Читать книгу On ets, món bonic? - Sally Rooney - Страница 13

El mateix dijous al vespre, l’Eileen va assistir a un recital de poesia organitzat per la revista on treballava. L’espai era un centre cultural al nord del centre de la ciutat. Abans que comencés, l’Eileen estava asseguda rere una tauleta, venent exemplars de l’últim número de la revista mentre la gent deambulava davant seu, amb copes de vi a la mà i evitant fer-hi contacte visual. De tant en tant algú li preguntava on era el lavabo, i ella cada vegada donava indicacions amb el mateix to de veu i els mateixos gestos. Just abans de començar el recital, un home gran es va inclinar sobre la taula per dir-li que tenia «ulls de poeta». L’Eileen va somriure avergonyida i, potser fingint que no l’havia sentit, li va dir que creia que el recital estava a punt d’arrencar a dins. Un cop la lectura va començar de veritat, va tancar la caixa amb els diners, va agafar una copa de vi de la taula del darrere i va entrar a la sala principal. Hi havia vint o vint-i-cinc persones assegudes, i les dues primeres files estaven completament buides. L’editor de la revista era al faristol, presentant el primer poeta. Una dona de la mateixa edat de l’Eileen, que treballava al local, la Paula, es va enretirar un seient cap endins de la fila per fer lloc a l’Eileen a la butaca del passadís. Has venut gaire?, li va preguntar. Dos exemplars, va dir l’Eileen. Per un moment he pensat que encara en colaríem un tercer quan he vist un avi menudet que s’apropava, però resulta que només volia elogiar-me els ulls. La Paula va riure per sota el nas. Un vespre d’entre setmana ben invertit, va dir. Almenys ara sé que tinc els ulls macos, va fer l’Eileen.

Al recital hi havien acudit cinc poetes, més o menys reunits al voltant del tema de les crisis. Dos van llegir versos que tractaven crisis personals, com la pèrdua o la malaltia, mentre que un altre es va ocupar de l’extremisme polític. Un home jove amb ulleres va recitar poemes tan abstractes i prosòdics que no es podia distingir cap relació clara amb el tema de les crisis, i l’última poeta, una dona amb un vestit llarg negre, va parlar deu minuts sobre com de difícil és trobar editor, i només li va quedar temps per llegir un poema, un sonet rimat. L’Eileen va escriure una nota al mòbil: el sol de juliol desperta el mussol. El va ensenyar a la Paula, que va somriure vagament abans de tornar a centrar-se en el recital. L’Eileen va esborrar la nota. Després del recital, va agafar una altra copa de vi i va tornar a seure a la tauleta de fora. El vell d’abans se li va apropar una altra vegada i li va dir: Hauries de ser tu qui pugés allà dalt. L’Eileen va assentir amablement. N’estic convençut, va dir ell. Ho portes a la sang. Mmm, va fer l’Eileen. L’home se’n va anar sense comprar cap revista.

Després del recital, l’Eileen va anar a prendre una copa a un bar de la vora amb altres organitzadors i personal del local. L’Eileen i la Paula van tornar a seure juntes: la Paula va demanar un gintònic servit en una copa enorme, com una peixera, amb un bon tall d’aranja a dins, i l’Eileen va prendre un whisky amb gel. Parlaven de les seves pitjors ruptures. La Paula descrivia la dilatada etapa final d’una relació de dos anys durant la qual tant ella com la seva exnòvia s’emborratxaven i s’enviaven missatges que desembocaven inevitablement en «una baralla brutal o en sexe». L’Eileen es va empassar una glopada de la seva beguda. Sona fatal, va dir. Però bé, com a mínim encara ho fèieu. Saps? La relació no estava morta del tot. Si l’Aidan m’hagués escrit quan s’emborratxava, molt bé, potser hauríem acabat discutint. Però almenys jo hauria sentit que es recordava de qui era. La Paula va dir que estava segura que se’n recordava, tenint en compte que van viure junts durant anys. Amb una expressió entre el somriure i la ganyota, l’Eileen va contestar: Això és el que em mata. Vaig passar la meitat dels vint amb aquesta persona i al final simplement es va cansar de mi. O sigui, això és el que va passar. Es va avorrir de mi. Em sembla que això diu alguna cosa de la meva persona, en certa manera. Oi? Necessàriament. La Paula va respondre, arrufant les celles: No, no. L’Eileen va deixar anar una rialla tímida, forçada, i va estrènyer el braç de la Paula. Perdona, va dir. Deixa’m que et demani una altra copa.

