Читать книгу Gent normal - Sally Rooney - Страница 10

Tenen el seu nom en una llista. Li ensenya el carnet al segurata. Quan entra, l’interior està poc il·luminat, és cavernós i d’un color vagament morat, amb una barra llarga a cada costat i uns esglaons que baixen fins a la pista de ball. El local fa olor d’alcohol ranci i del deix metàl·lic del gel sec. Ja hi ha unes quantes noies de la comissió de recaptació de fons assegudes al voltant d’una taula, mirant-se llistes. Hola, diu la Marianne. Es giren per mirar-se-la.

Hola, diu la Lisa. Sí que t’hi has esforçat.

Estàs preciosa, diu la Karen.

La Rachel Moran no diu res. Tothom sap que la Rachel és la noia més popular de l’institut, però no ho pot dir ningú. En canvi, tothom ha de fer veure que no s’adona que té una vida social organitzada jeràrquicament, amb determinada gent al capdamunt, uns quants barallant-se al nivell mitjà, i uns altres al capdavall. A vegades la Marianne es veu a ella mateixa a la part més baixa de l’escala, però en altres moments s’imagina completament fora de l’escala, sense que la seva mecànica l’afecti, perquè de fet ella no desitja la popularitat, ni vol fer res per aconseguir-la. Des de la seva situació privilegiada, no és gens evident quines recompenses reparteix l’escala, ni tan sols als que són al capdamunt de tot. Es frega el braç i diu: Gràcies. Voleu alguna cosa per beure? Vaig al bar.

Em pensava que no bevies alcohol, diu la Rachel.

Jo vull una ampolla de West Coast Cooler, diu la Karen. Si et va bé.

L’única beguda alcohòlica que ha tastat mai la Marianne és el vi, però quan arriba a la barra decideix demanar un gintònic. El cambrer li mira els pits sense complexos mentre ella li parla. La Marianne no tenia ni idea que els homes, fora de les pel·lícules i de la tele, fessin de debò aquestes coses, i l’experiència li fa sentir un estremiment de feminitat. Porta un vestit negre molt prim que se li arrapa al cos. El local està gairebé buit, tot i que tècnicament l’esdeveniment ja ha començat. A la taula, la Karen li agraeix exageradament la copa. Te la pagaré, li diu. No pateixis, diu la Marianne, que fa un gest amb la mà.

Finalment, la gent comença a arribar. Sona la música, un remix potent de Destiny’s Child, i la Rachel dona a la Marianne el bloc de números de la rifa i li explica el sistema de preus. Es va votar la Marianne com a membre de la comissió de recaptació de fons del ball presumiblement per fer-li una broma, però de tota manera havia d’ajudar a organitzar els esdeveniments. Amb el bloc de números a la mà, continua rondant a prop de les altres noies. Està acostumada a observar aquesta gent a distància, gairebé de manera científica, però aquesta nit, pel fet d’haver de conversar i somriure educadament, ja no és una observadora sinó una intrusa, i se sent força incòmoda. Ven uns quants números, dona canvi del moneder que porta a la bossa, demana més copes, mira cap a la porta i n’aparta la vista, decebuda.

Els nois van força tard, diu la Lisa.

De tots els nois possibles, la Marianne sap perfectament a qui fa referència: en Rob, amb qui la Lisa té una relació intermitent, i els seus amics, l’Eric, en Jack Hynes i en Connell Waldron. La Marianne s’ha adonat perfectament que van tard.

Si no apareixen, penso assassinar en Connell, diu la Rachel. Ahir em va dir que segur que vindrien.

La Marianne no diu res. La Rachel parla sovint d’en Connell d’aquesta manera, fa al·lusió a converses privades que han tingut lloc entre tots dos, com si fossin confidents. En Connell no fa cas d’aquest comportament, però tampoc fa cas de les insinuacions que en fa la Marianne quan estan sols.

Segurament encara deuen estar bevent a casa d’en Rob, diu la Lisa.

