones probablement van passar inadvertides per a molts dels que van acompanyar-lo en aquella llarga i treballada aventura a l’Orient. El podríem definir com un autèntic capità —o, encara més, sobirà— de l’escriptura: només pel centenar llarg de pàgines d’aquesta Expedició, a fe que ja mereix el denominatiu!

Cronista minuciós, o notari ben escrupolós, d’uns fets. El lector apreciarà de seguida la pruïja de Muntaner per la precisió, que sembla una de les obsessions del seu relat:

Llavors, quan va arribar el matí, que era dissabte, vint-i-dos dies abans de la festa de Sant Pere de l’any 1306, ells van venir contra nosaltres, i eren vuit mil homes de cavall, disposats per a la batalla. I en van deixar dos mil amb els peons a les tendes, perquè ja donaven per segura la victòria.

Diríem que no s’està per orgues, i que va directe al gra. De turcs o de genovesos, que són dos pobles molt castigats pels nostres, la Companyia catalana, amb aquest pulmó de gran capacitat que era el contingent dels almogàvers, n’arriba a matar a balquena. Però Muntaner no es complau mai en descripcions dantesques (sí, a la seva època ja ho podien ser, això de dantesques, a diferència de sàdiques o kafkianes). Només es refereix a esquarteraments d’homes, posem per cas, quan devia considerar que no hi havia manera d’escapar-se’n —per la magnitud de la tragèdia— sense mancar a la veritat. En un passatge, llegim això:

I, encara, vam obtenir ben bé tres mil cavalls que havien sobreviscut —els altres eren morts o vagarejaven pel camp de batalla arrossegant el budellam.

No, l’autor no es rabeja, ni de bon tros, en el sang i fetge. Més aviat al contrari. En canvi, els números l’apassio nen. És un home, en efecte, travessat pel que en podríem dir una mena d’amor natural per les xifres. En una segona batalla contra el pèrfid fill de l’emperador ens assabentem del següent:

Però no se’n van escapar tants que no en morissin més de deu mil homes de cavall i una infinitat de soldats de peu. Dels nostres, en canvi, no en van morir més d’onze de cavall i vint-i-set de peu.

Cal reconèixer que la comparació de xifres resulta odiosa, en aquest recompte de morts: dels enemics, deu mil de muntats i molts més —perquè sempre són molts més— entre els peons, enfront de només onze soldats de cavall i vint-i-set de peu dels propis. La hipèrbole és un recurs que Muntaner usa ben sovint, i hem d’admetre que procura, al seu relat, un to èpic especial i, encara que sigui a pilota passada (demano excuses per l’anacronisme, i també pel que estic a punt d’escriure), molt esperonador per als futurs combatents en aquestes ràtzies de la gran campanya militar a l’Orient —que, naturalment, no van veure publicat el relat, perquè el van viure en primera persona.

L’exageració, però, no sols es refereix al nombre de baixes, en especial dels bàndols contraris. Les conquestes, que són moltes i variades, també mereixen l’ús d’aquest recurs: «Havien pres a l’emperador més territori del que es podria fer en un mes de viatge.» En un mes de viatge, si se’n podrien arribar a cavalcar, de milles! De vegades, el recurs té una plasmació gairebé poètica:

Llançaven tants projectils de ballesta que gairebé tapaven el cel! I aquest xàfec de projectils va durar ben bé fins a mitja tarda, per la qual cosa el castell en va quedar ben ple.

Per què passa, però, que els catalans sembla que tinguin sempre la sort de cara i, en canvi, els seus enemics, del color que sigui, han de patir tota llei de rigors? La resposta és molt clara: els catalans gaudeixen del favor de Déu. La Providència els empara. I és que hi ha una dita que afirma:

…«quan Déu vol castigar algú, primer de tot li lleva el seny». En efecte, els grecs s’han guanyat la ira de Déu: ells, que no valen res, es pensen que són qui sap què, i, així mateix, no mostrant gens de pietat vers el proïsme, és ben clar que Déu els ha llevat el seny.

No, no es pot anar contra Déu. La supèrbia és indefectiblement castigada per Ell. Que li ho expliquin, si no, a un dels cavallers catalans, l’orgullós Bernat de Rocafort, que va acabar tancat en una cripta, mort de fam, per la seva incorregible arrogància i pel seu capteniment arbitrari i tirànic.

En el record més alt per Déu, també hi ha, de retruc, el desig de voler rebaixar les admirables —i, sovint, increï bles— victòries dels catalans damunt els seus enemics:

I si us he explicat aquesta bella aventura és perquè entengueu que no hi ha més poder que el de Déu. I que, si tot plegat va arribar a bon port, no va ser per causa del nostre valor, sinó per virtut i gràcia de Déu.

La prioritat del cronista és, en tot moment, donar compte de les proeses dels catalans en aquells territoris extrems per servar-ne memòria. Hi ha, doncs, molt d’inventari bèl·lic: «I encara mantenen aquest mateix estil de vida, perquè sense guerra no podrien viure.» Però el temps va passant, i les estacions se succeeixen amb la seva immutable repetició, amb el seu acompliment universal. Si aquí els rigors de l’hivern són màxims:

I és que, en aquell país, fa més fred que enlloc del món, i hi cauen les neus més espesses: que, un cop comença a nevar, ja no para fins a l’abril

en aquest altre passatge, en canvi, les temperatures han pujat per mor de l’estiu:

Un dia de juliol que feia molta xafogor, tots els del castell estaven els uns buscant l’ombreta, els altres fent la migdiada i els de més enllà fent-la petar. I així, en el moment de més calda, quan tot el món bullia de calor, mentre els altres dormien, Ferran Eiximenis vetllava, com algú que portava un gran pes damunt les espatlles.