A les onze l’Eileen estava estirada al llit, sola, encorbada de costat, amb el maquillatge una mica corregut sota els ulls. Mirant la pantalla del mòbil amb els ulls aclucats, va tocar la icona d’una xarxa social. La interfície es va obrir i va mostrar un símbol de càrrega. L’Eileen va aixecar el polze sobre la pantalla, esperant que es carregués la pàgina, i llavors, de sobte, com presa d’un impuls, va tancar l’aplicació. Va navegar pels seus contactes, va seleccionar «Simon» i va tocar el botó del telèfon. Després de tres tons, en Simon va agafar el mòbil i va dir: Sí?

Hola, soc jo, va dir ella. Estàs sol?

A l’altra banda de la trucada, en Simon estava assegut al llit d’una habitació d’hotel. A la dreta hi tenia una finestra tapada amb unes cortines gruixudes de color crema, i davant del llit hi havia una tele enganxada a la paret. Tenia l’esquena repenjada al capçal del llit, les cames, estirades, encreuades als turmells, i el portàtil, obert sobre la falda. Sí, estic sol, va dir. Saps que soc a Londres, oi? Va tot bé?

Ah, me n’havia oblidat. És mal moment per parlar una estona? Podem penjar.

No, no és mal moment. No tenies allò de la poesia aquesta nit?

L’Eileen li va parlar del recital. Li va explicar la broma del sol de juliol i ell va riure amb entusiasme. I hem tingut un poema de Trump, li va dir ella. En Simon va comentar que la idea li feia desitjar sincerament l’escalf de la mort. Ella li va preguntar per la conferència a què assistia a Londres, i ell li va descriure profusament una «sessió de debat» titulada Més enllà de la UE: el futur internacional de la Gran Bretanya. No era res més que quatre tios de mitjana edat idèntics amb ulleres, va concloure en Simon. De veritat, semblaven versions photoshopejades les unes de les altres. Era surrealista. L’Eileen li va preguntar què estava fent i ell va dir que estava acabant alguna cosa de la feina. Ella es va girar sobre l’esquena, mirant al subtil patró puntejat de floridura del sostre.

No és bo treballar tan tard, va dir. On ets, a l’habitació de l’hotel?

Això mateix, va respondre ell. Assegut al llit.

Ella va aixecar els genolls de manera que els peus li van quedar plans sobre el matalàs, i les cames dibuixaven la silueta d’una tenda de campanya sota la vànova. Saps què et fa falta, Simon?, va dir ella. Et fa falta una doneta que et faci companyia. No creus? Una esposa que se t’acosti a mitjanit i et posi la mà a l’espatlla i et digui que va, que ja n’hi ha prou, que ja és massa tard per treballar. Dormim una mica.

En Simon es va canviar el telèfon d’orella i va dir: És una imatge prou atractiva.

La teva nòvia no pot venir a aquests viatges amb tu?

No és la meva nòvia, va dir. Només sortim de tant en tant.

No entenc aquesta distinció. Quina diferència hi ha entre una nòvia i algú amb qui estàs sortint?

No tenim una relació exclusiva.

L’Eileen es va fregar l’ull amb la mà que tenia lliure, amb la qual cosa es va tacar la mà i el costat de la cara, sobre el pòmul, amb una mica de maquillatge fosc. O sigui que també te n’estàs tirant una altra, no?, va dir.

No, jo no. Però crec que ella sí.

Ara l’Eileen va deixar caure la mà. De veritat?, va fer. Hosti, tu. Està molt bo, l’altre tio?

Aparentment divertit, ell va respondre: Ni idea. Per què ho dius?

A veure, si és menys atractiu que tu, per què molestar-s’hi? I si està més bo que tu, bé… llavors m’agradaria conèixer aquesta dona i fer-li una reverència.

Que si està més bo que jo?

Sisplau. Impossible.

En Simon es va arrepapar una mica contra el capçal. Ho dius perquè jo soc tan guapo?, va afegir ell.

Sí.

Ja ho sé, però digue-ho.

Rient, ella va dir: Perquè tu ets tan guapo.

Gràcies, Eileen. Que amable. Tu tampoc estàs del tot malament.

L’Eileen va enfonsar el cap sobre el coixí. Avui he rebut un correu de l’Alice, va dir.

Ah, mira. Com està?

Diu que no n’hi ha per tant que l’Aidan trenqués amb mi perquè de totes maneres tampoc érem tan feliços.

En Simon va fer una pausa, com si esperés que ella continués, i després li va preguntar: De debò ha dit això?

Amb moltes més paraules, però sí.

I què en penses?

L’Eileen va sospirar i va respondre: Deixa-ho.

