Читать книгу Gent normal - Sally Rooney - Страница 12

La Marianne és al jardí, amb ulleres de sol. Ja fa uns quants dies que fa bon temps, i els braços li comencen a quedar plens de pigues. Sent que s’obre la porta del darrere, però ella no es mou. Sent la veu de l’Alan, que crida des del pati: L’Annie Kearney ha tret cinc-cents setanta punts! La Marianne no respon. Palpa l’herba del costat de la cadira on seu buscant la crema solar, i quan s’incorpora per posar-se’n, veu que l’Alan parla pel mòbil.

Algú del teu curs ha tret sis-cents punts, ei!, crida ell.

Ella es posa una mica de crema al palmell de la mà esquerra.

Marianne!, diu l’Alan. T’he dit que algú ha tret sis deus!

Ella fa que sí amb el cap. S’escampa la crema pel braç dret, que li queda brillant. L’Alan prova d’esbrinar qui ha tret els sis-cents punts. La Marianne sap de seguida qui deu ser, però no diu res. Es posa una mica de crema al braç esquerre i llavors, sense badar boca, es torna a ajaure a la gandula, de cares cap al sol, i tanca els ulls. Darrere les parpelles, se li belluguen ones de llum de color verd i vermell.

Avui no ha esmorzat ni dinat, només s’ha pres dues tasses de cafè amb llet i sucre. Aquest estiu no té gana. Quan es desperta al matí, obre el portàtil al coixí del costat i espera que els ulls se li adaptin al rectangle de claror de la pantalla per poder llegir les notícies. Llegeix articles llargs sobre Síria i després es documenta sobre les tendències ideològiques dels periodistes que els han escrit. Llegeix articles llargs sobre la crisi del deute a l’Eurozona i fa zoom per poder veure la lletra petita de les gràfiques. Després, normalment, o se’n torna a dormir o es dutxa, o potser s’ajau i es masturba. La resta del dia segueix una pauta similar, amb variacions menors: potser obre les cortines, potser no; potser esmorza, o potser només pren un cafè, que s’emporta a dalt, a l’habitació, per no haver de veure la seva família. Aquest matí és diferent, esclar.

Ei, Marianne, diu l’Alan. És en Waldron! En Connell Waldron ha tret sis-cents punts!

Ella no es belluga. Per telèfon, l’Alan diu: No, ella només n’ha tret cinc-cents noranta. Jo diria que deu estar rabiosa perquè algú ha tret més nota que ella. Estàs rabiosa, Marianne? Ella el sent, però no diu res. Sota els vidres de les ulleres de sol, es nota les parpelles greixoses. Un insecte li passa brunzint a prop de l’orella i s’allunya.

En Waldron és amb tu, doncs?, diu l’Alan. Passa-me’l.

Per què li dius «Waldron» com si fos amic teu?, li diu la Marianne. Pràcticament no el coneixes.

L’Alan aixeca la vista, amb un somriure de suficiència. El conec molt bé, diu. L’altre dia el vaig veure a casa de l’Eric.

A la Marianne li sap greu haver parlat. L’Alan camina amunt i avall pel pati, i ella sent el soroll dels seus passos per l’herba. A l’altra banda del telèfon, algú comença a parlar, i l’Alan fa un somriure tens i forçat. Com estàs, doncs?, diu. Molt bé, felicitats. La veu d’en Connell és tan fluixa que la Marianne no la sent. L’Alan encara somriu, igual de forçat. Sempre fa el mateix posat quan és amb altra gent, servil i adulador.

Sí, diu l’Alan. Li ha anat bé, sí. No tan bé com a tu! Cinc-cents noranta, ha tret. Vols que te la passi?

La Marianne aixeca el cap. L’Alan fa broma. Es pensa que en Connell dirà que no. No se li acut cap raó per la qual en Connell podria voler parlar per telèfon amb la Marianne, una fracassada sense amics, i encara menys en un dia tan especial com aquest. Però en canvi, li diu que sí. El somriure de l’Alan vacil·la. Sí, diu, i tant. Allarga el telèfon perquè la Marianne l’agafi. La Marianne sacseja el cap. L’Alan posa uns ulls com unes taronges. Sacseja la mà en la seva direcció. Té, li diu. Vol parlar amb tu. Ella torna a sacsejar el cap. Ara l’Alan li burxa el pit amb el telèfon, bruscament. El tens al telèfon, Marianne, diu l’Alan.

No vull parlar amb ell, diu la Marianne.

La cara de l’Alan adopta una expressió salvatge de fúria, amb el blanc dels ulls completament visible al voltant dels iris. Li burxa l’estèrnum amb el telèfon un altre cop, amb més força, i li fa mal. Digues hola, li diu. Ella sent la veu d’en Connell brunzint al mòbil. El sol l’enlluerna. Agafa el telèfon de la mà de l’Alan i, fent lliscar el dit, penja la trucada. L’Alan se la mira fixament, dret al costat de la gandula. Durant uns quants segons, no se sent cap soroll al jardí. Llavors, amb la veu molt greu, ell li diu: Per què cony ho has fet?

No volia parlar amb ell, li diu ella. Ja t’ho he dit.

Ell volia parlar amb tu.

Sí, ja ho sé.

Avui fa un dia molt lluminós, i l’ombra de l’Alan sobre la gespa té una definició vívida, crua. Ella encara aguanta el mòbil, al palmell de la mà, mentre espera que el seu germà l’accepti.

A l’abril, en Connell li va dir que portaria la Rachel Moran al ball. En aquell moment la Marianne seia a la vora del llit d’ell, amb una actitud molt freda i burleta, cosa que a ell el feia sentir incòmode. Li va dir que no hi havia res de «romàntic», i que ell i la Rachel només eren amics.

Vols dir amics com nosaltres, va dir la Marianne.

A veure, no, va dir ell. Diferent.

Però te’n vas al llit amb ella?

No. Quan vols que tingui temps?

En tens ganes?, va dir la Marianne.

No em fa gens de gràcia, la idea. No crec que sigui tan insaciable, ja et tinc a tu.

La Marianne es va mirar les ungles.

Això era broma, va dir en Connell.

No entenc quina part era broma.

Ja ho sé, que estàs cabrejada amb mi.