Читать книгу Gent normal - Sally Rooney - Страница 11

S’està dret al costat del llit mentre la seva mare surt a buscar una infermera. No portes res més?, li diu la seva àvia.

Hmm?, diu en Connell.

Només portes aquest jersei?

Ah, diu ell. Sí.

Et glaçaràs. També t’hauran d’ingressar.

Aquest matí la seva àvia ha relliscat a l’aparcament de l’Aldi i s’ha fet mal al maluc. No és tan vella com alguns dels altres pacients, només té cinquanta-vuit anys. La mateixa edat que la mare de la Marianne, pensa en Connell. Sembla que la seva àvia té el maluc força fotut, i segurament trencat, i en Connell ha hagut de portar la Lorraine en cotxe fins a Sligo per anar a l’hospital. Al llit de l’altra banda de la sala, algú tus.

Estic bé, diu ell. A fora fa calor.

La seva àvia sospira, com si aquell comentari sobre el temps li resultés dolorós. Segurament l’hi resulta, perquè tot el que fa ell li resulta dolorós: ella el detesta perquè està viu. Se’l mira de cap a peus amb una expressió crítica.

La veritat és que no t’assembles a la teva mare, oi que no?, li diu.

No, diu ell. No m’hi assemblo.

Físicament, la Lorraine i en Connell són de tipus diferents. La Lorraine és rossa i té una cara suau, gens cantelluda. Els tios de l’institut la troben atractiva, cosa que sovint li diuen a en Connell. Segurament és atractiva, i què?, ell no ho troba pas ofensiu. En Connell té els cabells més foscos i una cara d’home dur, com el retrat robot d’un criminal. Sap, de tota manera, que la seva àvia no ho diu pas com a observació sobre la seva aparença física, sinó com a comentari sobre la seva paternitat. Molt bé, ell no hi té res a dir.

Ningú tret de la Lorraine sap qui és el pare d’en Connell. Ella diu que l’hi pot preguntar quan ho vulgui saber, però la veritat és que a ell no li cal. Algunes nits, quan surt, els seus amics treuen el tema del seu pare, com si fos una cosa profunda i carregada de significat de què només poden parlar quan van borratxos. En Connell ho troba depriment. Ell no pensa mai en l’home que va deixar prenyada la Lorraine, per què hi hauria de pensar? Els seus amics sembla que estiguin obsessionats amb els seus, de pares, obsessionats per emular-los o per ser diferents d’ells en aspectes concrets. Quan es barallen amb els seus pares, les baralles sempre semblen voler dir una cosa en la superfície, però per sota amaguen un altre significat secret. Quan en Connell es baralla amb la Lorraine, normalment és per coses com ara deixar una tovallola molla al sofà, i ja està, és per la tovallola i prou, o com a molt per la tendència fonamentalment despreocupada d’en Connell, perquè ell vol que la Lorraine el vegi com una persona responsable tot i l’hàbit que té de deixar tovalloles per tot arreu, i la Lorraine diu que si per a ell fos tan important que el veiessin com una persona responsable, ho demostraria amb les seves accions, i aquesta mena de coses.

A final de febrer va dur la Lorraine amb cotxe fins al col·legi electoral, per votar, i pel camí ella li va preguntar qui votaria. Un dels candidats independents, va dir ell, vagament. Ella va riure. No m’ho diguis, va dir. El comunista Declan Bree. En Connell, que no es va sentir provocat, no va deixar de mirar-se la carretera. Ens aniria bé una mica més de comunisme, en aquest país, ja t’ho diré, va dir ell. De cua d’ull, podia veure que la Lorraine somreia. Au va, camarada, va dir ella. Vaig ser jo, la que et va criar amb aquests valors socialistes, te’n recordes? És veritat que la Lorraine té valors. Està interessada en Cuba, i en la causa de l’alliberament de Palestina. Al final, en Connell va votar per Declan Bree, que va quedar fora, en cinquena posició. Dos dels escons van ser per al Fine Gael i els altres dos per al Sinn Féin. La Lorraine va dir que era una desgràcia. Canviar una colla de criminals per una altra, va dir. Ell va enviar un missatge a la Marianne: fg al govern, puta merda. Ella li va respondre: El partit de Franco. En Connell va haver de buscar què volia dir.

