Читать книгу On ets, món bonic? - Sally Rooney - Страница 9

El dimecres al migdia, a les dotze i vint, una dona seia rere un escriptori en una oficina compartida al centre de Dublín, desplaçant-se per un document de text a l’ordinador. Tenia els cabells molt foscos, recollits laxament amb una pinça de carei, i duia un jersei gris per dins d’uns pantalons de tub negres. Amb la rodeta tova del ratolí, avançava pel document, movent els ulls amunt i avall a través de columnes de text estretes i aturant-se de tant en tant per fer un clic i afegir o esborrar caràcters. La majoria de vegades era per inserir dos punts al nom de «WH Auden», per estandarditzar la grafia a «W. H. Auden». Quan va arribar al final del text, va obrir la casella de cerca, va seleccionar l’opció de coincidència de majúscules i va buscar: «WH». No hi va aparèixer cap coincidència. Va tornar fins a dalt de tot del document, fent passar les paraules i els paràgrafs tan ràpidament que semblaven gairebé il·legibles, i, aparentment satisfeta, va guardar els canvis i va tancar el fitxer.

A la una va dir als companys que se n’anava a dinar i ells van somriure i li van fer adeu amb la mà des de darrere de les seves pantalles. Encara amb la jaqueta a mig posar, es va encaminar cap a una cafeteria a prop de l’oficina. Es va asseure en una taula al costat de la finestra i es va menjar un entrepà amb una mà mentre amb l’altra llegia un exemplar de la novel·la Els germans Karamàzov. De tant en tant deixava el llibre, s’eixugava les mans i la boca amb un tovalló de paper i donava una ullada al local, com si volgués comprovar si algú li tornava la mirada, i després continuava amb el llibre. A menys vint va aixecar la vista per observar un home alt de cabells clars que entrava a la cafeteria. Duia vestit i corbata, amb una acreditació penjada al coll, i parlava per telèfon. Sí, deia, em van dir dimarts però els tornaré a trucar per comprovar-t’ho. Quan va veure la dona asseguda al costat de la finestra li va canviar la cara, i ràpidament va aixecar la mà que tenia lliure mentre dibuixava amb els llavis la paraula ei. Continuava al telèfon: No crec que t’ho copiessin, això, no. Mirant-se la dona, va assenyalar el mòbil amb impaciència i va fer un gest de bla-bla-bla amb la mà. Ella va somriure, jugant amb el vèrtex d’una pàgina del seu llibre. Clar, clar, va fer l’home. Escolta, ara mateix soc fora de l’oficina, però t’ho faré quan torni. Sí. Bé, bé, m’alegro de parlar amb tu.

L’home va penjar i es va acostar a la taula. Mirant-se’l de dalt a baix, ella li va dir: Ai, Simon, fas pinta de ser tan important… Pateixo que no t’acabin assassinant. Va agafar l’acreditació i la va estudiar amb atenció. És això, va dir. Fa que sembli qui sap què. Et puc convidar a un cafè? Ella li va dir que se’n tornava a la feina. Vaja…, va fer ell. I et puc agafar un cafè per emportar i t’acompanyo a l’oficina? Vull que em donis la teva opinió sobre una cosa. Ella va tancar el llibre i va dir que sí. Mentre ell s’apropava al taulell, es va aixecar i es va espolsar les molles de l’entrepà que li havien caigut a la falda. En Simon va demanar dos cafès, un de sol i un amb llet, i va deixar unes monedes al pot de la propina. La dona se li va afegir, tot traient-se la pinça dels cabells i tornant-la a fixar. Com va anar l’emprova del vestit de la Lola, parlant de tot?, va preguntar ell. La dona va alçar la vista, es va trobar amb els ulls d’ell i va deixar anar un so estrany i ofegat. Ah, bé, va dir. Ha vingut la meva mare, i demà hem quedat totes per escollir els nostres vestits per al casament.

Ell va somriure amb bonhomia, observant com progressaven els seus cafès rere el taulell. Quina gràcia, va exclamar ell. L’altra nit vaig tenir un malson en què et casaves.

I què hi passava de dolent?

Et casaves amb algú que no era jo.

La dona va riure. Així és com parles a les dones de la teva feina?, va dir.

Ell es va girar de cara a ella, divertit, i li va respondre: Ui, no, no, em posaria en problemes greus. I amb tota la raó. No, no lligo mai amb ningú de la feina. En tot cas elles lliguen amb mi.

Deuen ser totes dones de mitjana edat que volen que et casis amb les seves filles.

