Читать книгу Gent normal - Sally Rooney - Страница 8

Seu davant del tocador i es mira la cara al mirall. A la cara li falta definició al voltant de les galtes i la mandíbula. És una cara com un artefacte tecnològic, i els ulls són cursors que parpellegen. O potser li recorda la lluna reflectida al damunt d’alguna cosa, tremolosa i obliqua. Ho expressa tot a la vegada, que és el mateix que no expressar res. Arriba a la conclusió que en aquesta ocasió anar maquillada li faria passar vergonya. Sense deixar de mirar-se als ulls, fica el dit en un pot obert de crema per als llavis transparent, i se’n posa.

A baix, quan agafa l’abric del penjador, l’Alan, el seu germà, surt de la sala d’estar.

On vas?, li diu.

Surto.

Surts a on?

Ella fica els braços a les mànigues de l’abric i després es posa bé el coll. Ara comença a estar nerviosa i espera que el seu silenci comuniqui insolència més que no pas incertesa.

Només surto a caminar, diu.

L’Alan es posa davant de la porta.

El que sé segur és que no surts perquè hagis quedat amb amics, diu. Perquè d’amics no en tens, oi que no?

No, no en tinc.

Ara la Marianne somriu, un somriure plàcid, amb l’esperança que aquest gest de submissió calmarà el seu germà i farà que s’aparti de la porta. Però en canvi, ell li diu: Per què ho fas, això?

El què?, diu ella.

Aquest somriure estrany que fas.

Ell la imita, retorça la cara en una ganyota lletja, ensenyant les dents. Tot i que somriu, la força i l’exageració de la imitació fan que sembli enrabiat.

Estàs contenta de no tenir amics?, li diu.

No.

Sense deixar de somriure, la Marianne fa dues petites passes enrere, i llavors es gira i se’n va cap a la cuina, on hi ha una porta de vidre que dona al jardí. L’Alan li va al darrere. L’agafa pel braç i li clava una estrebada per apartar-la de la porta. Ella nota com se li tiba la mandíbula. Els dits d’ell li comprimeixen el braç a través de l’abric.

Si vas a plorar-li sobre això a la mama, diu l’Alan.

No, diu la Marianne, no. Només surto a fer un volt. Gràcies.

La deixa anar i ella s’esquitlla per la porta del jardí, i la tanca darrere seu. A fora, l’aire és molt fred i li comencen a espetegar les dents. Fa la volta a la casa, agafa el caminet de grava i surt al carrer. El braç li batega, al lloc on ell l’ha agafada. Es treu el mòbil de la butxaca i escriu un missatge, s’equivoca repetidament de tecla, ho esborra i torna a escriure. A la fi l’envia: Ja vinc. Abans d’haver tornat a guardar el mòbil, rep una resposta: genial fins ara.

Quan s’acabava l’últim trimestre, l’equip de futbol de l’institut va arribar a la final d’una competició, i tots els d’aquell curs es van haver de saltar les tres últimes classes per anar a veure el partit. La Marianne no els havia vist jugar mai. No li interessaven els esports, i l’educació física li provocava angoixa. A l’autobús que els portava al partit, va posar-se els auriculars i ningú no va parlar amb ella. Per la finestra: bestiar negre, prats verds, cases blanques amb teules marrons. Els de l’equip de futbol seien tots junts a la part del darrere de l’autobús, bevien aigua i es donaven cops a l’esquena els uns als altres per donar-se moral. A la Marianne li feia la impressió que la seva autèntica vida tenia lloc en una altra banda, molt lluny d’allà, que tenia lloc sense ella, i no sabia si algun dia arribaria a esbrinar on era ni si arribaria a formar-ne part. A l’institut tenia aquesta sensació sovint, però no anava mai acompanyada de cap imatge concreta sobre com havia de ser la seva autèntica vida, o què hi havia de sentir. Només sabia que, quan la seva autèntica vida comencés de debò, ja no li caldria imaginar-se-la.

Durant el partit no va ploure. Els hi havien portat perquè s’estiguessin drets als laterals del camp i animant. La Marianne era a prop de la porteria, amb la Karen i algunes noies més. Semblava que tots tret de la Marianne se sabien de memòria els càntics de l’institut, amb unes lletres que ella no havia sentit mai de la vida. A la mitja part encara anaven zero a zero, i la senyoreta Keaney va repartir sucs i barretes energètiques. A la segona part, van canviar de camp, i els davanters de l’institut van jugar a prop del lloc on s’estava la Marianne. En Connell Waldron era el davanter centre. El veia allà al mig amb l’equipació de futbol, els pantalons curts blancs i brillants, la samarreta de l’institut amb el número nou a l’esquena. Tenia molt bon posat, molt més que cap dels altres jugadors. La seva figura era com una línia llarga i elegant dibuixada amb pinzell. Quan la pilota anava cap a la seva banda, ell corria amunt i avall i a vegades aixecava una mà, i després tornava a quedar-se quiet. Mirar-lo era agradable, i la Marianne no pensava que ell sabés o li importés on era ella. Algun dia, després de l’institut, li podria dir que se l’havia estat mirant, i ell se’n riuria i li diria que era molt rara.

