Читать книгу On ets, món bonic? - Sally Rooney - Страница 11

A la secció de refrigerats d’una botiga d’alimentació, en Felix examinava la selecció de plats preparats amb una expressió lleugerament desenfocada. Era un dijous a les tres de la tarda i uns fluorescents blancs brunzien al sostre. Les portes del davant de la botiga es van obrir, però ell no es va girar. Va tornar un plat a la seva lleixa i va treure el mòbil. No tenia notificacions noves. Es va posar el telèfon a la butxaca sense mostrar cap expressió, va agafar un tàper de plàstic del prestatge com si l’hagués escollit a l’atzar, es va dirigir a la caixa i va pagar. Sortint de la botiga, davant de la fruita, es va aturar. L’Alice s’estava dreta observant les pomes, aixecant-les l’una rere l’altra i examinant-les per veure si tenien defectes. Quan la va reconèixer va canviar el posat, es va posar més dret. Al principi no quedava clar si la saludaria o si es limitaria a sortir sense dir-li hola; ell mateix no semblava saber-ho. Amb el tàper a la mà, es donava copets al costat de la cama amb el cap als núvols. Llavors, potser perquè el va sentir o simplement perquè en va prendre consciència amb la visió perifèrica, l’Alice es va girar i el va veure, i de seguida es va ficar els cabells rere les orelles.

Ei, hola, va dir.

Ei. Com va tot?

Bé, gràcies.

Ja has fet amics nous?, va demanar ell.

Cap ni un.

En Felix va somriure, es va donar un altre copet a la cama amb el plat preparat i va mirar a la sortida. Ai, per favor. Què en farem de tu? Et tornaràs boja allà dalt tota sola.

Ja ho estic, ja, va apuntar ella. Però potser ja ho era abans d’arribar-hi.

Boja, tu? A mi em vas semblar força normal.

No és una paraula que senti gaire sovint dita en relació amb mi mateixa, però gràcies.

Es van quedar plantats mirant-se l’un a l’altra fins que ella va abaixar els ulls i es va tornar a tocar els cabells. Ell va mirar a la sortida una altra vegada per sobre l’espatlla, i després un altre cop a ella. Era difícil d’endevinar si s’ho passava bé amb la incomoditat de l’Alice o si simplement se’n compadia. Ella, per la seva banda, semblava que se sentís obligada a quedar-se allà dreta tanta estona com ell volgués parlar.

Ja has tirat la tovallola amb la vella aplicació de cites?, va preguntar en Felix.

Ella va somriure i, mirant-lo directament als ulls, va respondre: Sí, l’última empresa no em va inspirar confiança, exactament, si no et sap greu que ho digui.

Et vaig fer perdre tot l’interès pels homes?

Ah, no, no només pels homes. Per les persones de tots els gèneres.

Ell va riure i va dir: No em pensava que hagués estat tan malament.

No, tu no. Però jo sí.

No, dona, tu vas estar bé.

Ell va arrufar el nas en direcció a la verdura fresca abans de tornar a parlar. Ella ara ja semblava més relaxada i se’l mirava amb neutralitat.

Podries passar per casa aquesta nit si vols conèixer gent, va dir ell. Hi seran uns quants de la feina.

Fas una festa?

En Felix va fer una ganyota. No ho sé, va dir. O sigui, hi haurà gent, així que… Una festa o el que vulguis dir-ne, sí. Res de l’altre món, però.

Ella va assentir, movent els llavis a banda i banda sense ensenyar les dents. Fa bona pinta, va decidir. M’hauràs de recordar on vius.

T’ho poso al Google Maps, si en tens, li va dir ell. Ella es va treure el mòbil de la butxaca i va obrir l’app.

Mentre li allargava el telèfon, va dir: No treballes avui?

Ell va escriure la seva adreça a la barra de cerca sense aixecar la vista. No, va respondre. M’han donat torns molt estranys, aquesta setmana. Li va tornar el mòbil per ensenyar-li l’adreça. Ocean Rise, 16. La pantalla mostrava una xarxa de carrers blancs sobre un fons gris, al costat d’una àrea blava que representava el mar. De vegades gairebé no t’hi necessiten, allà, va afegir. I llavors, de sobte, algunes setmanes hi entres cada dia. Em fa parar boig. Va tornar a mirar cap a la caixa, amb ànims renovats, ara. Ens veiem aquest vespre, doncs?, va dir.

Si estàs segur que vols que vingui…, va respondre ella.

El que tu prefereixis. Jo perdria la xaveta si passés tot el dia sol. Però potser a tu ja t’agrada.

No, en realitat no. Sí que m’agradaria venir, gràcies per dir-m’ho.