No puc estar d’acord amb aquesta imatge cultural negativa de les dones de mitjana edat. De tots els estaments demogràfics, crec que són les que més m’agraden.

I què els passa, a les dones joves?

Tenen aquest punt de…

En Simon va fer un gest amb la mà de banda a banda per expressar fricció, incertesa, química sexual, indecisió, o potser mediocritat.

Les teves nòvies no són mai de mitjana edat, va assenyalar la dona.

Ni jo tampoc, encara, gràcies.

Sortint del cafè, l’home va aguantar la porta oberta perquè la dona passés, cosa que va fer sense donar-li les gràcies. Què em volies preguntar?, va dir ella. Ell se li va posar al costat, passejant pel carrer de camí cap a la seva oficina, i li va explicar que volia que l’aconsellés sobre una situació que havia sorgit entre dos amics seus, dels quals semblava que ella havia sentit parlar. Es veu que tots dos vivien junts, com a companys de pis, i que s’havien involucrat en algun tipus de relació sexual ambigua. Al cap d’un temps, un d’ells havia començat a sortir amb algú altre, i llavors la segona amiga, la que encara era soltera, volia deixar el pis però no tenia diners ni cap altre lloc on anar. És més aviat una qüestió emocional que no del pis en si, va puntualitzar la dona. Ell hi va estar d’acord, però va afegir: Igualment, però, crec que el millor segurament és que marxi del pis. Es veu que de nit els sent fent-s’ho, no és gaire agradable. Ja havien arribat a les escales de l’edifici on treballava la dona. Li podries deixar diners, va dir. L’home va contestar que ja s’hi havia ofert, però que ella s’hi havia negat. I encara bo, de fet, va afegir, perquè l’instint em diu que millor que no m’hi fiqui més del compte. La dona va preguntar-li què deia el primer amic, i l’home va respondre que sentia que no feia res de dolent, que la relació anterior havia arribat a un final natural i que què havia de fer, quedar-se solter per sempre? La dona va fer una ganyota i va concloure: Déu meu, doncs sí, l’altra ha de marxar del pis sigui com sigui. Ja estaré atenta a veure si veig res. Es van entretenir a les escales una estoneta més. Per cert, ja m’ha arribat la invitació a la boda, va comentar l’home.

Ai, sí, va exclamar ella. Era aquesta setmana.

Tu sabies que em donarien permís per portar acompanyant?

Ella se’l va mirar com per veure si feia broma, i després va aixecar les celles. Mira que bé, va dir. A mi no me n’han donat, però vistes les circumstàncies suposo que potser hauria estat descortès.

Vols que hi vagi sol com un gest de solidaritat?

Després d’una pausa, ella li va preguntar: Per què, que tens algú que estàs pensant de portar-hi?

Bé, suposo que la noia amb qui estic sortint. Si a tu t’és igual.

Ella va fer: Mmm… I va afegir: Dona, vols dir, espero.

Ell va somriure. Va, que entre amics podem ser informals, va dir.

No deus anar pel món dient-me noia a l’esquena, oi que no?

De cap de les maneres. No et dic res. Sempre que surt el teu nom, m’atabalo i me’n vaig de l’habitació.

La dona va fer cas omís del comentari i li va preguntar: Quan la vas conèixer?

No ho sé, fa cosa de sis setmanes.

No deu ser una altra d’aquestes dones escandinaves de vint-i-dos anys, eh que no?

No, no és escandinava, va dir ell.

Amb una expressió exageradament fastiguejada, la dona va llençar el got de cafè a la paperera davant de la porta de l’oficina. L’home, mirant-se-la, va afegir: Puc anar-hi sol, si ho prefereixes. Podem fer-nos ullets de banda a banda de la sala.

Uf, em fas sonar molt desesperada, va dir ella.

Per Déu, no és el que pretenia.

Durant uns segons ella no va dir res, tan sols es va quedar plantada mirant els cotxes. De sobte va dir en veu alta: Estava preciosa a l’emprova. La Lola. Abans m’ho preguntaves.

Sense deixar de mirar-la, ell li va respondre: Ja m’ho imagino.

Gràcies pel cafè.

Gràcies pel consell.