Al minut setanta, l’Aidan Kennedy va endur-se la pilota per la banda esquerra del camp i la va passar a en Connell, que va xutar des del vèrtex de l’àrea de penal, per damunt dels caps dels defenses, i va fer entrar la pilota fins al fons de la porteria. Tothom va cridar, fins i tot la Marianne, i la Karen li va passar el braç per la cintura i la va estrènyer. Cridaven juntes; havien vist una cosa màgica que havia dissolt les relacions socials normals entre totes dues. La senyoreta Keaney xiulava i picava de peus. Al camp, en Connell i l’Aidan es van abraçar com germans retrobats. En Connell era preciós. A la Marianne se li va acudir que tenia moltes ganes de veure’l tenir relacions sexuals amb algú; no calia que fos amb ella, podia ser amb qualsevol. Seria una experiència preciosa només pel fet de poder-lo mirar. Sabia que aquesta era la mena de pensaments que la feien diferent de l’altra gent de l’institut, i més rara.

Als companys de classe de la Marianne sembla que els agrada molt anar a l’institut, i que ho troben normal. Posar-se el mateix uniforme cada dia, obeir en tot moment regles arbitràries, patir escrutini i vigilància pel seu mal comportament, tot això per a ells és normal. No perceben l’institut com un entorn opressiu. L’any passat la Marianne es va discutir amb el professor d’Història, el senyor Kerrigan, perquè la va enxampar mirant per la finestra durant la classe; cap dels seus companys li va fer costat. A ella li semblava una bogeria tan evident, haver-se de posar una disfressa cada matí i que la fessin anar en ramat tot el dia per l’interior d’un edifici enorme, i que ni tan sols se li permetés mirar cap on ella volia, fins i tot el moviment dels seus ulls quedava sotmès a la jurisdicció de les regles de l’institut. No aprendràs res si t’estàs tota l’estona mirant per la finestra, li va dir el senyor Kerrigan. La Marianne, que ja havia perdut la paciència, li va replicar: No s’enganyi, no tinc res a aprendre, amb vostè.

En Connell li havia dit feia poc que recordava aquest incident, i que en aquell moment li havia semblat que havia estat massa dura amb el senyor Kerrigan, que de fet era un dels professors més raonables. Però entenc què volies dir, va afegir en Connell. Això de sentir-te una mica empresonada a l’institut, això ho entenc. T’hauria d’haver deixat mirar per la finestra, en això hi estic d’acord. No feies mal a ningú.

Després de la conversa a la cuina, quan ella li va dir que li agradava, en Connell va començar a anar a casa d’ella més sovint. Hi anava d’hora a recollir la seva mare i es quedava a la sala d’estar sense dir gran cosa, o s’estava dret al costat de la llar de foc amb les mans a les butxaques. La Marianne no li va preguntar mai per què hi anava. Parlaven una mica, o ella parlava i ell assentia amb el cap. En Connell li va dir que s’hauria de llegir El manifest comunista, que li semblava que li agradaria, i es va oferir a escriure-li el títol perquè no se n’oblidés. Ja sé com es diu, El manifest comunista, va respondre ella. Ell va arronsar les espatlles: Molt bé. Al cap d’un moment, va afegir, amb un somriure: Estàs provant de fer-te la superior, però encara no te l’has ni llegit. La Marianne va haver de riure, llavors, i ell va riure perquè ella reia. No es podien mirar l’un a l’altra, quan reien, havien de mirar-se els racons de la sala, o s’havien de mirar els peus.

En Connell semblava que entenia com se sentia la Marianne a l’institut; li va dir que li agradava sentir les seves opinions. Ja les sents prou, a classe, li va dir ella. I ell va respondre, com si res: A classe et comportes diferent, tu no ets d’aquella manera. Semblava com si pensés que la Marianne tenia accés a un ventall d’identitats diferents, i que passava sense esforç d’una a l’altra. Això la va sorprendre, perquè normalment se sentia confinada a l’interior d’una sola personalitat, que sempre era la mateixa sense tenir en compte el que fes o el que digués. Havia provat de ser diferent, temps enrere, com en una mena d’experiment, però no li havia arribat a funcionar mai. Si era diferent amb en Connell, la diferència no tenia lloc dins seu, en la seva persona, sinó entre ells dos, en la dinàmica que s’establia. A vegades ella el feia riure, però altres dies ell estava taciturn, inescrutable, i quan se n’anava, ella se sentia eufòrica, nerviosa, al mateix temps plena d’energia i esgotada.