L’altra nit, la Marianne li va dir que pensava que ell era una persona com cal. Va dir que era bona persona, i que queia bé a tothom. Hi pensava molt sovint, en això. Era una cosa agradable de pensar. Ets una bona persona i caus bé a tothom. Per posar-se a prova, mirava de no pensar-hi una estona, i després hi tornava a pensar per veure si encara el feia sentir bé, i sí. Per alguna raó, li agradaria poder dir a la Lorraine el que li havia dit la Marianne. Tenia la impressió que allò la tranquil·litzaria, però de què? Que el seu únic fill no era una persona que no valia res, al capdavall? Que no havia malgastat la seva vida, ella?

I he sentit a dir que te’n vas al Trinity College, diu la seva àvia.

Sí, si trec prou nota.

Qui et va posar Trinity al cap?

Ell arronsa les espatlles. Ella riu, però és com una rialla burleta. Ah, a tu ja t’està bé, diu. Què estudiaràs?

En Connell resisteix l’impuls de treure el mòbil per mirar l’hora. Filologia Anglesa, diu. Les seves ties i els seus oncles estan tots molt impressionats amb la decisió de posar Trinity com a primera opció, cosa que el fa avergonyir. Tindrà dret a una beca total, si hi pot entrar, però fins i tot en aquest cas haurà de treballar a jornada completa tot l’estiu i com a mínim a temps parcial durant el curs. La Lorraine diu que no vol que hagi de treballar massa mentre estudiï a la universitat, vol que es concentri en la carrera. Això el fa sentir malament, perquè és com si Filologia no fos una carrera de debò, de la qual pots treure una feina: és una collonada; i llavors pensa que segurament hauria d’haver triat Dret.

La Lorraine torna a entrar a la sala. Les sabates li fan un soroll pla, com un espetec. Comença a parlar amb l’àvia sobre l’especialista que és de vacances i sobre el doctor O’Malley i la radiografia. Transmet tota aquesta informació amb molt de compte, escriu les coses més importants en un full de paper. Llavors, un cop la seva àvia li ha fet un petó a la cara, surten de la sala. Ell es desinfecta les mans al passadís mentre la Lorraine espera. Llavors baixen les escales i surten de l’hospital, a fora el sol brilla i l’aire és humit.

Després de la festa per recaptar fons de l’altra nit, la Marianne li va explicar allò de la seva família. Ell no sabia què dir. Ell li va començar a dir que l’estimava. Va passar i prou, com quan apartes la mà si toques alguna cosa que crema. Ella plorava i tot, i ell ho va dir sense pensar. Era veritat? No ho sabia del cert. Al començament es va pensar que devia ser veritat, perquè ho havia dit, i per què hauria de mentir? Però llavors va recordar que a vegades menteix, sense planejar-s’ho o sense saber per què. No era la primera vegada que havia sentit l’impuls de dir a la Marianne que l’estimava, fos veritat o no, però era la primera vegada que havia cedit i ho havia dit. Es va adonar del temps que ella va tardar a respondre, i aquesta pausa el va neguitejar, com si potser ella no hagués de correspondre-li, i quan la Marianne l’hi va dir, es va sentir millor, però potser això no volia dir res. En Connell va desitjar poder saber com vivia l’altra gent les seves vides privades, per poder copiar-ne l’exemple.

L’endemà es van despertar quan van sentir les claus de la Lorraine a la porta. A fora era ben clar, en Connell tenia la boca seca, i la Marianne s’havia assegut i havia començat a vestir-se. Només deia: Perdona, em sap greu. Es devien quedar adormits sense voler. Ell tenia previst dur-la a casa, aquella nit. La Marianne es va posar les sabates i ell també es va vestir. Quan van arribar a les escales, la Lorraine era a l’entrada, amb una bossa de menjar a cada mà. La Marianne duia el vestit de la nit abans, el negre de tires.

Hola, maca, va dir la Lorraine.

La cara de la Marianne brillava tant com una bombeta. Em sap greu molestar, va dir.

En Connell no la va tocar ni li va dir res. El pit li feia mal. La Marianne va sortir per la porta del carrer, i va dir: Adeu, perdó, gràcies, perdoneu. Va tancar la porta darrere seu abans que en Connell hagués acabat de baixar les escales.