La resta de la tarda a l’oficina, la dona va estar treballant amb el mateix programa d’edició de textos, obrint documents nous, movent apòstrofs i suprimint comes. Després de tancar un arxiu i abans d’obrir-ne un altre, revisava les xarxes socials, de rutina. La seva expressió i la seva postura no variaven en funció del que hi trobava: una notícia sobre un desastre natural horripilant, una foto d’una mascota moníssima, una periodista denunciant amenaces de mort, una broma recòndita que exigia estar al corrent de diverses altres bromes d’internet només per començar a entendre-la, una condemna apassionada de la supremacia blanca, un tuit patrocinat que anunciava suplements mèdics per a dones embarassades. Res en la seva relació externa amb el món canviava de manera que permetés a un observador determinar què sentia sobre el que llegia. Llavors, al cap d’una estona, aparentment sense cap detonant, tancava la finestra del navegador i tornava a obrir l’editor de text. De tant en tant, un company treia el cap amb alguna pregunta de feina, i ella li contestava, o algú compartia una anècdota graciosa amb la resta de l’oficina i tots reien, però fora d’això la feina seguia en silenci.

A les cinc i trenta-quatre de la tarda, la dona va tornar a agafar la jaqueta del penjador i es va acomiadar dels companys que encara no havien marxat. Va desenrotllar els auriculars del voltant del mòbil, els va endollar i va baixar per Kildare Street cap a Nassau Street, va girar a mà esquerra i va continuar cap a l’oest. Després de caminar vint-i-vuit minuts, es va aturar davant d’un bloc de pisos de nova construcció als molls del nord i hi va entrar. Va pujar dos pisos escales amunt i va obrir una porta blanca estellada. No hi havia ningú a casa, però la distribució i l’interior del pis suggerien que no n’era l’única ocupant. Una petita sala d’estar amb poca llum, amb una finestra encortinada que donava al riu, duia a una cuina minúscula amb forn, una nevera petita i una pica. La dona va treure un bol cobert amb paper film de la nevera. Va enretirar el film i va posar el bol al microones.

Després de menjar, va entrar a la seva habitació. Des de la finestra podia veure el carrer de sota i l’onatge calmat del riu. Es va treure la jaqueta i les sabates, també la pinça dels cabells, i va córrer les cortines. Eren finetes i grogues, amb una sanefa de rectangles verds. Es va treure el jersei i va sortir dels pantalons, i va deixar les dues peces a terra, rebregades. La tela dels pantalons feia reflexos. Després es va posar una dessuadora de cotó i uns malles grises. Els cabells, foscos i deixats anar sobre les espatlles, es veien nets i un pèl ressecs. Es va deixar caure al llit i va obrir el portàtil. Durant una estona va anar passant per diverses pàgines de notícies, obrint uns quants articles llargs sobre eleccions a l’estranger i llegint-los en diagonal. Feia cara de cansada, tenia la pell pàl·lida. Fora de l’habitació, al passadís, dues persones van entrar al pis, parlant de demanar alguna cosa per menjar. Van passar per davant de la seva habitació, projectant ombres momentàniament visibles per la ranura de sota la porta, cap a la cuina. La dona va obrir una finestra privada al portàtil, va entrar a la web d’una xarxa social i va escriure «aidan lavelle» al buscador. Va aparèixer una llista de resultats i, sense mirar-se cap de les altres opcions, va clicar sobre el tercer. Es va obrir un perfil a la pantalla que mostrava el nom d’Aidan Lavelle sota la foto de les espatlles i el cap d’un home vist des del darrere. Tenia els cabells gruixuts i foscos, i portava una jaqueta texana. Sota la foto hi havia una descripció: noi trist del barri. cervell normal. passa’t pel meu soundcloud. L’últim post, de feia tres hores, era una fotografia d’un colom en una cuneta, amb el cap enterrat dins d’una bossa de patates. La descripció deia: igual. El post tenia cent vint-i-set likes. A l’habitació, recolzada al capçal del llit, que estava sense fer, la dona va clicar sobre la publicació i li van aparèixer tot de comentaris a sota. Un comentari d’una usuària amb el nom d’Actual Death Girl deia: se t’assembla i tot. L’Aidan Lavelle hi havia contestat: tens rao, increiblement guapo. L’Actual Death Girl havia fet like a la resposta. La dona del portàtil va entrar al perfil de l’Actual Death Girl. Després de passar-se trenta-sis minuts saltant entre diversos perfils associats al compte de l’Aidan Lavelle, la dona va tancar el portàtil i es va tornar a estirar al llit.

