Читать книгу Gent normal - Sally Rooney - Страница 7

La Marianne obre la porta quan en Connell truca al timbre. Encara va amb l’uniforme de l’institut, però s’ha tret el jersei, de manera que només porta la brusa i la faldilla, i tampoc duu sabates, només mitges.

Ah, ei, diu ell.

Entra.

Ella fa mitja volta i travessa el vestíbul. Ell la segueix, després de tancar la porta. A la cuina, baixant uns quants esglaons, la mare d’ell, la Lorraine, es treu uns guants de goma. La Marianne seu d’un bot damunt del taulell i agafa un pot obert de crema de cacau, on hi ha deixat una cullera.

La Marianne em deia que avui t’han donat la nota dels simulacres d’examen, diu la Lorraine.

Ens han donat la nota de Llengua i Literatura, diu ell. Les donen per separat. Vols que anem tirant?

La Lorraine plega els guants de goma amb compte i els desa a sota la pica. Llavors es comença a treure els clips dels cabells. A en Connell li sembla que això ho podria fer perfectament al cotxe.

I m’han dit que t’ha anat molt bé, diu ella.

El primer de la classe, diu la Marianne.

Sí, diu en Connell. A la Marianne també li ha anat força bé. Ens en podem anar?

La Lorraine fa una pausa mentre es descorda el davantal.

No sabia que tinguéssim pressa, diu.

Ell es fica les mans a les butxaques i s’empassa un sospir d’irritació, però ho fa amb una inspiració audible, de manera que sona igualment com un sospir.

Només he de pujar per treure l’assecadora, diu la Lorraine. I després ens en anem. D’acord?

Ell no diu res, només acota el cap mentre la Lorraine surt de la cuina.

En vols?, diu la Marianne.

Li ofereix el pot de crema de cacau. Ell entafora una mica més les mans a les butxaques, com si provés de guardar-hi tot el cos de cop.

No, gràcies, diu.

T’han donat la nota de francès, avui?

Ahir.

Ell repenja l’esquena contra la nevera i se la mira mentre ella llepa la cullera. A l’institut, la Marianne i ell fan veure que no es coneixen. La gent sap que la Marianne viu a la mansió blanca del caminet de grava, i que la mare d’en Connell treballa de dona de fer feines, però ningú en sap res de la relació especial que hi ha entre aquests dos fets.

He tret un excel·lent, diu ell. Què has tret tu d’alemany?

Un excel·lent, diu ella. M’estàs vacil·lant?

Trauràs els sis-cents punts del certificat, oi?

Ella arronsa les espatlles. Tu segurament els trauràs, diu.

Però tu ets més intel·ligent que jo.

No et sàpiga greu. Soc la més intel·ligent de tots.

Ara la Marianne fa un somriure burleta. Mostra obertament el seu menyspreu per la gent de l’institut. No té amics i es passa les hores de dinar tota sola, llegint novel·les. Hi ha molta gent que la detesta de debò. El seu pare es va morir quan ella tenia tretze anys, i en Connell ha sentit a dir que ara la Marianne té una malaltia mental o alguna cosa per l’estil. És veritat que és la persona més intel·ligent de l’institut. A ell li fa molta por quedar-se sol amb ella com estan ara, però també li venen al cap fantasies de les coses que podria dir per impressionar-la.

No ets la primera de la classe en Llengua i Literatura, li comenta.

Ella es passa la llengua per les dents, indiferent.

Potser m’hauries de fer classes de repàs, Connell, li diu.

Ell nota com se li escalfen les orelles. Segurament només ho ha dit per dir, i no amb segones, però si ho ha dit amb segones només ha estat per degradar-lo per associació, perquè a ella se la considera repulsiva. Porta unes sabates lletges amb la sola molt gruixuda, i no es maquilla. La gent diu que no es depila les cames ni res. En Connell va sentir a dir que una vegada, al menjador, li havia caigut gelat de xocolata a sobre, i que se’n va anar al lavabo de les noies, es va treure la brusa i la va rentar a la pica. És una història molt popular sobre ella, tothom l’ha sentida. Si volgués, la Marianne podria deixar en Connell en evidència només dient-li hola a l’institut. Ens veiem a la tarda, podria dir, davant de tothom. Això segur que el posaria en una situació incòmoda, que és la mena de cosa que sembla que a ella li agrada. Però no ho ha fet mai.