Aniran ben torrats quan arribin, diu la Karen.

La Marianne treu el mòbil de la bossa i escriu un missatge a en Connell: Discussió animada sobre el tema de la vostra absència. Penseu venir? Abans no passen trenta segons, ell respon: sí en jack ha vomitat i l’hem hagut de fer pujar a un taxi etc. però ja venim. com et va a tu això de fer vida social. La Marianne li escriu: Ara soc la nova noia més popular de l’institut. Tothom em passeja a coll per la pista de ball corejant el meu nom. Es fica el mòbil a la bossa. Res no li resultaria més estimulant en aquests moments que dir: Arribaran de seguida. Quin estatus tan terrorífic i desconcertant que adquiriria en un sol instant, tan desestabilitzador, tan destructiu.

Tot i que Carricklea és l’únic lloc on la Marianne ha viscut, no és un poble que conegui particularment bé. No va als pubs de Main Street a beure, i abans d’aquesta nit no havia estat mai a l’únic club nocturn del poble. No ha anat a veure mai la urbanització de Knocklyon. No sap com es diu el riu que corre marronós i enfangat pel costat del supermercat Centra i per darrere de l’aparcament de l’església, arrossegant bosses de plàstic transparent, ni sap cap on va el riu. Qui l’hi diria, totes aquestes coses? Només surt de casa per anar a l’institut, i els diumenges per fer l’excursió obligada a missa, i per anar a casa d’en Connell quan no hi ha ningú. Sap el temps que es tarda a arribar a la ciutat de Sligo —vint minuts—, però la localització d’altres pobles, i la seva mida en relació amb Carricklea, són un misteri per a ella. Coolaney, Skreen, Ballysadare, està força segura que tots aquests llocs són a prop de Carricklea, i els noms li sonen vagament, però no sap on paren. No ha estat mai a dins del poliesportiu. No ha anat mai a beure a la fàbrica de barrets abandonada, tot i que hi ha passat per davant en cotxe.

De la mateixa manera, li és impossible saber quines famílies són considerades al poble bones famílies, i quines no. És de les coses que li agradaria saber, només per poder mostrar-hi tot el rebuig. Ella és d’una bona família i en Connell és d’una de dolenta, això sí que ho sap. Els Waldron són coneguts a Carricklea. Un dels germans de la Lorraine va estar a la presó una vegada, la Marianne no sap per què, i un altre va tenir un accident de moto a la rotonda fa uns quants anys i va estar a punt de morir. I esclar, la Lorraine es va quedar embarassada als disset anys i va deixar l’institut per tenir el nen. De tota manera, en Connell està considerat un molt bon partit. És aplicat, juga a futbol de davanter centre, és atractiu, no es baralla. Cau bé a tothom. És tranquil. Fins i tot la mare de la Marianne dirà, amb aprovació: Aquest noi no sembla pas un Waldron. La mare de la Marianne és advocada. El seu pare també era advocat.

La setmana passada, en Connell va mencionar una cosa anomenada «la fantasma». La Marianne no n’havia sentit a parlar mai, li va haver de preguntar què era. Ell va aixecar les celles. La fantasma, va dir. La urbanització fantasma, Mountain View. És allà, just al darrere de l’institut. La Marianne havia estat vagament conscient d’unes obres als terrenys de darrere l’institut, però no sabia que ara hi havia una urbanització, allà, ni que no hi vivia ningú. La gent hi va a beure, va afegir en Connell. Ah, va dir la Marianne. Li va preguntar com era el lloc. Ell va dir que li agradaria poder-l’hi ensenyar, però que sempre hi havia gent. Ell sovint fa comentaris despreocupats sobre coses que «li agradarien». M’agradaria que no te n’haguessis d’anar, diu quan ella se’n va, o: M’agradaria que et poguessis quedar a dormir. Si ell de debò volgués que passés qualsevol cosa d’aquestes, passaria; la Marianne ho sap perfectament. En Connell sempre aconsegueix el que vol, i després s’autocompadeix quan el que vol no el fa feliç.