Sí, clar, tampoc serà gran cosa, va dir ell. No serem més que un grapat de gent, al cap i a la fi. Ens veiem després, doncs, que vagi bé el dia.

Sense tornar a fer contacte visual amb ella, en Felix va donar mitja volta i va sortir de la botiga. Ella es va girar i va mirar cap a la capsa de pomes, i, com si ara sentís que seria inadequat continuar examinant-les amb detall, com si tot el procés de buscar imperfeccions a la superfície exterior de la fruita s’hagués tornat ridícul i fins i tot vergonyós, en va agafar una i va continuar cap al passadís de refrigerats.

Ocean Rise, 16 era una casa aparellada, amb la meitat esquerra de la façana de maó vermell i la meitat dreta pintada de blanc. Un mur baix separava el jardí de davant, de formigó, del del veí. Les cortines estaven corregudes rere la finestra que donava al carrer, però els llums estaven encesos a dins. L’Alice estava dreta a la porta, vestida amb la mateixa roba d’abans. S’havia empolvorat la cara, cosa que li donava un aspecte més sec a la pell, i a la mà esquerra hi duia una ampolla de vi negre. Va tocar al timbre i va esperar. Al cap d’uns segons, una dona de la seva edat va obrir la porta. Darrere seu, de l’entrada venia una il·luminació intensa i força soroll.

Hola, va dir l’Alice. En Felix viu aquí?

Sí, sí. Passa.

La dona la va deixar entrar i va tancar la porta. A la mà hi tenia una tassa picada plena de cola o alguna cosa així. Soc la Danielle, va dir. Els altres són allà mateix. A la cuina, al final del passadís, sis homes i dues dones estaven asseguts al voltant de la taula en diverses posicions. En Felix seia sobre el marbre, al costat de la torradora, i bevia directament d’una llauna. No es va aixecar quan va veure arribar l’Alice, però li va fer un cop de cap. Ella va seguir la Danielle i va entrar a la cuina, cap a la nevera, a prop d’on ell estava assegut.

Hola, va dir ell.

Hola, va dir l’Alice.

Dues persones del grup s’havien girat per mirar-se-la, mentre que les altres continuaven amb la conversa que mantenien abans. La Danielle va preguntar a l’Alice si volia una copa per al vi, i l’Alice va fer que sí. Mentre buscava a l’armariet, la Danielle va dir: De què us coneixeu, doncs?

Ens vam conèixer a Tinder, va saltar en Felix.

La Danielle es va aturar, amb una copa neta a la mà. I això d’aquí és la teva idea d’una cita?, va dir. Que romàntic.

Ja vam provar de tenir una cita, va contestar ell. Diu que li va fer perdre tot l’interès pels homes.

L’Alice va buscar els ulls d’en Felix, potser per somriure-li, per fer-li veure que aquest comentari li semblava divertit, però ell no la mirava.

És comprensible, va dir la Danielle.

L’Alice va deixar la seva ampolla al marbre i va observar la biblioteca de discos que ocupava la paret de la cuina. Quants CD, va dir.

Sí, són meus, va respondre en Felix.

Ella va passar el dit pels lloms de les fundes de plàstic, i en va enretirar una lleugerament de la seva ranura, de manera que va quedar penjant com una llengua. La Danielle s’havia posat a parlar amb una dona que estava asseguda a la taula de la cuina, i un altre home s’havia apropat a obrir la nevera. Fent un gest en la direcció d’ella, va preguntar a en Felix: Qui és?

L’Alice, va respondre ell. És novel·lista.

Qui és novel·lista?, va demanar la Danielle.

Aquesta senyoreta, va dir en Felix. Es guanya la vida escrivint llibres. O això explica.

Com et dius?, va demanar l’home. Que ho buscaré a Google. L’Alice contemplava com es desenvolupava l’escena amb una expressió d’indiferència forçada. Alice Kelleher, va dir.

En Felix se la mirava. L’home es va asseure en una cadira buida i es va posar a escriure al mòbil. L’Alice prenia vi del que havia portat i recorria l’habitació amb la mirada, com si res d’allò anés amb ella. Encorbat sobre el mòbil, l’home va saltar: Mireu, és famosa. Ella no va dir res, ni va tornar la mirada a en Felix. La Danielle es va ajupir per mirar la pantalla.

Mi-te-la, va dir. Té pàgina a la Viquipèdia i tot. En Felix va saltar del marbre i va prendre el mòbil al seu amic. Va riure, però la seva alegria no semblava del tot sincera.

Obra literària, va llegir en veu alta. Adaptacions. Vida personal.

Aquesta secció deu ser curta, va dir l’Alice.

Per què no m’ho vas explicar, que eres famosa?, va dir ell.