De què parlaves, avui, amb la senyoreta Neary?, diu la Marianne.

Ah. De res. No ho sé. Dels exàmens.

La Marianne remena dins del pot amb la cullera.

Li agrades o què?, diu ella.

En Connell es mira com belluga la cullera. Encara té les orelles ben calentes.

Per què ho dius?

Cony, no t’hauràs enrotllat amb ella, no?

Per descomptat que no. Trobes que fa gràcia fer broma amb això?

Perdona, diu la Marianne.

Ho diu amb una expressió molt concentrada, com si li travessés el cap amb la mirada.

Tens raó, no fa gràcia, diu. Perdona.

Ell assenteix amb el cap, passeja la mirada per la cuina una estona, frega amb la punta de la sabata un solc entre les rajoles.

A vegades em sembla que amb mi es comporta d’una manera estranya, diu en Connell. Però passo de dir-ne res als altres.

Fins i tot a classe, a mi em sembla que flirteja molt amb tu.

Ho dius de debò?

La Marianne fa que sí amb el cap. Ell es frega el coll. La senyoreta Neary ensenya Economia. A l’institut es parla molt dels suposats sentiments d’ell per ella. Fins i tot n’hi ha que diuen que en Connell havia provat d’afegir-la al seu Facebook, cosa que no havia fet ni faria mai. La veritat és que ell no fa ni diu res a la senyoreta Neary, només s’està allà assegut en silenci mentre ella li fa i li diu coses a ell. A vegades el fa quedar després de classe per parlar de cap on va la seva vida, i una vegada fins i tot li va tocar el nus de la corbata de l’uniforme. En Connell no pot parlar amb ningú de la manera d’actuar de la senyoreta Neary perquè es pensaran que ho diu per presumir. A classe se sent massa avergonyit i emprenyat per poder-se concentrar, i només s’està allà assegut, mirant-se el llibre de text fins que els gràfics de barres comencen a veure’s borrosos.

La gent sempre em diu que estic penjat d’ella o jo què sé. Però la veritat és que no, gens ni mica. Vull dir, tu creus que li faig el joc, quan ella fa aquestes coses? Oi que no?

Que jo hagi vist, no.

En Connell es frega els palmells amb la camisa de l’uniforme, sense pensar. Tothom està tan convençut que se sent atret per la senyoreta Neary que a vegades fins i tot ell mateix comença a dubtar dels seus instints. I si fos veritat que la desitja, en algun nivell per sobre o per sota de la seva pròpia percepció? Ni tan sols sap exactament què és el que se sent quan es desitja algú. Cada vegada que ha tingut relacions sexuals en la vida real, ho ha trobat tan estressant que li ha resultat més aviat desagradable, i l’ha fet sospitar que hi ha alguna cosa en ell que no funciona bé, que és incapaç d’intimar amb les dones, que té problemes de desenvolupament. Es queda allà ajagut després de fer-ho i pensa: Ho he trobat tan horrorós que tinc ganes de vomitar. Potser és la seva manera de ser? Potser la nàusea que sent quan la senyoreta Neary s’inclina al damunt del seu pupitre és la manera que té ell d’experimentar l’excitació sexual? Com ho podria saber?

Puc anar a parlar amb el senyor Lyons, si vols, diu la Marianne. No li diré que m’has explicat res, diré que me n’he adonat jo.

Sí, home. De cap manera. No ho expliquis a ningú, em sents?

Com vulguis, molt bé.

Ell se la mira per assegurar-se que ho diu de debò, i després fa que sí amb el cap.

No és culpa teva que ella es comporti d’aquesta manera amb tu, diu la Marianne. Tu no fas res de dolent.

En veu baixa, ell diu: I per què tothom es pensa que estic penjat d’ella?

Potser perquè et poses vermell quan parla amb tu. Però també és veritat que tu sempre et poses vermell per tot, és la teva pell que és així.

Ell deixa anar una riallada curta, trista. Gràcies, diu.

És que és veritat.

Sí, ja ho sé.

Ara mateix t’estàs posant vermell, diu la Marianne.

Ell tanca els ulls, pressiona la llengua contra el paladar. Sent que la Marianne riu.

Per què ets tan cruel amb la gent?, li pregunta ell.

No soc cruel. M’és igual que et posis vermell, no ho explicaré a ningú.