El cas és que va dur-la a veure la urbanització fantasma. Hi van anar amb el cotxe d’ell una tarda, en Connell va sortir primer per assegurar-se que no hi havia ningú, abans que ella el seguís. Les cases eren enormes, amb façanes de formigó nu i els patis del davant plens de males herbes. Alguns dels forats de les finestres estaven tapats amb plàstics, que el vent feia espetegar escandalosament. Plovia, i ella s’havia deixat la jaqueta al cotxe. Va encreuar els braços i va empetitir els ulls per mirar-se les teules de pissarra molles.

Vols fer un cop d’ull a dintre?, va dir en Connell.

La porta del número 23 estava oberta. A dins de la casa hi havia menys soroll i era més fosc. Estava molt brut. Amb la punta de la sabata, la Marianne va empènyer una ampolla de sidra buida. El terra estava ple de puntes de cigarret i algú havia arrossegat un matalàs cap a una sala d’estar on no hi havia res més. El matalàs estava ple de taques d’humitat i del que semblava sang. És força sòrdid, va dir la Marianne en veu alta. En Connell, en silenci, mirava al voltant.

Hi vens molt sovint?, va preguntar-li ella.

Ell va arronsar les espatlles. No gaire, va dir. Abans de tant en tant, ara no gaire.

Sisplau, digue’m que no t’has follat ningú en aquest matalàs.

Ell va somriure, absent. No, va dir. Això és el que et penses que faig els caps de setmana?

Més o menys.

Ell no va dir res, i això va fer que la Marianne se sentís encara pitjor. Sense fixar-s’hi, en Connell va clavar una puntada de peu a una llauna aixafada de Dutch Gold, i va enviar-la lliscant cap a les portes del pati.

Aquesta casa deu ser tres vegades més gran que la meva, va dir. A tu què et sembla?

La Marianne es va sentir idiota per no haver-se adonat en què estava pensant ell. Segurament, va dir. No he vist el pis de dalt, esclar.

Quatre dormitoris.

Cony.

Ben buits, sense ningú que hi visqui, va dir. Per què no regalen aquestes cases, si no les poden vendre? No m’estic fent el graciós, t’ho pregunto de debò.

Ella va arronsar les espatlles. No entenia per què, realment.

Té alguna cosa a veure amb el capitalisme, va dir.

Sí. Tot hi té a veure, aquest és el problema, no?

Ella va fer que sí. En Connell se la va mirar, com si s’acabés de despertar d’un somni.

Tens fred?, va dir. Fas cara d’estar glaçada.

Ella va somriure, es va fregar el nas. Ell es va descordar la jaqueta negra que duia i l’hi va posar a les espatlles. Eren molt a prop l’un de l’altra. Ella s’hauria ajagut a terra i hauria deixat que ell hi caminés per damunt, si hagués volgut; i ell ho sabia.

Quan surto el cap de setmana, o quan sigui, va dir, no vaig al darrere d’altres noies ni res d’això.

La Marianne va somriure i va dir: Ja, suposo que són elles les que et venen al darrere.

Ell va somriure, es va mirar les sabates. T’has fet una idea molt estranya de mi, va dir.

Ella li va estrényer la corbata de l’uniforme. Era la primera vegada a la vida que podia dir bestieses i fer servir paraulotes, i per tant ho feia molt sovint. Si volgués que em follessis aquí, va dir, ho faries?

L’expressió d’ell no va canviar, però va bellugar una mica les mans per dins el jersei de la Marianne, per demostrar que l’escoltava. Al cap d’uns segons, va dir: Sí. Si tu volguessis, sí. Sempre em fas fer unes coses molt rares.

Què vols dir?, va preguntar ella. Jo no puc fer que facis res.

I tant que pots. Et penses que hi ha cap altra persona que sigui capaç de fer-me fer aquestes coses després de classe?