Ja eren més de les vuit del vespre. Amb el cap al coixí, la dona es va repenjar el canell sobre el front. Duia una polsereta d’or que brillava lleugerament amb el llum de la tauleta. Es deia Eileen Lydon. Tenia vint-i-nou anys. El seu pare, en Pat, dirigia una granja al comtat de Galway, i la seva mare, la Mary, era professora de geografia. Tenia una germana, la Lola, que li treia tres anys. Quan eren petites, la Lola era forta, valenta, entremaliada, mentre que l’Eileen havia estat capficada i malaltissa. Passaven les vacances d’estiu juntes, jugant a elaborats jocs narratius en què interpretaven el paper de dues germanes humanes que accedien a reialmes màgics. La Lola improvisava els elements argumentals principals, i l’Eileen li seguia la veta. Quan els tenien a l’abast, reclutaven els cosins petits, els veïns i els fills dels amics de la família perquè interpretessin els papers secundaris, nois com ara un tal Simon Costigan, que tenia cinc anys més que l’Eileen i vivia a l’altra banda del riu, on feia temps hi ha havia hagut la casa pairal de la zona. En Simon era un nen educadíssim que sempre duia la roba neta i deia gràcies als adults. Tenia epilèpsia, i de vegades havia hagut de córrer cap a l’hospital, un cop en ambulància, fins i tot. Sempre que la Lola o l’Eileen es portaven malament, la seva mare, la Mary, els preguntava per què no podien ser més com en Simon Costigan, que no només es comportava sinó que tenia la bondat afegida de «no queixar-se mai». A mesura que les germanes es van anar fent grans, van deixar d’incloure en Simon o qualsevol dels altres nens i nenes en els seus jocs; se’ls van endur a dins de casa i van començar a esbossar mapes ficticis en blocs de notes, a inventar alfabets críptics i a gravar-se en cintes de casset. Els seus pares es miraven aquests jocs amb una falta de curiositat benigna, contents de subministrar paper, bolígrafs i cintes de casset en blanc, però sense cap interès per saber-ne res, dels habitants imaginaris d’aquells països ficticis.

Als dotze anys, la Lola va deixar l’escola primària local i va passar a una escola de monges femenina de la Misericòrdia a la ciutat gran que quedava més a prop. L’Eileen, que sempre havia estat discreta a l’escola, cada vegada es tancava més en si mateixa. La seva professora va dir als pares que tenia potencial, i dues vegades a la setmana se l’enduien a una classe especial a fer classes extra de lectura i de mates. A l’escola, la Lola va fer noves amigues, que al cap de poc ja anaven de visita a la granja, de vegades fins i tot a dormir. Una vegada, per prendre-li el pèl, van tancar l’Eileen al lavabo de dalt durant vint minuts, i després d’allò el pare, en Pat, va dir que les amigues de la Lola no podien venir més a casa, i la Lola va dir que tot era culpa de l’Eileen. Quan l’Eileen va fer els dotze anys també la van enviar a l’escola de la Lola, que estava repartida en diversos edificis i unitats prefabricades per acollir les seves sis-centes alumnes. La majoria de les seves companyes vivien a la ciutat i ja es coneixien de l’escola primària, així que arribaven allà amb amistats i lleialtats prèvies amb les quals ella no tenia res a veure. A aquelles alçades la Lola i les seves amigues ja eren prou grans per endinsar-se xino-xano a la ciutat per anar a dinar, mentre que l’Eileen s’asseia tota sola al menjador de l’escola i desembolicava el paper de plata dels entrepans que es portava de casa. A segon curs, una nena de la classe se li va acostar per l’esquena i li va abocar una ampolla d’aigua sencera al cap, per una aposta. Després, el vicedirector va agafar aquella nena i li va fer escriure una carta de disculpa a l’Eileen. La Lola va explicar a casa que allò no li hauria passat si no actués com una friqui, i l’Eileen va protestar: Jo no actuo de cap manera.