No sembla una cosa gaire sensible de dir.

Amb els ulls tancats, ella va comentar: Sempre la defenses.

Acabo de dir que ha estat insensible.

Però creus que té raó.

Ell tenia el nas arrufat, i joguinejava amb un boli corporatiu de l’hotel sobre la tauleta de nit. No, va dir. Crec que ell no era prou bo per a tu, però això és diferent. De debò ha dit que no n’hi ha per tant?

Efectivament. I saps que la setmana que ve anirà a Roma a promocionar el seu llibre, oi?

Ell va deixar anar el bolígraf. Sí?, va preguntar. Em pensava que volia descansar de totes aquestes coses.

I era així, fins que se n’ha avorrit.

Ja. Que estrany. Jo he anat provant d’anar-la a veure, però sempre diu que no és bon moment. Estàs preocupada per ella?

L’Eileen va deixar anar una rialla aspra. No, no estic preocupada, va dir. Estic ofesa. Preocupa-te’n tu.

Podries estar les dues coses.

De part de qui estàs?

Somrient, va contestar amb un to suau i reconfortant: Estic de part teva, princesa.

Ella també va somriure, amb ironia, sense ganes, i es va apartar els cabells del front. Ja ets al llit?, va preguntar.

No, assegut. Vols que m’hi fiqui mentre encara estem al telèfon?

Sí, m’agradaria.

Ah, bé. Això té fàcil solució.

En Simon es va aixecar i va deixar el portàtil en un escriptori petit davant d’un mirall de paret. La major part de la superfície del terra darrere d’ell l’ocupava el llit, que estava fet amb llençols blancs ben falcats sota el matalàs. Encara sostenia el telèfon mentre endollava el portàtil al carregador de la paret.

Saps, si la teva dona fos amb tu, va dir l’Eileen, ara et trauria la corbata. Portes corbata?

No.

Què dus posat?

Ell es va donar un cop d’ull al mirall i va apartar la vista una altra vegada, girant-se cap al llit. La resta del vestit, va dir. Sense les sabates, clar. Me les trec quan entro, com qualsevol persona civilitzada.

O sigui que ara tocaria l’americana?, va dir ella.

Mentre es treia l’americana, cosa que incloïa canviar-se el mòbil de mans durant el procés, va dir: Aquest seria l’ordre habitual.

Doncs ara la teva dona te la trauria i aniria a penjar-la, va dir l’Eileen.

Que amable que és.

I també et desbotonaria la camisa. I no protocol·làriament, sinó amb afecte i tendresa. També va penjada, la camisa?

En Simon, que s’estava desbotonant la camisa amb una mà, va dir que no, que la camisa va a la maleta, per rentar-la quan torni a casa.

Després d’això ja no sé què tocaria, va dir l’Eileen. Portes cinturó?

Sí, va dir ell.

L’Eileen va tancar els ulls i va continuar: Doncs ara et treu el cinturó i el deixa on sigui que va. On deixes el cinturó quan te’l treus, normalment?

En una perxa.

Ets tan polit, va dir l’Eileen. A la teva dona li encanta, això.

Per què? Ella també és ordenada? O li encanta perquè els contraris s’atreuen?

Mmm… No és que sigui descuidada ni res, però no és tan polida com tu. I voldria ser-ho. Ja estàs desvestit?

Encara no del tot, va dir ell. Tenia el mòbil a la mà tota l’estona. Puc deixar-lo un segon i el torno a agafar de seguida?

Amb un somriure tímid i pudorós, l’Eileen va respondre: Clar que sí, no et tinc pres com a ostatge.

Ja, però no vull que t’avorreixis i em pengis.

No et preocupis, que no ho faré.

En Simon va deixar el mòbil al vèrtex del llit que tenia més a prop i es va acabar de treure la roba. L’Eileen estava estirada amb els ulls tancats, sostenint el telèfon laxament amb la mà dreta, prop de la cara. Ara vestit únicament amb uns bòxers grisos, en Simon va recuperar el mòbil i es va estirar al llit, amb el cap als coixins. Ja, va dir.

A quina hora acabes de treballar normalment?, va dir l’Eileen. Per curiositat.

Cap allà a les vuit. O més aviat a i mitja o així, últimament, que tothom està ocupat.

La teva dona tindria una feina que acabaria molt abans.

Ah, sí?, va dir en Simon. Quina enveja.

I quan arribessis a casa, t’estaria esperant amb el sopar.

Ell va somriure. Tan carca creus que soc?, va preguntar.