La Lorraine va prémer els llavis com si provés de no riure. Em pots ajudar amb les bosses, va dir a en Connell. N’hi va donar una de les dues. Ell va seguir-la cap a la cuina i va deixar la bossa a la taula sense mirar-se-la. Es va fregar el coll, la mirava desembolicant i desant els productes.

Què et fa tanta gràcia?, va dir ell.

No cal que se’n vagi corrent només perquè jo sigui a casa, va dir la Lorraine. Estic encantada de veure-la, ja ho saps que la Marianne em cau molt bé.

Ell va mirar la seva mare com plegava la bossa reutilitzable.

Et pensaves que no ho sabia?, va dir ella.

En Connell va tancar els ulls uns segons i va tornar-los a obrir. Va arronsar les espatlles.

A veure, sabia que venia algú a les tardes, va dir la Lorraine. I treballo a casa seva, no?

Ell va fer que sí amb el cap, incapaç de parlar.

Et deu agradar molt, va dir la Lorraine.

Per què ho dius?

No és per això, que te’n vas al Trinity?

En Connell es va tapar la cara amb les mans. Llavors la Lorraine va començar a riure, la sentia. Ara mateix em fas venir ganes de no anar-hi, va dir.

Au, para.

En Connell va mirar a dintre de la bossa que havia deixat a la taula i en va treure un paquet d’espaguetis. Tímidament, se’n va anar cap a l’armari del costat de la nevera i va deixar-lo amb la resta de paquets de pasta.

La Marianne és la teva nòvia, doncs?, va dir la Lorraine.

No.

Què vol dir, això? Te’n vas al llit amb ella, però no és la teva nòvia?

Ara t’estàs ficant en la meva vida, va dir ell. No m’agrada, no és cosa teva.

Va tornar cap a la bossa i en va treure una dotzena d’ous, que va deixar al taulell, al costat de l’oli de gira-sol.

És per la seva mare?, va dir la Lorraine. Et penses que et faria mala cara?

Què?

Perquè potser te’n faria, eh?

Fer-me mala cara?, va dir en Connell. Això és una bogeria, què he fet de dolent, jo?

Em sembla que podria trobar que estem una mica per sota del seu nivell.

Es va mirar la seva mare des de l’altra banda de la cuina mentre guardava una capsa de cereals de marca blanca a l’armari. La idea que la família de la Marianne es considerés superior a ell i la Lorraine, massa bons per relacionar-se amb ells, no se li havia acudit mai. Es va adonar, amb sorpresa, que la idea el posava furiós.

Què passa, es pensa que no som prou bons per a ells?, va dir.

No ho sé. Podríem esbrinar-ho.

No li fa res que tu li netegis la casa, però no vol que el teu fill surti amb la seva filla? Quin fart de riure. És una cosa digna del segle XIX, m’estic morint de riure.

No sembla pas que riguis, va dir la Lorraine.

T’asseguro que sí. Per fer-se’n un tip.

La Lorraine va tancar l’armari i es va girar per mirar-se’l amb curiositat.

De què va, tant de secret, doncs?, va dir. Si no és pel que pugui dir la Denise Sheridan. Que potser la Marianne té nòvio o alguna cosa així, i no vols que ell ho sàpiga?

Fas unes preguntes molt intrusives.

Sí que té nòvio, doncs?

No, va dir ell. Però és l’última pregunta que et contesto.

Les celles de la Lorraine es van bellugar, però no va dir res. En Connell va rebregar la bossa de plàstic buida de la taula i llavors va fer una pausa allà al mig, amb la bossa ben comprimida a la mà.

No ho diràs a ningú, oi?, va dir.

Això comença a sonar molt estrany. Per què no ho hauria de dir a ningú?

En Connell, amb la impressió de tenir el cor de pedra, va respondre: Perquè no en trauries res, i a mi em buscaries problemes. Va rumiar un moment i va afegir, incisiu: I a la Marianne també.

Ai, Déu meu, va dir la Lorraine. No ho vull ni saber.

Ell va continuar esperant, amb la sensació que la Lorraine encara no havia promès sense ambigüitats que no ho diria a ningú, i ella va aixecar les mans, exasperada, i va dir: Tinc coses més interessants per xafardejar que la teva vida sexual, d’acord? No pateixis.