La setmana passada va seguir-la cap a l’estudi mentre ella buscava un exemplar de La pròxima vegada el foc per deixar-li. En Connell va inspeccionar les lleixes, amb el botó del coll de la camisa descordat i el nus de la corbata de l’uniforme una mica fluix. Ella va trobar el llibre i l’hi va donar, i ell es va asseure al banc de la finestra i va mirar-se’n la contracoberta. Ella se li va asseure al costat i li va preguntar si els seus amics Eric i Rob sabien que llegia tant, fora de l’institut.

No hi estarien interessats, va dir ell.

Vols dir que no estan interessats en el món que els envolta?

En Connell va posar la cara que posava sempre quan ella criticava els seus amics: arrufava les celles inexpressivament. No de la mateixa manera, va dir. Cadascú té els seus interessos. No crec que llegeixin llibres sobre el racisme i coses d’aquestes.

És veritat, tenen massa feina presumint de les noies que s’han tirat, va dir ella.

Ell va fer un segon de pausa, com si hagués parat l’orella amb aquest comentari, però sense saber exactament com respondre-hi. Sí, ho fan una mica, va dir. No els defenso, sé que poden ser insuportables.

No et molesta, a tu?

Va fer una altra pausa. En general no, va dir. Algunes vegades sí que es passen una mica, i això sí que em molesta, esclar. Però fet i fotut, són els meus amics, saps què vull dir? Per a tu és diferent.

Ella se’l va mirar, però ell examinava el llom del llibre.

Per què és diferent?, va dir.

Ell va arronsar les espatlles, va doblegar el llibre. Ella se sentia frustrada. Tenia les mans i la cara ben acalorades. Ell no parava de mirar-se el llibre, tot i que segur que ja s’havia llegit sencer el text de la contracoberta. La Marianne sintonitzava amb la presència del cos d’ell d’una manera microscòpica, com si el moviment normal de la seva respiració fos prou poderós per fer-la sentir malament.

T’enrecordes que l’altre dia vas dir que jo t’agradava?, va dir ell. Va ser a la cuina, quan parlàvem de l’institut.

Sí.

Volies dir com a amic, o què?

Ella es va mirar fixament la falda. Portava una faldilla de pana, i amb la llum que entrava per la finestra podia veure que estava esquitxada de partícules de pols.

No, no només com a amic, va dir ella.

Ah, molt bé. No n’estava segur.

S’estava allà assegut, fent que sí amb el cap, sense mirar-se-la.

Estic una mica confús amb el que sento, va afegir. Em sembla que seria una mica incòmode, a l’institut, si hi hagués alguna cosa entre nosaltres.

No tindria per què saber-ho ningú.

Ell se la va mirar, directament als ulls, amb una atenció total. Ella sabia que li faria un petó, i l’hi va fer. Els llavis d’ell eren suaus. La seva llengua va entrar una mica dins de la boca d’ella. Llavors el petó es va acabar, i ell es va apartar. Va semblar com si de cop recordés que tenia el llibre a les mans, i se’l va començar a mirar una altra vegada.

Ha estat bé, va dir ella.

Ell va fer que sí, va empassar saliva, es va tornar a mirar el llibre. Se’l veia molt avergonyit, com si hagués estat groller per part d’ella haver fet referència al petó; la Marianne va començar a riure. Llavors ell va posar cara d’atabalat.

Molt bé, va dir. De què rius?

De res.

Sembla com si no haguessis fet mai un petó a ningú.

És que no n’havia fet mai cap, va dir ella.

Ell es va posar la mà a la cara. Ella va tornar a riure, no podia parar, i llavors ell també es va posar a riure. Tenia les orelles molt vermelles i movia el cap. Al cap d’un moment, ell es va aixecar, amb el llibre a la mà.

No expliquis res d’això a ningú de l’institut, d’acord?, va dir.

Com si jo parlés amb ningú de l’institut.

En Connell va sortir de l’habitació. Lànguidament, ella es va deixar caure del banc de la finestra i va quedar asseguda a terra, amb les cames estirades al davant com una nina de drap. Mentre s’estava allà asseguda, va tenir la impressió que en Connell només havia visitat casa seva per posar-la a prova, i que ella havia superat la prova, i el petó era un acte de comunicació que deia: Has aprovat. La Marianne va pensar en la manera que ell havia rigut quan ella li havia dit que no havia fet mai cap petó a ningú. Si qualsevol altra persona hagués rigut d’aquella manera, hauria estat cruel; però ell no. Havien rigut plegats compartint una situació en la qual s’havien trobat, tot i que de quina manera es podia descriure la situació, ni què tenia de divertit, la Marianne no ho sabia exactament.