Amb un to de veu desdenyós, gairebé despectiu, li va respondre: Et vaig dir que era escriptora.

Ell va dibuixar un somriure. Deixa’m que et doni un consell per a la propera vegada que vagis a una cita, va dir. Deixa caure a la conversa que ets una celebritat.

Gràcies pel consell no sol·licitat. M’asseguraré d’ignorar-lo.

Què passa, que t’ha molestat que et trobéssim a internet?

No, no, per descomptat que no, va fer ella, us he dit com em dic. No tenia per què fer-ho.

En Felix va continuar mirant-se-la uns segons, i després va remenar el cap i va sentenciar: Ets rara.

Ella va fer una rialla i va dir: Que profund. Per què no ho poses al meu article de la Viquipèdia?

Amb aquesta sortida la Danielle també va riure. La cara d’en Felix havia agafat una mica de color. Es va girar d’esquena a l’Alice i va dir: Qualsevol en pot tenir una. Segurament la deus haver escrit tu mateixa.

Com si comencés a divertir-se, l’Alice va respondre: No, només escric els llibres.

Et deus creure molt especial, va dir ell.

A què treu cap tanta susceptibilitat?, va dir la Danielle.

Cap ni una, va contestar en Felix. Va tornar el mòbil al seu amic i es va recolzar contra la nevera, dret i de braços plegats. L’Alice també estava dreta al costat del marbre, prop d’ell. La Danielle es va mirar l’Alice i va alçar les celles, però després va tornar a la conversa que mantenia abans. Una de les altres dones va posar música, i alguns dels homes de l’altra banda de la cuina es van enriolar per alguna cosa. L’Alice va dir a en Felix: Si vols que marxi, ho faig.

Qui ha dit que vull que marxis?, va preguntar ell.

Un nou grup de gent va entrar a la cuina i l’ambient es va tornar més sorollós. Ningú va apropar-se específicament a parlar ni amb l’Alice ni amb en Felix, i tots dos es van quedar allà, drets al costat de la nevera, en silenci. Si aquesta experiència resultava especialment mortificadora per a qualsevol de tots dos, no ho mostraven amb l’expressió, però al cap d’uns segons en Felix va estirar els braços i va dir: No m’agrada fumar a dins. Vols sortir a fer un cigarret? I així coneixes el nostre gos. L’Alice va fer que sí, sense dir res, i el va seguir a fora, per la porta que donava al jardí del darrere, amb la copa de vi a la mà.

En Felix va tancar la porta rere seu i va caminar per la gespa cap a un petit cobert amb un sostre de lona improvisat. Immediatament un springer spaniel va sortir del fons del jardí per fer-li festes. Va esternudar d’excitació, va posar les potes del davant sobre les cames d’en Felix i va deixar anar un lladruc. Et presento la Sabrina, va dir. En realitat no és nostra, els últims que vivien aquí la van deixar. Jo soc el que li dona el menjar normalment, així que és molt fan meva. L’Alice va dir que ja ho podia veure. No la solem deixar a fora, va dir en Felix. Només quan tenim convidats. Ja tornarà a entrar quan tothom se’n vagi a casa. L’Alice li va preguntar si dormia al seu llit, i en Felix va riure. Ella ho intenta, va dir. Però ja sap que no l’hi deixem fer. Va acariciar les orelles de la gossa i li va dir, afectuosament: Tonteta. Es va tornar a girar cap a l’Alice i va afegir: És burra com ella sola, per cert. Molt curta. Fumes, tu? L’Alice tremolava i tenia la pell de gallina a la part del canell que sortia de la màniga, però va acceptar un cigarret i es va quedar allà, fumant mentre en Felix se n’encenia un per a ell mateix. Ell va fer una pipada, va expulsar el fum en l’aire net de la nit i va mirar enrere cap a la casa. L’interior es veia molt il·luminat, i els seus amics xerraven i gesticulaven. Al voltant del rectangle groc i càlid de les portes del pati hi havia la foscor de la casa, l’herba, el buit negre i clar del cel.

La Dani és bona noia, va dir.

Sí, va fer l’Alice. Ja se li veu.

Sí. Abans sortíem junts.

Ah, sí? Molt de temps o…?

Ell es va encongir d’espatlles i va dir: Un any, potser. No ho sé, més d’un any, en realitat. Però en qualsevol cas en fa una eternitat, d’això, i ara som bons amics.

Encara t’agrada?

Ell va girar la vista cap a la casa, com si veure la Danielle un instant l’hagués d’ajudar a trobar la resposta a la pregunta. Ella està amb un altre, de totes maneres, va dir.

Un amic teu?

El conec, sí. Avui no ha vingut, potser el coneixeràs un altre dia.

