Читать книгу Gent normal - Sally Rooney - Страница 9

Parlen de les seves sol·licituds d’admissió a la universitat. La Marianne jau amb el llençol tapant-li despreocupadament el cos, i en Connell està assegut amb el MacBook d’ella a la falda. Ella ja ha presentat sol·licituds per fer Història i Ciències Polítiques al Trinity College. Ell ha marcat Dret a la Universitat de Galway, però ara pensa que potser ho hauria de canviar, perquè, com li ha dit la Marianne, a ell el dret no li interessa gens. Ni tan sols no es veu com a advocat, amb corbata i tot, potser ajudant a enviar gent a la presó. Ho havia marcat perquè no se li havia acudit res més.

Hauries d’estudiar Filologia, diu la Marianne.

Ho penses de veritat o és broma?

Penso que ho hauries de fer. És l’única matèria que t’agrada de debò. I et passes tot el temps lliure llegint.

Ell es mira el portàtil amb el rostre inexpressiu, i llavors es mira el llençol groc, fi, al damunt del cos d’ella, que projecta un triangle d’ombra lila al seu pit.

Tot el temps lliure, no, diu.

Ella somriu. A més, les classes seran plenes de noies, diu, acabaràs fet un semental.

Sí. Però les perspectives laborals no em convencen gaire.

Això és igual. L’economia és un puto desastre, tot està igual de cardat.

La pantalla del portàtil s’ha ennegrit, i en Connell fa un toc al ratolí tàctil perquè es torni a encendre. La pàgina de les sol·licituds per a la universitat se’l torna a mirar.

Després de la primera vegada que ho van fer, la Marianne es va quedar a dormir a casa d’ell. En Connell no havia estat mai amb una noia que fos verge. De fet, havia tingut relacions sexuals només algunes vegades, i sempre havia estat amb noies que després es dedicaven a explicar-ho a tot l’institut. Havia hagut de sentir com li repetien les seves accions als vestidors: els errors i, encara pitjor, els intents de mostrar tendresa, escarnits en una pantomima gegantina. Amb la Marianne era diferent, perquè tot quedava entre ells dos, fins i tot les coses incòmodes o difícils. Amb ella podia dir o fer qualsevol cosa que volgués, i no ho sabria mai ningú. Pensar-hi li produïa una sensació de vertigen, li feia rodar el cap. Quan la va tocar aquella nit, estava ben humida; ella va posar els ulls en blanc i va dir: Oh, sí. I podia dir-ho, no ho sabria mai ningú. A ell li feia por escorre’s de seguida només per haver-la tocat d’aquella manera.

L’endemà al matí, al rebedor, ell li va fer un petó de comiat, i la boca d’ella tenia un gust alcalí, com de pasta de dents. Gràcies, va dir ella. I se’n va anar, abans que ell pogués entendre per què li havia donat les gràcies. Va ficar els llençols a la rentadora i en va agafar de nets de l’armari de la roba de llit. Pensava en el fet que la Marianne era una persona reservada, amb un criteri independent, que podia venir a casa seva i deixar que tinguessin relacions sexuals, sense cap necessitat d’explicar-ho a ningú. Tan sols deixava que les coses passessin, com si per a ella res no tingués importància.

La Lorraine va arribar a casa a la tarda. Encara no havia ni deixat les claus damunt la taula que va preguntar: Que has posat la rentadora? En Connell va fer que sí. Ella es va ajupir i va mirar a través del vidre circular a dins del tambor, on els llençols feien tombarelles amb l’escuma.

No t’ho penso preguntar, va dir.

El què?

La Lorraine va començar a omplir el bullidor, mentre ell s’ajupia al taulell.

Per què hi ha els teus llençols a la rentadora, va dir ella. No t’ho preguntaré.

Ell va posar els ulls en blanc, només per fer alguna cosa. Sempre penses el pitjor, va dir.

Ella va riure, va encaixar el bullidor a la base i va prémer l’interruptor. Perdona, dec ser la mare més permissiva de tot l’institut. Mentre usis protecció, fes el que vulguis.

Ell no va dir res. El bullidor va començar a escalfar-se, i ella va agafar una tassa neta de l’armari.

Què, doncs?, va dir. Això és un sí?

Sí, què? Esclar que no he tingut relacions sexuals sense protecció amb ningú quan tu no eres a casa. Collons.

Què, doncs, com es diu ella?

Llavors en Connell va sortir de la cuina, però mentre pujava les escales va sentir riure la seva mare. Ella sempre trobava la vida d’ell divertida.

Dilluns, a l’institut, va haver d’evitar mirar la Marianne o interactuar-hi de cap manera. Carregava amb el secret com si portés alguna cosa gran i calenta a les mans, com una safata massa plena de cafès que havia de portar a tot arreu sense vessar-ne ni gota. Ella es comportava com sempre, com si no hagués passat res, llegint un llibre a la zona dels armariets com feia habitualment, embrancant-se en discussions inútils. Dimarts a l’hora de dinar, en Rob va començar a fer preguntes sobre si la mare d’en Connell treballava a casa de la Marianne, i en Connell només menjava i provava de no mostrar cap mena d’expressió facial.