L’endemà al matí, abans de la classe d’alemany, s’estava asseguda mirant-se com els seus companys de classe s’empentaven els uns als altres per fer-se fora de davant dels radiadors, xisclant i rient. Quan va començar la classe, van escoltar en silenci una cinta de casset d’una dona alemanya que parlava d’una festa que s’havia perdut. Es tut mir sehr leid. A la tarda va començar a nevar, flocs gruixuts i grisos que voleiaven per davant de les finestres i es fonien damunt la grava. Tot li semblava sensual: l’olor rància de les aules, el timbre metàl·lic de l’intercomunicador que sonava entre classe i classe, els arbres foscos i solemnes que s’alçaven com aparicions al voltant de la pista de bàsquet. La rutina lenta de prendre apunts amb bolígrafs de diferents colors en paper pautat de ratlles blaves. A l’institut, en Connell, com sempre, no va parlar amb la Marianne, ni tan sols se la va mirar. Ella el va observar des de l’altra punta de les aules mentre ell conjugava verbs i rosegava el bolígraf. A l’altra banda de la cafeteria, a l’hora de dinar, somrient per algun motiu amb els amics. El secret de tots dos pesava dins del cos de la Marianne d’una manera plaent, li feia pressió a la pelvis quan es movia.

No el va veure després de l’institut, ni aquell dia ni l’endemà. Dijous a la tarda la seva mare treballava una altra vegada, i ell va anar-hi d’hora a recollir-la. La Marianne va haver d’obrir la porta perquè a casa no hi havia ningú més. S’havia tret l’uniforme de l’institut i ara portava texans negres i una dessuadora. Quan el va veure, va estar a punt d’arrencar a córrer i amagar-se la cara. La Lorraine és a la cuina, va dir. Llavors va fer mitja volta, va pujar a l’habitació i va tancar la porta. Es va estirar al llit de bocaterrosa, respirant amb la cara enterrada al coixí. Qui era aquell tal Connell, de fet? Tenia la sensació que el coneixia molt íntimament, però quina raó tenia per sentir allò? Només perquè li havia fet un petó una vegada, sense explicació, i després li havia advertit que no ho expliqués a ningú? Al cap d’un minut o dos, va sentir que trucaven a la porta de l’habitació i es va incorporar. Entra, va dir. Ell va obrir la porta, i després de mirar-se-la amb aire interrogador, com si provés de veure si era benvingut o no, va entrar a l’habitació i va tancar la porta darrere seu.

Estàs emprenyada amb mi?, va dir.

No. Per què ho hauria d’estar?

Ell va arronsar les espatlles. Es va acostar amb indolència al llit i s’hi va asseure. Ella estava amb les cames plegades, agafant-se els turmells. Van seure en silenci una estona. Llavors ell es va estirar al llit amb ella. Li va tocar la cama, i ella es va estirar i va posar el cap al coixí. Li va preguntar, tota valenta, si li tornaria a fer un petó. Ell va dir: A tu què et sembla? A ella li va semblar un comentari altament críptic i sofisticat. Però fos com fos, ell va començar a fer-li petons. Ella li va dir que ho trobava agradable i ell no va dir res. La Marianne pensava que seria capaç de fer qualsevol cosa per agradar-li, per fer-li dir en veu alta que ella li agradava. En Connell li va ficar la mà per sota de la brusa de l’uniforme. Ella li va dir a l’orella: Ens podem treure la roba? Ell li va ficar la mà per dins dels sostenidors. De cap manera, va dir ell. Això és una ximpleria, la Lorraine és aquí baix mateix. Deia a la seva mare pel nom de pila. La Marianne va dir: No hi puja mai, aquí. Ell va sacsejar el cap i va dir: No, hauríem de parar. Es va incorporar i se la va mirar.

Per un moment, t’has sentit temptat, va dir ella.

De fet, no.

T’he temptat.

Ell sacsejava el cap, somrient. Ets una persona tan rara, va dir.

Ara la Marianne és al caminet de casa d’ell, on hi ha aparcat el cotxe. Ell li havia enviat un missatge amb l’adreça, és el número 33: una casa adossada amb parets de còdols, cortinetes, un pati minúscul amb el terra de ciment. Veu un llum encès a la finestra del pis de dalt. Costa de creure que ell visqui aquí, una casa on ella no ha estat mai i que mai no havia vist. Porta un jersei negre, una faldilla grisa, roba interior barata de color negre. Té les cames meticulosament depilades, les aixelles, ben fines i emblanquinades amb desodorant, i el nas li raja una mica. Truca al timbre i sent els passos d’ell que baixen les escales. Obre la porta. Abans de deixar-la entrar, mira per damunt de les espatlles d’ella, per assegurar-se que ningú no l’ha vista arribar.