L’estiu de quan tenia quinze anys, el fill dels veïns, en Simon, va anar a ajudar el pare a la granja. Ell en tenia vint i estudiava filosofia a Oxford. La Lola tot just havia acabat l’escola i no parava gairebé mai per casa, però quan en Simon es quedava a sopar ella tornava aviat i fins i tot es canviava de roba si la duia bruta. A l’escola, la Lola sempre havia evitat l’Eileen, però en presència d’en Simon es comportava com una germana gran afectuosa i indulgent que es preocupava pels cabells i la roba de l’Eileen, i la tractava com si fos una nena molt més petita del que era. En Simon no es va sumar mai a aquest comportament. El seu tracte amb l’Eileen era amable i respectuós. Se l’escoltava quan parlava, fins i tot quan la Lola intentava parlar-li per damunt, i mirant-se l’Eileen reposadament deia coses com: Oh, que interessant. A l’agost, ella ja tenia l’hàbit de llevar-se d’hora i mirar per la finestra de l’habitació, esperant veure la seva bicicleta, i tan bon punt la detectava corria escales avall i se’l trobava entrant per la porta del darrere. Mentre ell feia bullir la tetera o es rentava les mans, ella li feia tot de preguntes sobre llibres, sobre els seus estudis a la uni i sobre la seva vida a Anglaterra. Una vegada li va dir si encara patia atacs, i ell va somriure i va respondre que no, que ja feia temps d’allò, i que se sorprenia que ella se’n recordés. Parlaven una estoneta, deu minuts o potser vint, i llavors ell sortia cap a la granja i ella se’n tornava escales amunt i s’estirava al llit. Alguns matins ella estava feliç, vermella, amb els ulls brillants, i d’altres plorava. La Lola va dir a la mare, la Mary, que allò no podia seguir així. És una obsessió, deia. Quina vergonya. Els amics havien explicat a la Lola que en Simon anava a missa els diumenges, encara que els seus pares no ho feien, i ella va deixar d’anar a sopar quan ell hi era. La Mary va començar a esmorzar sola a la cuina, llegint el diari, i l’Eileen baixava de totes maneres i en Simon la saludava amb el to amistós de sempre, però les rèpliques d’ella eren esquerpes, i se n’anava ràpidament a la seva habitació. La nit abans de tornar-se’n a Anglaterra, en Simon va anar a la casa per acomiadar-se d’ella, i l’Eileen es va amagar a l’habitació i es va negar a baixar. Ell va pujar a veure-la, i ella va tombar una cadira d’una puntada de peu i li va dir que ell era l’única persona amb qui podia parlar. En tota la meva vida, l’única, deia. I ara ni tan sols em deixen parlar amb tu, i demà te’n vas. M’agradaria estar morta. Ell s’estava dret, amb la porta mig oberta a l’esquena. Va dir, serè: Eileen, no diguis això. Tot anirà bé, t’ho prometo. Tu i jo serem amics la resta de la vida.

Als divuit anys, l’Eileen va anar a la universitat a Dublín, a estudiar llengua i literatura. Al primer curs va fer amistat amb una noia, l’Alice Kelleher, i l’any següent ja compartien pis. L’Alice parlava molt fort, es vestia amb roba de segona mà que no li quedava bé i semblava que tot ho trobés divertit. El seu pare era un mecànic de cotxes amb problemes d’alcoholisme, i ella havia tingut una infància complicada. No li resultava fàcil fer amics entre els companys de classe, i li van imposar una sanció menor per anomenar «porc feixista» un professor. L’Eileen va passar-se la universitat llegint amb paciència tots els textos assignats, entregant tots els projectes dins de termini i estudiant a consciència per als exàmens. Va aconseguir gairebé tots els premis acadèmics a què podia optar i fins i tot va guanyar un premi nacional d’assaig. Va fer un cercle d’amistats, sortia de discoteques, esquivava els moviments de diversos amics masculins i després tornava a casa per menjar-se una torrada amb l’Alice a la sala d’estar. L’Alice deia que era un geni, una perla sense preu, i que ni tan sols la gent que la valorava de veritat la valorava prou, i l’Eileen deia que l’Alice era una iconoclasta amb el do de l’originalitat, i que estava avançada al seu temps. La Lola anava a una universitat d’una altra banda de la ciutat, i no es trobava mai amb l’Eileen si no era pel carrer, de casualitat. Quan l’Eileen cursava segon curs, en Simon es va mudar a Dublín per obtenir un màster en dret. Ella el va convidar al pis una nit perquè l’Alice el conegués, i ell s’hi va presentar amb una caixa de bombons cars i una ampolla de vi blanc. L’Alice va ser extremament mal educada amb ell tota la nit, va definir les seves creences religioses com a «malvades» i també li va dir que el seu rellotge era lleig. Per alguna raó, a en Simon aquest comportament li va semblar divertit i fins i tot entranyable. Després d’allò, ell passava sovint pel pis i, recolzat amb l’esquena contra el radiador, discutia amb l’Alice sobre Déu i criticava rialler la deixadesa de totes dues amb la casa. Deia que vivien «en una cort de porcs». De vegades fins i tot rentava els plats abans de marxar. Una nit que l’Alice no hi era, l’Eileen li va preguntar si tenia nòvia, i ell va riure i va dir: Per què ho dius? Soc un vell savi, te’n recordes? L’Eileen estava estirada al sofà, i, sense aixecar el cap, li va tirar un coixí que ell va entomar amb les mans. Vell, només, va fer ella. No savi.