Tu hi has estat alguna vegada?, va dir en Rob. A la mansió.

En Connell va sacsejar la bossa de patates fregides i va mirar a dintre. Hi he estat algun cop, sí, va dir.

I com és per dins?

Va arronsar les espatlles. No ho sé, va dir. Gran, esclar.

Com és ella, en el seu hàbitat natural?, va dir en Rob.

No ho sé.

Jo diria que es deu pensar que ets el seu majordom, oi que sí?

En Connell es va eixugar la boca amb el dors de la mà. La tenia greixosa. Les patates eren massa salades i tenia mal de cap.

Ho dubto, va dir en Connell.

Però la teva mare és la seva minyona, no?

Només hi va a netejar. Hi va dos cops per setmana, no crec que interactuïn gaire.

La Marianne no té una campaneta que toca quan vol que la teva mare hi vagi?, va dir en Rob.

En Connell no va dir res. No sabia quina era la situació amb la Marianne, en aquells moments. Després de parlar amb en Rob, va decidir que s’havia acabat, se n’havia anat al llit amb ella una vegada per saber com era i ja no la tornaria a veure més. Però de totes maneres, mentre es dictava mentalment aquesta decisió, sentia que una altra part del seu cervell, en una veu diferent, deia: Sí que hi tornaràs. Era una part de la seva consciència amb la qual mai no havia estat en contacte, aquell impuls inexplicable de fer realitat desitjos perversos i secrets. Va començar a fantasiejar amb ella aquella tarda, a les taules del fons de la classe de matemàtiques, o quan se suposava que havien de jugar a rounders. Pensava en la seva boca petita i humida i tot d’una es quedava sense alè, i havia d’esforçar-se per tornar a omplir els pulmons.

Aquella tarda va anar a casa d’ella després de classe. Durant tot el trajecte amb el cotxe, va tenir posada la ràdio ben alta per no haver de pensar en el que feia. Quan van pujar a dalt ell no va dir res, va deixar que parlés ella. Com m’agrada, no parava de dir. M’agrada tant. El seu cos era tou i blanc com la massa del pa. Ell semblava que encaixés perfectament dintre d’ella. Físicament era ideal, i llavors ell va entendre per què la gent feia bogeries per raons sexuals. De fet, va entendre un munt de coses sobre el món adult que abans li havien semblat un misteri. Però per què la Marianne? No és que fos molt atractiva. Hi havia gent que pensava que era la noia més lletja de l’institut. Quina mena de persona voldria fer això amb ella? I en canvi justament ell, fos la mena de persona que fos, ho feia. Ella li va preguntar si li agradava i ell va fer veure que no l’havia sentit. Estava de quatre grapes, de manera que ell no li podia veure l’expressió de la cara, ni llegir-hi què devia pensar. Uns quants segons després, ella va dir en una veu molt més petita: Faig alguna cosa malament? Ell va tancar els ulls.

No, va dir. M’agrada.

La respiració d’ella es va fer ronca. En Connell va agafar-li els malucs per acostar-se-la, i després va deixar-la anar una mica. Ella va fer un soroll com si s’estigués ennuegant. Ell va tornar a fer el mateix i ella li va dir que s’estava a punt d’escórrer. Molt bé, va dir ell. Ho va dir com si fos la cosa més normal del món. La decisió d’anar a casa la Marianne aquella tarda tot d’una li va semblar molt correcta i intel·ligent, potser l’única cosa intel·ligent que havia fet en tota la seva vida.

Quan van haver acabat, li va preguntar què havia de fer amb el condó. Sense aixecar la cara del coixí, ella va dir: El pots deixar a terra. Tenia la cara rosa i humida. Ell va fer el que li havia dit ella i llavors es va estirar panxa enlaire i es va mirar els llums del sostre. M’agrades molt, va dir la Marianne. En Connell va sentir que l’envaïa una tristor plaent, que va estar a punt de fer-li saltar les llàgrimes. Els moments de dolor emocional arribaven així, sense sentit, o si més no eren indesxifrables. La Marianne vivia una vida radicalment lliure, d’això en Connell se n’adonava. Ell estava atrapat per diverses consideracions. Li importava el que la gent pensés d’ell. Fins i tot li importava el que la Marianne pensés, això ara era evident.