Que no ho expliquis a ningú no vol dir que puguis dir qualsevol cosa que et vingui de gust.

Tens raó, diu ella. Perdona.

Ell es gira i mira per la finestra cap al jardí. De fet, més que jardí, se n’haurien de dir «els terrenys». Inclouen una pista de tenis i una gran estàtua de pedra amb forma de dona. En Connell es mira «els terrenys» i acosta la cara a l’alenada fresca del vidre. Quan la gent explica aquella història de la Marianne rentant-se la brusa a la pica, ho fan com si només fos una cosa divertida, però en Connell pensa que l’autèntic propòsit de la història és un altre. La Marianne no ha estat mai amb ningú de l’institut, ningú no l’ha vista mai despullada, ningú sap si li agraden els nois o les noies, i ella no pensa dir-ho a ningú. A la gent això els molesta, i en Connell pensa que és per això que expliquen la història, perquè és l’única manera que tenen de ficar el nas allà on no se’ls permet ficar-lo.

No em vull barallar amb tu, diu ella.

No ens estem barallant.

Ja ho sé, que segurament no em suportes, però ets l’única persona que parla amb mi.

Jo no he dit mai que no et suporti, diu ell.

Això a ella li crida l’atenció, i aixeca la vista. Ell, confús, continua mirant cap a una altra banda, però de cua d’ull veu que ella encara se’l mira. Quan parla amb la Marianne té una sensació d’intimitat total entre tots dos. Li podria explicar qualsevol cosa d’ell mateix, fins i tot coses força rares, i ella mai no les explicaria, n’està convençut. Estar a soles amb ella és com obrir una porta per allunyar-se de la vida normal i després tancar-la darrere seu. Ella no li fa por, de fet la Marianne és una persona força tranquil·la, però té por d’estar a prop seu, pel comportament estrany que li provoca, per les coses que ell diu i que normalment no diria mai.

Fa unes quantes setmanes, mentre en Connell esperava la Lorraine al vestíbul, la Marianne va baixar les escales amb barnús. Era un barnús blanc normal i corrent, lligat d’una manera normal i corrent. Tenia els cabells molls, i la pell li brillava com si s’hagués acabat de posar crema hidratant a la cara. Mentre baixava les escales, quan va veure en Connell va dubtar i va dir: No sabia que eres aquí, perdona. Potser se la veia una mica atabalada, però tampoc gaire. Llavors va tornar a pujar cap a la seva habitació. Quan ella se’n va anar, ell es va quedar allà al vestíbul, esperant. Sabia que segurament la Marianne s’estaria vestint a l’habitació, i la roba que portaria quan tornés a baixar seria la roba que hauria triat després d’haver-lo vist a ell al vestíbul. Però la Lorraine havia enllestit abans que la Marianne tornés a aparèixer, i per tant no va poder veure quina roba s’havia posat. Tampoc li importava gaire saber-ho. El que no va fer va ser explicar-ho a ningú de l’institut, ni que l’havia vista amb barnús, ni que semblava que s’havia atabalat; ningú no n’havia de fer res.

Doncs tu m’agrades, diu la Marianne.

Durant uns instants ell no diu res, la intensitat de la intimitat entre tots dos és molt forta, a ell l’oprimeix amb una pressió física sobre la cara i el cos. Llavors la Lorraine torna a entrar a la cuina mentre es posa la bufanda. Fa un truc a la porta encara que ja és oberta.

A punt, doncs?

Sí, diu en Connell.

Gràcies per tot, Lorraine, diu la Marianne. Fins la setmana que ve.

En Connell ja ha travessat la porta de la cuina quan la seva mare li diu: Podries dir adeu, no? Ell es gira per mirar per damunt de l’espatlla, però s’adona que no es pot mirar la Marianne directament als ulls, i per tant es mira el terra: I tant, adeu. No s’espera per sentir la resposta.

Al cotxe, la seva mare es posa el cinturó i sacseja el cap. Podries ser més agradable amb ella, li diu. No ho té fàcil, a l’institut.

Ell fica la clau al contacte, mira pel retrovisor. Soc agradable amb ella, diu.

És una persona molt sensible, diu la Lorraine.

Podem parlar d’una altra cosa?

La Lorraine fa una ganyota. Ell mira fixament a través del parabrisa i fa veure que no ho ha vist.