Llavors ell va pujar a la seva habitació i es va asseure al llit. No sabia quant de temps s’hi va estar, allà assegut. Pensava en la família de la Marianne, en la idea que ella era massa bona per a ell, i també en el que ella li havia dit la nit abans. Havia sentit dir a alguns tios de l’institut que a vegades les noies s’inventaven històries sobre elles mateixes per cridar l’atenció, deien que els havien passat coses dolentes. I la Marianne li havia explicat una història que cridava força l’atenció, que el seu pare li havia pegat quan era petita. El pare era mort, ara, i per tant no es podia defensar. En Connell veia que potser la Marianne li havia dit una mentida per guanyar-se la seva simpatia, però també sabia, amb tanta claredat com era possible, que no ho havia fet, allò. Al contrari, tenia la impressió que la Marianne s’havia callat el pitjor. Li removia l’estómac tenir aquella informació sobre ella, estar-hi lligat d’aquella manera.

Això va ser ahir. Aquest matí havia arribat d’hora a l’institut, com sempre, i en Rob i l’Eric havien començat a aclamar-lo quan havia anat a deixar els llibres a l’armariet. Havia deixat caure la bossa a terra; els havia ignorat. L’Eric li va posar un braç a les espatlles i va dir: Au va, explica. Te la vas tirar, l’altra nit? En Connell va remenar a la butxaca per trobar la clau de l’armariet i va arronsar les espatlles per treure’s el braç de l’Eric de sobre. Quina gràcia, va dir.

M’han dit que fèieu molt bona parella, quan te la vas endur amb el cotxe, va dir en Rob.

Va passar alguna cosa?, va preguntar l’Eric. Sigues sincer.

Evidentment que no, va dir en Connell.

Per què és tan evident?, va dir la Rachel. Tothom sap que li agrades.

La Rachel seia a l’ampit de la finestra i gronxava les cames lentament, endavant i endarrere, llargues i negres com la tinta, amb unes malles opaques. En Connell no li va tornar la mirada. La Lisa seia a terra, amb l’esquena arrepenjada als armariets, acabant deures. La Karen encara no havia arribat. En Connell va desitjar que aparegués la Karen.

Segur que se la va tirar, va dir en Rob. Però no ens ho dirà mai.

Jo no t’ho tindria en compte, va dir l’Eric, no és pas lletja, quan s’hi esforça una mica.

No, només és una malalta mental, va dir la Rachel.

En Connell va fer veure que buscava alguna cosa a l’armariet. Les mans i el coll li havien començat a suar una mica.

Per què sou tan cabrons?, va dir la Lisa. Què us ha fet, la pobra noia?

La qüestió és què li ha fet a en Waldron, va dir l’Eric. Mira-te’l, amagat a dins de l’armariet. Au va, canta. Te l’has follat?

No, va dir ell.

Doncs em sap greu per ella, va dir la Lisa.

A mi també, va dir l’Eric. Em sembla que l’hi hauries de compensar, Connell. Em sembla que l’hauries de convidar al ball.

Tots van esclatar a riure. En Connell va tancar l’armariet i va sortir de la sala amb la motxilla penjant flàccidament de la mà. Va sentir com els altres el cridaven, però no es va girar. Quan va arribar al lavabo, es va tancar en un vàter. Les parets grogues li van caure al damunt, tenia la cara ben suada. No parava de pensar en el que havia dit a la Marianne al llit: T’estimo. Era terrorífic, com veure’s a ell mateix cometent un crim terrible en una pantalla de videovigilància. I al cap de poc ella arribaria a l’institut, ficaria els llibres a dintre de la bossa, somriuria per dintre, sense saber res. Ets una bona persona i caus bé a tothom. Va fer una alenada profunda i incòmoda, i llavors va vomitar.

Posa l’intermitent a l’esquerra quan surt de l’hospital per tornar a agafar l’N16. Se li ha instal·lat un dolor darrere els ulls. Circulen al costat del Mall, amb fileres d’arbres foscos que els flanquegen a totes dues bandes.

Estàs bé?, li pregunta la Lorraine.

Sí.

Fas mala cara.

Ell respira fondo, de manera que el cinturó de seguretat se li clava una mica a les costelles, i després deixa anar l’aire.

He demanat a la Rachel que vingui al ball amb mi, diu.

Què?

He demanat a la Rachel Moran que vingui al ball amb mi.