L’Eileen va obrir els ulls, com si li haguessin interromput el somni. Crec que ets humà, va fer ella. Qui no vol tenir el sopar a punt quan es queda emmerdat a la feina fins a les vuit i mitja? Si tu preferiries tornar a casa i trobar-te-la buida i fer-te tu mateix el sopar, ja em disculparàs.

No, no, no m’agrada arribar a casa i que estigui buida, va dir ell. I en el terreny de les fantasies, no tinc res en contra que m’esperin com a un rei. Però no és una cosa que m’esperaria d’una companya de vida, res més.

Ui, estic ofenent els teus principis feministes. Ja paro.

No, sisplau. Vull saber què farem la meva dona i jo després de sopar.

L’Eileen va tornar a tancar els ulls. Doncs bé, evidentment és una bona esposa, així que, si cal, et deixarà que facis una mica de feina, va dir. Però no fins tard. Després voldrà anar al llit. Que és on ets ara, suposo.

Sí que hi soc.

Somrient luxuriosament per a ella mateixa, l’Eileen va continuar: I què, has tingut un bon dia a la feina o has tingut un mal dia?

Ha anat bé.

I ara estàs cansat.

No massa per parlar amb tu. Però cansat, sí.

La teva dona detecta totes aquestes petites subtileses, o sigui que a ella no li faria falta preguntar-t’ho. Si has tingut un dia llarg i estàs cansat, crec que ella et ficaria al llitet cap a les onze i posaria la seva boca a la teva disposició. Cosa que fa molt bé. Però no d’una manera vulgar: tot és molt íntim i marital i bla-bla-bla.

Mentre sostenia el telèfon amb la mà dreta, en Simon feia servir l’esquerra per acariciar-se per damunt del cotó finet dels bòxers. No és que no ho agraeixi, eh, però per què només la boca?, va dir ell.

L’Eileen reia. Has dit que estaves cansat, va dir.

Va, no estic massa cansat per fer l’amor a la meva dona.

No posava en dubte la teva virilitat, pensava que t’agradaria, això és tot. Sigui com sigui, jo puc equivocar-me, no passa res. Però la teva dona no s’equivocaria mai.

No passa res si s’equivoca, l’estimaré de totes maneres.

De veritat que pensava que t’agradava el sexe oral.

Amb un somriure ample, en Simon va respondre: M’agrada, m’agrada, oi tant. Però si només tingués una nit amb la meva dona fictícia, crec que m’agradaria cobrir més terreny. No cal que entris en detalls, si no vols.

Al contrari, visc pels detalls, jo, va dir l’Eileen. On érem? Desvesteixes la teva dona amb la teva desimboltura característica.

Ara en Simon es va ficar la mà dins dels calçotets. Ets massa amable, va dir.

Pots donar per fet que és molt bonica, però no em posaré a descriure el seu físic. Ja sé que els homes teniu els vostres propis gustos i preferències.

Gràcies per la llicència. Me la imagino vívidament.

Ah, sí?, va dir l’Eileen. Ara tinc curiositat per saber com és. És rossa? No m’ho diguis. Segur que és rossa i que fa com metre seixanta.

Això el va fer riure. No, va dir.

Molt bé. Perfecte, no m’ho diguis, doncs. En qualsevol cas, està molt humida, perquè ha estat esperant que la toquis tot el dia.

Ell va tancar els ulls. Pel mòbil, va dir: I puc tocar-la?

Sí.

I ara què?

Amb la mà que li quedava lliure, l’Eileen s’acariciava el pit, dibuixant-se un cercle al voltant del mugró amb la punta del polze. Li pots veure als ulls que està excitada, va dir. Però al mateix temps, nerviosa. T’estima molt, però de vegades se sent ansiosa, té por de no coneixe’t de veritat. Perquè ets una mica distant. O no distant, però de vegades et tanques. Estic perfilant el rerefons perquè entenguis millor la dinàmica sexual. Està nerviosa perquè t’admira i et vol fer feliç, i de vegades té por que no siguis feliç i no sap què fer. Quan et fiques al llit, ella tremola sota teu com una fulleta. I tu no dius res, senzillament comences a follar-te-la. O, com ho has dit abans? Li fas l’amor. Sí?

Mmm, feia ell. I això li agrada?