L’Eileen va perdre la virginitat als vint anys, amb un tio que havia conegut per internet. Després se’n va tornar a peu cap al pis des de casa d’ell, tota sola. Era tard, gairebé les dues de la matinada, i els carrers estaven deserts. Quan va arribar a casa, l’Alice estava asseguda al sofà, escrivint alguna cosa amb el portàtil. L’Eileen es va recolzar al marc de la porta de la saleta i va dir, en veu alta: Uf, que incòmode que ha estat. L’Alice va deixar de teclejar. Què, te l’has fet o què? L’Eileen es fregava el braç amb el palmell de la mà. M’ha demanat que em deixés la roba posada. Com ara, durant tota l’estona. L’Alice se la mirava fixament. D’on treus aquesta gent?, li va dir. Amb la vista clavada a terra, l’Eileen va encongir les espatlles. L’Alice es va aixecar del sofà. No et sentis malament, va dir. No n’hi ha per tant. No significa res. D’aquí dues setmanes ni te’n recordaràs. L’Eileen va recolzar el cap sobre l’espatlla petita de l’Alice. L’Alice va dir, amb suavitat, donant-li copets a l’esquena: No ets com jo, tu. Tu tindràs una vida feliç. En Simon estava vivint a París, aquell estiu; treballava per a un grup d’emergència climàtica, i l’Eileen va anar a veure’l. Era la primera vegada que anava sola en avió. Ell la va anar a buscar a l’aeroport i van agafar un tren cap a la ciutat. Aquella mateixa nit es van beure una ampolla de vi al seu pis i ella li va explicar la història de com havia perdut la virginitat. Ell va riure i es va disculpar per haver rigut. Estaven estirats al llit de l’habitació, junts. Després d’una pausa, l’Eileen va dir: Et volia preguntar com vas perdre la virginitat, però m’he adonat que, pel que jo sé, no l’has perdut. Ell va somriure. No, sí que l’he perdut, sí, va dir. Ella es va quedar estirada amb la cara girada mirant al sostre, en silenci, respirant. I això que ets catòlic, va dir. Estaven estirats a prop, les espatlles gairebé es tocaven. Correcte, va respondre ell. Què diu sant Agustí? Senyor, dona’m la castedat, però encara no.

Després de graduar-se, l’Eileen va començar un màster en literatura irlandesa, i l’Alice va trobar feina en una cafeteria i es va posar a escriure una novel·la. Seguien compartint pis, i de vegades, al vespre, l’Alice llegia en veu alta alguna de les sortides divertides del seu manuscrit mentre l’Eileen preparava el sopar. Asseguda a la taula de la cuina, mentre s’apartava els cabells del front, l’Alice deia: Escolta això. Saps el protagonista de què et parlava? Doncs bé, rep un missatge del personatge de la germana. A París, en Simon s’havia mudat amb la seva nòvia, una francesa, la Natalie. Després del màster, l’Eileen va trobar feina en una llibreria. Empenyia carros plens de llibres per la botiga i els ordenava, i posava adhesius amb el preu als exemplars de les novel·les més venudes, un a un. Els seus pares havien tingut problemes econòmics amb la granja. Quan els anava a visitar, el seu pare, en Pat, estava malhumorat i inquiet, i passejava per casa a hores estranyes, apagant i encenent els llums i els trastos de la casa. Durant el sopar amb prou feines parlava, i sovint s’aixecava de la taula abans que els altres acabessin de menjar. A la sala d’estar, una nit que es van quedar soles, la seva mare, la Mary, li va dir que necessitava que canviessin les coses. No puc continuar així, deia. Amb preocupació al rostre, l’Eileen li va preguntar si es referia a la situació financera o al seu matrimoni. La Mary va girar els palmells de la mà cap amunt, amb posat d’esgotada. Semblava més gran del que era. A tot, va dir. No ho sé. Tu vens a casa queixant-te de la feina, queixant-te de la teva vida. Però què passa amb la meva, de vida? Qui s’ocupa de mi? L’Eileen tenia vint-i-tres anys, llavors, i la seva mare, cinquanta-un. L’Eileen es va tocar lleugerament una de les parpelles amb les puntes dels dits durant un instant i va dir: No te m’estàs queixant de la teva vida ara mateix? La Mary es va posar a plorar. L’Eileen l’observava, inquieta, i va dir: M’importa molt que no estiguis contenta, però no sé què vols que faci. La seva mare es tapava la cara, sanglotant. Què he fet malament?, preguntava. Com he criat unes filles tan egoistes? L’Eileen es va repenjar al sofà, com si es plantegés la pregunta seriosament. Què en vols treure, de tot això?, li va preguntar. Jo no puc donar-te diners. No puc tornar enrere en el temps i obligar-te a casar-te amb un altre home. Vols que t’escolti queixar-te’n? Ho faré. Ho estic fent. Però no entenc per què creus que la teva infelicitat és més important que la meva. La Mary va sortir de la sala.