El valor exemplificatiu de la Crònica, però, fa que, en remembrar la cruesa hivernal, l’autor insisteixi en la importància de la previsió i, doncs, de la provisió (poca broma, amb això!). Passar l’hivern a l’Artaqui és cosa dura:

I ho van arreglar de la següent manera: cada amfitrió havia de donar al seu hoste pa, vi, civada, cansalada, formatges, verdura, un llit i tot allò que hagués de menester. L’havia de proveir de tot el que calgués, fora de carn fresca i salses.

D’altra banda, la calorada del juliol pot ser el millor aliat per dur a terme un atac, perquè els enemics fan la migdiada o, perquè, simplement, en aquell moment de pesantor digestiva, no estan per ràtzies ni cançons.

Més amunt m’he referit a la pruïja de la precisió. Hi ha també —i això fa que Muntaner es vulgui cofar amb el barret d’historiador— la pruïja de la veritat:

…en endavant, m’estaré de referir-m’hi perquè, d’ençà que he tornat a Calàbria i a Catalunya, em queden tan lluny que, per parlar dels seus fets, ho hauria de fer a les palpentes, i jo no vull que aquest llibre contingui sinó la pura i estricta veritat.

«Em queden tan lluny que, per parlar dels seus fets, ho hauria de fer a les palpentes»: s’imposa, doncs, relatar allò que és a tocar. I què hi ha més a prop que batalles i conquestes, segrestos i segells que cal encunyar de pressa i corrents, casaments sàviament arreglats o investidures de nous cavallers? «Jo no vull que aquest llibre contingui sinó la pura i estricta veritat»: oi que no es pot formular d’una manera més clara?

En aquest mateix afany de no mancar mai a la veritat, hi ha el convenciment de l’autor que el seu llibre pot ser un útil “mirall de prínceps”. I no s’està de reconèixer-ho:

Tot i això, vull explicar-vos encara l’honor que el bon duc d’Atenes, que va deixar els seus territoris al comte de Brienne, va fer a Bonifaci de Verona. I us ho vull relatar, això, perquè reis i nobles en prenguin exemple.

Literatura del jo, si se’m permet la facècia, en funció del nosaltres. Perquè, més encara que un mirall de prínceps —que també ho és—, aquesta és una obra per a la gent: un llibre compost perquè els que vindran recordin bé, i sempre més, aquestes encomiables proeses catalanes. Per això, a parer meu, el cronista resulta encara més versemblant quan ens explica què li ha passat a ell, en primera persona, actor principal de la gesta:

Durant aquella operació del desembarcament, el meu cavall va fer figa, i, finalment, un dels meus escuders va baixar del seu i me’l va oferir. I, encara que em vaig apressar, el cavall —que jeia a terra— i jo vam acabar amb tretze nafres entre tots dos.

Tretze nafres! No dotze, ni set, ni una de fonda i vuit de superficials: tretze.

Com que l’autor és, a més d’un admirable cronista, i, abans que això en el temps, un magnífic estrateg militar i un consumat planificador de batalles, sap molt bé com pot treure rendiment de la poca host que té dins un castell. I és que, en aquest cas, el temps és or:

Vaig disposar que, a tots els carrers, hi hagués mitges bótes plenes d’un vi suau amb tassons per poder-ne beure, i molt de pa perquè qui volgués en mengés. I és que sabia que els enemics que ens assetjaven eren tan forts que no tindríem temps ni d’anar a menjar a casa.

Cal no fer broma, amb això del menjar: hi ha més d’un sopar presumptament amistós en què els catalans han caigut fatalment en l’emboscada dels seus enemics.

Muntaner estima molt la pròpia companyia, però és un home expert que sap, igualment, reconèixer el valor en l’enemic. En aquest sentit, un dels episodis més intensos d’aquesta Expedició és l’encalç que tres catalans fan d’un cavaller alà i la seva dona. El lector farà bé de no entretenir-se més amb aquest proemi i començar, doncs, la marxa per les terres d’Orient, amb un guia excepcional com és Ramon Muntaner. Algú que tenia el cap molt ben moblat, i organitzat talment com un immens arxiu (a banda els llibres de registre ben al dia):

Tot això feia que ningú, només jo mateix, sabés quants homes formaven l’exèrcit en cada moment. I jo tenia el registre del que cadascú cobrava per cavall armat o alforrat, i també els peons. Així doncs, el botí de les nostres batalles s’havia de repartir segons el meu llibre de registre.

El lector comprovarà que, a aquest home, res no se li escapa: ni al camp de batalla ni en l’escriptura. I m’abelleix, per acomiadar aquest proemi, citar un darrer fragment, que em sembla d’una gran bellesa:

Quan vam haver fet tres dies de camí, tal com va plaure a Déu, ens vam aturar a dormir al peu d’una muntanya, i ells dormien justament a l’altre vessant, tot i que els uns no vam ser conscients de la proximitat dels altres fins que va fer-se mitjanit i vam veure una gran claror que naixia de les seves fogueres.

També és una gran claror narrativa, aquesta de Muntaner, que continua cremant per a goig dels lectors aquest any que en fa exactament 690 que l’autor va començar a redactar la seva cèlebre Crònica, ja retirat del tot, en una alqueria valenciana.

Per a la meva adaptació, m’he servit de l’edició de l’Editorial Barcino (1951) i de la magnífica traducció anglesa de Robert D. Hughes, The Catalan Expedition to the East: from the Chronicle of Ramon Muntaner, amb una introducció de J. N. Hillgarth (Barcino-Tamesis, 2006), que m’ha aclarit, no poques vegades, referències del context i que m’ha fet llum damunt determinats passatges de l’obra.

Jordi Llavina