Читать книгу On ets, món bonic? - Sally Rooney - Страница 14

Estimada Alice. Quan dius que te’n vas a Roma, vols dir que per feina? No vull ser intrusiva, però em pensava que necessitaves descansar una temporada. Espero que vagi bé el viatge, per descomptat, però em pregunto si és bona idea tornar a fer actes públics tan aviat. Si a tu et resulta catàrtic escriure’m dient que al món editorial tothom que coneixes són uns voltors i et volen matar o fotre’t fins a la mort, no ho dubtis, segueix fent-ho. Estic segura que has conegut mala gent a la feina, però sospito que també en deus haver conegut molta d’avorrida amb un codi ètic normal i corrent. I no nego que estiguis patint, sé que és així, i per aquest motiu em sorprèn que t’exposis a tot això una altra vegada. Sortiràs des de Dublín? Podríem provar de veure’ns abans del vol, en aquest cas…

No em pensava que estigués de mal humor quan m’he assegut a escriure aquest correu, però potser sí que ho estic. No pretenc fer-te veure que la teva vida horrible en realitat és un privilegi, encara que ho sigui literalment en base a qualsevol definició raonable. Sí, jo guanyo uns vint mil euros l’any i me’n deixo dos terços amb el lloguer per l’oportunitat de viure en un pis petit amb gent a qui no caic bé, i tu guanyes gairebé dos-cents mil euros l’any (?) i vius sola en una casa gegantina al camp; però la veritat és que no crec que jo gaudís de la teva vida més que tu. Qualsevol persona capaç de gaudir-ne ha de tenir alguna cosa que no gira rodona, tal com dius. Però en realitat tots tenim els nostres traumes, no trobes? Avui he estat massa estona per internet i m’he començat a sentir deprimida. El pitjor és que crec de veritat que la gent generalment té bones intencions, i els impulsos que tenen són els que han de ser, però el nostre vocabulari polític s’ha degradat tan profundament i ràpidament des del segle passat que la majoria dels intents de donar sentit al nostre moment històric actual acaben sent essencialment uns galimaties. Tothom està, comprensiblement, lligat a categories d’identitat particulars, però al mateix temps la majoria no vol definir en què consisteixen aquestes categories, com van sorgir ni quins propòsits serveixen. L’únic esquema patent és que per a cada grup de víctimes —persones nascudes en famílies pobres, dones, persones de color— hi ha un grup opressor —persones nascudes en famílies riques, homes, persones blanques—. Però en aquest marc de pensament, les relacions entre víctima i opressor no són tan històriques com teològiques, en el sentit que les víctimes es consideren transcendentalment bones i els opressors, personalment dolents. Per aquest motiu, la pertinença d’una persona a un grup d’identitat concret és una qüestió d’una importància ètica insuperable, i bona part del nostre discurs es dedica a classificar cadascú en els seus grups pertinents, que és el mateix que atribuir-los el judici moral que els pertoca.

Si l’acció política seriosa encara és possible, cosa que crec que ara mateix és un interrogant obert, potser no implicarà la gent com nosaltres. De fet, estic força convençuda que no ho farà. I, francament, si hem d’anar a morir pel bé de la humanitat, jo ho acceptaré com un xaiet, perquè no he fet res per merèixer aquesta vida i ni tan sols l’he gaudit. Però m’agradaria ser útil d’alguna manera en aquest projecte, sigui com sigui, i si només pogués ajudar aportant un granet de sorra molt petit, no m’importaria, perquè de totes maneres actuaria pel meu propi interès, perquè també som nosaltres mateixos que ens destruïm, encara que d’una altra manera, per descomptat. Ningú vol viure així. O com a mínim jo no vull viure així. Vull viure d’una altra manera, o, si cal, morir perquè uns altres puguin viure d’una altra manera. Ara bé, mirant per internet, no veig gaires idees per les quals valgui la pena morir. Sembla que l’única idea que volta per allà és que hem de veure com l’enorme misèria humana campa davant nostre i esperar que els més miserables de tots, els més oprimits, es donin la volta i ens diguin com aturar-ho. Sembla que hi ha la creença, curiosament inexplicada, que les condicions de l’explotació generaran una solució a la mateixa explotació elles soletes, i suggerir el contrari és condescendent i altiu, com el mansplaining. Però què passa si les condicions no generen la solució? Què passa si estem esperant per res, i tota la gent que pateix no té les eines per posar fi al seu propi sofriment? I nosaltres, els que tenim les eines, ens neguem a fer-hi res, perquè es critica les persones que passen a l’acció. Ui, tot això està molt bé, però quina acció he emprès mai, jo? En defensa meva, és perquè estic molt cansada i no tinc idees bones. La veritat és que el meu problema és que estic cabrejada amb la resta de persones perquè no tenen totes les respostes, encara que jo tampoc en tinc cap. I qui soc jo per demanar humilitat i una actitud oberta als altres? Què he donat jo al món per demanar tant a canvi? Si fos pel món, jo podria desintegrar-me en una pila de pols, i tampoc passaria res.