Què vols que faci? Que et deixi en pau?

Ell se la va mirar, sorprès per aquest gir de la conversa. Va sacsejar el cap, i va dir: Si ho fessis...

Ella se’l va mirar, però ell no va dir res més.

Si fes què?, va dir ella.

No ho sé. Vols dir si no volguessis que ens tornéssim a veure? Em quedaria ben parat, la veritat, perquè a mi em sembla que t’ho passes bé.

I si trobés algú que m’agradés més?

Ell va riure. La Marianne se’n va desempallegar i li va girar l’esquena, emprenyada; es va abraçar el pit. Ell va dir: Ei, però ella no es va girar. Mirava cap al matalàs fastigós ple de taques de color de rovell. En Connell se li va acostar per darrere, amb delicadesa, i li va aixecar els cabells per fer-li un petó al clatell.

Perdona que hagi rigut, va dir. Em fas sentir insegur, quan parles de no voler passar més temps amb mi. Em pensava que t’agradava.

Ella va tancar els ulls. M’agrades, va dir.

Doncs si coneguessis algú que t’agradés més, m’emprenyaria, d’acord? Ara que ho preguntes. No m’agradaria gens. Em sents?

Avui el teu amic Eric ha dit davant de tothom que jo era ben plana.

En Connell es va aturar. Ella li notava la respiració. Jo no ho he sentit, va dir.

Eres al lavabo, o no sé on. Ha dit que semblo una taula de planxar.

Cony, qui l’ha parit. És per això, que estàs de mal humor?

La Marianne va arronsar les espatlles. En Connell li va posar els braços al voltant de la panxa.

Només et vol posar dels nervis, va dir. Si pensés que té la més mínima possibilitat amb tu, et parlaria d’una manera ben diferent. El que passa és que es pensa que el menysprees.

Ella va tornar a arronsar les espatlles, es va mossegar el llavi inferior.

No has de patir gens pel teu aspecte físic, va dir en Connell.

Hmm.

No m’agrades només perquè ets intel·ligent, t’ho juro.

La Marianne va riure, es va sentir idiota.

Ell li va fregar l’orella amb la punta del nas i va afegir: Et trobaria a faltar si no volguessis veure’m més.

Trobaries a faltar anar-te’n al llit amb mi?, va dir ella.

Ell li va posar la mà al maluc, la va fer gronxar contra el seu cos, i va dir fluixet: Sí, molt.

Podem tornar a casa teva, ara?

Ell va fer que sí. Van estar-se uns segons allà immòbils, els braços d’ell al voltant d’ella, el seu alè a l’orella. La majoria de la gent viu tota la seva vida, va pensar la Marianne, sense sentir-se mai tan a prop d’una altra persona.

A la fi, després del seu tercer gintònic, la porta s’obre de cop i arriben els nois. Les noies de la comissió s’aixequen i comencen a burxar-los, a renyar-los per haver arribat tard i tot això. La Marianne es queda enrere, buscant la mirada d’en Connell, que ell no l’hi torna. Va vestit amb una camisa blanca, les mateixes Adidas que porta a tot arreu. Els altres nois també van amb camisa, però semblen més formals, més lluents, i porten sabates de mudar. Es nota en l’aire una olor potent i vibrant d’aftershave. L’Eric veu la Marianne i tot d’una deixa anar la Karen, un moviment tan evident que fa que tothom se la miri, també.

Carai, Marianne, diu l’Eric.

D’entrada ella no sap dir si ho diu sincerament o si se’n riu. Ara tots els nois se la miren, tret d’en Connell.

De veritat, diu l’Eric. Un vestit molt maco, molt sexi.

La Rachel comença a riure, s’acosta a en Connell per dir-li alguna cosa a l’orella. Ell gira una mica la cara i no riu. La Marianne nota una certa pressió al cap, que vol alleujar cridant o plorant.

Anem a ballar, diu la Karen.

No he vist mai ballar la Marianne, diu la Rachel.