Oh, sí. Crec que era força innocent abans de casar-se amb tu, així que quan esteu al llit junts se t’aferra apassionadament, perquè per a ella això és aclaparador. Probablement es vol escórrer tota l’estona. I tu li dius que és una bona noia, que n’estàs orgullós, i que l’estimes, i ella et creu. Recorda com te l’estimes, perquè això és clau. En sé molt, de tu, però aquesta és la part que no conec. Com et comportes amb una dona que estimes. Estic divagant, disculpa. Allò que he dit que la teva dona et faria una mamada crec que m’ho he tret del subconscient, perquè m’agrada pensar-hi. Te’n recordes, que a París ho vam fer? Tant se val. Simplement he recordat que et va agradar. Em va fer sentir molt segura de mi mateixa. De totes maneres, me n’estic anant del tema. T’estava descrivint com et tiraves la teva dona. Segur que és increïblement guapa i més jove que jo. I, ai, potser una mica tonteta, però d’una manera sexi. Si ara em volgués posar autocomplaent, m’ho faria venir bé perquè, quan siguis al llit amb la teva dona, no sempre sinó només aquesta vegada, comencis a pensar en mi. No cal que sigui a propòsit. Una idea fugaç o un record et passa pel cap, res més. I no penses en mi tal com soc ara, sinó com era quan tenia vint anys o així. Et vas portar molt bé amb mi llavors, saps? Així que ara ho estàs fent amb la teva dona perfecta, que és la dona més bonica del planeta, i te l’estimes més que a res, però durant un o dos segons, mentre ets dins seu i ella tremola i s’estremeix i diu el teu nom, tu estàs pensant en mi, en les coses que vam fer junts quan érem més joves, com a París, quan et vaig deixar que m’acabessis dins la boca, i tu recordes com et va agradar tenir-me d’aquella manera, i com em vas dir que havia estat especial. I mira, potser sí que ho va ser. Si encara hi estàs pensant al cap de tants anys quan ets al llit amb la teva dona, potser sí que va ser especial. Algunes coses ho són.

En Simon es va escórrer, respirant amb força. Va tancar els ulls. L’Eileen havia deixat de parlar, estava estirada, quieta, amb cara d’excitació. Ell va fer un so, com: Mmm… Es van quedar en silenci un moment. Llavors, en veu baixa, ella va preguntar: Ens podem quedar al telèfon un minutet més? En Simon va obrir els ulls un altre cop, va treure un mocador de la caixa de l’armariet del costat del llit i es va posar a eixugar-se les mans i el cos.

Tant com vulguis, va dir. M’ha agradat molt, gràcies. L’Eileen va riure, ingènua, gairebé, com si estigués alleujada. Tenia les galtes i el front brillants. Uau, de res, va dir. No recordava que eres dels que donen les gràcies. Desperta una molt bona energia, això. Ets com un noranta per cent playboy, però a estones ho barreges amb un comportament de verge total. T’he de dir que ho respecto. Serà incòmode ara, quan ens veiem a la vida real?

En Simon va deixar el mocador brut a l’armariet del costat del llit i, mentre n’agafava un altre de la caixa, va dir: No, senzillament tots dos farem com si no hagués passat res. Oi? Si no m’equivoco, un dia em vas dir que només tenia una sola expressió facial, de totes maneres.

Amb el nas arrufat, l’Eileen va respondre: De veritat? Quina cosa més freda de dir. Digués el que digués, com a mínim en tens dues. Rialler i preocupat.

Ell s’estava acariciant el pit amb la mà, somrient. No vas ser freda, va dir. Feies broma, res més.

La teva dona no et parlaria mai així.

Per què, que em venera o què?

Sí, va dir l’Eileen. Ets com un pare per a ella.

En Simon va fer un gemec divertit. Veus que bé, va dir. L’Eileen somreia. Aposto que t’ha agradat, aquesta dona teva, va dir. Sabia que t’agradaria. Amb la mà reposada sobre l’estómac, en Simon va dir: Ho saps tot, tu. L’Eileen va contraure els llavis. No, sobre tu no, va dir. Ell tenia els ulls tancats, semblava cansat. Crec que la part més realista de la fantasia ha estat quan he començat a pensar en tu a París, va dir. Ara va sonar com si ella respirés fondo. Al cap d’un moment, va dir en veu baixa: Només ho dius per complaure’m. En Simon somreia per dins. Seria el més just, no?, va dir. Però no, ho dic de veritat. Podem veure’ns aviat? L’Eileen va dir que sí. Em comportaré amb normalitat, va afegir ell. No pateixis. Després de penjar, ella va endollar el mòbil al carregador i va apagar el llum de la tauleta de nit. La resplendor artificial ataronjada de la pol·lució lumínica de la ciutat travessava les cortines primes de la finestra de l’habitació. Amb els ulls encara oberts, es va acariciar durant un minut i mig, es va escórrer en silenci i després es va girar de costat per adormir-se.