De tota manera, tinc una teoria nova. Vols que te l’expliqui? Si no vols, ignora aquest paràgraf. La meva teoria és que els éssers humans van perdre l’instint de la bellesa el 1976, quan els plàstics es van convertir en el material més estès de l’existència. Si mires la fotografia urbana d’abans i de després del 1976, es pot veure el canvi que va suposar. Sé que tenim raons per ser escèptics amb la nostàlgia estètica, però el fet és que, abans de la dècada dels setanta, la gent portava roba duradora de llana i de cotó, guardava les begudes en ampolles de vidre, embolicava el menjar amb paper i omplia les cases amb mobles de fusta resistents. Ara la majoria d’objectes del nostre entorn visual són de plàstic, la substància més lletja del planeta, un material que quan es tenyeix no absorbeix el color sinó que l’irradia, d’una manera inimitablement lletja. Així que una cosa que tot govern podria fer amb la meva aprovació —i no n’hi ha gaires— seria prohibir la producció de totes i cadascuna de les formes del plàstic que no fossin immediatament necessàries per al manteniment de la vida humana. Què et sembla?

No sé per què ets tan reservada amb aquest tal Felix. Qui és? Te l’estàs fent? No cal que m’ho diguis si no vols. En Simon ja no em diu res, tampoc. Pel que sembla, ara fa uns dos mesos que surt amb una noia de vint-i-tres anys i ni tan sols l’he vist. No cal que et digui que la idea que en Simon —que ja era un home de vint anys quan jo en tenia quinze— s’estigui tirant regularment una dona sis anys més jove que jo em fa venir ganes d’arrossegar-me dins de la meva tomba. I mai és una friqui lletjota de cabells desnerits amb opinions interessants sobre Pierre Bourdieu, sempre són models d’Instagram que tenen una cosa així com 17.000 seguidors i reben mostres gratuïtes de marques de cosmètica. Alice, odio fingir que la vanitat personal de les dones joves i atractives no és altra cosa que avorrida i vergonyosa. La meva, la pitjor de totes. No vull que soni dramàtic, però si en Simon deixa aquesta noia embarassada em tiraré per una finestra. Imagina’t que hagués de ser amable amb una tia aleatòria la resta de la meva vida perquè és la mare del seu fill. T’he dit que al febrer em va demanar per sortir? No és que realment volgués sortir amb mi, crec que només volia apujar-me l’autoestima. Tot i que ahir a la nit vam tenir una trucada de telèfon ben curiosa… En fi: quina edat té, en Felix? És un vell místic que t’escriu poemes sobre el cosmos? O un campió de natació local de dinou anys amb les dents blanques?

Podria organitzar-me per venir-te a veure la setmana després del casament, si et va bé. Arribaria el primer dilluns de juny. Què et sembla? Si pogués conduir, òbviament seria més fàcil, però sembla que una combinació de trens i taxis també podria funcionar. No t’imagines com m’avorreixo deambulant per Dublín sense tu. Em moro de ganes de tornar-te a tenir al meu costat, gairebé literalment. E.