Moltes vegades ha provat d’escriure els seus pensaments sobre la Marianne en un esforç per trobar-ne el sentit. L’impulsa el desig de descriure amb paraules com parla i quin aspecte té exactament. Els seus cabells i la roba. L’exemplar de Pel cantó de Swann que llegeix a l’hora de dinar a la cafeteria de l’institut, amb una pintura francesa fosca a la coberta i un llom de color de menta. Els dits llargs que giren les pàgines. No porta el mateix estil de vida que l’altra gent. A vegades actua d’una manera tan sofisticada que el fa sentir ignorant, però també pot ser molt ingènua. Vol entendre com li funciona el cap. Si ell decideix en silenci no dir alguna cosa quan parlen, la Marianne li preguntarà «què?» un o dos segons després. Aquest «què?» li fa la impressió d’estar ple de tantes coses: no tan sols una atenció forense als silencis d’ell que d’entrada li permet de fer la pregunta, sinó també un desig de comunicació total, la sensació que qualsevol cosa que no es digui és una interrupció indesitjable entre ells. En Connell escriu tot això, frases llargues i prolongades, amb massa oracions subordinades, a vegades connectades amb punts i coma que et deixen sense alè, com si volgués recrear una còpia exacta de la Marianne en lletra d’impremta, com si pogués preservar-la completament per a una futura ressenya. Llavors gira la pàgina de la llibreta per no haver de veure el que ha fet.

En què penses?, diu ara la Marianne.

Es posa els cabells darrere l’orella.

En la universitat, diu ell.

Hauries de sol·licitar Filologia al Trinity.

Ell es torna a mirar la web. Últimament l’obsessiona la idea que, en realitat, és dues persones diferents, i que aviat haurà de triar quina persona vol ser a jornada completa i deixar l’altra persona enrere. Té una vida feta a Carricklea, té amics. Si anés a la universitat de Galway podria mantenir el mateix grup social, de fet, i viure la vida que sempre havia planejat, estudiar una bona carrera, tenir una nòvia guapa. La gent diria que les coses li havien anat bé. D’altra banda, podia anar al Trinity com la Marianne. La vida seria diferent. Començaria a anar a festes i sopars, i a tenir converses sobre el deute grec. Es podria follar unes quantes noies rares que després resultaria que serien bisexuals. He llegit El quadern daurat, els podria dir. És veritat, se l’ha llegit. Després no tornaria mai més a Carricklea, se n’aniria a una altra banda, a Londres, o a Barcelona. La gent no pensaria necessàriament que les coses li havien anat bé; algú pensaria que li havien anat molt malament, mentre que d’altres l’oblidarien completament. Què pensaria la Lorraine? Ella voldria que fos feliç, i li seria igual el que diguessin els altres. Però l’antic Connell, el que coneixien tots els seus amics: aquesta persona estaria morta, en cert sentit, o pitjor encara, enterrat viu i xisclant sota terra.

Llavors tots dos seríem a Dublín, diu ell. Segur que faries veure que no em coneixes, si ens trobéssim.

La Marianne al principi no diu res. Com més estona està en silenci, més nerviós es posa ell, com si ella hagués de fingir que no el coneix, i la idea de no merèixer la seva atenció li fa un pànic terrible, que no només té a veure amb la Marianne, sinó també amb el seu futur, amb tot el que ell té a l’abast.

Llavors ella diu: Jo mai no faria veure que no et conec, Connell.

El silenci es fa molt intens, després d’això. Durant uns segons, ell s’està ajagut, immòbil. Esclar, a l’institut ell fa veure que no coneix la Marianne, però no tenia pas la intenció de treure el tema. Les coses són així, i ja està. Si la gent sabés què ha fet amb la Marianne en secret mentre la ignorava cada dia a l’institut, la seva vida s’hauria acabat. Caminaria pel passadís i els ulls de la gent el seguirien, com si fos un assassí en sèrie, o alguna cosa pitjor. Els seus amics no el consideren un pervertit, algú que pugui dir a la Marianne Sheridan, a plena llum del dia, totalment serè: Em puc escórrer a la teva boca? Amb els seus amics, ell es comporta d’una manera normal. Ell i la Marianne tenen la seva pròpia vida privada, a la seva habitació, on ningú no els pot destorbar, i per tant no hi ha cap raó per barrejar els dos mons diferenciats. Tot i això, s’adona que ha badat i que ha permès que aquest tema tragués el cap a la conversa, encara que ell no ho volia; i ara ha de dir alguna cosa.

No ho faries?, diu.

No.

Molt bé, m’apunto a Filologia al Trinity, doncs.

De veritat?, diu ella.

Sí. M’és força igual, trobar feina o no.

Ella li somriu, com si tingués la impressió que s’ha imposat en la discussió. A ell li agrada donar-li aquesta impressió. Per un moment, li sembla possible conservar tots dos mons, totes dues versions de la seva vida, i passar de l’un a l’altre com si travessés una porta. Pot tenir el respecte d’algú com la Marianne i també pot caure bé a l’institut, pot tenir opinions i preferències secretes, no hi ha d’haver cap mena de conflicte, no ha de triar una cosa per davant de l’altra. Només amb alguns subterfugis, pot viure dues existències totalment separades, sense enfrontar-se mai a la pregunta definitiva de què fer amb la seva vida o de quina mena de persona és. Aquest pensament li representa un consol tan gran que durant uns segons evita mirar la Marianne, només per poder-s’ho creure uns instants més. Sap que, quan se la miri, ja no s’ho podrà creure.