Doncs ara la podràs veure, diu la Karen.

La Karen agafa la Marianne de la mà i se l’emporta cap a la pista de ball. Sona una cançó de Kanye West, la que sampleja un tema de Curtis Mayfield. La Marianne encara té el bloc de números en una mà i nota l’altra mà humida a dins la mà de la Karen. La pista de ball és ben plena, i li fa arribar a les cames, a través de les sabates, l’estremiment dels baixos de la cançó. La Karen, borratxa, posa un braç a les espatlles de la Marianne i li diu a l’orella: Deixa-la, la Rachel, avui està de molt mal humor. La Marianne fa que sí amb el cap, belluga el cos al ritme de la música. Sentint la borratxera, gira el cap per examinar la sala, perquè vol saber on és en Connell. El veu de seguida, al capdamunt dels esglaons. La mira. La música sona tan forta que li batega a dins del cos. Al voltant d’ell, els altres parlen i riuen. Ell només la mira i no diu res. Sota la mirada d’ell, la Marianne percep els seus moviments com exagerats, escandalosos, el pes del braç de la Karen a les espatlles és sensual i calorós. Gronxa els malucs cap endavant i es passa una mà pels cabells.

La Karen li diu a l’orella: Et mira tota l’estona.

La Marianne se’l mira, i després es mira la Karen, sense dir res; intentant que la seva cara tampoc no digui res.

Ara entens per què la Rachel està de mal humor amb tu, diu la Karen.

Sent la pudor de vi amb gasosa a l’alè de la Karen quan parla, li veu els empastaments. En aquest moment aquesta noia li agrada molt. Ballen una mica més i després totes dues tornen a pujar els esglaons, agafades de la mà, sense alè, somrient per res en concret. L’Eric i en Rob fan veure que discuteixen. En Connell s’acosta a la Marianne d’una manera gairebé imperceptible, i els braços de tots dos es toquen. Ella té ganes d’agafar-li la mà i xuclar-li les puntes dels dits, una darrere l’altra.

La Rachel es gira cap a ella i li diu: En algun moment hauries de provar de vendre algun número de la rifa, no?

La Marianne somriu, i el somriure que li surt és petulant, gairebé burleta, i diu: I tant.

Em sembla que aquests tios potser te’n voldran comprar uns quants, diu l’Eric.

Assenyala la porta amb el cap; han entrat uns quants tios més grans. No haurien de ser aquí, el club va dir que només s’admetria gent amb entrada. La Marianne no sap qui són, potser els germans o els cosins d’algú, o només uns tios de vint anys que s’ho passen bé a les festes dels instituts per recaptar fons. Veuen que l’Eric els saluda, i s’hi acosten. La Marianne mira dins de la bossa per localitzar el moneder, per si de cas volen comprar números de la rifa.

Què tal, Eric?, diu un dels nois. Qui és la teva amiga?

És la Marianne Sheridan, diu l’Eric. Diria que coneixes el seu germà. L’Alan, devia anar al mateix curs que en Mick.

El noi fa que sí, i es mira la Marianne de cap a peus. Ella sent indiferència per aquella atenció. La música està massa forta per poder sentir el que en Rob li diu a l’Eric a l’orella, però a la Marianne li sembla que té a veure amb ella.

Et convido a una copa, li diu el noi. Què beus?

No, gràcies, diu la Marianne.

Llavors el noi li posa un braç a les espatlles. La Marianne s’adona que és molt alt. Més alt que en Connell. Amb els dits, li frega el braç nu. Ella prova de desempallegar-se’n, però ell no la deixa anar. Un dels seus amics comença a riure, i l’Eric s’hi afegeix.

Maco, el vestit, diu el noi.

Em pots deixar anar?, diu ella.

És molt escotat, no?