Als vint-i-quatre anys, l’Alice va signar un contracte per fer un llibre als Estats Units a canvi de dos-cents cinquanta mil dòlars. Ella deia que a la indústria editorial ningú sabia res de diners, i que, si ells eren prou burros per donar-los-hi, ella era prou avariciosa per quedar-se’ls. L’Eileen sortia amb un estudiant de doctorat anomenat Kevin i, a través d’ell, havia trobat una feina mal pagada però interessant d’assistenta editorial en una revista literària. Al principi només revisava textos, però al cap d’uns mesos li van permetre començar a encarregar articles i, a finals d’any, l’editor la va convidar a contribuir-hi amb textos propis. L’Eileen va dir que hi pensaria. La Lola treballava en una consultoria d’assessorament empresarial i tenia nòvio, en Matthew. Una nit va convidar l’Eileen a sopar amb ells per la ciutat. Així, un dijous al vespre, després de la feina, tots tres es van estar esperant quaranta-cinc minuts en un carrer cada vegada més fosc i més fred perquè els donessin taula en una hamburgueseria nova que la Lola tenia moltes ganes de conèixer. Quan els van servir les hamburgueses, no tenien res de l’altre món. La Lola va preguntar a l’Eileen quins plans tenia, professionalment parlant, i ella li va explicar que estava contenta a la revista. Clar, va fer la Lola, ara per ara. Però, i després? L’Eileen va dir que no ho sabia. La Lola va esbossar un somriure i va dir: Algun dia hauràs de viure al món real. Aquella nit l’Eileen va tornar cap al pis i va trobar l’Alice al sofà, treballant en el seu llibre. Alice, va dir, algun dia hauré de viure al món real? Sense aixecar la vista, l’Alice va esbufegar i va dir: Hosti, no, per descomptat que no. Qui t’ho ha dit, això?

Al setembre següent, l’Eileen es va assabentar per la seva mare que en Simon i la Natalie ho havien deixat. Havien estat junts quatre anys. L’Eileen va dir a l’Alice que es pensava que es casarien. Sempre havia pensat que es casarien, deia. I l’Alice li va contestar: Sí, ho has comentat alguna vegada. L’Eileen va enviar un correu a en Simon, preguntant-li com estava, i ell li va respondre: Per casualitat no vindràs a París un dia d’aquests? Tinc moltes ganes de veure’t. I a Halloween ella se n’hi va anar a passar uns dies amb ell. Ell tenia trenta anys i ella, vint-i-cinc. Sortien junts a visitar museus als vespres i parlaven d’art i de política. Sempre que ella li preguntava per la Natalie, ell responia de passada, amb timidesa, i canviava de tema. Una vegada, estant asseguts al Museu d’Orsay, l’Eileen li va dir: Tu ho saps tot de mi, i jo no sé res de tu. Amb un somriure ferit, en Simon va respondre: Ai… sembles la Natalie. Després va riure i es va disculpar. Va ser l’única vegada que va pronunciar el seu nom. Al matí ell preparava cafè, i a la nit l’Eileen dormia al seu llit. Després de fer l’amor, a ell li agradava abraçar-la una bona estona. L’Eileen va trencar amb el seu nòvio el mateix dia que va tornar a Dublín. No va saber res d’en Simon fins que per Nadal va anar a casa de la família d’ella a prendre un brandi i a admirar l’arbre.

El llibre de l’Alice es va publicar la primavera següent. El llançament va rebre molta atenció mediàtica, principalment positiva, al principi, i posteriorment també van aparèixer algunes crítiques negatives que reaccionaven a la positivitat bavosa de la cobertura inicial. A l’estiu, en una festa al pis de la seva amiga Ciara, l’Eileen va conèixer un home, l’Aidan. Tenia els cabells foscos i gruixuts i duia pantalons de lli i unes vambes brutes. Van acabar tots dos asseguts a la cuina fins ben entrada la nit, parlant de la seva infantesa. A casa meva, senzillament no parlem del que ens passa, deia l’Aidan. Tot queda per sota de la superfície, no en surt res. Vols que et torni a omplir el got? L’Eileen va observar com li servia vi negre. A la meva família tampoc parlem de res, va afegir ella. De vegades crec que ho intentem, però no sabem com fer-ho. Al final de la nit, l’Eileen i l’Aidan van tornar xino-xano cap a casa junts, en la mateixa direcció, i ell va fer volta per acompanyar-la fins a la porta del seu pis. Cuida’t, li va dir ell quan es van dir adeu. Uns dies després van quedar per prendre una copa, tots dos sols. Ell era músic i enginyer acústic. Li va parlar de la feina, dels companys de pis, de la relació amb la seva mare i de les coses que l’apassionen i les que detesta. Durant la conversa l’Eileen reia molt i semblava animada, es tocava la boca i s’inclinava cap endavant al seient. Després d’arribar a casa aquella nit, l’Aidan li va enviar un missatge: que bé que escoltes! uau! i jo parlo massa, perdona. ens podem tornar a veure?