Estan a punt de passar un garatge, la Lorraine fa uns copets a la finestra i diu: Para aquí. En Connell se la mira, confús. Què?, li diu. Ella torna a fer uns copets a la finestra, més forts, i les ungles colpegen el vidre. Ara, torna a dir. Ell posa l’intermitent de seguida, mira pel retrovisor, i llavors gira i atura el cotxe. Al costat del garatge, algú renta una furgoneta amb una mànega, l’aigua forma rius negres.

Has d’anar a comprar alguna cosa?, pregunta ell.

Amb qui anirà al ball la Marianne?

En Connell estreny el volant, absent. No ho sé, diu. M’has fet aturar aquí per parlar d’això, de veritat?

O sigui que potser no la convidarà ningú, diu la Lorraine. I no hi anirà.

Sí, potser. No ho sé.

Avui, quan tornava de dinar, havia deixat que els altres s’avancessin i s’havia quedat enrere. Sabia que la Rachel el veuria i que l’esperaria, ho sabia. I quan ho va fer, ell va empetitir els ulls gairebé fins a tancar-los, el món es va tornar d’un color entre blanquinós i gris, i va dir: Escolta, ja has quedat amb algú per anar al ball? Ella va dir que no. Li va preguntar si volia anar-hi amb ell. Molt bé, va dir ella. Però la veritat és que m’esperava una cosa una mica més romàntica. Ell no va respondre, perquè tenia la sensació que acabava de saltar d’un precipici i la caiguda l’havia matat, i estava content d’estar mort, i no volia tornar a estar viu mai més.

La Marianne sap que hi aniràs amb una altra?, diu la Lorraine.

Encara no. Ja l’hi diré.

La Lorraine es tapa la boca amb la mà, ell no li pot llegir l’expressió: potser està sorpresa, o capficada, o potser està a punt de vomitar.

I no et sembla que l’hi hauries d’haver demanat a ella?, diu. Si tenim en compte que te la folles cada dia després de classe.

Quina manera més fastigosa de dir les coses.

Els narius de la Lorraine es dilaten quan inspira fondo. Com t’agradaria que ho digués?, li pregunta. Suposo que hauria de dir que la utilitzes sexualment, és més exacte, així?

Que et podries tranquil·litzar un moment? Ningú no utilitza ningú.

Com has aconseguit que calli? Li has dit que passaria alguna cosa dolenta, si xerrava?

Collons, diu ell. Esclar que no. Vam estar-hi d’acord, eh? Ho estàs traient tot de mare.

La Lorraine fa que sí amb el cap, mentre mira pel parabrisa. Ell, nerviós, espera que digui alguna cosa.

Oi que ella no cau bé a la gent de l’institut?, diu la Lorraine. O sigui que devies tenir por del que dirien de tu, si ho sabien.

Ell no respon.

Doncs et diré què penso de tu, diu la Lorraine. Penso que ets un desgraciat. Em fas vergonya.

Ell s’eixuga el front amb la màniga. Lorraine, diu.

Ella obre la porta del cotxe.

Què fas?, li diu ell.

Agafaré l’autobús.

Però què dius? Et vols comportar com una persona normal?

Si em quedo al cotxe, diré coses que després em sabran greu.

Per què ho fas, això?, li diu ell. Què t’importa amb qui hi vagi? No té res a veure amb tu.

Ella obre la porta del tot i surt del cotxe. Per què fas coses tan rares?, li diu ell. Com a resposta, ella tanca la porta del cotxe tan fort com pot. Ell estreny les mans al volant fins que li fan mal, però no diu res. És el meu cotxe, collons!, podria dir. T’ho he dit, jo, que tanquis la porta tan fort? La Lorraine ja se’n va, la bossa de mà se li gronxa i li colpeja el maluc amb el ritme dels seus passos. Ell se la mira fins que tomba la cantonada. Durant dos anys i mig va treballar al garatge després de classe per poder-se comprar aquest cotxe, i només el fa servir per portar la seva mare amunt i avall perquè ella no té carnet. Ara li podria anar al darrere, abaixar la finestra, cridar-li perquè tornés a pujar. Està a punt de fer-ho, tot i que ella l’ignoraria i prou. El que fa és quedar-se allà assegut, amb el cap endarrere, i escoltar la seva pròpia respiració d’idiota. Al pati, un corb picoteja un paquet buit de patates fregides. Una família surt de la botiga amb gelats. L’olor de benzina s’infiltra a l’interior del cotxe, feixuga com un mal de cap. Engega el motor.