Amb un sol moviment ell abaixa la mà de l’espatlla i li estreny la carn del pit dret, davant de tothom. Immediatament, ella se n’aparta, s’apuja la tira del vestit fins a la clavícula i nota com la cara se li omple de sang. Els ulls li couen, i el pit que li ha agafat li fa mal. Darrere seu, els altres riuen. Els sent. La Rachel riu, un soroll agut i estrident a les orelles de la Marianne.

Sense girar-se, la Marianne surt per la porta, deixa que es tanqui de cop darrere seu. Ara és al vestíbul, on hi ha el guarda-roba, i no recorda si la sortida és a la dreta o a l’esquerra. Li tremola tot el cos. La noia del guarda-roba li pregunta si es troba bé. La Marianne ja no té noció del seu grau de borratxera. Fa uns quants passos cap a una porta a l’esquerra i llavors arrepenja l’esquena a la paret i comença a lliscar fins a quedar asseguda a terra. Li fa mal el pit que li ha agafat aquell noi. No ho feia pas de broma, li volia fer mal. Ara seu a terra, s’abraça les cames.

La porta de la sala es torna a obrir i surt la Karen, amb l’Eric i la Rachel i en Connell al darrere. Veuen la Marianne a terra i la Karen s’hi acosta corrent mentre els altres tres es queden on són, sense saber què fer, potser, o sense voler fer res. La Karen s’ajup davant de la Marianne i li toca una mà. La Marianne té els ulls ben adolorits i no sap cap on mirar.

Estàs bé?, li pregunta la Karen.

Sí, sí, diu la Marianne. Em sap greu. Em sembla que he begut massa.

Deixa-la estar, diu la Rachel.

Ei, escolta, només era per fer broma, diu l’Eric. En Pat és un tio molt legal, quan el coneixes bé.

Jo ho he trobat divertit, diu la Rachel.

Quan sent això, la Karen es gira de cop i se’ls mira. Què hi feu, aquí, doncs, si ho trobeu tan divertit?, diu. Per què no aneu a riure una estona amb el vostre millor amic, en Pat? Trobeu tan divertit abusar d’una noia?

Noia? Quina edat té, la Marianne?, diu l’Eric.

Hem rigut tots, diu la Rachel.

No és veritat, diu en Connell.

Tothom es gira per mirar-se’l. La Marianne se’l mira. Les mirades es troben.

Estàs bé, de debò?, li pregunta ell.

Oh, li vols fer un petonet perquè es millori?, diu la Rachel.

Ara en Connell està ben enrojolat i es posa una mà al front. Tothom se’l mira, encara. La paret és freda, en contacte amb l’esquena de la Marianne.

Rachel, diu en Connell, per què no te’n vas a la puta merda?

La Karen i l’Eric intercanvien una mirada amb els ulls com taronges, la Marianne ho pot veure perfectament. En Connell no parla ni actua mai d’aquesta manera a l’institut. En tots aquests anys, ella no l’ha vist actuar mai agressivament, ni quan l’han provocat. La Rachel gira el cap tot d’una i torna a entrar al club. La porta es tanca feixugament. En Connell es continua fregant el front per un moment. La Karen diu alguna cosa a l’Eric, articulant els llavis sense produir cap so; la Marianne no sap què li diu. Llavors en Connell es mira la Marianne i li diu: Vols anar-te’n a casa? He vingut amb cotxe, t’hi puc portar. Ella fa que sí. La Karen l’ajuda a aixecar-se de terra. En Connell es fica les mans a les butxaques com si volgués evitar tocar-la per accident. Em sap greu haver organitzat aquest merder, diu la Marianne a la Karen. Em sento imbècil. No estic acostumada a beure.

No és culpa teva, diu la Karen.

Gràcies per ser tan maca, diu la Marianne.

S’estrenyen les mans una altra vegada. La Marianne segueix en Connell cap a la sortida i fan la volta a l’hotel, cap al lloc on té aparcat el cotxe. És fosc i fa fresca, a fora; darrere seu se sent la música del club, que batega esmorteïda. La Marianne puja al seient de l’acompanyant i es corda el cinturó. Ell tanca la porta i fica la clau al contacte.