La setmana següent van tornar a prendre una copa, i després una altra. El pis de l’Aidan tenia molts cables negres enredats per tots els racons, i el seu llit era només un matalàs. A la tardor van anar-se’n uns dies a Florència i van caminar per l’interior fresquet de la catedral. Una nit, després que ella fes un comentari enginyós durant el sopar, ell va riure tan fort que es va haver d’eixugar els ulls amb un tovalló morat. Li va dir que l’estimava. Tot a la vida és increïblement bonic, va escriure l’Eileen en un missatge a l’Alice. No em puc creure que sigui possible ser tan feliç. Per aquelles dates, en Simon es va instal·lar a Dublín per treballar com a assessor estratègic d’un grup parlamentari d’esquerres. L’Eileen se’l trobava a l’autobús, de vegades, o creuant el carrer, de bracet d’una dona atractiva o d’una altra. Abans de Nadal, l’Eileen i l’Aidan se’n van anar a viure junts. Ell, mentre descarregava les caixes amb els llibres d’ella del maleter del seu cotxe, anava dient, orgullós: Com et pesa el cervell! L’Alice es va presentar a la festa d’inauguració de la casa, va deixar una ampolla de vodka sobre les rajoles de la cuina, va explicar una anècdota llarguíssima sobre els anys a la universitat que només l’Eileen i ella mateixa trobaven remotament divertida i se’n va tornar a casa. La major part de la gent que hi havia a la festa eren amics de l’Aidan. Quan tots els convidats van haver marxat, borratxa, l’Eileen li va dir: Per què no tinc amics? En tinc dos, però són ben estranys. I la resta són més aviat coneguts. Ell li va acariciar els cabells i va dir: Em tens a mi.

Durant els tres anys següents, l’Eileen i l’Aidan van viure en un pis d’una sola habitació a la part més al sud del centre de la ciutat, descarregant pel·lícules estrangeres il·legalment, discutint sobre com dividir el lloguer i fent torns per preparar el menjar i fer la neteja. La Lola i en Matthew es van prometre. L’Alice va guanyar un premi literari força lucratiu i es va traslladar a Nova York, on es va posar a enviar emails a l’Eileen a hores estranyes del dia i de la nit. Un dia va deixar d’enviar correus, va esborrar els seus perfils a les xarxes i va començar a ignorar els missatges de l’Eileen. Al desembre, en Simon va trucar a l’Eileen una nit i li va dir que l’Alice tornava a ser a Dublín, i que havia ingressat en un hospital psiquiàtric. L’Eileen estava asseguda al sofà, amb el telèfon a l’orella, mentre l’Aidan era a l’aigüera fregant un plat sota l’aixeta. Quan ella i en Simon van acabar de parlar, ella es va quedar allà, asseguda al telèfon, sense dir res, i ell tampoc deia res. Estaven tots dos en silenci. D’acord, va dir ell finalment. No t’emprenyo més. Al cap d’unes setmanes, l’Eileen i l’Aidan van trencar. Ell li havia dit que estaven passant moltes coses i que tots dos necessitaven espai. Ell se’n va anar a viure amb els seus pares, i ella es va mudar a un pis de dues habitacions amb una parella casada al nord de la ciutat. La Lola i en Matthew van decidir celebrar una boda senzilla a l’estiu. En Simon va continuar contestant la seva correspondència amb rapidesa, i quedava per dinar amb l’Eileen de tant en tant i es reservava la seva vida personal per a si mateix. Era abril, i diversos amics de l’Eileen havien marxat de Dublín feia poc o bé estaven en procés de fer-ho. Ella assistia a les festes de comiat, amb el seu vestit verd fosc amb botons o amb el vestit groc amb un cinturó fent joc. En sales d’estar amb sostres baixos i llums amb pantalles de paper, la gent li parlava sobre el mercat immobiliari. La meva germana es casa al juny, els explicava ella. Que emocionant!, li responien. Deus estar contentíssima per ella. Sí… És curiós, contestava l’Eileen: no ho estic.