Es va girar d’esquena a la casa i va fer caure una mica de cendra del cigarret, provocant que unes quantes espurnes enceses caiguessin lentament per l’aire fosc. El gos va passar de llarg del cobert i es va posar a córrer en cercles unes quantes vegades.

La veritat és que si ara em sentís et diria que vaig ser jo qui ho va tirar tot per la borda, va afegir en Felix.

Què vas fer?

Mmm, era fred amb ella, se suposa. O això és el que diu, com a mínim. L’hi pots preguntar, si vols.

L’Alice va somriure i va dir: Vols que l’hi pregunti?

Ui, no, per mi no. Ja en vaig sentir parlar prou en el seu moment. Però no pateixis, que ara ja no ploro pel tema.

Vas plorar quan va passar?

Bé, literalment no, va dir ell. Això vols dir? O sigui, no vaig plorar, plorar, però sí, sí que vaig estar malament.

Plores mai?

Ell va deixar anar una rialla curta i va dir: No, i tu?

Ui, constantment.

Sí?, va dir. Per què plores?

Per qualsevol cosa, en realitat. Soc molt infeliç, suposo.

Ell se la va mirar. De veritat?, va dir. Per què?

Per res en concret. Senzillament em sento així. Se’m fa difícil, la vida.

Després d’una pausa, ell va concentrar la mirada al cigarret i va dir: No crec que m’ho hagis explicat tot sobre per què t’has mudat aquí.

No és cap gran història, va dir ella. Vaig tenir una crisi nerviosa. Vaig passar unes setmanes a l’hospital i quan en vaig sortir vaig venir aquí. Però això no té cap misteri, vull dir que no em vaig esfondrar per res en particular, simplement va passar. I tampoc és cap secret, ho sap tothom.

En Felix semblava estar digerint aquesta informació nova. Surt a la teva pàgina de la Viquipèdia?, va preguntar.

No, vull dir que ho sap tothom que em coneix. No tothom al món.

I per què vas tenir una crisi?

Per res.

Sí, però què vols dir que vas tenir una crisi? O sigui que què va passar?

L’Alice va deixar anar un fil de fum pel costat de la boca. Em vaig sentir totalment fora de control, va dir. Estava molt enfadada i alterada tot el dia. No em podia controlar, no podia viure amb normalitat. No t’ho sé explicar millor.

Em sembla bé.

Es van quedar en silenci. L’Alice es va acabar la copa de vi, va aixafar el cigarret amb la sola i va encreuar els braços contra el pit. En Felix semblava distret i continuava fumant lentament, com si s’hagués oblidat que ella era allà. Es va escurar el coll i va dir: Em vaig sentir una mica així quan va morir la meva mare. L’any passat. Vaig començar a plantejar-me quin puto sentit té la vida, saps? Perquè no és que ens esperi res al final. No és que volgués estar mort ni res, però la major part del dia tampoc suportava la putada d’estar viu. No sé si tu diries que vaig patir una crisi nerviosa. Vaig tenir uns mesos en què senzillament no m’importava res seriosament: aixecar-me, anar a treballar, tot això. De fet, vaig perdre la feina que tenia llavors, per això m’estic al magatzem ara. Sí. O sigui que entenc més o menys això que dius de la crisi. Les meves experiències devien ser diferents de les teves, evidentment, però entenc d’on vens, vaja.

L’Alice va tornar a dir que sentia la seva pèrdua, i ell li va acceptar el condol.

La setmana que ve vaig a Roma, va dir ella. Surt la traducció italiana del meu llibre. Em preguntava si voldries venir amb mi.

Ell no va mostrar cap sorpresa per la invitació. Va apagar el cigarret fregant-ne la punta encesa amb la paret del cobert amb diverses pinzellades. La gossa va deixar anar un altre lladruc des del fons del jardí.

No tinc diners, va dir en Felix.

Ah, ho puc pagar tot jo. Soc rica i famosa, te’n recordes?

Això va provocar un somriure petitet. Ets rara, va dir ell. No ho retiro. Quant de temps te n’hi vas?

Arribaré allà dimecres i torno a casa dilluns al matí. Però ens hi podem quedar més temps, si vols.

Ara ell va riure. Hòstia, tu, va fer.

Has estat mai a Roma?

No.

Llavors crec que hauries de venir, va dir ella. Crec que t’agradarà.

Com saps el que m’agradarà i el que no?

Es van mirar l’un a l’altra. Era massa fosc perquè cap dels dos pogués extreure gaire informació de l’expressió de l’altre, però tot i així continuaven mirant-se, i no apartaven els ulls, com si el fet de mirar-se fos més important que el que poguessin veure.

No ho sé, va dir ella. Ho crec, res més.

Finalment ell va girar el cap. Fet, va dir. Vinc.