Em sap greu haver organitzat aquest merder, torna a dir ella.

Tu no has organitzat res, diu en Connell. Em sap greu que els altres siguin tan imbècils. Troben que en Pat és genial perquè a vegades munta festes a casa seva. Es veu que si muntes festes a casa teva, pots putejar la gent tranquil·lament, jo què sé.

M’ha fet molt de mal.

En Connell no diu res. Només estreny el volant amb les mans. Es mira les cames i exhala ràpidament, gairebé com si tossís. Em sap greu, diu. Llavors engega el cotxe. S’estan uns minuts en silenci, la Marianne es refresca el front a la finestreta.

Vols venir una estona a casa?, diu ell.

No hi ha la Lorraine?

Ell arronsa les espatlles. Pica el volant amb els dits. Segurament ja deu ser al llit, diu. Vull dir que podem estar una estona junts abans de portar-te a casa. No passa res si no vols.

I si encara està desperta?

Si vols que et digui la veritat, ella s’agafa aquestes coses amb molta calma. Vull dir que estic força segur que li seria igual.

La Marianne es mira el poble com desfila per la finestra. Sap què li diu en Connell: que li és igual que la seva mare sàpiga allò seu. Que potser ja ho sap.

La Lorraine deu ser molt bona mare, comenta la Marianne.

Sí. A mi m’ho sembla.

Deu estar orgullosa de tu. Ets l’únic noi de tot l’institut que s’ha fet un adult com cal.

En Connell se la mira. Què vol dir, com cal?, li pregunta.

A què et refereixes? Caus bé a tothom. I a diferència de la majoria de gent, ets una bona persona.

Ell posa una expressió a la cara que ella no sap interpretar, com si aixequés les celles, o com si arrufés el front. Quan arriben a casa d’ell, les finestres estan totes fosques i la Lorraine és al llit. A l’habitació d’en Connell, ell i la Marianne s’ajauen al llit i xiuxiuegen. Ell li diu que és preciosa. Ella no ho ha sentit mai, allò, tot i que a vegades ho ha sospitat internament, però és diferent sentir-ho dir a una altra persona. Ella li agafa la mà i l’hi posa al damunt del pit que li fa mal, i ell la besa. Té la cara humida, ha plorat. Ell li fa petons al coll. Estàs bé?, li pregunta. Quan ella fa que sí, ell li passa la mà pels cabells i diu: No passa res si estàs fotuda, eh? Ella jau amb la cara al damunt del pit d’ell. Se sent com un tros de roba escorregut que degota.

Tu no pegaries mai a una noia, oi que no?

Hòstia, no. Esclar que no. Per què m’ho preguntes?

No ho sé.

A tu et sembla que soc d’aquelles persones que van per la vida pegant a noies?, li diu.

Ella pressiona molt fort la cara contra el pit d’ell. El meu pare pegava a la meva mare, diu. Durant uns segons, que semblen un temps increïblement llarg, en Connell no diu res. Llavors diu: Collons. Em sap greu. No ho sabia.

No passa res, diu ella.

Et va pegar, a tu?

A vegades.

En Connell es torna a quedar en silenci. Inclina el cap i li fa un petó al front. Jo mai no et faria mal, em sents?, li diu. Mai. Ella fa que sí i no diu res. Em fas molt feliç, diu ell. Li passa la mà pels cabells i afegeix: T’estimo. I no ho dic per dir, és de veritat. Els ulls de la Marianne es tornen a omplir de llàgrimes, i els tanca. Fins i tot quan el recordi, trobarà aquest moment insuportablement intens, i n’és conscient ara mateix, mentre passa. No s’ha considerat mai digna de ser estimada per ningú. Però ara té una nova vida, i aquest n’és el primer moment, i fins i tot quan hagin passat molts anys, encara pensarà: Sí, va ser llavors, quan va començar la meva vida.